Parlar del Carnaval de Solsona porta inevitablement parlar dels seus gegants, i introduint-nos en el conjunt de la festa i desxifrant-ne el significat i el tarannà d'aquesta, podem entendre la simbologia d'aquests gegants. Tal com sabeu, la burla i la irreverència són la tònica d'aquesta festa, però per riure's dels altres primer s'ha de riure's d'un mateix, i això és una cosa que els solsonins han sabut fer: burlar-se del seu nom, burlar-se de les seves autoritats i sobre tot burlar-se de la festa més grossa de la ciutat, fins aleshores: la Festa Major. Aquesta té, com a plat fort, un folklore amb més de tres-cents anys d'història a l'esquena. Una elements únics tant per la seva bellesa i equilibri com per la seva tradició. I és, per preservar aquesta última, que aquests gegants estan regits per un estricte protocol que marca amb precisió i minuciositat les aparicions d'aquests, els ballets, les dates, en resum, fixa i limita tot allò referent a aquestes figures. No ens hem d'estranyar doncs, que aquest fet no passés per alt pel Carnaval: burlar-se d'aquests elements tant estimats i de la gran tradició gegantera que gaudeix la ciutat tot creant uns gegants totalment contraris als ja existents, i que no estiguin regits per cap norma, solament per la gresca.

La manifestació gegantera dins el Carnaval s'inicià des del primer any, on les autoritats anaren a rebre el Carnestoltes acompanyats d'un gegant de procedència particular. Posteriorment s'inicià la creació de peces pròpies per a la festa: la primera fou una Vaqueta que ballà pels carrers de la ciutat per primera vegada el 1972. El 1974 es crearen quatre gegants (sàtira dels gegants de la Vint-i-Quatrena) que dansaren durant molts carnavals. Però, aquesta expressió gegantera, arribà al seu punt culminant l'any 1978 on el Manel Casserras, mestre que havia elaborat els anteriors gegants, creà la peça més famosa i important; el Gegant Boig. Aquest fou un gegant diferent a tots els creats fins aleshores: era un gegant geperut, panxut i calb (tot el contrari del Gegant Vell (imatge de la festa Major) tot ell ferm, bell, esvelt i erecte,), la seva cara era grotesca i es burlava de tothom qui el mirava, però el fet destacable és que fou dotat d'uns braços articulats que en ballar al compàs del BUFI reparteixen garrotades a tort i a dret tot animant la gent a ballar amb ell. Des d'aquella fita la creació de nous elements fou imparable, creant una nova peça cada any, fins a crear un lluït repertori i únic a Catalunya: el 1979 aparegué una voluptuosa senyora que es casà amb ell, la geganta Boja, el 1980 nasqué l'hereu, el Mocós i el 1982 la filleta (clavada al seu pare), la Geganteta, formant així la família més boja de tot Catalunya. Però l'enginy del mestre geganter i la voluntat de la joventut de Solsona féu que es creessin més peces folklòriques al llarg dels anys fins arribar als nostres dies; elles són: El Xut, tot burlant-se de la majestuosa Àliga de la ciutat, (1981), el Tòfol-Nano (1983), la Draca (1984), els Nans(1985), el Comte de l'Assaltu(1986), l'Olímpic (1987) i la Vaqueta(1997), pràcticament tos ells tenen la seva "versió oficial" que balla per Festa Major. Com veieu un extens repertori d'elements que omple d'orgull tot solsoní.

Aquests gegants durant el Carnaval realitzen diverses actuacions; al Ball d'Assaig, on assagen els seus ballets, el dissabte de Carnaval on acompanyen al ruc, les autoritats i al mata-ruc d'honor, el diumenge de Carnaval, el dilluns (Carnaval Infantil) els gegants que ballen són unes rèpliques mida "junior" (pels més menuts) i el dimecres de cendra en l'última baixada del Carnaval.

Sempre que apareixen pels carrers de Solsona ho fan acompanyats del so del BUFI alhora de fer qualsevol cercavila (a Solsona anomenats "la pujada" o "la baixada"). I durant el Ball d'Assaig, el Dissabte la nit, el Diumenge i el Dilluns al migdia ens delecten amb els seus ballets. Són la Draca, els Nans, el Xut, el Comte de l'Assaltu i els Gegants, que realitzen cadascú el seu ballet compost pel mestre Joan Roure.

Resumint, són una de les peces claus d'aquesta festa i uns dels artífex que li han donat nom i carisma. Solament podem dir que un sense l'altre no s'entendria.