CAPÍTOL 14
FORTUNA PERSONAL
Esperit de negociant
El rei reconeix que va fer d primer mal negoci de h seva vida quan tenia
cinc o sis anys. Fou a Lausana. Un espanyol que havia anat a visitar el seu
pare li va regalar una ploma d'or. Just davant de l'Hotel Royal, on vivien
aleshores, hi havia una botiga on els nens solien comprar caramels i xocolata.
Com que "Juanito" no tenia ni un cèntim a la butxaca, va tenir la idea
lluminosa de vendre h ploma flor al porter de l'Hotel per cinc francs, i
anar corrents a gastar-se'ls en llaminadures. Quan Don Joan se'n va assabentar,
anà a veure el porter i el va haver que compensar amb deu francs per
recuperar la ploma. "¡Me has hecho perder cinco francos!", va rentar
al fill que, amb el temps, li faria perdre moltíssim més. Sempre
va tenir esperit de negociant, que aflorava a la mínima ocasió.
Quan ja era adult, va continuar demostrant un talent escàs per als
afers econòmics, i feia tractes poc afortunats, com quan li va canviar
al periodista Jaime Peñafiel, habitual a La Zarzuela, una càmera
fotogràfica Nikon moderna que aquest tenia, per una valuosa Leika-Flex
amb motor propietat de la Casa Reial.
Diuen els qui el coneixen que des que era nen s'ha preocupat de proveir-se
de certa seguretat econòmica, per deslliurar-se dels fantasmes de les
penúries del passat, quan el seu pobre pare havia de "pidolar" iots,
palaus i Bentleys als amics per poder viure sense renunciar als "dry Martinis".
I s'assenyala com un tret característic del seu caràcter una
cerca obsessió compulsiva per no perdre's les oportunitats que veu
al voltant. L’editor José Manuel Lara en va ser testimoni una vegada.
Feia ja no se sap ben bé quants anys que perseguia l'exsecrerari del
rei, Sabino Femández Campo, per aconseguir amb les seves memòries
el que seria un dels best sellers més importants de l'edició
espanyola. Però Sabino sempre el rebutjava, al·legant que "lo
interesante no lo puedo contar y lo que puedo contar, no tiene ningún
interés", que és un argument molt honrat per part seva. De totes
maneres, Lara no deixava d'insistir-hi, i un dia que van coincidir en un
restaurant, l'hi recordà novament, i va arribar a oferir-li un xec
en blanc. I Joan Carles, que dinava amb Sabino, va saltar per dir: "Pero
yo llevo una parte, ¿eh?"
Tot i no tenir una gran agudesa per als negocis, Joan Carles ha sabut envoltar-se
tota la vida de bons col·laboradors que l'han ajudat en aquest terreny;
igual que uns altres ho han fet en el polític. Al marge que algunes
operacions poc subtils van ser fracassos sonors, en general la cosa no li
ha anat malament. L’etapa del Govern del PSOE va ser especialment fructífera.
Encara que ell no hi figurés oficialment, els seus amics íntims
no es van quedar fora pràcticament de cap gran esdeveniment: Ibercorp,
Expo 92, KIO, etc. Després tot els va explotar a les mans. Però,
pel que se sap, no van haver de tornar ni una pesseta.
Amb talent o sense, gairebé sempre utilitzant mecanismes --com veurem-
molt simples, Joan Carles ha aconseguit anar amassant al llarg dels anys una
modesta fortuna personal, amb la qual, com que la seva vida està sotmesa
al control de l'opinió pública, no pot fer gran cosa. De totes
maneres, l'Estat gairebé li paga totes les despeses. Però pel
que sembla sí que ha tingut la previsió de col·locar-la
en bancs estrangers, cosa que no havia fet Alfons XIII i d'aquí els
problemes que va haver de patir el seu fill Don Joan. Algun dia, si les coses
es torcen a l'Estat i ha de sortir corrents, tant ell com la família
tindran les esquenes cobertes amb uns calerons estalviats, dipositats en bancs
suïssos, que actualment es calcula que són uns 6.000 milions de
pessetes.
Liquidant les propietats d'Alfons XIII
La República, que va fer sortir corrents Alfons XIII el 1931, va
permetre que s'enviessin les joies personals a l'antiga reina Victoria Eugènia
en els estoigs corresponents. Però es va quedar amb les seves propietats
a Espanya, entre les quals hi havia diversos palaus, la majoria oficialment
per passar-hi l'estiu: un a Santander, un altre a Donostia, una illa a la
fia d'Arousa... Com ja hem vist als primers capítols, allò va
suposar un trastorn dur per als Borbó a l'exili. Sempre s'ha dit que
la Casa Reial espanyola és pobra, i no només en comparació
amb cases reials com la britànica, una de les fortunes més grans
del planeta, sinó amb moltes de les famílies de l’alta burgesia
espanyola, per no parlar de l’aristocràcia bancària. I van
necessitar l'ajuda continuada d'una sèrie de nobles per tirar endavant
durant els primers anys d'exili. Però ja abans que Joan Carles accedís
al tron, la situació se'ls va anar arreglant bastant.
Des de 1947, quan Franco va convertir oficialment Espanya en un regne,
el Govern els començà~ a passar una renda anual, la xifra inicial
de la qual, aquell any; van ser 250.000 pessetes, lliurades a Victòria
Eugènia com a reina viuda.
A més, el 1939 Franco ja els havia tornat oficialment les propietats
confiscades per la República, que quan va morir Alfons XIII passaren,
tot i que amb alguns problemes, a Don Joan de Borbó. Alfons de Borbó
i Dampierre, el fill de Don Jaume, sempre s'ha queixat amb ressentiment no
només pel tema successori, sinó pel fet que Don Joan, segons
dl, li havia "robado mi patrimonio. Se ha quedado con todo".
Quan va morir Franco, amb el seu fill ja coronat, el primer que va
fer Don Joan va ser posar en ordre els seus assumptes i començà
a vendre palaus molt de pressa, com si tingués por que allò
de la monarquia no hagués de durar gaire. El palau de Miramar, a Donostia,
va ser roperació més senzilla. Don Joan ja n'havia pres possessió
oficialment quan als primers anys cinquanta hi havia enviat els seus fills
"Juanito" i Alfons a estudiar i ningú no en va posar en dubte h propietat.
La venda del de la Magdalena, a Santander, va resultar una mica més
conflictiva.
El palau havia estat regalat pels habitants de Santander a Alfons
XIII el 1912 per a residència d'estiu. L’hi van construir en estil
anglès per afalagar la seva esposa, amb les aportacions populars d'alguns
membres de la noblesa i d'empresaris de la ciutat. Els reis hi van estiuejar
de 1913 a 1930. Però després, amb la República, recuperat
pel poble, es va dedicar a altres fins. El poeta Pedro Salinas hi va fundar
la Universitat Internacional Menéndez y Pelayo (la UIMP), de la qual
va ser el primer rector i, encara que Salinas -com tants altres - se'n va
anar a l'exili després de la guerra, durant tot d franquisme la Magdalena
no es va deixar d'utilitzar com a seu d'activitats acadèmiques.
Però el 1977 Don Joan no va tenir manies d'invocar que era
seu. L’Ajuntament en va negociar la compra per no haver de desallotjar la
UIMP, tant del palau com de la península (28 hectàrees de terreny,
que també pertanyien teòricament a Don Joan). L’oposició
municipal va protestar la decisió de l'alcalde, Juan Ormaechea. Consideraven
que la compra era improcedent i es va consumir un organisme de partits, centrals
sindicals i associacions de ciutadans per revocar l’acord. Però no
hi va haver res a fer. Això sí com que era clar que allò
era molt anòmal, només van donar a Don Joan una quantitat simbòlica
de 150 milions de pessetes, per la qual cosa l’Ajuntament es va haver d'endeutar
amb un crèdit del Banco de Santander de Botín. El tracte es
va signar el 25 de novembre.
Poc després van començar a planificar la remodelació
del palau, que va trigar més de 10 anys a executar-se i estigué
envoltada d'irregularitats. Acaba costant més de 6.000 milions de pessetes,
tot i que d pressupost inicial aprovat en l'adjudicació de l'obra
era de tan sols 895 milions. De nou, es va disposar de crèdits del
Banco de Santander, gestionats pel Govern municipal del PP. I quan d palau
va estar preparat, d va anar a inaugurar el rei Joan Carles, d 1995. Deixaren
una placa de marbre a la sala d'ordinadors com a reconeixement al que n'havia
estat el fundador, Pedro Salinas.
