EDUARD: Un dia en despertar, vaig trobar la seva camisa de dormir damunt el llit, al meu costat. No sabia com hi havia arribat. La vaig olorar i feia la seva olor, Eulàlia, l'olor de l'Abril. Qui l'havia pogut posar, sino jo?

EULÀLIA: Continua! (l'Eulàlia s'eixuga les llàgrimes..)

EDU: Al principi tenia ganes que arribés la nit, per abraçar-la i sentir-la al meu costat, però amb el temps tot es tornava tant confús... em deia coses... no semblava ella, però era l'Abril. Quan vaig trobar la camisa de dormir em vaig espantar, després van ser altres coses, indicis de la seva presència. No entenc res!

EUL: Per això et vas tancar..

EDU: Sí... no volia fer mal a ningú però no ha servit de res! L'he desenterrat, Eulàlia!. He desenterrat l'Abril! (Plora) Tinc por, tinc por d'acabar com l'Assumpció. Estic boig, estic boig Eulàlia!

EUL: No, no Eduard, no, no, no ho estàs! (plorant) Estàs... trasbalsat i confús però tranquil.. trobarem la solució...

EDU: Em vull morir!

EUL: No, no, escolta'm. No t'ho vull sentir dir, em sents? Tens un fill Eduard, i has de lluitar per ell!

EDU: Com vols que faci de pare si no puc controlar els meus actes?

EUL: Ja n'hi ha prou. Escolta'm Eduard, escolta'm amb atenció: Ningú, ningú, ningú, NINGÚ no ha de saber mai què has fet, ho sents?

EDU: Eulàlia....

EUL: No escolta'm.. ningú! ni el Raimon ni el Tomàs ni ningú ha de saber el que has fet. M'has entès? ... (l'acaricia) Haurem de buscar algú de confiança que t'ajudi a sortir de tanta confusió.

EDU: De què parles?.. d'un psiquiatra?