CAPÍTOL 13
EL REI DELS SOCIALISTES
Encantat amb els dirigents del PSOE
Quan el 1982 el PSOE va accedir al poder, va començar una etapa de
gran prosperitat per a la monarquia. Elpresident Felipe González,
sobretot els tres primers anys de mandat, va arribar a tenir una íntima
amistat amb Joan Carles, fascinat per la seva gràcia andalusa. Tot
i que van institucionalitzar despatxar tots els dimarts, parlaven per telèfon
i canviaven o ampliaven les seves trobades moltes vegades. Sovint els dos
matrimonis sortien a sopar junts i després velen pel·lícules
a La Zarzuela fins a la matinada. Al final, Felipe es passava per La Zarzuela
quan volia, sense avisar. El president es desvivia per atendre els desitjos
del rei, amb un plantejament governamental que es podria resumir en la recomanació
següent: "Señor, no se preocupe, nosotros nos ocupamos de todo:
diviértase Vuestra Majestad". I Joan Carles estava encantar amb els
socialistes, capaços d'arribar fins a la frivolitat o el malbaratament
per proporcionar-li qualsevol capritx: avions, helicòpters, barcos,
automòbils, la practica dels esports més cars, viatges als
llocs de moda internacional.., i, sobretot, vacances, moltes vacances. El
dia del seu sant se celebraven grans saraus als jardins del Campo del Moro,
amb més de 4.000 invitats de la beautiful people, aquesta nova casta
social d'"isabelitas preysler" i ministres del nou Règim que havien
anat a més, ben nodrida per la mamella del PSOE.
En el terreny estrictament polític, a penes hi va haver desavinences.
Potser l'única situació crítica entre el rei i Felipe
González va derivar de les declaracions que Joan Carles va fer a Jim
Hoagalnd, del Washington Post, el 1986, com a avançament del viatge
oficial que havia de fer als Estats Units. El cap de l'Estat discrepava de
com el Govern espanyol portava les negociacions per desmantellar les bases
militars nord-americanes i s'alineava sense reserves en el dispositiu de
defensa de Washington. Donava la impressió que el rei enviava missatges
al president a través de la premsa nord-americana, cosa que no era
correcta en absolut. Més aviat es tractava que els nord-americans
enviaven el missatge a través del monarca al Govern socialista, i
aquests ho van captar immediatament. Les friccions entre la Casa Reial i
La Moncloa no van arribar més enllà.
En general, hi havia una sintonia perfecta entre ells, fins al punt
que el maig de 1983, en el transcurs d'una visita oficial de Sa Majestat
al Brasil, aquest va pronunciar un discurs davant les cambres legislatives
de la República Federativa pràcticament idèntic a un
article que havia publicat Felipe González a Le Monde Diplomatique,
en l'edició en llengua espanyola per a Iberoamèrica, el mateix
mes. La xerrada del rei, que tractava sobre els valors democràtics,
havia estat unànimement lloada per tota la premsa: "El Rey Juan Carlos
explicó como en España, con independencia del partido que gobierne,
la proyección americana es uno de los objetivos fundamentales de la
política exterior, un compromiso encarnado por la Corona que está
reflejado en la Constitución", deia la crònica de Diario 16.
No obstant això, no es va trigar a descobrir que s'havien repetit
paràgrafs literals de l'article del president González. En
total, vuit parts del discurs del rei es corresponien exactament, fins i
tot pel que fa als punts suspensius, amb vuit parts de l'article de Felipe,
i a la premsa li va faltar temps per criticar-ho. "Bochornoso patinazo",
"metedura de pata", "refrito", "desliz", van ser algunes de les expressions
amb què es va qualificar el fet. Això sí, apuntant directament
cap al Govern. El rei no és criticable de cap de les maneres.
El director general de l'Oficina d'Informació Diplomàtica
(OID), Fernando Schwartz, va demanar disculpes públicament. Per la
seva banda, Felipe González va lamentar el que havia passat, i l'aleshores
ministre d'Afers Estrangers, Fernando Morán, es va irritar. Però
a qui va costar el càrrec va ser a Carlos Miranda, llavors director
general per a Afers de Llatinoamèrica. La Casa Reial no es va pronunciar.