Almenys a la Magdalena els reis d'Espanya hi havien passat alguns
estius, que era el que volien al seu moment els qui els el van regalar, a
fi d'atreure el turisme a la zona. Però a l'illa de Cortegada, a la
ria d'Arousa, només van gaudir de la visita reial un dia de setembre
de 1907. El temps just perquè Alfons XIII, a bord d'una canoa, en
prengués possessió i tornés a marxar per no tomar-hi
mai més.
Cortegada havia estat expropiada als veïns de Carril (Galícia)
a principis de segle, per regalar-la al rei amb la mateixa idea que van tenir
els ciutadans de Santander molt poc després amb més èxit.
Volien que Alfons XIII hi construís el seu palau d'estiu, una idea
de l'empresari local Daniel Poyán, que considerava que seria un gran
negoci per a Galícia. Al seu projecte s'hi van unir terratinents, homes
de fortuna amassada a les Amèriques, empresaris, banquers adeptes a
la causa... Per acceptar d regal, Alfons XIII, com si els estigués
fent un favor, va posar diverses condicions: la primera, que la donació
es transformés en escriptura de propietat en favor seu amb totes les
garanties; i la segona, que se li donés l'illa íntegrament.
L’Ajuntament va acceptar les dues coses, i com que en aquella època
hi havia 211 propietaris, famílies de mariscadors, els va haver d'expropiar
a tots i obligar-los a abandonar-la.
Malgrat que en la concessió es plantejava la pertinença de
l'illa a la Corona a perpetuïtat, i amb l'objectiu que la família
reial hi instal·lés la seva residència d'estiu, cosa
que no va fer mai, setanta anys més tard, el 1978, d regal reial va
ser venut pel seu hereu, Don Joan de Borbó. De mou, va ser tina venda
irregular. Aquesta vegada els compradors eren membres del seu propi "consell”,
encapçalats per Ramón Pais Ferrín, a través de
la immobiliària Cortegada SA, constituïda amb aquesta finalitat.
El preu establert, ñdícul pero cert, va ser de tan sois 60 milions
de pessetes.
L'empresa compradora avui encara n'és la propietària
legal, encara que tota la seva existència ha estat envoltada de circumstàncies
obscures que fan que estigui perduda enmig d'un rosari de processos contenciosos
administratius oberts. Però l'últim que se sap és que
la Xunta de Manuel Fraga vol recomprar l'illa amb diners públics per
tomar-la al poble. Cortegada SA reclama com a compensació 20.000 milions,
en qualitat de perjudicis per no haver pogut explotar-la per al turisme com
volia, en una demanda que actualment és al Tribunal Suprem.
Don Joan en anys successius encara va continuar venent propietats,
sense que se sàpiga quina necessitat tenia de tanta liquiditat. El
1990, l'alemany Klaus Saalfel, empresari i advocat de patents a Munic, propietari
d'una tipografia a Lisboa, li va comprar la seva estimada Villa Giralda d'Estoril,
a través del seu testaferro, Nils Peter Sieger. Un palau que també
havia estat un regal, aquesta vegada dels nobles que volien ajudar Don Joan
i la seva família a l'exili. I una vegada més, el preu establert
va ser una xifra irrisòria: 85 milions d'escuts per un palau que ara,
només 10 anys després, l'actual propietari rol vendre a la
Fundación Conde de Barcelona, formada en part pels mateixos que l’hi
havien regalat en primer terme, per un preu tres o quatre vegades superior.
O Don Joan va ser un negociant pèssim, o alguna cosa hi ha
darrere de totes aquestes vendes estranyes en què pràcticament
va regalar palaus i propietats que en realitat eren de titularitat més
que dubtosa. Però ningú amb capacitat legal per fer-ho no s'ha
preocupat d'investigar-ho. Tot i que va fer un mal negoci tenint en compte
el volum i la qualitat de les vendes, tot plegat va sumar, només pel
que fa al que s'ha repassat aquí, gairebé 300 milions de pessetes,
una quantitat que moltes persones no haurien considerat menyspreable. Però
tot ha estat tan confús i obscur, que fins i tot s'ha arribat a publicar
que, quan Don Joan va morir, no tenia diners per pagar la clínica,
i que al testament només deixava dos milions de pessetes.
D'altra banda, per acabar amb d compte de Barcelona, assenyalem que,
segons distintes fonts, era un dels qui eren a la llista dels "perdonats"
fiscalment pel PSOE, als quals es referia d gener de 1997 d secretari d'Estat
d'Hisenda, Juan Costa, quan va anunciar que l'Estat havia deixat d'ingressar
200.000 milions de Pessetes en impostos, de prop de 600 persones físiques
i jurídiques, fonamentalment institucions financeres. Després
d'esclatar l'escàndol, el Govern del PP no va poder o no va voler identificar-los,
i el dubte segueix planant en l'aire.
El començament de la fortuna personal del rei
Oficialment, Joan Carles va arribar al tron d'Espanya literalment amb el
que duia posat. Per viatjar a Atenes a visitar la seva nòvia havia
de demanar diners al seu pare, que al seu torn vivia del que li donaven els
amics nobles lleials a la monarquia. Aquests mateixos nobles van haver de
sufragar el viatge de nuvis. S'explica, com si hagués estat una gran
tragèdia, que quan van fer escala a Tailàndia, l'aleshores
princesa Sofia es va enamorar d'un safir que veié en un aparador de
Bangkok, i que Joan Carles estava avergonyit perquè no l'hi podia
regalar. Per aquest i altres detalls, ningú no es va esquinçar
les vestidures quan es van descobrir els primers moviments del príncep
per començar a consolidar un petit patrimoni propi. La seva ambició,
com la de qualsevol españolito mitjà, era ser econòmicament
independent.
Des de 1962, és a dir, des que es va casar amb Sofia, el banquer
Luis Valls Taberner va començar a administrar una "subscripció
popular" que aportaria liquiditat econòmica als noucasats, en la qual
col·laboraven, a més d'altres banquers, molts nobles i empresaris
del franquisme. Valls Taberner va ser un joanista fidel fins que s'adonà
que el futur era Joan Carles, i es va passar al seu bàndol. Aleshores
va intentar convèncer també els altres Perquè fessin
el mateix. En concret, segons expliquen algunes fonts, Calvo Serer s'hi va
resistir bastant, no ja en qüestions de suport econòmic, sinó
polític, a través del diari Madrid que dirigia. I, Pel que sembla,
aquella desavinença va tenir bastant a veure amb la voladura del diari,
el 1973, una decisió que Valls, amb una gran influència en
el Règim, va ajudar molt activament a prendre.
Aquells anys començava a despuntar en la vida econòmica
de l'Estat espanyol un Ruiz Mateos encara en potència, que improvisava
com millor sabia d que havia de fer Per ser a la vora del poder. El seu pare
havia estat alcalde de Jerez a l'època de Franco, però ell,
de política, no en sabia gaire. Era pèrit mercantil, i l'única
cosa que sabia fer bé era guanyar diners. Se li va acudir anar a parlar
amb Luis Valls Tabemer i Gregorio López Bravo perquè l'assessoressin.
Comentà amb ells que ja feia temps que anava a veure Don Joan a Estoril,
com a primera mesura. Però Valls i López Bravo li van dir que
estava perdent d temps i els diners. "Tú lo que tienes que ser es amigo
de Juan Carlos". I Ruiz Mareos en va prendre nota i entrà en contacte
amb La Zarzuela immediatament. La relació va començar quan
Joan Carles encara era príncep i continuà després, quan
ja era rei.
