Capítol I
Quina vida.
Com cada dilluns, agafa el tren, creua l'Atlàntic i ves-te'n a estudiar tres galàxies més enllà. I tot per què? Per trobar una feina que doni quatre diners més per poder viure gastant una mica més i continuar sense fer res important.
És molt desagradable aquesta sensació d’estar davant d'una càmera. El tren no fa més que augmentar aquest sentiment, perquè veig passar enrere un paisatge intangible però en tres dimensions. Un paisatge fugaç, llançat, cinematogràfic.
I sempre pensant que qui s'estigui mirant aquesta pel.lícula s’avorrirà molt.
Qui ha assecat el mar? Qui ha esborrat la línia de l'horitzó amb una esponja? Qui ha deixat anar la cadena que lligava la terra amb el sol?
Si em tornessin la meva vida, potser seria més emocionant. Però m'han convertit (o m'he convertit) en un personatge accessori. O pitjor, en públic, audiència, massa passiva. I veig el que passa en la meva vida com qui es mira una obra de teatre. Encara bo si fos teatre, tindria persones de debò al davant, persones que fan veure que són el que no són, però persones tanmateix. Això d’aquí és el cinema: tot el que tinc és una simple il.lusió òptica projectada sobre un llençol blanc. O pitjor: és televisió. Tot són impulsos elèctrics traduïts en llums i ombres, meres aparences que arriben de qui sap on.
Mal que no crec que n’hi hagi hagut de millors, no m'agrada el món d'avui dia. Tots amb la fal.lera de saber-ho tot, de creure’ns que ho entenem tot. Sempre cometent aquest acte contra natura que és viatjar... I tot és petit, lleig, vulgar, mediocre. Ni tan sols és monstruós. Alguna cosa seria si fos monstruós.
Tot està fora de lloc, dislocat, en aquesta vida.
Gràcies a la ràdio, la televisió i tantes altres coses, la banalitat ha deixat de ser un producte d’artesania i ha esdevingut producció industrial. Per poder viure avui has de ser Flaubert. Has de saber fer que en la teva novel.la hi quedin bé fins i tot les burilles de tabac i les pells de taronja. Pitjor: hi has de fer quedar bé internet i l’enginyeria genètica. Flaubert o Bukowsky, Zola... o Almodóvar, si més no, que recreant-te en la baixesa mesquina de tot plegat en tinguis prou.
El tren va. Per a ell res d’això no té importància.
És curiós aquest món en què primer la indústria ens fa vendre'ns per poder comprar allò que fabriquem i després ens deixa
sense res a fer. Quan les màquines han usurpat el nostre lloc i fan tot el que feia l'ésser humà,
l'únic que podem fer és convèncer-nos els uns als altres de com hem de gastar els diners que hem guanyat convencent
algú perquè gastés els seus diners en l’empresa que ens alimenta. O, com els funcionaris, produir les mentides amb què ens enganyarem la resta del dia. I no vull ni pensar què passarà quan tots treballem per a una única enorme empresa. Li faran tota la feina les màquines, però haurà de tenir treballadors o no tindrà consumidors. Quin dilema.
Sort en tinc d’ella. Ella. No és que gràcies a ella ho vegi tot perfecte. Malgrat tot, l’estona que hi estic, com a mínim, puc dir que no ho veig. Entre d’altres coses, ella és la meva Daena, que m’esperarà a l’altre món per indicar-me el bon camí i discutir una mica perquè no sigui tan avorrit. Ara també m’espera a l’altre costat d'aquesta via de tren infinita amb decorats a banda i banda que aquesta màquina elèctrica mira de recórrer.
La meva Daena és cambrera en un bar. És un treball sòrdid, com correspon al món sòrdid on vivim. Es tracta de complir ordres i empassar-se menyspreus que vénen de gent autodestructiva, feble davant l’alcohol inanimat. Són gent incapaç de trobar una Daena, de veure els escassos racons on encara s’amaga la poesia. Però bé, només serà cambrera fins que acabi els estudis i pugui fer una feina una mica menys embrutidora. Totes ho són.
Algú es pot imaginar què és tenir una aventura amb una cambrera?
La seducció de la cultura
No havia llegit un llibre en tota sa vida, però la passava mirant l’aparador de la llibreria del carrer Sant Gervasi. De fet, ni aparador; la llibreria no té aparador. Les portes de vidre ja deixen veure l’interior. El secret de tanta admiració per la llibreria per part d’algú no seduït per la màgia de la lletra impresa no és més que la llibretera. Més aviat una noia jove que hi treballa d’ajudant. El pobre estava enamorat perdudament d'ella. Era jove. D’una alçada suficient per a ell. Amb un cos prou prim. Una cara fina i agradable tot i angulosa. Ara, el que meravellava en aquella noia eren els ulls. Eren d’un color blau verd indefinit i gairebé transparent. Gràcies a ells, la cara adquiria una expressió melancòlica, com si pensés sempre en alguna cosa més enllà d’aquest món. Un aire, per dir-ne d’alguna manera, màgic, encisador. Una bellesa lànguida, romàntica. El pobre, però, en la seva incultura, estava convençut que li agradava pels pits i el cul (que, tot s'ha de dir, no estaven gens malament).
Res no li impedia entrar i declarar-se: "Mira, noia, no t’ho creuràs, però era aquí a fora, mirant l’aparador, t’he vist i m’he enamorat. Sé que no és gaire normal el que dic, però creu-me perquè és veritat. Estic boig per tu".
