La sardana

Sembla ésser que l’origen de la sardana, segons els dibuixos i certes llegendes, s’ha de trobar en la colonització dels grecs a la comarca de l’Empordà.

Era llavors una dansa ritual que consistia en una rotllana que ballava amb les mans agafades i que era feta al voltant d’una foguera en honor de la deessa Ceres en agraïment per les bones collites obtingudes.

D’aquí passem a l’Edat Medià, Moderna i inclòs contemporània on apareix altra volta aquesta dansa anomenada ja “sardana” i que és un dels tants balls populars que animen les festes majors de les nostres places i viles.

Totes les sardanes tenien vuit compassos de curts i setze de llargs, i per tant, no hi havia cap mena de problema en acabar el ball.

 Com es balla la sardana

Es una dansa oberta que la inicien dues o més persones i a la qual es pot afegir tot aquell que vol.

El dansaire ha d’assenyalar amb els seus peus cada uns dels compassos musicals que la cobla interpreta, adaptant-se rigorosament a  les possibles variacions de velocitat que hi pugin haver.

La coreografia de la nostre dansa és formada per dos elements fonamentals que anomenem ritme i pas de dansa.

En les seves successives funcions els dos peus reben els noms de peu de punteig, el del davant, i peu que balla o peu que porta el ritme, el peu del darrera.

Els dansaires la ballen aga­fats de les mans, mirant cap al centre de l’anella i con­servant la perfecció del cercle.

Les tirades de curts es ballen amb els braços avall i les tirades de llargs amb els braços enlaire com invocant les forces del cel i la terra.

Els dansaires estan subjectes a la disciplina musical, amb l’obligació d’acabar de ba­llar cada tirada amb els peus junts i a un costat determi­nat, al mateix temps que ho fa la cobla.

S’ha de puntejar seguint sempre el compàs

Els passos de dansa estan formats pels moviments alternatius de punteig i els desplaçaments a dreta i esquerra que anomenem canvis.

Es materialitzen, així, tots i cada un dels compassos musicals interpretats per la cobla, amb una perfecta sincronització es produeix un mal efecte òptic per a l’espectador que està atent a la música, i es diu que el ballador va fora de compàs.

Cal interpretar el ritme

Recordem que el ritme són les petites oscil·lacions ver­ticals amb què el ballador dóna vida, convertint en poema de moviment, la ins­piració que el compositor ha expressat en la seva música.

El ritme es fa sempre amb el peu que aguanta el pes del cos. Es produeixen tres oscil·lacions d’aquestes en cada compàs de punteig i dues en cada canvi.

Quant el ritme es marca sense aixecar el peu de terra se’n diu aire. Quan al fer el ritme el peu que aguanta el cos s’aixeca de terra, es diu que és el salt.