Ruiz Mateos va explicar -diverses vegades i a més d'un- que,
a l'estil de com es feien les coses en aquella època, li portava grans
quantitats de diners en maletes de Loewe, directament a palau, on els guàrdies
de seguretar no s'esforçaven gaire a revisar el que passava o deixava
de passar pel control de l'entrada. Posava la maleta sobre la taula del despatx
de Joan Carles, aquest la llençava sota un racó i queia exactament
sempre al mateix lloc. "¡Cuánto ha tenido que practicar!", deia
Ruiz Mareos. No hi havia cap quantitat estipulada ni res que s'hi assemblés,
i Joan Carles tampoc no li demanava res, com qualsevol pot suposar. Senzillament,
li trucava i es lamentava com qui no vol la cosa de les dificultats econòmiques
que estava passant: "¡Es que no tengo ni para pagarle al servido!" O
bé: "Esto no puede ser, Constantino me cuesta mucho dinero.., son
unos inútiles, no ganan dinero... No puedo más". I Ruiz Mateos
ràpidament el tranquil·litzava: "No se preocupe usted de nada,
Alteza. Usted dedíquese a los problemas de España, que para
lo demás ya estamos nosotros, estoy yo". A vegades, Joan Carles també
recorria a l'empresari de l'Opus perquè "donés un cop de mà"
a alguna amiga. Una vegada li va trucar per dir-li que l'aniria a veure una
"senyora" de part seva: "Se trata de una persona que se dedica a la beneficencia,
que no tiene sede..." I Ruiz Mateos, tot i que la senyora en qüestió
no tenia l'aspecte de pertànyer al club de la mare Teresa de Calcuta,
doncs li va comprar un pis.
Alguna vegada, l'empresari de Jerez també havia fet transferències
importants des de Nova York. D'aquestes operacions sí que en conserva
els papers. I allò sí que va preocupar la Casa Reial quan, després
de l'expropiació de Rumasa, Ruiz Mateos, pròfug de la justícia,
que havia fugit a Londres, els va voler utilitzar per pressionar i que el
monarca no el deixés tirat. La intervenció del Banc d'Espanya
va suposar una patacada que no s'acabava de creure. Però el monarca,
en plena eufòria socialista, no li va fer cas. Ruiz Mateos aleshores
va acusar el rei d'haver rebut 1.000 milions de pessetes, amb la qual cosa
José María havia pensat que tindria les esquenes ben cobertes
davant de qualsevol acció del Govern. S'entrevistà amb l'aleshores
secretari general d'UGT de Banca, Justo Femández, i li va passar tota
la documentació respecte a aquest fet. Però quan Justo Femández
volava amb avió cap a Madrid, ja eren esperant-lo a l'aeroport persones
mai idenfificades per explicar-li com eren les coses. I una cosa bastant forta
devien dir-li, perquè es va oblidar de l’assumpte per sempre. Ruiz
Mateos encara va seguir insistint pel seu compte durant un temps i el fiscal
general de l’Estat l'acabà acusant d'un delicte d'injúries al
cap de l'Estat. Aviat van comprendre, no obstant això, que allò
seria un carreró sense sortida. Aquest judici s'hauria pogut convertir
en un autèntic circ i Ruiz Mateos se'n va escapar no se sap ben bé
com. L’Estat va preferir oblidar el tema i arxivà la causa basant-se
en tecnicismes.
Un altre empresari molt connectat amb el monarca des dels temps d'aquest
com a successor de Franco va ser Camilo Mira, l’introductor de la cultura
de l’hamburguesa a Espanya com a pioner de la instal·lació dels
restaurants McDonald's. El granadí Camilo Mira havia conegut Armada
a través del general Juan Castañón de Mena, ministre
de l’Exèrcit amb Franco. A més de president de La Unión
y el Fénix, Camilo Mira aleshores era soci, en una empresa immobilihria,
de Florentino Martínez, la filla del qual, Maita, estava casada amb
Juan Castañón fill. El 1969, aprofitant les connexions a La
Zarzuela, va aconseguir que el príncep acudís a inaugurar el
selecte Club Las Lomas, una urbanització de luxe. És difícilment
explicable suport del príncep va garantir l’èxit de la promoció
de la urbanització. A més de don Joan Carles, hi van assistir
els ministres més influents d'aquell moment, com ara López Rodó
i Silva Muñoz. Mira es va convertir en un visitant freqüent de
La Zarzuela a partir de llavors i congenià especialment bé amb
Armada, que el va intentar ficar a l'staff de la Casa diverses vegades, sense
aconseguir-ho. Es va dedicar de ple als negocis, però seguint tots
els avatars polítics de prop.
Les despeses de La Zarzuela
A La Zarzuela tenen 25 gossos i al voltant d'una dotzena de gats, atesos
per un cuidador especialitzat i instal·lats en modernes gosseres amb
tots els avenços. No és excessiu, tenint en compte que una vegada,
fa alguns anys, a més van tenir un guepard. Quan els reis eren de
viatge particular a Etiòpia, d qui llavors era secretari de el Casa,
Alfonso Armada, va rebre un tèlex que li anunciava: "Vamos con un
guepardo, prepara alojamiento". No era una broma i Armada va haver de trucar
al zoològic de Madrid per demanar ajuda a l'hora de rebre'l. S'informà
bé sobre la mena de menjar que necessitava i, en fi, tot el que interessava
saber per cuidar bé l'animal més veloç de la fauna terrestre.
El guepard va viure a palau diversos anys, passejant-se pels salons i els
passadissos com si res, fins que va morir de vell. No va ser abans que Sabino
Fernández Campo mbstituís Armada en d càrrec de secretari.
El primer dia que va anar a treballar a La Zarzuela, no l'havien avisat i
el guepard li va donar un ensurt de mort quan entrà al seu despatx
amb tota naturalitat. El que més el va preocupar no era que pogués
atacar-lo, sinó que pogués estar tenint al·lucinacions.
Els qui han mantingut, durant els 13 anys com a prínceps i
25 anys com a reis, el luxe africà de Joan Carles i Sofia a La Zarzuela
han estat els impostos dels contribuents de peu, a través d'una partida
especial dels Pressupostos Generals de l'Estat. Aquesta partida per a les
despeses de la Casa del Rei no està sotmesa per llei al control del
Tribunal de Comptes. La Constitució de 1978 permet al monarca disposar
d'aquests diners sense haver de d'explicar en que se'ls gasta, ja sigui en
guepards, o en motocicletes, o en d que li doni la gana. El primer any que
es va fixar una quantitat (abans el rei cobrava un sou de capità general,
i les despeses les portaven des del ministeri corresponent), el 1980, el Govern
li assignà 200 milions de pessetes. L’increment anual se suposava que
havia de ser el de l'índex de preus de consum (IPC), però no
se sap ben bé com, al llarg dels anys el pressupost ha anat augmentant
fins als 1.122 milions de l'any 2000. D'altra banda, hi ha un acord amb l'Organització
Nacional de Loteries segons el qual el rei juga en tots els sortejos al número
00000, però encara no l'hi ha tocat mai, només uns quants reintegraments.
Del pressupost oficial de la Casa del Rei surten els sous del rei,
de la reina, del príncep i de les infantes, el manteniment de la Casa,
els cotxes, els àpats, els regals, tota mena de material i el pagament
dels empleats. Joan Carles disposa de dos ajudants de cambra per vestir-lo
als matins, i la reina, de dues donzelles. En total, incloent-hi els els guàrdies,
xofers i fins el cuidador dels gossets, a La Zarzuela treballen unes 160
persones. Però la major part és personal funcionari, els sous
del qual són a càrrec del Ministeri d'Administracions Públiques.
Les despeses dels viatges, recepcions i actes oficials també es paguen
a part, al marge del pressupost de la Casa. Altres petiteses, com el manteniment
del iot Fortuna o del Palau Reial, van a compte del Patrimoni Nacional, organisme
autònom que depèn del Ministeri de la Presidència del
Govern.
A partir del moment en que es va establir un pressupost anual per
a la Casa, després de la Constitució, també es va pensar
en la necessitat que el rei fes la declaració de la renda perquè
fos un ciutadà més. Es va consultar amb el Ministeri d'Hisenda
perquè aconsellés el que s'havia de fer, i entengueren que el
millor era que d rei s'assignés a si mateix una quantitat com a sou,
que serien els seus ingressos per calcular els impostos que havia de pagar.
El sou del rei, que no se sol fer públic, es regeix per un conveni
especial entre la Casa i el Ministeri d'Hisenda i es materialitza en una
nòmina en què figuren els ingressos corresponents, els rendiments
del patrimoni personal i les retencions de I'IRPF. El que no s'acostuma a
comptabilitzar són els regals que rep, a vegades milionaris.., en tot
cas totalment fora de control. Alguns d'especialment significatius, com l'últim
iot Fortuna, obsequi d'un grup d'empresaris de Mallorca i el preu estimat
del qual és d'aproximadament 14.000 milions de pessetes, s'ha posat
legalment a nom del Patrimoni Nacional, a fi que aquest organisme es faci
càrrec de les despeses de manteniment.
