GUANYADORS DELS PREMIS JOCS FLORALS ANY 2OOO
Perquè no hi hagi contaminació hem de fer tirar els papers
al contenidor.
Recollir les caques dels gossos. Llençar el cartró, el
plàstic i el vidre al contenidor.
Fer parcs. No pintar les parets.
Què maca seria la ciutat!
Vet aquí una vegada hi havia un nen
anomenat Joanet, que vivia en un petit poble de muntanya, envoltat d’un
extens bosc, amb uns pins que semblaven que arribessin al cel.
Cada tarda al sortir de l’escola en Joanet
i els seus amics anaven al bosc a veure els esquirols saltar de branca
en branca.
En Joanet i els seus amics s’estaven quiets
esperant que els conills sortissin del seu cau. Feia goig veure conillets
empaitar-se i amagar-se entre els matolls.
Un dia quan s’encaminaven cap al bosc van
sentir un soroll, llavors van sortir corrent i quedaren bocabadats en veure
unes màquines molt estranyes que tallaven els arbres.
Van girar cua i anaren cap al poble per anunciar
als seus pares el què havien vist al bosc.
Sense perdre temps, tota la gent del poble va anar
cap al bosc i van aconseguir aturar les intencions d’aquell senyor.
I així en Joanet va continuar gaudint dels
seus amics, els animals.
Australia, miércoles 26 de Enero.
Querido leñador:
Soy un pequeño Koala que vivo en Australia.
Tengo los ojos y las patas pequeñas y la nariz muy negra.
Siempre tengo mucha hambre: como mucho.
Ya quedan pocos Koalas en Australia pero eso no es el problema. El
problema es que quedan pocos arboles. Yo tengo unas garras trepadoras de
gran dureza y una orejas pequeñas.
Os pido que no matéis más seres de mi especie y que no
cortéis más árboles.
Imagínate que soy un hombre y vosotros un Koala: ¿qué
harías tú sin poder pasear con tu familia o sin poder aspirar
el aroma del eucalipto?
¿Y sin árboles?
Espero, por favor, que hagáis realidad estas peticiones.
Se despide
Un pequeño Koala
Ja estava cansat d’ estar a l’ armari, quan em van utilitzar. Jo era
una bossa plena de xurros calents i malcarats; però sort que ells
se’ls acabaria aviat.
Ja no tenia xurros i el poca – vergonya em va llençar a terra,
del cop que em va donar em vaig fer un forat. Anava pel carrer buscant
un contenidor blau i un gos em va començar a llepar i a mossegar,
i per si fos poc, el seu amo em va donar una puntada de peu que em va enviar
dins d’ un contenidor verd. Als inquilins d’ allà no els va
agradar la meva presència, jo els deia que volia anar al contenidor
del costat, però no hi va haver manera, em va clavar un cop de puny
i em va fer sortir fora. Ja era fora i damunt del contenidor verd, el blau
era just al costat; vaig intentar saltar i em vaig poder enganxar en una
d’aquelles anelles, però relliscava. Finalment vaig poder entrar
al contenidor blau gràcies a una rebufada de vent.
Quan es va fer fosc, els meus companys i jo vam anar a parar a un contenidor
més gran, però no era cobert i el propietari no ens va tapar.
Jo diria que per la forma era un camió amb una banyera molt gran,
el qual es va disposar a portar-nos a la planta de reciclatge.
Amb les velocitats que va agafar el camió, i degut a que
no era cobert, molts companys, xics i grans van volar fora de l’auto.
La banyera pujava i pujava fins arribar a una posició vertical
i nosaltres vam caure per un forat.
Allí ens van netejar i netejar, i ens van separar els durs dels
tous, els de paper dels de cartó i així successivament.
Ens van triturar un per un i després de fer una pasta per treure
tota la brutícia, ens van posar en un motlle, perquè m’aixugués
i agafés forma de paperina. I ens van posar en un lloc on tocava
l’aire.
Al meu costat tenia una paperina molt bonica, ella i jo vam decidir
no servir més a la societat i marxar ben lluny fins a arribar a
l’abocador.
Ens vam casar. I ara fills meus us he explicat això perquè
ja és hora de decidir si us quedeu aquí o aneu a conèixer
el món i a servir a la societat com a mínim una vegada a
la vostra vida.
Dos anys més tard, de deu fills que vaig tenir, només
quatre van tornar, suposo que no volen tornar o s’han extraviat en algun
contenidor equivocat.