Segons les explicacions que en aquell moment es van donar a la prem-
sa, és habitual que els discursos dels viatges oficials o adreçats
a visitants del rei s'encarreguin al ministeri corresponent. En aquest cas,
l'encàrrec havia passat a un funcionari de la Direcció de Llatinoamèrica
d'Afers Estrangers. Entre la documentació facilitada hi havia l'esborrany
del famós article de Felipe González. Després del funcionari,
el discurs havia passat per diverses mans: el director general de Llatinoamèrica
(Carlos Miranda), d ministre d'Afers Estrangers (Fernando Morán),
Presidencia del Govem, i després, per acabar, per les mans de la Casa
Reial, on es va revisar de nou i se'n va polir la redacció (no gaire,
pel que sembla). Total, que tot havia estat una cosa així com l'error
informàtic d'Ana Rosa Quintana a la novel·la -plagi Sabor a
hiel.
Malgrat tot, sembla que a ningú no li va cridar l’atenció
el fet que l'article de Felipe González --com es podia deduir fàcilment
de l'episodi en què el seu "esborrany" apareixia a les mans d'un funcionari-
tampoc no l'hagués escrit ell mateix, Ni es va posar en dubte qui
intervenia en la redacció dels discursos institucionals. I si ningú
no va dubtar del president, molt menys del rei, que anys després,
a la seva biografia autoritzada, signada per José Luis de Vilallonga,
seguia mantenint respecte als seus discursos, sense cap mena de vergonya:
"El presidente del Gobierno sabe lo que voy a decir (no sería leal
por mi parte ocultárselo), pero no sabe en qué términos
voy a expresarlo... Las líneas maestras de mis mensajes son siempre
obra mía. Luego las discuto aquí, en palacio, con mis colaboradores
más íntimos. Después, según el tema que tengo
que tratar, hago que me aconsejen juristas, sociólogos, a veces el
ministro de Asuntos Exteriores, incluso militares... Pero no hay en España
un speech writer como en los Estados Unidos o como en Inglaterra". Tan poca
importància donen al que pugui pensar la gent respecte a aquesta qüestió,
que Sabino Fernández Campo, el secretari, ni tan sols es va preocupar
de "censurar" aquesta part del llibre, cosa que sí que va fer amb
altres paràgrafs que ja hem comentat que van desaparèixer a
l'edició espanyola (sobretot els que fan referència al 23-F).
Cops que no van ser d'Estat
Al llarg del "regnat" del PSOE, mentre el rei es divertia a Mallorca, a Baquèira,
a Suïssa o on fos, la seva valoració en les enquestes registrava
els índexs més elevats de popularitat, per sobre del 80%, que
creixien de manera imparable. I els únics inconvenients eren els cops
que amb "real" graponeria es donava de tant en tant, mentre jugava a algun
dels seus jocs favorits, que l'obligaren a passar-se de baixa llargs períodes.
Encara que això ningú no ho podria atribuir als socialistes.
Abans, el juliol de 1981, ja havia ensopegat amb una porta de vidre quan
es dirigia a la piscina de La Zarzuela, i li van haver d'enguixar un braç.
Però després van venir molts accidents més, que no pescaven
mai el monarca treballant.