La Zarzuela, que en origen era un petit xalet per a les caceres dels
últims Borbons escollit per Franco per a residència dels prínceps
perquè és molt a prop d'El Pardo, ha estat rehabilitat diverses
vegades des que el van ocupar per primera vegada, el 1962. La primera rehabilitació,
poc després que Joan Carles fos proclamat rei, va ser una petita ampliació;
i la segona, més ambiciosa, es va dura terme entre 1987 i 1988. Aprofitant
el desnivell en què està ubicat el palau, es van construir noves
plantes per a despatxos, salons de reunions, oficines, arxius, sales de visites
i un saló d’audiències... La nova superfície construïda
ocupa 2.660 metres quadrats a la planta principal i 1.540 al semisoterrani.
En total, 4.200 metres.
La part antiga i la moderna es comuniquen a través de dos llargs
túnels que van per sota del jardí i la piscina de la família
reial. La construcció és noble, de granit i marbre fonamentalment.
Els mobles i la decoració són una combinació entre clàssica
i funcional, amb peces procedents del Patrimoni.
En aquella última remodelació també es va construir
un refugi antinuclear i s'instal.là un modero sistema informàtic
i de comunicacions, que disposa fins i tot d'un petit estudi de televisió
des del qual el rei es pot dirigir al país quan vulgui.
Irene, la germana de la reina, té el seu propi apartament a
La Zarzuela. I és que els reis, a banda de fer-se càrrec de
les despeses de la seva pròpia família, també s'ocupen
de les de la família reial grega, ja que, pel que sembla, no tenen
com guanyar-se la vida. Irene, en concret, es dedica a fer bones obres, a
través d'una ONG seva que es dedica a repoblar l'India de vaques lleteres,
i que té un despatxet al carrer Barquillo cedit pel Banco Central Hispano.
L’exrei Constantí viu a l'exili a Londres des de fa uns trenta anys,
pel que sembla també amb el suport de Joan Carles. El seu fill Pau
va anar a estudiar als Estats Units amb el príncep Felip a començaments
dels noranta en un college prestigiós i caríssim, però
va rendibilitzar les despeses en aparellar-se allà amb la rica hereva
americana Marie Chantal Miller (filla del fundador i propietari de la cadena
de botigues lliures d'impostos dels aeroports, les duty free, més important
del món), amb la qual es va casar poc després. El rei Joan
Carles també es va ocupar, fins que van morir, del seu pare i de la
seva mare. I, quan va ser necessari, de les seves germanes Margarida i Pilar.
Aquesta última, la germana gran del rei, quan es va morir el seu marit,
Luis Gómez-Acebo, es va haver de fer càrrec d'un deute que
aquest havia deixat com a herència al Banesto. Per solucionar-ho d'una
manera discreta, el rei va avisar Mario Conde, i a Conde se li va acudir que,
com que perdonar-li el deute sense més ni més quedaria bastant
malament i l'opció de pagar es descartava, el millor era donar-li un
càrrec a la Fundación Banesto, perquè anés abonant
el que devia amb el seu sou petitet. I a Pilar se li va donar un despatx,
sense cap feina per fer, és clar.
Envoltat de bons amics
Es diu sovint que la cort espanyola és "una cort sense cortesans”,
i és cert que els reis mai no han estat massa amants d'aliar-se amb
l'aristocràcia. En lloc d'això, han preferit empresaris, banquers
i nous rics en general. Les amistats de la reina, tret del seu estimat Rostropovic
i Alfonso Armada, són poc conegudes. Sortia molt amb l'esposa del constructor
Mario Caprile. De les del rei se n'ha parlat molt més. Al marge de
Manolo Prado i Mario Conde (que són dos casos molt especials), de
tots els "tutors" (Torcuato Femández Miranda, Mondéjar, Armada,
Sabino Fenández Campo...), i del seus col·laboradors polítics
(Puig de la Bellacasa, Nicolás Franco, etc.), d mi es pren les copes
i parla de coses d'homes amb dos grups o clans d'amics, que tenen en comú
el fet de dedicar-se a "sus negocios" d'una manera que moltes vegades els
ha portat davant dels tribunals. En primer lloc, destaca el conegut com a
"clan de Las Cuatro Estaciones", nom del restaurant de Miguel Arias, situat
al carrer General Ibáñez del Ibero 5, on Arias té, a
més, un apartament que el rei també freqüenta. En aquest
grup d'amics hi havia, entre altres, Miguel Arias, Joaquín Vázquez
Alonso i Cardenal Pombo. A part de reunir-se per menjar, feien negocis junts,
sobretot en el sector immobiliari, en què tenien molts assumptes tèrbols.
Alguns també es van veure implicats en la trama Ibercorp. Els afers
dels uns estan tan barrejats amb els dels altres, que resulta realment complicat
explicar l'historial de cada un d'ells per separat. Per centrar una mica
els personatges, que després aniran sortint quan tractem, al llarg
del capítol, alguns episodis concrets, de moment n’hi ha prou amb
uns apunts breus.
Miguel Arias és el propietari de l'estació d'esquí
de Navacerrada, i té a més diversos restaurants a Madrid i a
Mallorca. Però també participa en negocis immobiliaris i li
agrada jugar a la borsa sense risc.
Jaime Cardenal Pombo és soci d'Arias al restaurant Las Cuatro
Estaciones i va ser, a més, soci de Borja Prado (fill de Manuel Prado,
l'amiguíssim del rei), en el sector armamentístic.
Joaquín Vázquez Alonso va ser el constructor que va
remodelar al seu dia d palau de La Zarzuela, i soci de Cardenal Pombo i de
Miguel Arias Molino en diversos negocis immobiliaris.
Proper a aquest grup d'amics, hi havia Francisco Sitges, expresident
d'Asturiana de Zinc, i expropietari de les drassanes Mefasa. Gràcies
a la seva amistat amb el rei, Mefasa va rebre l'adjudicació del Patrimoni
de l'Estat per construir el segon iot Fortuna. Però Sitges estava tan
ben relacionat que a Mefasa també es van construir el Blue Legend,
de Javier de la Rosa, i l'Alejandra, de Mario Conde. Mefasa va acabar sent
majoritàriament del Banesto de Conde, que quan va entrar en declivi
el va arrossegar, i el portà a la fallida i a la banqueta dels acusats.
Un altre sector d'amics del rei completament diferent és el
clan de Mallorca, molt més aristocràtic. Una de les figures
clau d'aquest grup és el príncep Zourab Tchokotua, "Zu" per
als amics, un aristòcrata georgià que Joan Carles va conèixer
a l'intemat de Friburg. A aquest personatge el rei li deu favors importants.
Fou Tchokotua el qui, d 1973, va mitjançar perquè la
Diputació Provincial de Mallorca cedís a Joan Carles el palau
de Marivent, de manera totalment gratuïta, seguint el model de les cessions
que al seu dia van fer a Alfons XIII distintes poblacions. L’edifici pertanyia,
per donació del col·leccionista d'art grec Juan de Saridakis,
a la Diputació. Pedro Salas, un adinerat prohome del franquisme, que
havia estar president de la Diputació, i d sogre de Tchokotua, casar
amb Marieta Salas, va convèncer l'organisme oficial que d cedís
al futur rei perquè en gaudís durant les vacances.
Al marge d'aquestes gestions, Tchokotua és conegut des que
d 1978 un jutjat mallorquí en va ordenar el processament i ingrés
a la presó en relació amb una presumpta estafa immobiliària.
El setembre de 1992 es va asseure de nou a la banqueta amb una acusació
similar juntament amb el seu soci Oliver Maten, un altre amic de Joan Carles
del dan de Mallorca. Però aquestes menudeses no han aconseguit que
es trenqui la seva amistat amb el monarca.
"Zu" va ser per a Joan Carles un relacions públiques excel·lent.
A casa seva organitzaven sopars als quals assistien, juntament amb el rei,
Manuel Prado, Javier de h Rosa, Jaime Enseñat, el multimilionari argentí
Carlos Perdomo, Rodolfo Bay (president de la companyia Spantax, mort en accident
de trànsit), Bartholomew Tummy Beslard (cònsol dels EUA a Palma),
Giovanni Agndli (el rei de la Fiat) o Raul Gardini, expresident de Montedison,
l'empresa química més important d'Europa, a el qual Juan Abelló
va vendre el seu laboratori Antibióticos amb l'ajuda de Mario Conde.
