bastiments4

Núria és un lloc de peregrinació i ara important centre de turisme. L'ascensió al Santuari de Núria és un clàsic de l'excursionisme català. Fins ací arriba un tren cremallera des dels anys 30. Està de gom a gom. L'organització ha muntat un corredor amb cintes i un arc. Per megafonia m'animen i la gent m'aplaudeix al passar. Jo vaig a tope, corrent molt fort, i saludant tota la gent que puc amb la mirada. Tancant i obrint els ulls amb un lleu moviment de cap, és l'únic que puc fer a aquestes altures de competició, però els pèls se m'ericen.

Una miqueta més avant tinc una costereta, se'm fa dura, però la gent segueix animant i no vull parar de córrer. És el moment més dur, complertament esgotat puge la costera sense parar, adelante un parell de corredors més que van caminant, però jo no puc baixar el ritme. Només per respecte a tota aquesta gent que segueix animant.
Per fi la baixada cap a Queralbs. Ara sí que el camí és més tècnic. Una baixada molt dura, amb molts ziga-zagues, branques que cal sortetjar. Baixe a mort, molt fort, com mai. Corredors que vaig agafant s'aturen i es posen a un costat per deixar-me passar. És síntoma de que ja no poden més. Jo no pare de sorprendre'm de la baixada que estic fent i seguesc tirant, cada vegada més fort. No deixe de pensar en l'entrada a Queralbs.

Torne a agafar a Marta, que va adelantar-me a Nou Creus. Va a tope. Davant meu cau, mare meua, una caiguda ací és duríssima. Abans d'agafar-la s'alça ella mateixa i torna a córrer, deu haver-se fet mal. La passe, jo vaig més fort. Molt a prop de meta, a mil metres, caic a terra. Estava clar !!. M'he fet mal al genoll, però no mire ni quin dels dos em fa mal, m'alce i a córrer com un boig altra vegada, ja estic molt a prop de meta. Agafe un grup gran de corredors, bé, he guanyat una dotzena de posicions de sobte. També pase una altra dona. No la conec, potser l'agafe Marta més tard. No li donarà temps crec. L'arribada a Queralbs és agonitzant. La gent va com zombies, però jo vaig molt fort encara. A deu metres agafe altre corredor i entre en meta.

David Carrasco és el primer en donar-me l'enhorabona, em diu que he fet menys de 5h, molt bé. Exactament 4h53', increïble, juraria no portar més de dues hores de cursa. No m'he enterat. En realitat és la concentració que he portat en tot moment. Uns minuts després sóc testimoni de l'esprint entre Isa Casado i Marta Busquets, quina passada. Finalment Isa Casado ha mantingut la posició i fa bronze. No només això, s'ha guanyat la seua internacionalitat amb la FEDME per al prestigiós Trofeu Kima, als Alps. És el premi als més forts, als marcians i marcianes de la muntanya, perquè per estar ahi cal ser d'altre planeta, no hi ha dubte. Davant d'elles Roser Español i Yoli Santiuste, campiona d'Espanya, "sóna bé, veritat?!", em diu.

Un d'aquestos marcians és Miguel Ángel. El seu germà Juan Carlos acaba de dir-me que ha quedat tercer (!!!!!). Vaig directe a saludar-lo, i tots dos posem la mateixa cara d'impressió, encara no s'ho creu, ha fet bronze, per darrere de Fernando García (quasi imbatut en tres temporades) i Agustí Roc (doble campió del món). És impressionant. És el que li estic dient, mentre ell asenteix amb el cap amb la mateixa cara d'incredulitat que jo.

Bo, tot són companys que veig que em pregunten com ha anat. Jo els dic a tots que molt bé, que m'he trobat bé i he fet millor cursa del que preveia. Els seleccionats valencians coincideixen en dir que l'alçada els ha condicionat molt, que no s'han trobat bé a partir de 2.500 m. Tots coincidim en el mateix.

També trobe Pere Aurell, el jove corredor de la selecció catalana ha fet un 13é lloc i, és clar, ha guanyat en la categoria de juvenils. Em pregunta pel temps i s'estranya, creu que estic al seu nivell. Quina risa, massa jove, ja baixarà a la terra (no tots som marcians!!)

Hosted by www.Geocities.ws