El municipi d'Algaida
Algaida és
un municipi situat al sud-est del Pla de Mallorca que limita al sud amb la
Marina de Llucmajor, a l’oest amb el Pla de Sant Jordi, a l’est
amb les terres gruixudes de Montuïri i al nord amb els municipis de
la Mallorca central (Lloret, Sencelles i Sta. Eugènia) amb una extensió de
87,61 Km².
Quant al
relleu s’ha de ressaltar al SE la presència del Massís
de Randa, on destaquen les elevacions del Puig de Randa (548 m.), Puig de
Son Reus (501 m) i Puig de Son Roig (420 m.). La resta del terme municipal és
relativament poc accidentat i presenta el relleu típic del Pla de
Mallorca caracteritzat per l’alternança de costers, comellars
i planures.
Pel que fa a la vegetació el terme conserva una important massa forestal
(garrigues i pinars ) que abunda més a la part SW i SE del municipi,
coincidint amb les zones de relleu més accidentat encara que també són
considerables les garrigues situades a l’oest i al nord del terme. La
resta del terreny estaria formada per les terres de cultiu, dedicades gairebé sempre
a la combinació de cereals i arbres com ara l’ametller, el garrover
i la figuera.
Dins el terme municipal d’Algaida hi trobam tres nuclis de població:
Algaida, amb 3.201 habitants (1998) situat al centre mateix del terme, en la
cruïlla dels camins de Ciutat, Manacor i de Llucmajor; Pina, al NE,
amb 424 habitants (1998) i Randa, recolzat a les estribacions dels puigs
de Randa i Son Reus, amb 94 habitants (1998).
El
clima d’Algaida és semiàrid encara que d’aquesta
classificació se n’escapa la zona del massís de Randa,
que ha de considerar-se subhumit. La mitjana de precipitació està entre
500 i 600 mm, distribuïda en pluges abundants i fins i tot torrencials
a la tardor i escasses la resta de l’any. La temperatura mitja és
de 15’5º, amb hiverns suaus i estius molt calorosos.
D’aquesta climatologia se’n deriva una hidrologia caracteritzada
per la presència de torrents. Destaquen el torrent de Son Capellà,
que pertany a la conca de Palma, i el torrent de Pina, de la conca d’Alcúdia.
La sobreexplotació dels aqüífers ha portat a un important
descens del nivell freàtic la qual cosa situa el terme al límit
pel que fa a l’abastiment d’aigua corrent durant els estius dels
anys en què hi ha hagut poca precipitació. No obstant això,
en algunes zones del terme com ara Randa i Pina les fonts de mina excavades
en època de dominació musulmana segueixen proporcionant un filet
d’aigua fins i tot els anys més difícils.
Fins aproximadament 1960 l’economia algaidina girava entorn de l’agricultura
però a partir d’aquesta data, el creixement i la consolidació dels
actius del sector terciari en l’economia illenca es deixaren sentir també a
Algaida. Poc a poc la població activa abandonà la pagesia per
traslladar-se a Ciutat o a la costa a treballar en serveis diversos o en la
construcció.
Només algunes empreses familiars dedicades a la fusteria, ferreria,
tallers d’automòbils, construcció o restauració dinamitzen
avui l’economia del poble i és aquesta darrera ocupació,
la de la restauració la que més actius proporciona.
[ Puja cap amunt ]
Una
mica de història
Les nombroses
restes arqueològiques que trobam repartides pels diversos indrets del
terme ens indiquen que els primers pobladors daten de l’època
prehistòrica. Així, de l’època pretalaiòtica
(abans del 1400 aC) es conserven les inhumacions a coves al puig de son Reus
o el jaciment del pont d’en Cabrera; i de l’època talaiòtica
(1400-123 aC) les del poblat emmurallat de sa Serra-Punxuat i els talaiots
de sa Casa Nova de Pina i el de son Coll, entre molts d’altres.