El rei va ser fotografiat amb ell i amb Agnelli el 7 d'agost de 1990 a Port
Portals, pocs anys abans que se suïcidés, el 1994, en ser implicat
pels jutges italians en temes de corrupció.
Al mateix cercle d'amics hi ha un grup selecte d'empresaris hostalers: José-Escaño
(amo del restaurant San Marino), Alejandro Arroyo (cunyat de Mario Conde,
i propietari del restaurant El Capricho, a Port Portals), i José Oliver
Rodríguez (propietari de diverses discoteques). I també en aquest
entorn Joan Carles va entrar en contacte amb Marta Gayá, una decoradora
catalana molt amiga de Marieta Salas, la dona de "Zu", amb qui va viure una
llarga aventura, i mentora de José Luis de Vilallonga quan aquest
va escriure la seva biografia autoritzada del rei.
També presumeix de la seva amistat amb el monarca a Mallorca Pedro
Serra. Serra explica amb orgull que una vegada que no es trobava bé
i no va poder assistir a una de les recepcions que a l'estiu organitzen a
Marivent, Joan Carles va preguntà. "¿Dónde está
el amo de Mallorca?" I és que a Serra se'l coneix popularment com el
Ciutadà Kane de ses illes. Té un grup empresarial, Grupo Serra,
que controla el 90% de la informació a la comunitat autònoma:
els diaris Ultima Hora, Diari de Balears (la capçalera i patrimoni
immobiliari del qual va comprar per un preu irrisori a la cadena de mitjans
de comunicació del Movimiento), Mallorca Daily Bulletin i Mallorca
Magazin;, tot l'accionariat del setmanari Sóller i una important participació
en altres publicacions de la "part forana"; emissores radiofòniques
(com Ultima Hora-Radio i Top- Radio); l'adjudicació de les emissions
locals d'Antena 3 i la televisió local Telenova.
Com que al monarca, d'amics, no n'hi falten, la llista seria inacabable
si contéssim tots els qui han fet mèrits per arrugar-se el
títol. Quan Joan Carles va complir 50 anys, un grup de catalans amb
possibles li van regalar un Porsche Carrera de 24 milions. Entre ells hi
havia Javier de la Rosa, Alberto Folch, José María Esteve,
Mariano Puig i Pedro Mir. El grup va ser rebut a palau per entregar el regal.
Al·lucinaren amb el garatge. La casa BMW regala al rei tots els models
d'alta cilindrada quan surten al mercat. Aquests obsequis no entren a la
seva declaració de la renda.
Dintre del sector de la reialesa, un dels millors amics del rei és
Simeó de Bulgària, que ha actuat moltes vegades d'intermediari
o ambaixador personal de Joan Carles davant altres reis, com Hassan del Marroc,
amic personal seu, o Hussein de Jordània. I, per descomptat, Karim
Aga Khan, el príncep ismaelita a qui cada pocs anys els seus fidels
entregaven el seu pes en or, i a qui el rei Joan Carles va conèixer,
com a "Zu", a l’internat de Friburg. Actualment estiueja de manera assídua
a Mallorca, on es veuen sovint.
Manuel Prado, l'amiguíssim
Però cap de tots aquests personatges no arriba al nivell d'amistat
que Manuel Prado y Colon de Carvajal té amb d monarca. Descendent directe
de Cristòfol Colom, Manuel Prado és manco i té 7 anys
més que Joan Carles, característiques totes que l'han envoltat
d'una certa aura de llegenda als ulls del rei. Es van conèixer per
primera vegada quan la seva mare, molt monàrquica, el portava a veure
el príncep durant la primera estada seva a Espanya, en aquells "besamans"
que els fidels a la Corona li organitzaven a la finca de Las Jarillas. Però
no van fer amistat fins uns quants anys més tard, quan el 1961 el
duc de Calàbria, Carles de Borbó de les Dues Sicílies,
un dia el va portar a sopar amb d seu cosí Joan Carles al Nuevo Club.
La vetllada es va prolongar fins a la matinada i allà nasqué
una amistat indestructible entre tots dos.
Però són molt més que amics. Prado es defineix
a si mateix com "intendente general de don Juan Carlos I", o "administrador
de los dineros privados de Su Majestad". Malgrat que té la seva residència
fixada a Lausana (Suïssa), va ser nomenat per designació reial
ambaixador at large, és a dir, sense ambaixada a cap país, però
amb un passaport diplomàtic que li permet viatjar amb més llibertat
de moviment i més protecció oficial, perquè pugui realitzar
gestions a l'estranger en nom del monarca.
La seva gran amistat amb d rei s'ha estès pràcticament
a tots els membres de la família reial. Amb la reina té relació
a través de la Fundación de Ayuda contra la Droga, que ella
presideix i amb la qual ell col·labora. Precisament en aquesta activitat,
en una reunió del Patronat, el 1992 va conèixer Mario Conde,
amb qui després va fer negocis, en l'assumpte de Castillo de los Gracianos.
D'altra banda, el seu fill Borja és amic de Jaime de Marichalar i de
la infanta Helena, que va visitar diverses vegades la seva finca El Toñanejo,
propera a Medina Sidonia, propietat de l'exdona de Prado, Paloma Eulate, i
que va ser on se celebrà la boda de Borja. El fill, com el seu pare,
es dedica en cos i ànima al món dels negocis d'alt nivell. Fou
consultor a Espanya de la Union des Banques Suisses (UBS), que és un
dels bancs suïssos més grans i rendibles, regit per la llei del
secret. Tret d'això, ningú no sap el nombre de societats més
o menys fantasma que maneja.
Com a home de negocis, ningú no ha pogut distingir mai allò
que Manolo Prado fa en nom propi i allò que fa com a administrador
del rei, excepte en els casos en què els seus assumptes es van complicar
fins a arribar als tribunals. Aleshores, oficialment, sempre és cosa
seva i el monarca en queda al marge.
Entre les múltiples i variades activitats que Prado du a terme, actua
com a assessor d'empreses, a les quals facilita els tràmits legals
necessaris per funcionar a Espanya. Henry Ford II, president de la multinacional
nord-americana del mateix nom, el març de 1974 va rebre una afectuosa
carta del que llavors era príncep d'Espanya, en què recomanava
encaridament al seu amic Manuel Prado com la persona adequada per a necessitats
d'aquesta mena. L’empresari nord-americà en aquell moment estava preparant
el seu viatge a l'Estat espanyol per col·locar a Almussafes (València)
la primera pedra de la factoria de Ford. Joan Carles de Borbó s'acomiadava
deixant constància que una resposta positiva seria adequadament valorada
en un futur proper.
També actua com una mena de secretari personal de Joan Carles per
a afers econòmics, ja que redacta cartes amb capçalera de la
Casa Reial per demanar diners a entitats financeres o governs estrangers,
segons els casos, amb diversos fins. Demanava diners, per exemple, per salvar
la democràcia ajudant a finançar les campanyes electorals de
la UCD (com quan va sol·licitar diners a l'Aràabia Saudita,
el 1977), perquè poguessin utilitzar les bases espanyoles en les seves
operacions militars (com el cas de Kuwait a la guerra del Golf), etc_ D'aquests
assumptes, n'estava al corrent només en part la resta del personal
de la Casa, que més d'una vegada es va sorprendre, sobretot en els
temps en què Fernando Almansa era un nouvingut, en rebre el que semblava
que eren respostes a cartes que no constaven al registre de sortida. Almansa
llavors es dirigia al mateix monarca per aclarir l'aparent confusió:
"Señor, ha llegado una carta del Rey de Arabia Saudí diciendo
que en contestación a la carta de mi hermano de fecha tal... ¿Sabe
a qué carta alude?" "Sí, sí, no te preocupes, ésa
la escribió Manolo Prado".
Sovint, a més, ha ocupat càrrecs públics. Amb els governs
d'Adolfo Suárez, per exemple, Prado va ser president d'Iberia, cosa
que va suscitar especulacions sobre el fet que es podria estar aprofitant
de la capacitat de càrrega i de circulació dels avions per tot
d món. No es va provar mal res. En aquesta època hi ha l'origen
de h corona que llueixen els avions d'Iberia, que Prado va intentar rebatejar
com a Reales líneas Aéreas Españolas. També va
ser president de l'Institut de Cooperació Iberoamericana (IC1). D'aquest
càrrec el va destituir José Pedro Pérez Horca, ministre
d'Afers Estrangers al Govern de Calvo Sotelo, el 1982, a causa d'unes declaracions
que va fer al setmanari Tiempo, en què criticava la política
exterior governamental. El ministre va meditar que suposava fer cessar un
amic del rei, però no va tenir una altra opció per seguir sent
respectat.
