Eduard: Quan m'has trucat has dit que volies parlar urgentment amb mi. M'he instal·lat a casa del Raimon per no haver-te de veure. He estat a punt de deixar-te plantada. A més aquest matí he d'anar a declarar...

Eulàlia: El Raimon m'ha dit que vas estar a punt de fer una bestiesa.

Ed: El Raimon ha xerrat massa.

Eu: No es pot repetir, Eduard. Em sap molt de greu haver-te fet mal. Tu no saps fins a quin punt m'importes. Però em dol que hagis confós el meu afecte amb una altra...

Ed: Tot això ja m'ho vas dir! Hi has d'afegir res més? No puc viure sense tu, Eulàlia!

Eu: És clar que pots viure sense mi, Eduard! Tens un fill!

Ed: Però et necessito! No puc esborrar el que ha passat! Què vols? Que faci veure que no ha passat res?

Eu: El que vull és que reaccionis d'una punyetera vegada. I no penso acceptar cap xantatge sentimental de ningú. Ho has entès? Ni tan sols de tu.

Ed: No pretenia fer-te cap xantatge.

Eu: I què pretenies amb un suicidi? Fer-me sentir culpable, responsable de la teva mort? Destrossar-me la vida pensant que et vas matar per culpa meva? No Eduard! I escolta'm bé, perquè parlo molt seriosament. Encara que ara no em puguis entendre, la teva VIDA FUTURA és l'única cosa que dóna sentit a la MEVA vida. Així és que si m'estimes, viu. Ho has entès? VIU.

Ed: No saps què em demanes!

(se'n va cap a la porta, però l'Eulàlia no li deixa obrir)

Eu: Sí. Et demano un sacrifici. Encara que et faci fàstic la vida has de viure. És la millor prova d'amor que em pots donar. El destí t'ha apallissat moltes vegades, Eduard, i no et recuperaràs mai. Sé que serà així. Però malgrat tot, malgrat que sentis gust de fel a la boca, encara que pensis que la desesperació està a punt de fer-te esclatar el pit, vull que visquis, que no et rendeixis mai, MAI. Ho has entès? Si el teu amor per mi significa alguna cosa, m'obeïràs. (l'Eulàlia li agafa la cara a l'Eduard entre les dues mans, i el mira molt fixament als ulls). En nom del teu amor et condemno a viure.

Ed: Maleïda siguis, Eulàlia!! (l'Eduard aparta les mans de l'Eulàlia de la seva cara)

Eu: A viure, Eduard! Jura-m'ho!

Ed: No!

Eu: Jura-m'ho!

Ed: No!

Eu: Jura-m'ho!

Ed: No!

Eu: Jura-m'ho!

Ed: No!

Eu: Jura-m'ho!

Ed: No!

Eu: Eduard, jura-m'ho! Jura-m'ho!! (l'Eduard es va ajupint, amb l'esquena contra la porta, fins que acaba totalment ajupit)

Ed: Està bé!!

Eu: M'ho jures?

Ed: Sí, t'ho juro!!

 (l'Eulàlia s'allunya d'ell)

Eu: No... no t'hauria d'haver deixat sol. Hauria d'haver esperat que el Raimon arribés per marxar.

Ed: Deixa-ho estar, Eulàlia.

Eu: Vas estar a punt de suicidar-te. Te n'adones? Ets viu gràcies a ella.

Ed: Tu li pots agrair, jo no. Però celebro haver-la mort.

Eu: Escolta'm Eduard, perque encara no he acabat. Jo t'estimo. No de la manera que tu voldries, però tu no saps fins a quin punt t'estimo. I no vull veure com pateixes. Hi he donat voltes tota la nit i... deixo les caves. Me'n vaig. Necessito allunyar-me de tu, al menys una temporada.

Ed: (l'Eduard s'aixeca i va cap a l'Eulàlia) On vas? Quant de temps seràs fora?

Eu: No ho sé. Potser mesos, potser un any, potser més. No ho sé. Serà un viatge llarg. (l'Eulàlia s'allunya d'ell i seu)

Ed: Sola o acompanyada?

Eu: Acompanyada de fantasmes, només de fantasmes.

Ed: Eulàlia, podem oblidar el que ha passat. (l'Eduard va cap a l'Eulàlia, s'ajupeix devant de la cadira per estar a la mateixa alçada i li posa la mà a la galta, mirant-a als ulls) Si tots dos volem, podem fer-ho. No cal que te'n vagis per mi. Aprendré a viure al teu costat.

Eu: He pres una decisió i no... no podem... no... no puc fer-me enrera.

Ed: Quan te'n vas?

Eu: Aviat, molt aviat.