Una pila de coses
pots anar fent,
cada cosa al seu lloc:
posa-t´ho a la ment.
Papers cap aquí,
piles cap allà,
t´ho has d´organitzar així,
mai no pots fallar.
Una ampolla de vi buida,
un paper per reciclar,
pot servir de gran ajuda.
Què més has de pensar?
No és cap prova d´equilibri,
tampoc n´és d´habilitat,
només has de pensar
que tot pots reciclar.
Moltes coses poden passar
si no comences a reciclar,
i el medi ambient serà
el primer perjudicat.
La balena cal conservar
si a alta mar la vols admirar.
Amb als dàlmates no hem de fer abrics
perquè tots són els nostres amics.
Com que els esquirols han de saltar
els arbres no hem de tallar.
Dels dofins no hem d´abusar
fent espectacles sense parar.
Juan, un niño de nueve años que vivía en Barcelona,
fue a pasar las vacaciones de verano a casa de su abuelo, que vivía
en el campo.
La primera semana Juan se aburría, se pasaba todo el día
contemplando las musarañas.
El abuelo, al verlo tan solo, le pidió que le ayudara y se lo
llevó a la granja. Una vez allí, les pusieron comida a los
animales, ordeñaron las vacas y retiraron los excrementos.
Cuando acabaron el trabajo en la granja, fueron a los campos donde
el abuelo, tenía labrado trigo, patatas, tomates y lechugas.
Durante ese día en el campo el abuelo sólo le explicó
lo que tenía plantado; porque ya era tarde y a la mañana
siguiente debían madrugar para abonar la tierra.
Ya era por la mañana y el abuelo condujo a Juan hacia los excrementos
recogidos el día anterior.
Juan se quedó extrañado y le preguntó qué
pensaba hacer con aquello:
- Servirán de abono- dijo el abuelo.
- ¿Abono? Creía que íbamos a ir a comprar
fertilizante- dijo Juan.
- ¿Por qué vamos a comprar fertilizante artificial si
lo tenemos natural?
El abuelo le explicó el procedimiento de reciclaje en la granja.
Así fueron pasando los días y Juan se dio cuenta que
era mejor aprovechar los desechos que destruirlos y tener que adquirir
nuevos productos.
Acabó el verano y antes de marchar, Juan le prometió
a su abuelo que aplicaría todo lo que había aprendido en
su casa de la ciudad.
Igual que Juan, nosotros hemos de entender que debemos aprovechar los
recursos al máximo y para conseguirlo tenemos que reciclar todo
lo reciclable para no malgastar los recursos que nos ofrece la naturaleza.
Una ploma vaig conèixer
molt culta pel seu interès
de xerrar amb el paper
que l´amo utilitzés.
Un foli l´explicà
que provenia d´Algèria;
l´altre era mexicà
i un altre de Libèria.
Però un dia es va admirar
quan un foli li va dir
que a Alemanya va mudar
de cadira a paper fi.
Doncs ell era reciclat
i la ploma va pensar
que el que li havia explicat
era fàcil de realitzar.
El reciclatge és realitzable
i podem contribuir-hi;
només fa falta el nostre esforç
i les ganes de complir-hi.
Ara és el moment:
reciclem!
Mil plantas mueren
en un muro de llamas;
el humo las ahoga
hasta dejarlas asfixiadas.
El Sol forma la aurora
sobre un mar radiante;
dos palomas vuelan
siempre adelante.
En un manto de lágrimas
todo se deshace;
mil motas de polvo
matan todo lo que nace.
Un ser tan precioso
como una flor,
es vida
es amor.
La naturaleza se halla en constante amenaza,
Pues nosotros sin quererlo la mataremos,
Nos da cobijo, nos mantiene,
Y sin ella nos vamos a quedar.
Gente injusta que busca bajo las piedras,
lo que no se puede dar
Y aún no estando contentos,
La queremos destrozar.
Pues está sin duda la cruda realidad
En la que se halla tan preciado y escaso bien,
Donde el ser humano juega un duro papel.
Si en Badalona quieres vivir
unas condiciones has de seguir
Si perros quieres tener
sus cacas debes de recoger
Si la basura quieres reciclar
pon cada cosa en su lugar
Si aire sano quieres respirar
las plantas has de respetar
Si de las plantas te quieres alimentar
el huerto tendrás que cuidar.
