Ho faig, està guai. Tot són pasos facilets però amb sensació aèria. Cal fer força als braços i em fa mal el muscle, dec haver dormit de costat o algo. El cas és que intente fer també el
Pico Cordier, 3.263m, però el dolor al muscle em fa perdre seguretat a les grimpades i faig cap enrrere. Altre dia, hòstia !... "Amb companyia millor, per seguretat". Són les frases típiques per concienciar-me una miqueta i deixar aquest ímpetu de tirar sempre endavant. Haig de dir-les en veu alta, perquè si no no hi faig cas.
Val, baixe pel coll de la Rimaya, ja sé perquè té aquest nom. Mare meua quina escletxa! Dóna por, i haig de fer uns pasos fotudets en mixt (que bé queda veritat?; Vull dir que hi ha pedra i gel). Afortunadament hi arribe a la glacera de la
Maladeta, amb els grampons als peus vaig molt segur i escomence a baixar, creue troços molt
durs. |
|
|
 |
Quina risa, veig una parella pujant per la glacera, sense grampons. Típic, en quant arriben on sóc jo no podran seguir. Em pregunten per la Maladeta i els recomane l'altre vessant, més segura. No sé què faran aquestos, però som els únics que hui ens hem apropat a la diosa de
Benasque, durant anys coronada com a més alta dels Pirineus i de
tota aquesta aresta, plena de llegendes maldites que li han donat nom. |
|