Però de seguida va arribar al poder el PSOE i Prado tornà
a ocupar càrrecs importants. Fou comissari de l'Expo 92, conseller
de la Sociedad Estatal V Centenario en representació de l'Ajuntament
de Sevilla, i també va treballar com a impulsor del projecte Cartuja
93, un parc temàtic d'oci, creat a partir de les restes de l'Expo de
Sevilla.
Al principi, amb el PSOE hi va tenir els seus pros i els seus contres
en un procés d'estira i afluixa que va fer fracassar alguns dels seus
projectes immobiliaris, com el de l'Hotel Los Bordales, a causa d'interessos
enfrontats amb alguns líders socialistes. Però les coses de
mica en mica es van anar arreglant, sobretot quan va entrar en contacte amb
Enrique Sarasola, que és per a Felipe González una cosa així
com el que Prado és per al rei. Els últims anys les empreses
de Sarasola compartien seu amb les de Prado, al número 31 del Paseo
de la Castellana, a l' edifici Piràmide. El 1995, els seus homes de
confiança (Álvaro Álvarez per part de Sarasola, i Jesús
Sainz per part de Prado) estaven junts al consell d'administració de
Filo, una empresa ubicada a Barcelona que es dedica a activitats immobiliàries
i d'assessorament i promoció.
En el complex entramat d'empreses de Prado, la principal és
la societat instrumental suïssa Trebol SA. Al seu torn, aquesta firma
participa en la societat espanyola Trebol Internacional, amb domicili a Madrid,
en la qual Prado està envoltat d'importants socis (entre altres, el
príncep georgià Tchokotua i el rei Simeó de Bulgària).
A la filial sevillana d'aquesta, Trebolquivir, constituïda d 1987, Prado
hi té com a home fort Arturo Moya, exdiputat de la UCD per Granada;
el secretari n'és Jesús Bores, amic personal de Felipe González
i del seu cunyat, Francisco Palomino.
A través d'aquestes empreses, Prado aconsegueix contractes
per a obres en tercers països, sovint finançades amb crèdits
FAD (Fons d'Ajuda al Desenvolupament). El 1989, per exemple, va aconseguir
la contracta per construir un hospital al Iemen del Sud per 25 milions de
dòlars, i un crèdit FAD per portar a terme el projecte, negociant
amb Germán Calvillo i Gloria Barba (esposa de l'aleshores ministre
Carlos Solchaga), en aquell moment responsables de l'empresa pública
Focoex.
I a vegades combina aquesta activitat amb l'antiga d'assessor a tercers.
El 1991, per citar-ne un cas, va ser contractat per l'empresa pública
Indra (a través d’Atlas Internacional, que forma part del grup Trebol),
per oferir-hi serveis com a consultor i promotor d'un contracte amb Veneçuela
per a obres aeroportuàries, que eren d'adjudicació directa.
Indra i Atlas Internacional van pactar una comissió del 3%, cosa que
suposava gairebé 1.000 milions de pessetes. Prado va aconseguir per
a Indra que el Consell de Ministres del 22 de desembre de 1993 aprovés
la concessió d'un crètit FAD de 10.000 milions per modernitzar
tots els aeroports de Veneçuela. Després, la cosa va sortir
malament, perquè a Veneçuela hi va haver eleccions i amb el
canvi de poder s'acabaren les adjudicacions a dit. Una altra de les facetes
de Prado és dedicar-se als negocis immobiliaris, tot i que en aquest
àmbit les coses no sempre li han sortit bé. Amb vista a l'especulació
immobiliària de l'Expo 92, es va ficar en negocis ruinosos, com el
de les parcel·les d'Expovillas SA, que va acabar col·locant
a De la Rosa, i el complex turístic de Castillo de los Gracianos de
Jerez (en què, a més de De la Rosa, també hi va involucrar
Mario Conde).
Al contrari del que va passar amb altres amics, col·laboradors, assessors
financers o com se'ls vulgui anomenar, com Javier de la Rosa o Mario Conde,
la relació del rei amb Manolo Prado és intocable, com si haguessin
signat una mena de pacte de sang capaç de superar tots els mals moments;
que no hi falten. El més greu, fins ara, ha estat el de KIO. Però
quan les coses es posen realment lletges, Prado s'acostuma a posar molt malalt.
Coincidint amb la fase judicial de l'escàndol "'Tibidabo", en què
l'amic del rei estava imputat en una expansió del problema iniciat
amb KIO, a mitjan maig de 1999, la malaltia va passar per un de seus episodis
més violents a la Clínica de la Luz de Madrid. Gairebé
se'l va donar per mort, però va reviure com ho feia l'au Fènix
d'entre les cendres, superà una tromboflebitis i se li van implantar
dues vàlvules coronàries. Després de passar uns dies
de recuperació a l'Hotet Villamagna, on resideix habitualment quan
s'està a Madrid, d 28 de maig va tomar a Sevilla.
Negocis obscurs
Amb Manuel Prado, o amb altres persones, Joan Carles s'ha vist involucrat
al llarg dels 25 anys de regnat en diversos negocis dubtosos, encara que els
qui figuraven oficialment en els papers sempre eren els seus "amics'. S'ha
mogut en diferents sectors, als quals convé passar revista per separat.
* PETROLI *
Una de les primeres formes conegudes que Joan Carles de Borbó va
utilitzar per anar-se fent un petit capital personal van ser les comissions
del petroli. Encara en temps de Franco, hi va haver una crisi petroliera
que afectà Espanya de manera important. Llavors a Barrera de Irimo,
que era ministre d'Economia, se li va acudir anar a veure d príncep
i demanar-li que mitjancés amb el príncep Fahd, de l'APabia
Saudita, un dels productors de cm més importants, per aconseguir una
remesa ràpida de petroli. Joan Carles hi va enviar un emissari i la
resposta fou immediata: "Decida mi hermano el príncipe don Juan Carlos
que le enviaremos todo el petróleo que España necesite". A
canvi d'aquests serveis de mediació, el príncep cobrava una
comissió, cosa que a tothom li semblava molt normal. El mateix Joan
Carles ha explicat que la seva habilitat per tractar amb els àrabs
es deu al fet que els sap comprendre millor que ningú: "Sólo
los que sabían tomárselo con paciencia llegaban a veces a hacer
el negocio de su vida", va dir una vegada.
Probablement l'emissari reial aquella vegada havia estat el mateix
Manual Prado (encara que no ho hem pogut confirmar), ja que habitualment era
ell qui s'encarregava d'aquesta mena de qüestions. Alfredo Pardo, director
de flota de Cepsa, ho va poder comprovar quan hagué de suspendre un
viatge a Kuwait que tenia programat per signar un contracte multimilionari
de compra de petroli a l'emirat, que li deixaria un benefici abundant de dos
centaus per barril en concepte de regalia per al comprador. Quan ja estava
a punt d'anar-se-n'hi, el van avisar per dir-li que no hi anés, que
la signatura del contracte seria a càrrec de don Manuel Prado y Colón
de Carvajal, cosa que el va sorprendre. I coincideix que l'aleshores emir
de Kuwait, el xeic Zayed, d'Abu Zabi, era com Fahd, un gran amic del rei.
"¡Un personaje extraordinaño!”, solia dir d'ell Joan Carles.
Suposadament, a finals dels setanta el Govem de Suárez havia
adoptat un acord perquè un percentatge petit de les transaccions comercials
petrolieres realitzades per Espanya amb altres monarquies del món es
desviés cap al patrimoni privat dels Borbó. Aquestes transaccions
comercials estaven gestionades per Manuel Prado y Colón de Carvajal.
A principis dels vuitanta, i fins i tot més tard, continuaven sortint
a la llum escàndols sobre els diners que el rei devia a altres monarques
pel pagament de comissions a intermediaris per aconseguir aquelles transaccions
(compra de petroli) en condicions molt avantatjoses per a Espanya.
A banda de les comissions per petroli, que molts justifiquen com a
perfectament raonables i fins i tot legals, no se sap si el rei Joan Carles
té altres negocis en el sector, encara que hi ha indicis que apunten
que sí. Com a amic dels països àrabs, ha actuat en qualitat
de mediador polític per ajudar a resoldre els problemes de l'Orient
Mitjà. I també va servir de mediador en altres conflictes particulars,
pels quals va estar molt més interessat del que es podria esperar.