Hola amics! Em dic Vidret i sóc un membre de la gran família
Vidre. Encara que no us ho pugueu creure, parlo, i fins i tot, tinc sentiments
com tots vosaltres.
Ara, des de no fa gaire, tinc forma de vas i els meus amos beuen de
mi. Però jo no sempre he sigut un got!, no.
Primer només era un grapat de sorra, i un dia uns homes em van
posar en una espècie d’olla, on em van fondre ( per cert, quina
calor que hi feia!) i em vaig passar a ser massa de vidre. Llavors, els
artesans em van moldejar amb la forma d’una papallona; com m’agradava sentir
que tenia ales!, encara que no aconseguís volar, m’era igual. Recordo
que una nena va donar la llauna als seus pares perquè em compressin;
en aconseguir-ho, la nena va començar a fer veure que jo volava,
fins que un dia em va deixar caure a terra i em vaig trencar. Quina desgràcia!
Feia tan poc temps que era papallona, i ja tornava a ser dins l’olla. Aquesta
vegada vaig convertir-me en una ampolla, i em van utilitzar els d’una empresa
de cola. Mai oblidaré aquell gust dolcet que m’envaïa, quins
records! Però em van buidar i em van llençar dins d’una caixa
verda, molt grossa, era plena d’ampolles com jo. Estava molt espantat,
no sabia que era jo. Tremolava. Les altres em van fer callar, però
no podia. Llavors, un vidre, que semblava molt gran, em va explicar que
allò era un contenidor i que d’allà aniríem a parar
a l’olla, un altre cop! Em van comentar, en veu molt baixa, que quan caigués
una altra ampolla, que m’apartés perquè si et trenques entre
els altres vidres, pots perdre més de la meitat del teu volum i
no el recuperes mai. Jo crec que devia estar exagerant per espantar-me.
En tot cas, tenia raó amb allò de l’olla, i en aquest cas
vaig poder-me transformar en un got (o vas, com vulgueu).
Estic molt content de ser-ho per moltes coses; per exemple, no hauré
de tornar a la calor infernal de l’olla durant molt de temps; a més,
cada dia tasto sabors diferents; i per últim, rebo un hidromassatge
dues vegades al dia en un lloc anomenat rentavaixelles.
Ara que jo ja us he explicat la meva vida, m’expliqueu la vostra?
És coneguda una història d’amor:
Un dels amants és tímid i amable,
l’altre només l’estima quan l’és convingut;
mai no ha estat capaç d’estimar-la
tant com ella l’ha estimat sempre.
Sí, parlo de l’home i la natura;
ella li dóna la vida ;
ell la hi va arrencant poc a poc.
Tots esperem el dia que ella
exploti i, així com vam aparèixer,
desapareguem de cop.
La naturalesa era plena de llum i de vida
formava el medi ambient que ens envoltava,
però ara sofreix i crida,
perquè ara sap que l’home no l’estimava.
En adonar-se de la mentida
es mor per no sentir-se amada.
I això és el que espera a l’home en un món sense natura:
La vida no existirà
la terra no podrà viure
l’home s’extinguirà
i les espècies no podran sobreviure.
L’home destrueix ara i es lamenta després
contamina i mata
i encara vol més.
Però això encara és un futur inmediat,
però i ara, per què ho permetem?
Per què no ho castiguem?
Potser ens agrada aquest crim
tot i que no ho reconeguem?
El fi i la destrucció s’apropa
i la gent no es dóna compte
del perill a què s’enfronta.
Cuida el medi
i disfruta de la vida
tant temps com et quedi
en aquesta funció tan divertida.
Vertidos indiscriminados de basuras,
cielo sin brillo, productos detergentes;
cuando observo estos lugares
veo el rostro de la muerte.
Sirenas de fábricas humeantes,
ruidos de coches, sonidos estridentes;
cuando escucho en estos lugares
oigo el eco de la muerte.
Ríos de aguas putrefactas,
deshechos tóxicos, substancias malolientes;
cuando respiro en estos lugares
advierto el olor de la muerte.
Bosques calcinados por el fuego,
tierras agrietadas, seres inertes;
cuando piso estos lugares
percibo el tacto de la muerte.
Campos floridos, aguas cristalinas,
cielo estrellado, atmósfera nítida;
cuando imagino estos lugares
siento el latir de la vida.
Miro les estrelles i el cel, i no hi és.
Miro les aigües transparents dels rius, i no hi són.
Miro el mar i el seus peixos, i no hi són.
