Ens aprofitem d'un taxi (més aviat ells s'aprofiten de nosaltres) per accedir des del
Plan de Senarta, més amunt de Benàs, per la
Bal de Ballibierna fins el refugi de Coronas. Des d'ací mamprenim a caminar, lents per les pesades motxilles, cap els
ivons de Coronas.
Aviat trobem neu, ja sabíem que enguany ha nevat molt i la primavera encara no llueix com ens agradaria. Després d'un parell d'hores, una miqueta més no?, arribem als darrers ivons. L'escena és familiar, una trentena de formiguetes s'afanyen en plantar la
tenda, la millor la posa Lorenzo, sempre amb el
millor material. Darrere el pic d'Aragüells (un tresmil que proposa
Xavi), la cresta de Cregüeña, més tresmils i tot just enfront,
l'Aneto. |
|
|
|
|
Tots sopàrem en un rotgle sense llevar la mirada del colòs del pirineu. La tertúlia nocturna és un luxe que cal aprofitar, som companys de muntanya, alguns de fa poquet, d'altres de més, però la vinculació de grup és comuna per a tots i totes. Així, les xarrades de muntanyers una nit com aquesta, encara amb graus positius, és una aturada del temps, un goig en sentir experiències d'uns i d'altres, una enveja, una enyorança, somnis i aventures de boca en boca. Dissortadament, i a poc a poc, la nit i el fred ocupen el nostre campament-bivac, i cadascún s'arreplega on pot per passar una nit més aviat dura, freda i humida. molt humida. A més de 2.700m dotzenes d'ulls es tanquen, abans d'eixir el sol ja seran oberts altra vegada. |
|
| Ja ho sabíem, el dia està
fotut. Ens anem donant ànims mentre fem la motxilla per atacar l'Aneto. Ens deixarà? Alguns ho veiem difícil. Escomença a ploure, abans d'arribar al glaciar de Coronas ja és neu, el desnivell s'accentúa com més a prop tenim el coll, en creuar-lo serem a més de tresmil metres. Cal sentir la fredor del granit a través dels guants per salvar l'obstacle. Una grimpada i a l'altra banda. Com a recompensa de l'esforç, un gegant, el glaciar de l'Aneto. Trepitjar-lo cercant la piràmide cimera té un component místic. Cal fer-lo en silenci, tan sols sentim l'alè que ens manca, a tots, després de la trescada fins ací. |
|
|
|
|
La muntanya ens ho està posant difícil, l'Aneto encareix el cim. No para de nevar, els durs floquets de cristall ens esquitxen a la cara, notem el cansanci i també el fred, molt de fred. Per fi una aturada. La boira impedeix vore-lo, però l'altitud ja és considerable, per davall nostre està tot el Pirineu, absolutament tot. No el veiem, l'oratge és molt roïn. Només ens queda un pas. Un francès, el primer en arribar ací fa més d'un
segle, el va batetjar com el pont de Mahoma. Aquesta vegada el pont de Mahoma, uns metres de cresta afilada on cal fer servir les mans i el cap més que les cames, el trobem més perillòs. |
|
| Julito a una banda i
Paco Xanclas a l'altra, amb una corda que no fem servir, ens ajuden per salvar el precipici. En uns minuts som al sostre del Pirineu. Un altre tresmil. La foto que no falte. Hui no gaudirem molt del cim. Fa molt de fred i encara hi ha companys que volen tocar la creu, cal creuar, una altre cop, el pont de Mahoma. |
|
|
|
|
| La baixada es fa ràpida. Quan abans d'eixir d'aquest infern millor. La fugida es fa necessària, però sempre hi ha el sentiment d'enyorança, no sé quan tornaré a aquesta altitud. El que costa d'arribar-hi i hui hem de fugir a la carrera. Sóc el primer en arribar al campament, he baixat ràpid. Vull menjar una miqueta, arreplegar la tenda i baixar quant abans. Mentre veig l'escena del glaciar de Coronas, una romeria de companys baixar a poc a poc i separats per metres fins ací. És una escena bonica. Després dels primers hi arriba
Emilio amb mala cara i sense motxilla; "Se m'ha eixit el muscle en una caiguda". Se m'atura el cor. Les condicions de hui a l'Aneto han sigut dures, no hi ha dubte. Algú intenta telefonar al 112, però no hi ha cobertura. |
|
|
|
|
Mentre, la confluència de més companys al campament m'animen a anunciar una xicoteta sorpresa que tenim preparada els corredors per muntanya (CxM) del Taller. Volem que
Cristina tinga un record de la seua actuació com a corredora aquesta temporada. Tercera en la Copa CV, convocada amb la Selecció Valenciana per la Copa d'Espanya, i finalment (per ara) subcampiona autonòmica. El marc és incomparable, als peus de l'Aneto, el nostre reconeixement, la nostra admiració cap a Cristina es fan tendres davant la seua senzillesa. |
|
Anem cap avall. Després d'uns centenars de metres de desnivell, la temperatura puja progressivament. En arribar al Refugi de Coronas sembla que va a ploure. Es així. Molt a poc a poc els companys van arribant-hi i s'arrepleguen dins per no banyar-se. Està plovent de debò. Cada vegada vénen més banyats. Tots arriben cansats i alguns molt mullats.
Ha sigut una jornada molt dura. Els últims són qui més han patit hui. Alguns hi arriben desfets. No passa res, d'ací els baixaran amb 4x4 fins l'autobús, i en 8 hores a
València. Demà toca currar, es farà prou dur també. Però l'experiència d'aquest cap de setmana és per sempre ja. Aniran passant els dies i recordarem cada moment de l'ascensió, els pasos difícils, les rises del campament, el fred i la humitat de la nit, un cap de setmana complet. Fins la següent aventura... els
Besiberris !! |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
