 |
|
12 d'agost 2004 - Gran Facha, 3.005m |
|
Muntanya de germans |
| En arribar al coll, a 6º i amb vent fort, descobresc la vall francesa. Veig allà baix una progressió de veïns del nord, a ells sí els dóna el sol de fa temps. A mi és la primera vegada que el veig aquest matí. Ja era hora. Tal com ahir llegia les paraules d'Agustín Tomico, aquest coll és un indret de confluència de germans pirinencs de les dues vessants. Del nord i del sud. Una parella de francesos amagats darrere d'una gran pedra (fa molt d'aire) coneixen la tradició, supose, i fan esforços abans d'anar-se'n. Els hi dic que fa fred, "oui, oui". Es despedeixen, a mi m'ix un "a tout a leg", i a ells un "hasta luego". No em sent identificat, i termine el curt diàleg amb un "adéu". És per això que m'agrada la denominació aquesta de les dues vessants del Pirineu, la del nord i la del sud, i no pas francesa i espanyola, per exemple. De la mateixa manera que m'identifique més amb la divisió de les tres zones del Pirineu en occidental, central i oriental, més integradora encara amb els veïns de l'Iparralde i la Catalunya Nord... Què rotllero sóc, no?! |
|
|
La Gran Facha no decepciona. Des del coll escomença la pròpia ascensió, ja sé que sóc el primer, i vaig a disfrutar com ningú
hui. Els pasos més còmodes van pel vessant sud, però també hi faig algú per la
nord, cercant la cresta. El tacte amb aquesta roca, amb atractius
agarraments, com colzes, muscles, genolls, turmells d'una dona, però delicats de
vegades, podrits, a punt de trencar-se. Un xicotet coll i un pas molt estret encara que
curt, són els darrers atractius que trobe fins el cim. Meravellòs.
A dalt una petita capelleta dóna refugi a la image que pujà la Chevalier. A sota, una placa en les dues llengües majoritàries de la cordillera recorden: "A la memoire des peris en montagne; En recuerdo de los fallecidos en montaña". Un xicotet pensament em fa llegir-lo en primera persona. Però ho deixe estar. De seguida el pensament i la mirada canvien d'objectiu. Allà lluny veig el Midi d'Ossau, la resta de cerca escomená pel Balaitús, la cresta del Diablo, també els Infiernos, molt a prop. I a l'altra banda una mole, deu ser el Vignemale. Hi ha bona visibilitat i inclús esmorçaré ací mateix, recolçat a la base de la verge, uns instants majestuosos. |