El gener de 1983, durant les vacances nadalenques a Gstaad, va tenir
un dels accidents més greus. Relliscà amb una placa de gel,
cosa que li va produir una fissura a la pelvis. Fou un ensurt important que
gairebé li va costar un testicle. Després de ser atès
a Suïssa, fou traslladat ràpidament a Madrid. Quan Sabino Fernández
Campo, el secretari de la Casa Reial, va anar a rebre'l i el veié
postrat a la llitera en què el baixaven de l'avió, pàl·lid,
demacrat, despentinat.., vaja, fet un fàstic, no va poder deixar d'exclamar:
"Señor, con todo respeto, he de decirle que un rey sólo puede
tener ese lamentable aspecto si viene de les cruzadas". La recuperació
de don Joan Carles va durar dos mesos, però li va deixar com a seqüela
un hematoma intern que origina una fibrosi reactiva ("brida fibrótica
pelviana periureteral que ejerce presión sobre el uréter izquierdo"),
que es va haver d'operar dos anys després. En la intervenció
se li va extirpar la fibrosi i una part del testicle esquerre. Els metges
aleshores li van recomanar que posés les parts al sol per afavorir
la cicatrització, i va ser quan tingué la mala sort que un
paparazzi el fotografiés despullat sobre la coberta del iot Fortuna
en aigües de Mallorca, com si fos un "naturista", quan només
ho feia per prescripció facultativa.
El 1988 es va donar una patacada caçant a Suècia. Quan
perseguia esvalotat una peça, una branca li va donar un cop a l'ull
a traició. El desembre de 1989, durant unes vacances a l'estació
de Courchevel (els Alps francesos), una altra trompada li va produir contusions
i ferides a la cara. El 28 de desembre de 1991, esquiant a Baquèira,
va topar una altra vegada, mentre baixava per un pendent molt empinat, i
es va enfonsar el disc tibial del genoll dret i el van haver d'intervenir
quirúrgicament de nou. Va haver de portar crosses fins al mes d'abril.
La Casa Reial, preocupada pel fet que els espanyols poguessin començar
a pensar que tants cops no eren una cosa normal, va difondre la versió
que l'accident havia estat contra un altre esquiador que va creuar el camí
que seguia ell. El misteriós obstacle no va ser identificat mai, encara
que les redaccions d'algunes revistes es van omplir d'espontanis que es volien
atribuir l'honor.
A les mans del Govern
L’idil-li entre el PSOE i el rei va començar a entrar en una zona
fosca quan els escàndols de corrupció que afectaven el Govern
començaven a aparèixer a la premsa i van acabar esquitxant
la Corona.
En un primer moment, la unió no es va trencar. El 1990, quan
l'onada d'escàndols a penes havia començat, la Casa Reial i
La Moncloa es van aliar per estirar les orelles a la premsa. Ja havien sortit
a la llum, quant al PSOE, els primers episodis de corrupció, especialment
els casos de la renovació de la flota d’Iberia i l'assumpte Juan Guerra.
I, pel que fa al rei, dos publicacions, el setmanari Tribuna i el diari El
Mundo, al mes d'agost havien gosat publicar diversos reportatges crítics
sobre els "líos de la corte de Mallorca", amb titulars com "Así
se forran los amigos del rey". Al discurs de Nadal d'aquell any el rei va
pronunciar les paraules següents: "Si la liberdad de expresión
implica por parte de todos capacidad para aceptar las críticas y las
opiniones diversas, el derecho a la información veraz exige de los
medios de comunicación social la máxima profesionalidad y responsabilidad
en el ejercicio de su tarea. Si hay que pedir comprensión ante las
críticas a quienes las reciben, es legítimo pedir también
mesura y respeto a la verdad a quienes las hacen".
Les seves paraules no van agradar gens a la premsa i es va començar
a difondre el rumor que el paràgraf en qüestió havia estat
una imposició de La Mondoa. Es va dir que el mateix Felipe González
l'havia inclòs de pròpia mà en contra fins i tot de
l'aleshores màximm responsable de la política de la Casa Reial,
Sabino Fernández Campo. Curiosament, El País va ser l'únic
diari que no es va sumar a les crítiques al missatge nadalenc. Quatre
dies després (el 28 de desembre) es va publicar en portada una felicitació
del rei per la celebració dels primers 5.000 números del diari,
en què deia: "Siempre he estado seguro de que, como Rey, podría
contar con 'El País' en cada ocasión en que la historia reciente
lo requería, es decir, cotidianamente, en los momentos más
graves y en los más livianos".