Per desgràcia, era massa tímid i hauria estat incapaç fins i tot de demanar
l'ultima novel.la de Rosa Montero. Comptant que sabés qui és Rosa Montero. D’altra banda, el seu nivell de domini textual i lingüístic no arribava ni per compondre una declaració tan rudimentària. No demanen pas el batxillerat per fer de manobre.
Mal que intentava evitar-ho, cada dia estava més enamorat. Un bon mal dia no va poder més i va entrar a la llibreria. Va tenir la sort o la desgràcia que el despatxés la noia dels seus deliris.
-Què voldria?
Allò era massa. Quina veu! I quin somriure! No deixava de ser una frase neutra, pronunciada vint mil vegades al cap del dia a vint mil persones diferents per treure’n alguna cosa (diners, bàsicament). El somriure era simplement comercial. No obstant això, en veure la boca obrint-se per a ell es van obrir les portes del cel. Ara només calia una resposta adient. No podia dir (o potser sí): «et vull a tu». A les noies no els agraden aquestes coses. Bé, a aquesta segur que no; a la disco, però, com més directe, més lligues. Són anys d’experiència. Va optar per la obvietat i el camuflatge:
-Un llibre.
Si la noia no va riure va ser perquè els anys (dos) de professionalitat a mitja jornada donen prou experiència. I perquè la crueltat adquirida en vint anys d’existència li impedia. Era evident que es trobava amb un client tímid i indecís. Inculte com un rave no va gosar pensar-ho. Encara.
-Quina mena de llibre?
Era el moment crucial. No podia dir «no ho sé» o «un qualsevol, he entrat aquí per coneixe’t». Si més no, això li va semblar. Havia de trobar alguna resposta enginyosa (tot i que no sabia què vol dir aquesta paraula). Fent córrer la vista ràpida i furtiva per sobre alguns lloms, va veure la llum.
-Aquest.
Mil vuit receptes de cuina. La noia el va agafar, embolicar i cobrar. Li va semblar que la noia se’l mirava amb un deix de menyspreu. Un llibre de cuina! Lògicament, va pensar, envoltada de llibres, de lletres, de cultura, devia ser una lletraferida intel.lectual rematada. De fet, ho va pensar en altres paraules. Per tant, o no, només podia suportar els homes cultivats com ella. Aquest pensament va canviar la seva vida. Va decidir que a partir d’aquell moment llegiria tant com pogués fins a seduir-la. Si tot era llegir, s’hi veia en cor. Encara que no ho hagués fet mai.
[...]
Podeu llegir el relat sencer a relatsencatalà
Capítol VII
La idea de la fi del món resulta força interessant. Imaginem que, pel que sigui, la terra s’atura, deixa de girar sobre si mateixa. La inèrcia faria que anés girant més a poc a poc abans de parar-se del tot. En el procés de parada, la gravetat aniria disminuint. Seríem lleugers, gairebé volaríem. Alguns objectes surarien en l’aire. El problema seria aleshores que el gas de l’atmosfera es dispersaria per l’univers. Mentre la terra encara girés una mica, encara faríem. Moririen només els asmàtics, els bronquítics... Quan la terra hagués frenat del tot, moriríem ofegats abans d’emprendre l'últim vol, sense aire i sense poder posar els peus a la terra perquè no ens atreu prou. Això ja els passa ara a certs individus. Sis mil milions de cadàvers amb cares convulses i boques badades surant a uns quants quilòmetres de terra. Després, ens dispersaríem per l’espai infinit i ens adonaríem, finalment, fatalment, de la nostra petitesa.
Interessant.
Tornem enrere.
Aquesta vida no és gran cosa. Per això sempre mirem de depassar-la. Com? Hi ha la religió, però resulta difícil de creure. I, el que és més greu, és poc prometedora. En general, tota espiritualitat té ben poc per oferir. I no sé pas si és culpa seva o nostra. Per tant, la filosofia també podem descartar-la. No som capaços de deixar-nos seduir. No ens convenç. No comprem cotxes de segona mà. L’art ha deixat de ser possible. La bellesa és un valor mercantil.
[...]
La seducció de l'ampolla
Estava totalment borratxo. Absolutament. No s’hi podia estar més. Tan borratxo que no trobava casa seva. Tan borratxo que queia sota el pes de tot l’alcohol que havia ingerit i tot eren penes i treballs per alçar-se. Tan borratxo que tot ell pudia al líquid que havia consumit com si n’estigués amarat. Tan borratxo que s’adormia als bancs de parcs i places. Tan borratxo que només veia boires. Tan borratxo que l’havien fet fora de dos bars. De l’un, perquè tancaven. De l'altre, perquè anava massa borratxo.
Es va adormir per terra, amb el cap repenjat a una font. El va despertar un gos que l’ensumava. En alçar-se, insegur, va continuar caminant. Buscava una copa de vi com qui busca el Graal. O el camí cap a un bar com qui busca Ítaca. Tot era tancat. Va recórrer carrers que no havia vist mai. O que no recordava. Va tremolar una mica. Aleshores es va adonar que havia perdut l’americana i que feia fred. Tot el terra era ple de brossa. Segurament era aquell barri on la brigada municipal no passava. Tampoc hi havia gaire llum. En travessar per segon cop una plaça porxada,
va veure una porta amb arc de mig punt que podia ben bé ser un bar. Feia una espantosa pudor de pixum.
[...]
