Eulàlia: Ei... Eduard, no pots continuar així... no pots.

Eduard: He volgut parlar amb el Raimon per explicar-li tot això de la Clara. Li he trucat i no s’hi ha volgut posar. M’ha semblat que el sentia cridar.

Eulàlia: És... és culpa meva... em feia por la seva reacció, vaig pensar que valia més que ho sabés per mi.

Eduard: Però perquè ho has fet, li havia de dir jo!

Eulàlia: Ho sé, ho sé... perdona’m Eduard. Va.. perdona’m.

Eduard: S’ho ha agafat malament oi? Què t’ha dit?

Eulàlia: L’ha afectat molt, s’embolica... es pensa que tot és una traició al record de l’Abril i ... no t’ho perdona.

Eduard: Però escolta Eulàlia... tu no li has explicat que...

Eulàlia: Sí, es clar que sí! He intentat fer-li entendre que tu no eres tu, que actuaves sota els efectes dels medicaments, però no m’ha volgut escoltar. Acabarà entenent-ho...

Eduard: Però es veritat Eulàlia, tu ho saps. Tu em creus, oi? Saps que dic la veritat...

Eulàlia: Es clar que sí, sempre, des del primer moment. Però ell és el... te n’has de fer càrrec.

Eduard: Sí tens raó. Què faria sense tu? Com és que sempre ets al meu costat quan et necessito?

Eulàlia: La meva mare abans de morir em va demanar que vetllés per tots vosaltres... i a més... jo... jo t’estimo, t’estimo com un fill.