Podríem citar com a exemple d cas de l'Itzarra. El petrolier
Itzarra (amb tripulació espanyola, encara que amb bandera de conveniència
panamenya) va ser detingut per les autoritats nigerianes el 19 de juny de
1984, quan pretenia arribar a les aigües internacionals, després
de carregar il·legalment a Nigèria una partida de gas-oil. Les
autoritats van retenir dos mesos tota la tripulació, però després
s'acontentaren de processar i condemnar a mort el capità Luis Peciña,
per contraban de gas-oil. La detenció es va produir en un context
en què el contraban de cru estava costant al país africà
més de 500 milions diaris, alhora que produïa una escassetat
apressant al mercat interior dels productes derivats, a pesar de ser un dels
màxims productors del món. Els contrabandistes compraven gas-oil
subvencionat per a la pesca a Nigèria a meitat de preu, i el venien
a Canàries, on se n'arribaven a moure més de 30.000 tones anuals.
Pel que sembla, els armadors grecs havien estat els primers a introduir-se
en aquest peculiar negoci, amb la companyia naviliera Lavinia. Però
després del cop d'Estat del desembre de 1983, el nou Govern militar
presidit per Muhammad Buhari, havia centrat els seus esforços a posar
fi a la corrupció, per a la qual cosa va detenir i processar, en només
6 mesos, 474 alts càrrecs del Règim civil derrocat. I en la
seva lluita contra els barcos estrangers que participaven en el negoci, havia
caigut l'Itzarra.
Les autoritats nigerianes van reclamar immediatament l'armador i gerent,
José María López Tapia, com a veritable responsable del
delicte, perquè en donés comptes. Pero López Tapia mai
no va mostrar cap interès per acudir a Nigèria. Ni tan sols
va interrompre les seves vacances a Bermeo. Ni tampoc el seu germà
i soci, Gregorio, que, curiosament, navegava per aigües mallorquines
amb iot. López Tapia ja havia estat implicat el març de 1980
en la fallida de la naviliera Letasa i sobre ell pesaven diverses denúncies
judicials per presumptes delictes monetaris (evasió de divises, estafa
a fons públics...). Abans del cop d'Estat del 30 de desembre de 1983,
ell i el seu germà tenien, a través d'uns intermediaris, negocis
a la construcció i al sector d'hidrocarburs a Nigèria. I des
d'aleshores funcionaven transportant cru a Canàries amb una flota de
tres petroliers, un dels quals ja havia estar detingut poc temps abans a
Nigèria.
Davant del conflicte, l'Estat espanyol no va fer res per facilitar el trasllat
del més que dubtós López Tapia a Nigèria. I tampoc
no va mostrar cap mena de solidaritat amb els processos anticorrupció
que havien emprès al país. Ben al contrari, el Govern es va
dedicar a fer declaracions sobre h falta de garanties jurídiques, en
què exigia que es posés en llibertat Peciña de manera
immediata. Les gestions, i aquí entrem en la zona obscura de l'assumpte,
van arribar al nivell més alt. Les filles i la dona de Peciña
van anar a demanar ajuda al rei Joan Carles, i les devia trobar molt commovedores,
perquè el monarca a partir d'aquell moment va mostrar un interès
inusitat pel cas.
Per començar, l'Ambaixada espanyola va contractar amb el prestigiós
advocat nigerià Oduba, que cobrava més de mig milió de
pessetes per dia de feina, perquè portés la defensa de Peciña,
que es va centrar en les bones relacions entre Espanya i Nigèria. La
majoria dels països occidentals que en aquell moment tenien ciutadans
en presons nigerianes (per diferents delictes, des del contraban fins al tràfic
de cocaïna) es van quedar parats davant l'actitud de l'Estat espanyol,
que va aconseguir que al detingut que tenia al centre penitenciari de Port
Harcourt li enviessin cada dia el menjar des del mateix hotel en què
s'allotjà la seva dona, a compte de l'Ambaixada, durant els dos anys
que va durar d procés. A més, a la presó, hi havia diversos
presos comuns que treballaven per a Peciña com a assistents.
Quan es va publicar la sentència a pena de mort, el desembre de 1984,
el rei d'Espanya va enviar una carta al president nigerià en què
sol·licitava l'indult i la immediata llibertat del capità de
l'Itzarra, però no se sap en quins arguments es basava per sol·licitar
una gràcia d'aquella mena. La carta la va portar personalment un emissari
del monarca, ni més ni menys que Manuel Díez Alegría,
que havia estat cap de l'Alt Estat Major de l'Exèrcit, membre del Consell
del Regne i senador reial a la legislatura constituent, a més d'haver
col·laborat amb Joan Carles, quan encara era príncep, mà
a mà amb Manual Prado, en aquella rocambolesca operació romanesa
per contactar amb Santiago Carrillo, el 1974.
El 17 de desembre de 1984, Diez Alegría, vestit impecablement amb
l'uniforme de tinent general de l'Exèrcit espanyol, ranquejant i coixejant
lleument als seus 78 anys, es va reunir deu minuts amb d president nigerià
Buhari. Li va lliurar la carta del rei i també van parlar d'una propera
visita oficial del monarca al país, que s'havia ajornat sine die arran
del cop d'Estat. Sortí satisfet de la trobada; i va afirmar que la
carta del rei havia tingut "un impacto claro". Però no van aconseguir
tot el que volien: només la commutació de la pena de mort per
una condemna de 25 anys de presó. No n'hi havia prou, i les institucions
espanyoles van continuar fent gestions.
Per fi, quan el general Buhafi va ser derrocat, l'agost de 1985, per
un altre cop d'Estat, aquesta vegada dirigit pel general Babangida, es va
acabar la campanya anticorrupció. El nou president nigerià va
decidir personalment anul·lar la sentència de Peciña,
que va ser posat en llibertat el 19 de juliol de 1986. L’Estat espanyol s'havia
gastat 70 milions reconeguts per defensar-lo, més les despeses de la
seva família. A la presó, curiosament, Peciña s'havia
engreixat uns quants quilos. No se sap què deuen opinar de tot això
els familiars d'altres presos espanyols en presons estrangeres, però
l'assumpte, a simple vista, sona bastant estrany i no és difícil
imaginar per què diverses persones van arribar a la conclusió
que el monarca tenia alguna cosa a veure amb els negocis dels López
Tapia.
Tres anys després, el 1991, l'armador López Tapia reclamava
al país africà 45 milions de dòlars, a través
d'un procés admès a tràmit per l'Audiència Nacional,
per pirateria contra el Govern que havia encapçalat Buhari, per haver-se
quedat amb l'Itzarra il·legalment.
* TRÀFIC D'ARMES *
Un altre dels sectors amb què s'ha relacionat "amics íntims"
del rei és el tràfic d'armes. A la dècada dels setanta
Manuel Prado ja era al capdavant de la societat Alkantara Iberian Export,
una mercantil mixta impulsada pels governs d'Espanya i de l'Aràbia
Saudita per canalitzar, en principi, la venda de béns d'equip a Riad.
En l'empresa hi van participar Focoex i I'INI, per part espanyola, i Triad
Internadonal (la societat d'Adhnan Kashogui) per part saudita, en què,
a més, treballava Borja Prado, el fill del millor amic del rei. Alkantara
més tard es va reconvertir per canalitzar la venda d'armament.
A l’època del PSOE, la intendència de l'Exèrcit
va passar a ser controlada per les autoritats civils del Ministeri de Defensa.
Des d'aquell moment, la compra d'armament i les dotacions es van dictar amb
interessos governamentals, que a vegades no entenia ni el mateix Exèrcit.
Una de les empreses que va fer bons negocis en aquesta etapa va ser Simulación,
Mando y Control SA, que tenia per objecte elaborar programes informàtics
aplicables a avions de combat i barcos de guerra. Hi compartien capital Mario
Conde i Borja Prado Eulate (fill de Manuel Prado), a través de BTA
Internacional (que es dedica a vendre tecnologia per a la defensa, és
a dir, armament); i n'era conseller Juan Alfonso Cardenal Pombo (germà
de Jaime, el soci de Miguel Arias al restaurant Las Cuatro Estaciones, íntim
amic del rei).