Però aquest no va ser el final de la història, ni de
bon tros. Uns mesos després, en el transcurs d'un viatge oficial a
Granada, el juny de 1991, el rei, evidentment aconsellat per altres persones,
es va referir
per primera vegada a la corrupció: "Es lógico que.., queráis
romper con la desidia y la corrupción que han malogrado tantas cosas
en España", va dir en un context en què el cas Guerra estava
calentet calentet. I les seves paraules, dites com qui no vol la cosa enmig
d'un discurs bastant llarg, van ser destacades per tota la premsa menys,
sospitosament, pels telenotícies de Televisió Espanyola. Al
Govern li van sentar com una patada al fetge. Alguns fins i tot les qualificaren
d'"ingerencias" en afers polítics que no li corresponien.
Malgrat tot, en la complicada etapa política que el PSOE encara
havia de passar, al rei també li va tocar parir una mica. Poc després
de l'assumpte de Granada, aparegué involucrar ell mateix en un nou
rebombori mediàtic, guiat per l'innocent Felipe González, com
un petit avís del fet que si queien ells, caurien tots. Fou el 1992.
Començà quan el president, "sense voler", li va dir a un periodista
que el rei no era a Espanya. Els primers a publicar-ho van ser els d'El País,
però després tota la premsa es va adonar que allò era
molt irregular, perquè no es tenia constància oficial de la
seva absència, i la seva signatura figurava en decrets com si no hagués
abandonar l'Estat. Per complicar-ho més, es va acabar flltrant que
era de vacances a Suïssa... amb una amant! Fou un escàndol terrible,
que va acabar costant-li el cap, en un joc d'intrigues complicadíssim,
no a Felipe sinó a Sabino Femández Campo.
Al missatge de Nadal de 1994, el rei va tornar a fer referència
al tema de la corrupció, demanant que es corregissin "con firmeza
los abusos cometidos". Havia de salvar la cara com fos, després que,
a banda de membres importants del PSOE, diversos amics íntims (Miguel
Arias, Manuel Prado, el príncep Tchokotua, Pedro Sitges, Mario Conde...)
comencessin a passar pels jutjats. Li hauria costat poc deixar-los tirats
a tots en nom de la monarquia, per seguir impol·lut ell sol endavant.
Però alerta!, que el PSOE de Felipe González no estava disposat
a baixar sol a l'infern, cosa que sí que haurien acceptat alguns dels
seus íntims, seguint el model del seu fidel Armada, per exemple.
I cal no oblidar que el mateix rei era escoltar pel CESID almenys des
de 1990. En aquest sentir, no se sabrà mai fins a quin punt i amb
quina mena de secrets el PSOE el tenia a les mans. L’octubre d'aquell any;
com es va saber després, el CESID l'havia captat de forma "casual"
en el sistema d'escoltes parlant des del cotxe, quan es dirigia a "una cita".
"¡Vaya por Dios! A ver... A ver, qué ha dicho éste...",
es va alarmar Manglano quan li van portar la cinta. A partir d'aquest moment,
l'activitat va adquirir una gran importància, traspassada a un altre
sector, controlat directament per Manglano, perquè "con estos bobones
nunca se sabe".
Mentre el rei jugava a esquaix, se n'anava a esquiar als Alps o a les regates
de Mallorca, el PSOE s'havia dedicat, durant anys, a través dels serveis
secrets, a gravar i arxivar les seves converses privades amb els seus amics
(Manuel Prado, Carlos Perdomo, Tchokotua...). Quan es va saber, el 1995,
van haver de dimitir el vicepresident del Govern, Narcís Serra el
ministre de Defensa, Julián García Vargas; i el cap del CESID,
el general Manglano. Però el mal ja estava fet.
Els embolics econòmics es van convertir en moneda de xantatge
contra la Corona, utilitzats pels que hi tenien accés. Sobretot quan
el PP va arribar al Govern, el rei va haver de deixar de ser permanentment
de vacances, per intervenir en diversos assumptes que requerien la seva atenció,
en favor del Govern que durant tants anys li havia donat una vida regalada.