La utilització de grans (mega) pedres (lithos) en la construcció és un fenomen que pot observar-se tant en les primeres societats agropecuàries (dòlmens, menhirs) com en les societats històriques (muralles, edificis públics...).

La investigació moderna, però, ha reservat el terme “megalític” per a definir un seguit de monuments, els més freqüents dels quals són els sepulcres d’inhumació individual o col·lectiva, característics d’una extensa zona d’Europa entre el V i el II mil·lenni aC.Aquests sepulcres es troben bàsicament en dues àrees: la de la façana atlàntica de l’Europa occidental i la de l’Egea-Mediterrània occidental. El fenomen megalític a Catalunya s’insereix en la primera d’aquestes zones, que es caracteritza per la presència de menhirs i dòlmens.A Catalunya els monuments megalítics van ser un dels primers fenòmens que van atreure l’atenció dels investigadors des del segle XIX, que generaren una extensa literatura.A la primera dècada del segle XX els treballs que apareixen mantenen la dinàmica que es donava en les anteriors: els arqueòlegs es preocupaven exclusivament de recuperar el contingut dels monuments. Es comencen a realitzar en aquest moment les primeres plantes dels sepulcres.

L’any 1914 es funda el Servei d’Investigacions Arqueològiques de l’Institut d’Estudis Catalans, sota la direcció de Pere Bosch Gimpera. Aquest va realitzar la primera síntesi sobre el megalitisme a Catalunya, amb la col·laboració de Lluís Pericot i va situar-lo en l’Eneolític, és a dir, unit a les primeres manifestacions metal·lúrgiques.

Aquest treball, encara molt prematur, fou superat més tard per la publicació de Serra Vilaró , del Museu de Solsona i també col·laborador del Servei d’Investigacions Arqueològiques. Foren també importants les descobertes de nous sepulcres megalítics a l’Alt Empordà per part de I. Macau.

Des del 1920 fins el 1940 la investigació arqueològica dels megàlits a Catalunya no va fer cap progrés. Les causes són, per una banda, la marxa del professor Pericot a les universitats de Santiago i de València, i per una altra, les dificultats polítiques: l’oposició catalana al govern espanyol va provocar l’exili del professor Bosch Gimpera i la desaparició del Servei d’Investigacions Arqueològiques.

Reintegrat el 1940 a la Universitat de Barcelona, Lluís Pericot reprengué, amb l’ajuda dels seus alumnes, l’estudi del megalitisme a Catalunya. D’aquesta recerca em de destacar la publicació el 1950 de la seva obra Los sepulcros megalíticos catalanes y la cultura pirenaica.

Aquí l’autor proposa un període entre 2500 i 1000 aC per al desenvolupament de la cultura dolmènica, fent coincidir el seu final amb l’arribada dels pobles indoeuropeus (dels camps d’urnes) que trencarien amb la tradició megalítica.

La necessitat d’un millor coneixement de cadascuna de les sepultures va portar, el 1960, a la confecció d’un Corpus de Sepulcres Megalítics, amb la col·laboració de l’Instituto de Prehistoria y Arqueología de la Diputación provincial de Barcelona, el Servicio de Investigaciones Arqueológicas de la Diputación de Gerona y l’Instituto de Arqueología y Prehistoria de la Universidad de Barcelona.

En 1962 Miquel Tarradell, en una síntesi sobre la Prehistòria de Catalunya, va proposar una cronologia de 2000-1500 per al fenomen megalític (Eneolític final i Bronze Antic). El tercer mil·lenni restaria ocupat totalment per la cultura dels Sepulcres en Fosa, o per les seves perduracions.

Tres anys més tard Joan Maluquer de Motes va proposar al Symposium sobre arquitectura megalitica un inici del fenomen megalític unit al vas campaniforme i un final al voltant de l’any 1000 aC, cobrint d’aquesta manera l’Eneolític i pràcticament tota l’Edat del Bronze a Catalunya.

A partir dels anys seixanta, l’impacte produït per les últimes datacions de C14 dels dòlmens de Bretanya i Portugal, que assignaren una cronologia totalment neolítica i calcolítica (entre 4000 i 2000 aC) per als sepulcres megalítics més antics, va fer pensar en la conveniència de revisar les dates del megalitisme a Catalunya.

En aquest context, les Actes del Col·loqui sobre el Neolític al Sud de França de 1970 a on es plantejava una cronologia entre 2500 i 1800 aC. per al món dolmènic, més proper al de Catalunya, donava una guia per a posteriors investigacions.

Durant la dècada dels setanta l’investigador que més es va preocupar dels problemes megalítics a Catalunya va ser Miquel Cura. Proposa cinc etapes per al fenomen megalític a Catalunya que són les següents:

Megalitisme I: entre 3200 i 2500 aC per als sepulcres de corredor de l’Alt i el Baix Empordà, que serien en part coetanis al Neolític Mig dels Sepulcres en Fosa.

Megalitisme II: una etapa entre 2500 i 2100 aC per a les galeries catalanes (o pseudo-galeries cobertes) i els sepulcres de corredor de tipus Languedoc, que es relacionarien amb el Neolític Final de Veraza

Megalitisme III:entre 2100 y 1500 aC per a les cambres simples, relacionada amb el campaniforme pirenaic, entre el Calcolític i el Bronze Antic;

Megalitisme IV: entre 1500 i 1100, bronze mig i rencent;

Megalitisme V: entre 1100 i 650 (Bronze Recent Final).

Les cistes megalítiques apareixerien a l’interior de Catalunya, a les comarques del Solsonès (variant de muntanya de la cultura del Neolític Mig dels Sepulcres en Fosa), per influències de les noves idees megalítiques. Les trobaríem des del Neolític Final al Bronze Mig.

En els darrers anys, la descoberta a Tavertet (Osona) d’un seguit d’estructures megalítiques, l’aspecte més singular de les quals és el túmul que cobreix la cambra, ha portat a individualitzar un nou tipus d’enterrament que s’anomena “cambres neolítiques amb túmul complex”. Les datacions obtingudes en dos d’aquests enterraments de Tavertet (Font de la Vena i el Padró II) els situen al voltant del 3800/3700 aC i converteixen aquest tipus en el més antic dels documentats.

També és important la troballa de noves cistes amb túmul al Cap de Creus i la seva ubicació en un neolític mitja, així com també la constatació de l’existència de túmuls en algunes de les cistes del grup Solsonià. Tot això ha capgirat les teories existents sobre l’origen i l’evolució del megalitisme a Catalunya.
.................................................................................................................................................