* ESPECULACIÓ FINANCERA *
És difícil classificar altres activitats econòmiques
dels "amics" del rei, que per a la gent comuna es fonamentarien bàsicament
a "manejar milions': operacions de borsa, gestió de crèdits,
fons d'inversió especulativa.., per a les quals cal disposar d'un capital,
o millor dit, que no són aptes per a pobres.
Joan Carles, en principi, no tenia diners per jugar a aquest joc tan
divertit. Però tan aviat com va ocupar el tron desprès que morís
el dictador, Manuel Prado es dedicà a remetre una sèrie de
missives reials a altres tants monarques regnants, especialment del món
àrab, per demanar-los diners en nom del rei d'Espanya. I després
el mateix Prado invertia, especulava, gestionava aquells fons de la manera
més convenient.
En concret, de la cort de Teheran (en aquell moment es tractava del
rei Halid, i Fahd n'era el primer ministre) van rebre la gens menyspreable
quantitat de 100 milions de dòlars (uns 10.000 milions de pessetes),
com un crèdit a tornar en deu anys sense interessos (no podien ser
usurers entre germans), en resposta a una carta, datada el 22 de juny de 1977,
en què només se sol·licitaven 10 milions per donar suport
al partit d'Adolfo Suárez per a les eleccions municipals i, d'aquesta
manera, protegir la monarquia.
Manuel Prado, encarregat d'administrar els diners del rei, va invertir
la suma com li va semblar millor. I al cap de d’uns anys, la Casa Reial va
dir que no tenia diners per tomar el crèdit. Però els saudites,
en contra del que Prado hauria pogut pensar, estaven decidits a recuperar-lo,
i de la tasca de reclamar la devolució se'n va encarregar un germà
del rei Fahd, que tenia una esplèndida mansió a la Costa del
Sol.
D'aquesta època, per Mallorca s'expliquen divertides anècdotes.
Pel que sembla, una vegada que el príncep saudita va acudir a dinar
amb el rei a Palma, els qui l'havien d'anar a rebre, Prado i Tchokotua, es
van equivocar d'aeroport. En lloc seu van rebre els ducs de York a l'aeroport
militar, mentre a l'aeroport civil, en veure que no l'havia anat a rebre ningú,
el germà del rei Fahd va tornar a Marbella molt enfadat. Quan se'n
va assabentar, el rei va tenir un dels seus fantàstics atacs d'ira,
va trencar cadires i mobles del Patrimoni Nacional a Marivent, però
va aconseguir arreglar l'assumpte demanant disculpes al príncep i,
al final, li van donar cinc anys més per tornar els diners.
Com que quan va vèncer el termini, el 1996, Prado insistia
en el fet que no hi havia diners, Conde li va facilitar un crèdit
de Banesto de 3.500 milions, que es van justificar oficialment com si s'haguessin
destinat a solucionar els problemes de la ruïnosa urbanització
de Castillo de los Gracianos. No se sap si al final Prado va pagar o no va
pagar, o si el tema encara està pendent. Per Palma de Mallorca durant
bastant temps va córrer de boca en boca una frase amb acudit només
per a iniciats: "¡Que viene el moro cabreado y quiere cobrar!"
Tampoc no se sap on van poder anar a parar els 100 milions de dòlars
gestionats per Prado. Fou una època en què els negocis especulatius
eren el súmmum, l'edat daurada del "clan de la 'beautiful'", quan els
més llestos del PSOE van posar les bases de la cultura del pelotazo,
amb Miguel Boyer com a ministre d'Economia i Hisenda i Mariano Rubio com a
governador del Banc d'Espanya. I en aquella època, a les que anomenaven
"cenas de amor" el rei hi solia acudir com a invitat de luxe. Al voltant del
monarca s'hi asseien Antonio Garrigues Walker, Claudio Boada, Plácido
Arango, José Antonio Ruiz de Alda, Mariano Rubio, José María
Entrecanales, Manolo de la Concha, José Maria Echevarría, Carlos
Bustelo, Rafael Pino, Carlos Solchaga, Juan Tomás de Salas i uns quants
més.
Com es deu recordar, durant l'escàndol de la trama Ibercorp va acabar
sortint a llum una llista trucada de beneficiaris per la venda d'accions de
Sistemas Financieros, en què figuraven molts dels assistents a aquells
sopars, com Mariano Rubio, Miguel Boyer i Leopoldo Calvo Sotelo, entre altres.
I, també, la infanta Pilar de Borbó, germana del rei, i un
tal "Arias y Rey", que va resultar que era Miguel Arias Molino, l'amo del
restaurant Las Cuatro Estaciones. Mai no es van trobar proves que el rei,
personalment, tingués més implicacions en la trama de Manuel
de la Concha.
* NEGOCIS IMMOBILIARIS *
Per acabar, cal destacar un sector d'activitat econòmica en què
ja havien fet els primers passos Alfons XIII i Don Joan, el comte de Barcelona,
aprofitant els regals que els feien els súbdits: el sector immobiliari.
El rei tenia bons contactes al mundillo de la construcció,
des dels temps de Camilo Mira i la seva urbanització de Las Lomas.
Un altre bon amic seu era Joaquín Vázquez Alonso, el constructor
que va remodelar al seu dia el palau de La Zarzuel, al seu torn va emprendre
diverses obres en el de La Mondoa i també s’encarregà de construir
la finca Los Carrizos, de Mario Conde. Joaquín Vázquez era,
a més, soci de Borja Prado Eulate (fill de Prado) i Jaime Cardenal
Pombo (el copropietari, amb Miguel Añas, de Las Cuatro Estaciones)
a Spengler SA. Aquesta petita immobiliària va aconseguir que li adjudiquessin
per les bones la remodelació de totes les façanes de les sucursals
de Banesto (un negoci de 1.058 milions), en els millors temps de l'amistat
entre Mario Conde i el rei. Luis Roldán també li va adjudicar
la construcció de dues casernes de la Guàrdia Civil.
A la dècada dels noranta, l'Ajuntament de Monachil (Granada),
per un acord en ple, va reservar a l'estació d'esquí de Sierra
Nevada una parcel·la de l'empresa pública Promonevada, de 1.113
metres quadrats, per construir una residència per a don Joan Carles.
Com tants altres municipis que abans havien provat sort amb Alfons XIII, volien
que la presència del monarca servís per atreure el turisme.
El rei no va dir que no i agraït acceptà l'obsequi per escrit.
Però en una estranya operació, Promonevada va acabar venent
la parcel·la a la societat Pequeños Hoteles de Montaña,
per una quantitat ridícula, 60 milions, i en lloc de la residència
reial s'hi va construir l'Hotel Lodge. L’operació va ser avalada per
la societat Daude, de Miguel Arias Molino. Pequeños Hoteles de Montaña,
creada amb aquesta finalitat d 1992, era propietat de Vázquez Alonso
i Cardenal Pombo. Miguel Arias Molino també hi tenia unes quantes accions.
Un altre dels negocis immobiliaris relacionats amb el rei va ser el
de Castillo de los Gracianos, un projecte urbanístic faraònic
a Jerez de la Frontera, ideat per Manuel Prado per aprofitar el que seria
el boom al sud de l'Expo 92. Prado va comprar la finca a través de
la seva empresa Trebolquivir a la família Calle Vergara, i l'alcalde
de Jerez, Pedro Pacheco, li va donar totes les facilitats. A començaments
de 1990 en va fer soci Javier de la Rosa, amb qui va signar un acord a través
de Prima Inmobiliaria. A les 200 hectàrees de terreny; Prado hi volia
construir xalets, un hotel i fins un camp de golf de 28 forats, en una zona
castigada per la sequera. El desastre es veia venir i, en efecte, el negoci
va acabar resultant ruïnós.
Després de la guerra del Golf, el 1992, els deutes de Prima
Inmobiliaria (que formava part de l'imperi de KIO) eren de més de 45.000
milions. Aquí van començar els problemes entre Prado i De la
Rosa, que van acabar com el rosari de l’aurora amb el contenciós del
grup KIO. Conde va acabar facilitant-li un crèdit de Banesto de 3.500
milions per solucionar els problemes de Castillo de los Gracianos, que no
van solucionar res, ja que, pel que sembla, els milions van anar a parar
a una ultra banda. Al final, davant la ruïna del projecte, la propietat
va acabar a les mans de Banesto, que va vendre el complex a la societat belga
que l'explota actualment.