Miro les muntanyes i busco els pins,
farigoles i romanins, i no hi són.
Miro el meu poble, amb tristesa, perquè
res del que hi havia, no hi és.
Què hi ha?. Brutícia, contaminació, foc i destrucció,
això sí, que hi és.
Senyor, què n’han fet de la teva creació?
que ja no hi és.
No hi ha estrelles.
No hi ha aigua transparent.
No hi ha el mar blau, ni peixos.
Ni pins, ni farigoles, ni romanins.
Sí, brutícia en el meu poble, n’hi ha.
Senyor, on es l’home que havia de gaudir, de la teva creació?
Destruint tot, està.
Una sonrisa,
una mirada,
una niña,
que no estaba feliz.
Por tu culpa ya no está.
¿ Por la mía? Sí, por la contaminación.
una madre
llorando,
triste,
gritando,
Con una lágrima que se desliza.
¿ Por qué?
Porque le has robado.
¿El qué?
Su corazón.
¿ Por qué su corazón?
Porque en él ocultaba un gran tesoro.
¿ Qué tesoro?
Una niña, que ahora ya no está,
que no habla,
que no ríe,
que no respira.
¿ Por qué?
Por la suciedad.
Hem de tenir cura d’ells perquè
són éssers vius i a tu no t’agradaria
que t’arrenquessin la pell, veritat?
Doncs als animals tampoc!
Perquè no hi hagi contaminació hem de fer tirar els papers
al contenidor.
Recollir les caques dels gossos. Llençar el cartró, el
plàstic i el vidre al contenidor.
Fer parcs. No pintar les parets.
Què maca seria la ciutat!
Del cielo cae la lluvia
y la lluvia agua es.
Nosotros agua bebemos
las plantas y los animales también.
No debemos malgastar
el agua, que tan necesaria es.
Cuidemos nuestro planeta
porque es para nuestro bien.
Que bonic és el cel,
amb les seves ciutats i gratacels.
Que boniques són les muntanyes,
amb arbres, insectes i aranyes.
Que bonic és el mar, els rius i les
fonts,
amb els seus peixos al fons.
Que bonic és el medi ambient,
si el respectem tots riurem.
El vent, la pluja i la neu
són amics meus.
No m’agrada contaminar la natura,
que amb els seus éssers vius
sempre dura.
Si aprenem a respectar-la bé
tots guanyarem un punt més.
Directe als de la meva espècie
Hola!
Sóc un nadó que porta vuit mesos dins d’una espècie
de bossa plena de líquid. Encara no sé com em dic, però
aviat ho esbrinaré.
Resulta que fa dies tenia ganes de sortir a l’exterior; ja sabeu: veure món, observar, conèixer, aprendre, opinar..., però aquestes ganes han anat disminuint quan algú m’ha dit que anés amb compte.
M’ha explicat coses horribles, coses molt desagradables i impensables
des d’aquí dins.
M’ha dit que els animals de la meva espècie com vosaltres, embruteu
el vostre voltant i feu malbé el vostre entorn, i a més no
sou conscients del mal que esteu fent.
Jo no ho sé, però aquí estic molt calent i molt còmode, i si no feu res per millorar:
No penso moure’m d’aquí!
¡Hola! Me llamo Sergio y os quiero explicar lo que yo pienso del
medio ambiente.
Mi historia empieza cuando el mundo está rodeado de bosques,
ríos y montañas, animales y una gran ciudad.
En ella, viven diferentes tipos de personas. Unas queman bosques, otras
tiran basuras y otra parte de ellas , matan animales y destrozan las plantas.
Los coches, las fábricas y las basuras contaminan el aire que respiramos
y creo que para mejorar esto, deberíamos poner todos un poco de
nuestra parte.
El medio ambiente
es bello si lo coloreas
con tus manos de seda
La pasión por las montañas
es dulce como las primaveras
y las praderas que florecen.
Los árboles tienen vida,
las plantas tienen alma
yo te doy mi corazón con ilusión.
El agua del mar
es una casa para los que quieran,
porque el mar te ama,
porque forma parte del medio ambiente
Pero no solamente hay montañas,
praderas o plantas,
también cuenta tu energía,
para arreglar algunas cosas
afectadas de la Tierra.
La naturaleza parece preciosa,
depende de como la mires,
porque el hombre la ha destrozado
pero con tu fuerza y mi amor por ella
lograremos conservarla.