A l’època de dominació àrab, el territori que actualment
ocupa el municipi d’Algaida estava inserit en una unitat administrativa
major que s’anomenava Juz’ de Muntuy que, se suposa, ocupava els
actuals termes municipals d’Algaida, Campos, Llucmajor, Montuïri,
Santanyí i ses Salines. La població musulmana no estava reunida
en grans nuclis de població tal com els coneixem ara, sinó que
s’agrupava al voltant de punts d’explotació agrícola —alqueries
i rafals— situats als llocs de terres més fèrtils o propers
a punts d’aigua i que, posteriorment, donaren lloc als pobles de Randa,
Pina i Algaida. Els àrabs foren els constructors de tota una sèrie
d’enginys hidràulics per a la captació d’aigua. En
són una bona mostra els diversos pous, sínies i qanawats. Entre
aquests darrers cal destacar el de son Reus de Randa que, amb 299,8 m de recorregut
subterrani, és el més llarg de Mallorca.
Com a conseqüència de la conquesta catalana de 1229, les terres
del municipi d’Algaida varen correspondre al rei i foren repartides entre
els homes de Jaume I. Algunes zones concretes foren donades a l’infant
Pere de Portugal —part de l’alqueria de Punxuat— i a l’orde
del Temple —puigs de Randa i l’alqueria de Rufassa—. Immediatament
després de la conquesta els nous pobladors cristians edificaren l’església
de Castellitx —surt citada per primer cop l’any 1249— esdevenint,
així, un dels primers temples de repoblació. Durant l’edat
mitjana Castellitx degué esdevenir un indret de notable transcendència:
els antics camins que comunicaven les comarques del Pla i Llevant de Mallorca
hi feien via i fins al segle XV donà nom al terme administratiu que
actualment coneixem com Algaida.
A finals del segle XIII la població, que fins en aquell moment havia
romàs dispersa per tota la contrada, experimentà la tendència
a agrupar-se en nuclis d’explotació agrícola. L’alqueria
d’Algaida esdevingué la principal concentració d’habitants,
i Pina i Randa, entre d’altres, en secundaris. Al segle XIV el nucli
algaidí es consolidà definitivament malgrat que Castellitx continuà essent
el centre religiós fins que, aproximadament l’any 1410, es produí un
canvi de titularitat a favor de l’església d’Algaida.
A finals del segle XVI la població del municipi era de 1.500 habitants.
En aquests temps patí tota una època de daltabaixos que assolaren
tota l’illa de Mallorca: epidèmies de pesta, períodes de
fam i cicles de sequera. Malgrat aquestes vicissituds la població anà augmentant
al llarg del segle XVII i del XVIII fins situar-se, ja al XX, als 4.000 habitants,
xifra que representa la màxima població del terme. Al llarg d’aquests
segles es bastí, en successives etapes, l’església parroquial
d’Algaida.
La transformació més intensa del municipi, en tots els aspectes,
es produí durant els segles XIX i XX. Fent un recorregut general pels
principals esdeveniments podem destacar l’erecció de les vicaries
de Pina i Randa i la fundació de l’orde de les Franciscanes Filles
de la Misericòrdia a Pina (1856); la construcció de la nova església
de Pina (1858); la fundació del convent de les monges Agustines de l’Empar
a Algaida (1878); la fundació de la congregació de Missioners
dels Sagrats Cors de Jesús i Maria a l’ermita de sant Honorat
(1890); fundació de la Banda de Música d’Algaida (1892);
edificació de les escoles públiques i de l’escorxador municipal,
urbanització de la part alta del carrer des Cavallers i creació de
la biblioteca municipal (1932); construcció de la caserna de la Guàrdia
Civil, el teatre Principal i el teatre Parroquial (1935); institució del
Certamen Literari de Castellitx (1968); fundació del C. E. Algaida i
construcció del camp de futbol es Porrassar (1971); recuperació dels
Cossiers per part de la delegació d’Algaida de l’Obra Cultural
Balear (1972); creació de la revista Es Saig (1980); creació de
l’emissora Titoieta Ràdio (1987); construcció del casal
Pere Capellà (1995); etc
Font: www.afalgaida.org i www.ajalgaida.net
[ Puja cap amunt ]
