Tria de poemes de Josep Palau i Fabre

Triomf d’alta follia

 A Joan Perucho

M’enfilo dalt de tot de mi mateix 
i miro:
i em veig més transparent. 
Jo no sabia, no, que el vent
pogués tenir la meva cabellera
i estar-ne tant content.
Ara tota hora m’enquimera
i em llanço, des de mi, 
a cels, abismes, rutes sense fi.
No tinc temps d’estimar: no tinc el braç prou llarg
-Clara, Bàrbara, amigues-
per a poder-vos abastar, 
per a arribar a la vida.

I, perquè ho sapigueu, aprenc a escriure en prosa
la rosa.
 
 

Mèdium

Jo veig totes les nits incendiades
per l’excés de claror de tantes pells
que es freguen i es refreguen obstinades
unes amb altres, darrera els cancells

de les cases més riques i agençades
o en el ventre més sòrdid dels bordells....
Jo sóc el mèdium d’aquestes besades
i duc el somni constel·lat d’anells...

Només quan la ferida del matí, 
que digereix la nit en el seu si,
foragita les aus pertorbadores

dels cadàvers vivents que vetllo en mi,
començo a reposar, feixuc daurores, 
i els dimonis em tornen les penyores.
 
 
 

La identitat
L’estranger

-¿De quin país és aquest estranger?
-No ho sé.
-¿Com se diu?
-No ho sé.
-¿Què fa? ¿Quina llengua parla?
-No ho sé.
-¿Com us dieu, bon home?
-...
-¿De quin país veniu? ¿On aneu?
-Sóc d’aquí. Sóc estranger.
 
 

La sabata

He donat el meu cor a una dona barata.
Se’m podria a les mans. Qui l’hauria volgut?
En les escombraries una vella sabata
fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.

Totes les noies fines que ronden ma vora
no han tingut la virtut de donar-me el consol
que dóna una abraçada, puix que l’home no plora
pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol.

Vull que ho sàpiguen bé les parentes i les amigues:
Josep Palau no és àngel ni és un infant model.
Si tenien de mi una imatge bonica, 
ara jo els n’ofereixo una de ben fidel.

No vull més ficcions al voltant de la vida. 
Aquella mascarada ha durat massa temps. 
Com que us angunieja que us mostri la ferida, 
per això deixo encara la sabata en els fems.
 
 

La rosa

Has fet parlar massa de tu, del teu perfum, de la 
teva beutat. No val la pena! Però que consti, des d’ara, 
que sempre el meu instint ha estat de fer-te malbé; que
t’he esfullat, que t’he premut dins la mà fins a deixar-te
sense respiració, que no t’he respectat amb aquella mena
d’adoració estúpida amb què t’anomenen els altres, amb
què parlen de tu uns quants poetes desgraciats que tam-
bé has seduït. Ja ens coneixem! Conec bé els teus enci-
sos, les teves arts, la teva perversitat, i no m’arreplega-
ràs! Tu ets una d’aquelles noies que tota la vida semblen
dir-te sí, et donen esperances, van passant temps i et cor-
ben l’espinada inútilment. Conec la teva col.lecció de ves-
tits esplendorosos, les teves faldilles innumerables:-
però les cuixes, no les trobem mai. Ja n’hi ha prou, del 
teu imperi, de la teva tirania! M’avergonyeix d’haver-me
deixat, per un moment, endur per la música del teu ros-
tre. Si et trobo un altre cop et masegaré, com quan era
infant, et llençaré a un toll i t’anomenaré pel teu nom 
veritable, perquè ets la puta rosa!
 
 

Cant espiritual

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creu-
re en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis.

Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo
a creure en tu -i penso creure en tu quan no crec en ningú.

Però després em desperto, o em sembla que em desperto, 
i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo 
contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis 
algú. 

¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?
¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà 
tot un son i, despert i adormit, somni de la vida? ¿Desperta-
ré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí, la 
veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el mi-
llor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu.
Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin mal 
em fa no poder dir-te: crec.

No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest en-
gany d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No 
em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i 
sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.
 
 

Selecció extreta de Poemes de l’Alquimista, vuitena edició i definitiva -octubre de 1997. A càrrec de Marc Masdeu Escuder