EULÀLIA: (obre la porta). AH.

EDUARD: Hola Eulàlia.

EU: Hola!!!

ED: Tens feina?

EU: No, no passa (tanca la porta i s'acosta a ell i...) I l'Abril, què fa?

ED: Si tot va bé, aquesta tarda sortirà de l'hospital, l'he deixat amb la Judit. Volia...., volia donar-te les gràcies.

EU: Per què?

ED: Per tot el que has fet per l'Abril. I per mi. Volia dir-t'ho personalment. Cada cop que veig el meu fill, i penso que és viu gracies a tu.....

EU: Qualsevol que hagués estat allà hagués fet el mateix.

ED: Sí, potser sí, però ... potser no. Passaves un moment difícil i vas tenir l'empenta suficient per ajudar a l'Abril. El que vas fer va ser increible.

EU: (Somriu)

ED: Volia.... dir-t'ho però no sabia com. Havia pensat en fer-te un regal però....no sabia què, tot em semblava poca cosa, si.... puc fer qualsevol cosa per tu?

EU: Doncs.... fes-me un petò i ja està, ja estic contenta.

ED: Un petò?

EU: Sí.

ED: És clar.

( Petonet de fill a mare i cara de felicitat per part de l'Eulàlia)

EU: Gràcies. I.... el Roger, què fa?

ED: Pots comptar, menjar i dormir. Sembla mentida. És tan petit...

EU: Saps Eduard? Ja m'heu fet un regal.

ED: Quin?

EU: Les ganes de viure. Quan vaig agafar el nen en braços allà dalt, a la cabana, vaig pensar "Eulàlia, com has pogut tenir la idea de suicidar-te? T'hauries perdut això". Gràcies a Déu he pogut conéixer el meu ne....... el Roger, vull dir que al menys ara ja sé que he fet alguna cosa bona en aquesta vida.

ED: No exageris! Segur que n'has fet més d'una.

EU: No gaires, no et pensis. Bé, perdona. Vaig a posar-me les sabates.

(Dins de l'habitació de l'Eulàlia, mentres ella es posa les sabates al llit i ell recolzat a la peixera)

ED: Em passo hores mirant-me'l. Saber que aquell fill és meu. Ja t'ho ha explicat altra gent que han tingut criatures però.... fins que no tens el teu fill en brassos no saps què volien dir. Abans, a l'hospital, veia a l'Abril i a la Judit... com pot ser que hi hagi mares que abandonin els seus fills? No ho puc entendre, és el pitjor crim.

EU: Eduard...

ED: Sí, perdona, deus tenir feina, oi? Ja t'he dit el que et volia dir. Gràcies. Me'n vaig.

EU: No, no espera, et vull dir una cosa. Vull que et recordis sempre del que et diré. Si la teva mare et va abandonar... segur que tenia motius poderosos per fer-ho. Potser.... potser s'hi va veure obligada, però estic segura que t'estimava i que sempre va mirar que no et faltés res.

ED: Eulàlia... conec la història de la meva vida i almenys m'ha servit per una cosa: per saber que al meu fill no li passarà el mateix.

EU: ....Però no em mal interpretis eh. Fa molts anys que tinc ganes de dir-t'ho, des que eres molt petit. T'estimo. I estimo al teu fill també.

ED: Ho se. És una llàstima que no n'hagis tingut un. Hauries estat una gran mare.

EU: Vols dir?

ED: N'estic convençut. Bé, me'n vaig. He de passar per Santa Eulàlia i després torno a la clínica.

EU: Jo també hauria d'anar a Santa Eulàlia. Volia agafar un taxi, perquè tinc el cotxe...

ED: Ah, doncs vine amb mi.

EU: No.... molesto?

ED: Que va, al contrari.

EU: Veus, volies fer alguna cosa per mi..... doncs ja està.