lacobla


LA COBLA La paraula Cobla, derivada de «acoblament», és el conjunt típic català que interpreta les nostres danses populars, i, en especial, la sardana. Però a les darreries del segle passat, un músic de Figueres, anomenat Pep Ventura va creure, amb molt bon criteri, que la sardana tenia moltes més possibilitats musicals, i amb aquesta idea va començar per estructurar la instrumentació de la sardana. Introduir la tenora i el tible amb una sonoritat molt més acurada que d’altres instruments i va crear la primera cobla integrada per flabiol i tamborí, dos tibles, dues tenores, dos cornetins, dos fiscorns i un contrabaix. Tanmateix va deixar lliure el nombre de compassos de la sardana a criteri o gust del compositor, la qual cosa, si bé afavoria la qualitat musical de la sardana, creava un problema als dansaires: com conèixer la manera d’acabar la sardana sense saber d’antuvi el nombre exacte de compassos. Aquest problema el va resoldre un amic de Pep Ventura i tanmateix entusiasta dansaire de sardanes, anomenat Miquel Pardas, qui es va inventar un sistema per comptar, repartir i acabar bé la sardana. La cobla, bàsicament, és formada per dues famílies d’instruments: fusta i metall.
ELS INSTRUMENTS Els instruments de fusta, els trobem situats en el rengle del davant, són els característics i exclusius de la cobla, i que no es veuen en altres formacions musicals. Són anomenats: flabiol, tible i tenora, i normalment executen les melodies principals de la sardana. Per la seva especial sonoritat o qualitat musical que sorprèn als millors entesos i especialistes musicals d’arreu del món, podem trobar la tenora inclosa en l’instrumentació d’alguna orquestra filharmònica clàssica. En el rengle del darrera, hi troben els instruments de metall: trompeta, trombó i fiscorn, que normalment donen suport als del davant. Trobem també en la cobla un instrument de percussió: el tamborí, i un de corda: el contrabaix, anomenat també familiarment «verra». Per la seva major sonoritat la cobla adopta el contrabaix de tres cordes en compte de quatre, de major qualitat i més propi de les orquestres clàssiques. Algunes cobles reforcen el rengle del darrera amb una tompeta i un trombó de més. D’aquestes cobles, se’n diu que toquen en to brillant, davant de les d’onze instruments que toquen normal.
En aquest punt hem arribat a la sardana en la seva estructura moderna i direm que la cobla ha quedat constituïda per onze músics i dotze instruments col·locats com segueix: