En el cas català, la primera muntanya que va ser vista en termes paisatgístics, malgrat la inexistència del mot per parlar-ne, va ser Montserrat. Allí coincidiren una comunitat culturalment capdavantera, oberta a la cultura llatina, amb un medi ambient extra-ordinari, especial. Aquests fets, junt a l'arribada de l'humanisme renaixentista, varen permetre que la imatge paradisíaca de la muntanya es pogués desenvolupar. En no comptar amb la presència del mot, hem de considerar aquesta nova mediança com a protopaisatgística.

Sobre aquest punt, Artur Farinelli deia que els textos en què es presentava Montserrat com un oasi verd havien tardat a arribar, però pres a nivell europeu aquest fet no és gens cert, si pensem que ens remetem a unes societats en què el més normal era el sentiment de por, de temor per la rudesa dels camins i per les horrors de la natura salvatge que ja hem estudiat més enrere (3.4).

La introducció de la muntanya en l'agenda de temes pertinents per a l'élite que formava la capa cultural superior de la societat catalana té una primera fita en la geografia renaixentista i especialment en Jeroni Pau. Com diu Mariàngela Vilallonga, una certa tradició geogràfica arrelà profundament a la Catalunya renaixentista, amb obres com el diccionari geogràfic de Francesc Tarafa o el tractat de Jeroni Pau. Pel que fa al tema que ens interessa, remarquem que les muntanyes varen ocupar un lloc molt més important en el tractat d’aquest darrer.

Jeroni Pau (circa 1458-1497) escriu abans de 1475 el seu De fluminibus et montibus hispaniarum libellus, que fou publicat una mica més tard, potser a Roma, l'any 1491. Amb ell s’intenta de realitzar un inventari dels rius i de les muntanyes espanyols prenent com a base els textos geogràfics més reputats de l’antiguitat clàssica, passats pel sedàs de Boccaccio. Segurament abans que Pau cap autor català no havia donat tanta importància a les muntanyes i per això hem dit que amb ell aquestes surten a la llum pública i abandonen la regió de l’indicible.

En un altre lloc ja hem repassat el cas del Canigó, però pel que fa a Montserrat hem de remarcar que el nostre autor hi descobreix un aspecte agradable, malgrat tenir una morfologia molt escarpada. Un dels elements que fa agradable l’indret són els arbres, les cascades i les herbes medicinals que s’hi troben. A més a més, des del cim es descobreix una extensa vista que arriba fins als Pirineus i a les Illes Balears. En ella es troba un ordre molt remarcable que dóna a veure la muntanya com un lloc sagrat. Som a la fi del segle XV, un moment en què Montserrat encara no ha estat descobert com a lloc bell, diu Alexandre Olivar.

Aquesta és la conclusió que Olivar extreu de la narració del viatge del metge de Nürnberg Jeroni Münzer, feta el setembre de 1494. La primera cosa que aquest viatger veu és la muntanya, però la seva descripció és molt breu. Per a ell, l'important són el monestir i les ermites; els seus camins són fatigants i perillosos. Segurament tot plegat sigui cert per al cas de Münzer, però volem remarcar que l’estima pels arbres, l’aigua en moviment, les herbes medicinals, l’ordre aparent de massís i la vista que des d’ell es pot obtenir eren elements prou potents per donar a veure aquest indret com a lloc agradable i protopaisatgístic, i volem també destacar que -tot i la concisió dels seus mots- ja eren presents en el tractat Jeroni Pau.

Així, fet el primer pas de la mà de Pau, el segle XVI veurà florir una sèrie d'obres ecosimbòlicament molt interessants.

La primera d’elles no va tardar gaire a arribar: l'any 1514 s'havia de publicar una obra que seria molt important per a la història ecosimbòlica de Montserrat: el Libro de la historia y milagros hechos a invocacion de Nuestra Señora de Montserrat, obra de l'abat Pere de Burgos. Per a Pere de Burgos, les mateixes penyes que formen la muntanya són belles:

Després, vers 1543, el monjo Antoni Brenach escriu el poema Saxia, que parla de Montserrat. Ja hem dit més enrere que es tracta d’una de les primeres vegades que un humanista s'atura a contemplar una part de la natura muntanyenca sense témer els abismes, els horrors i els perills dels roquissars, un fet que també hem qualificat d’excepcional. L’evolució que hem anat veient fins ara ens podria fer pensar que amb el pas del temps cada cop es va estimar més el món sensible, però aquesta resulta ser una impressió falsa, perquè el segle XVII i bona part del XVIII varen suposar una reculada molt important en aquest nova mediança.

Una part de Saxia descriu la muntanya de Montserrat, amb un cert regust ovidià i influències virgilianes. En aquest poema, Brenach hi deixa veure que Montserrat és representat de forma diferent de les altres muntanyes i que els temes paisatgístics són importants. Aquests prenen importància davant de la vista que es troba des de diferents llocs. Així, des de Sant Jeroni,

Brenach mostra el seu desencís quan descriu les ermites que no permeten fruir dels panorames. Aquest és el cas de Santa Anna, la qual

"(...) com és environada
a l'horitzó, per encelades comes,
sols lluca migradíssims panorames,
car la massa rocosa de sant Dimas
no permet d'esplaiar la vista,
i els cimerols del Salvadô i de Tebes
l'esguard mortal del sol morent bandegen,
sense que pugui veure en la gran corba
els cavalls que el Tità sublim afua".

En definitiva,

"Hom conta que cap altre Mont no es troba
semblant en tot el món, que pel paisatge
així formós els cors mortals enjoï.
Com més un hom se'l mira, més desitja
amb desig vehement tornar-lo a veure".

"Mirant sovint els cims del Mont santíssim
les punyents amargors són bandejades;
i així mateix el tedi foragita
la visió freqüent de la Muntanya.
Si mai, alguns la prometença feien
de visitar ben tost l'Estage cèlic,
cap mena de descans tenir podrien
sinó en havent vingut, ni lleure poden
fins que els cimals de la celest Muntanya
han atès: fins aquest punt llur afecte
a la Muntanya senten que s'adreça!
Però tantost les dolçfluents collades
se'ls dóna d'ascendir, tant se n'emplenen
de celestial repòs i de dolcesa
que, dexeixint-se de la terra, els sembla
d'ésser arravatats als regnes summes
i d'asseure's als divinals cenacles,
creient copsar a dolls el cèlic nèctar".

Malauradament hem de creure que la traducció que ofereix el segle XX és una mica esbiaixada, posant en ella tot el sentiment paisatgístic de què fou capaç la modernitat. Només com a exemple indicarem que la utilització del mot paisatge no podia ser massa literal quan sabem que l'obra era escrita en llatí, llengua que, com hem dit en un altre lloc, desconeixia aquest concepte. Però això no hauria d'impedir que Brenach fos per al pare Anselm Forcada "(...) Poeticae natura propensus (...)".

Saxia tindrà una clara influència en Cristóbal Virués (València vers 1550-1609), un dels dramaturgs més importants del grup d'escriptors valencians vinculats a la literatura castellana del segle d'Or. Parlant d'ell, Artur Farinelli deia que a mida que passava el temps

El Montserrat del capità Cristóbal Virués va ser considerat per Farinelli com un

Així, Virués parlava dels "helados y altos Pirineos fragosos (...) con mil peligros rigurosos". En canvi els pics de Montserrat, en forma de piràmides, "Bastan a divertir y dar consuelo/ a las más tristes almas y afligidas".

"(...) allí extremó naturaleza
Todo lo más suave y más hermoso
Y todo lo que más mueve y aviva
La santa soledad contemplativa"

I és que Virués parla de Montserrat com d'una "dulcísima montaña" o d'un "hermoso monte", un lloc al qual cap altre iguala "En belleza admirable y en regalo". I, estant escrit en castellà, no tenim el problema de la traducció del llatí al català que teníem amb l'obra de Brenach.

Per completar aquest repàs i donar entrada a alguns autors estrangers, podríem anotar que el viatge del també eclesiàstic portuguès Gaspar de Barreiros, de l'any 1542, deia:

Mig segle més tard, Enrique Cock, notari del rei Felip II, en la relació del viatge fet per aquest (1585) a Saragossa, Barcelona i València, escrivia sobre Montserrat:

L'estima per Montserrat i pel seu paisatge és un fet excepcional per a un país com el nostre on el sentiment i el mateix mot del paisatge varen arribar amb força retard respecte d'alguns països d'Europa. Ara bé, aquesta estima posa alguns dels nostres autors en la mateixa línia que algunes de les figures més emblemàtiques del que Coolidge va anomenar els orígens de l'alpinisme: recordem que la famosa carta de Conrad Gessner és de 1541. Poc a poc, primer en uns autors, més tard en d'altres, la muntanya passarà a ser vista d'una altra manera. Cal deixar anotat que aquest canvi de representació de l'espai muntanyenc a casa nostra no va ser un procés que afectés per igual tots els massissos, ans al contrari. Una part de Montserrat va ser "descoberta" i reconeguda per la mirada al segle XVI, mentre que altres serralades i cims varen haver d'esperar l'arribada del XIX o del XX. El Pirineu, per exemple, només va sortir de l'indicible amb el romanticisme (vegeu els capítols 2.3 i 4.2). Aquests fets només serveixen per remarcar el caràcter excepcional de la mediança protopaisatgística montserratina durant l’edat moderna.

A banda de Montserrat, no serà fins a mitjan segle XVI que es començaran a "estimar" -d'una manera molt més excepcional, però- altres llocs més o menys muntanyosos i també llavors serà el moment en què el conjunt mediambiental de Catalunya començarà a ser vist com una cosa agradable i bella. Entre aquest casos excepcionals trobem Cristòfol Despuig i els seus Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, escrits en 1557. L'obra fou dedicada a Francesc de Montcada, Comte d'Aitona, el qual en el pròleg parlava del poeta Horaci.

Per a Despuig, a Espanya no hi ha cap riu com l'Ebre car és incomparable quant al "(...) delit, i profit (...)". Aquest delit prové de les fonts que neixen a les seves ribes, fresques i clares, i alhora tan productives en peixos

Despuig se sorprèn pel fet que la frescor de la muntanya no hagi atret cap a ella els habitants de les ciutats i que aquests no hi hagin construït les seves cases a fi de fugir de la xafogor del riu. Les muntanyes dels rodals de Tortosa haurien donat als seus habitants "llocs cómodos" per viure, es lamenta.

Entrant al segle XVII (1600), Pere Gil publica la seva Geografia de Catalunya: per a ell, la nostra terra és "montuosíssima", fins al punt que es podria dir que "(...) tota ella, o quasi tota ella, és muntanyes". Però aquestes muntanyes, seguint el que hem vist més amunt, són una mica diferents i agradables:

Som al principi del segle XVII, i les muntanyes tornen a ser aquí. Se'n parla des d'un punt de vista geogràfic, alguns autors en canten les belleses, sobretot si estan conreades; fins i tot se'n troben referències dins dels sermons. En aquest darrer sentit, a més dels Col·loquis de Despuig, també tenim l'obra d'Honofre Manescal. Es tracta d'un sermó, publicat l’any 1602, en què l'autor parla de la Selva del Camp. Com en la Bíblia, Manescal lloa les muntanyes per la seva fertilitat:

La muntanya és bella si és fèrtil i en aquest context es comprèn que Manescal faci elogis als agricultors, sense oblidar-se de citar Virgili de passada. Bellesa i fertilitat, també en Honofre Manescal, van de bracet per fer un objecte que era alhora agradable i productiu.

Un document excepcional, de l'autenticitat del qual ens permetem de dubtar (en el sentit que fos escrit quan es diu que ho fou), és la Crònica de la gelosia que vers el Montseny sentí lo famós bandoler don Joan de Serrallonga, contat per lo seu cosí, en Miquel Pallarès i Sala, veí de Viladrau, obra datada en 1633 en la qual l'amant de Joan Serrallonga està enamorada del Montseny. El cosí del bandoler hauria escrit,

Es tracta d'un document molt qüestionable, més que res per la datació, perquè ens sembla una data molt primerenca. Però el fet que no sigui l'únic cas que tenim no permet fer-ne cap desqualificació taxant. En aquest sentit, un cas ben clar és el de Corbera.

Esteban de Corbera, l'any 1678, publicava la seva Cataluña illustrada en la qual trobem una referència a una -i només una- part de la muntanya pirinenca, més concretament a les muntanyes que envolten la Seu d'Urgell, representades ja en termes d'alegria i de delicadesa. Aquesta valoració pirinenca en termes força paisatgístics dels rodals de la Seu és molt excepcional, com acabarem de comprovar més endavant. La resta del Pirineu, per a ell, era estèril o deserta. En canvi, a part del Pirineu, a Catalunya,

En l’obra de Corbera, la valoració pirinenca negativa es veu compensada per les altres muntanyes catalanes i la seva productivitat i profit. Si aquesta valoració en termes ja força paisatgístics és molt excepcional, el que no ho era tant va ser la valoració d'unes muntanyes que eren fèrtils i productives. En aquesta línia, podríem recordar el Fènix de Catalunya de Narcís Feliu de la Peña, que ja hem comentat en un altre lloc.

Junt a Corbera, un altre autor excepcional seria Francesc Marès i la seva Historia y miracles de la Imatge de Nostra Senyora de Nuria, la primera edició de la qual és de 1666. Per a aquest natural de Llívia, les flors, les aigües en totes les seves manifestacions i el verd "il·lustren" aquesta muntanya "hermosa a la vista" i que semblaria una vila rodejada de muralles o bé el paradís terrestre. Josep-Sebastià Pons parla del sentiment paisatgístic que traspua aquesta obra, que no neguem, tot i que no podem coincidir amb ell quan pensa que aquest es vincula als cims. El paisatge que Marès estima és el fons de la vall, els rodals de l'ermita que, com Jerusalem, està rodejada de muntanyes.

En general, doncs, les nocions paisatgístiques resten estranyes al segle XVII català: per norma general, s'era incapaç de produir cants a les muntanyes com abans havien fet Brenach o Virués. A voltes, certament, hi ha referències a les muntanyes en termes estètics, però es tracta de petits passatges excepcionals. Alguns autors consideraven que hi havia una gran muntanya, el Pirineu, amb branques que ocupaven tot Catalunya. I el Pirineu era ben temut. El resultat és clar: com Jeroni Pujades reconeixia "(...) ninguna, o poca cosa (...)" s’escrivia de les muntanyes catalanes.

Si hem de resumir el que hem dit fins ara, escriurem que just abans i poc després que el mot paisatge sigui "inventat" (potser millor, "importat", com hem vist més amunt), trobem una élite amb una consciència paisatgística aplicada especialment al camp conreat. L'amor pel paisatge de muntanya és inexistent o, en una visió optimista, tan sols insinuat. A banda de Montserrat, a l'edat moderna catalana la muntanya era agradable si era conquerida per l'agricultura, o si donava fruits útils als humans: si renunciava a ser muntanya i esdevenia mont o campanya. Però, excepció qualitativa i quantitativa, de Montserrat se'n parlava més que de les altres muntanyes i es feia en sentits força diferents. El més normal, però, era que la muntanya no fos interessant; gairebé ningú no en parlava, de les muntanyes. Des del nostre punt de vista, més que la relació poruga i desconfiada, el que qualifica la trajecció muntanyenca catalana de l’edat moderna és la seva indicibilitat, el fet que no es parlés de les muntanyes com a tals, com si aquestes no hi fossin.

En general, i fora dels casos excepcionals que hem vist, no és fins a la fi del segle XVIII que apareixen algunes notes més o menys esparses en què es deixa pressentir aquest canvi de valoració de les muntanyes. El primer cas que volem tractar és el del corregidor del crim Francisco de Zamora, els viatges del qual hem utilitzat potser en excés per provar el seu desinterès pel paisatge i per la muntanya. I la veritat és que en els seus escrits es poden trobar les dues posicions.

Així, parlant de muntanyes, hauríem de dir que Zamora escriu que Vic està rodejada d'altes muntanyes,

Clar que, com ja hem vist, això no impedia que aquestes muntanyes li agradessin pel fet de ser conreades, com es veu pàgines enllà en comentar la vista des del castell de Savassona. I és que, com diu parlant del Montsacopa (la Garrotxa), el medi ambient i la intervenció humana s'uneixen per fer "(...) el paseo de esta montaña muy agradable".

Les élites culturals catalanes dels segles XVII-XVIII mostren una certa atracció per les muntanyes i per una cosa que avui dia anomenem paisatge, tot i que aquesta noció es vinculés més al món agrari que no al món "natural". En aquest context podem comprendre que Estebán de Corbera digués, parlant de Catalunya, a la fi del segle XVII que

Un país muntanyenc (i més pirinenc!) havia de ser, per força, estèril o desert, però el cas català era diferent per a Corbera: les muntanyes feien de Catalunya un lloc formós. Com veiem, fora de casos excepcionals, especialment els de Corbera o de Marès, no serà fins a la fi del segle XVIII que apareixeran algunes notes més o menys esparses en què es deixarà pressentir aquest canvi de valoració de les muntanyes.

Aquest darrer capítol ens ha deixat veure que la muntanya de Montserrat va ser, des del segle XVI, una muntanya diferent, un lloc que no causava horror.

Junt al cas de Montserrat, hem vist alguns autors que, de forma excepcional, en les seves obres varen estimar la muntanya enmig de la sequera paisatgística dels segles XVII i XVIII.

Aquestes són les excepcions d'una realitat ecosimbòlica que valorava d'una altra manera les muntanyes i que, a Catalunya, no va fer irrupció fins al segle XIX.

En general, els autors parlen majoritàriament dels Pirineus com si es tractés d'una gran serralada que ocupés tot Catalunya, o, si no, que les muntanyes catalanes fossin uns brancatges més o menys lligats al nucli pirinenc. Per exemple, per a Jeroni Pujades, massissos com el Montseny, Sant Llorenç del Munt, Montserrat o el Montsec eren en realitat braços del Pirineu. Són força els autors que segueixen aquestes idees. Entre ells Andreu Bosch per a qui,

De fet, aquesta creença era molt estesa. Es considerava que totes les muntanyes conegudes formaven part d'una mateixa serralada que corria des del sud de la Península Ibèrica fins a l'Asia. Molts foren els autors que combregaren amb aquesta idea, fins i tot en èpoques molt recents. Un cas força espectacular és el de Buffon que encara feia dels Alps, els Pirineus i les muntanyes gregues una mateixa serralada. Entre ells trobem el mateix Francisco de Zamora, especialment quan en el seu viatge a Andorra i la Vall d'Aran diu que des de Castelladrall,

Línies més enllà, Zamora torna a parlar dels Pirineos bajos, dient que són una part de territori que es troba al nord de Solsona. En general es fa difícil de desxifrar l'extensió que aquests tenien per a Zamora, però la cita és prou clara per il·lustrar la idea que el Montseny, Montserrat i Sant Llorenç formaven part de la serralada pirinenca.

Aquestes idees són presents fins i tot al segle XIX quan Vicente de Frígola, l’any 1824, afirmava que,

El Diccionario geográfico-estadístico de Miñano (1827) també deia que Catalunya tenia un clima,

En el mateix sentit, Tomàs Bertran i Soler dirà l’any 1847 que "En la Cataluña todo es Pirineo (...)":

També insisteix en el mateix tema Emilio Valverde Alvarez. Ara bé, si és cert que tot Catalunya era Pirineu, no ho és menys que el Pirineu, a grans trets, era desconegut i temut. Parlar del Pirineu, i dir que totes les muntanyes de Catalunya n’eren branques no vol dir altra cosa que acceptar que existeix un lloc desconegut i perillós, un indret mític on no cal anar a buscar-hi res agradable o bo. Un lloc, per regla general, considerat estèril o desert, quan no indicible.

Els Pirineus varen restar estranys per als autors grecs i romans, i és dóna el cas que Herodot en parla com si es tractés d'una ciutat. El mateix Ortelius els creurà a la Germània, formant part dels Alps. Es possible que la mateixa condició morfològica de la serralada -on les valls longitudinals són rares, els rius no corren en el mateix sentit que la carena i la cresta principal és en molts llocs difícil de travessar- hagi contribuït al seu desconeixement pràctic. Com a mínim això els va haver de mantenir lluny de les principals vies de comunicació. Camena d'Almeida, al segle XIX, explicava que,

Al Pirineu no trobem res comparable al moviment detectat als Alps o a Montserrat durant el Renaixement. Un exemple molt clar el trobem en l'obra de Cristóbal de Virués: ell parla dels "helados y altos Pirineos fragosos (...) con mil peligros rigurosos" i es refereix als pics de Montserrat dient que "Bastan a divertir y dar consuelo/ a las más tristes almas y afligidas". D'aquesta manera, fins a la fi de segle XVII els autors que en parlaven, que eren més aviat escassos, preferien repetir els textos de l'antiguitat. No fou fins al segle XVIII que els obstacles que s'oposaven al coneixement del Pirineu començaren a desaparèixer. Fins a aquell moment, en general, aquestes muntanyes foren desconegudes i mal conegudes.

A més a més, com ja hem vist que passava en el cas de Montserrat, també del Pirineu se'n parlava i era representat com una totalitat, desconeixent-se els seus diferents cims. En el cas del Canigó:

La referència més antiga remunta a l'any 949 quan una acta parla del monestir de sant Miquel de Cuixà situat "au pied du Mont Canigó": "In loco vocato Coxano prope radicem montis Canigonis" El Canigó és esmentat al llarg del segle X amb diferents noms: monte Canigone; Canigonis (950); Montem canigonem (958); in monte Chanigono (959); montem Canegonis (986), etc. Però la realitat del lloc, amb diferents cims, i el conjunt d’altres massissos resten ignorats.

El mateix desconeixement dels cims el trobem en el cas del Montseny, massís en què als segles IX i X "(...) resulta evident que els documents es refereixen a dos Mons Signa: el massís de les Agudes-Turó de l'Home i el del Matagalls, tots dos denominats idènticament així com també els seus contraforts". Confusió de cims, que es prenen com una única cosa, i alhora ignorància de la gran majoria de punts culminants dels indrets muntanyencs, vet aquí la conseqüència lògica d’una concepció espacial basada en la diferenciació entre un espai sagrat i un espai profà. I és que, en general, a banda d'alguns massissos amb noms propis, com és el cas del Canigó, del Pirineu només se'n sabia el nom i alguns tòpics; a més, se'l coneixia sobretot per ser frontera disputada entre regnes.

Menystinguts durant l'edat mitjana, els Pirineus seran mal vistos durant la moderna: Francisco de Ortega, en 1690, parlarà dels "Nunca bien aplaudidos Perineos (sic)". Per a Esteban de Corbera, el fet que Catalunya fos molt muntanyosa i que bona part del seu territori formés part del Pirineu, l'havia de fer "(...) o esteril, o desierta", visió clarament negativa de la muntanya. El naturalista francès Le Monnier, que acompanyava Cassini de Thury l'any 1739 pel Pirineu Oriental, compararia la nostra muntanya amb l'Auvergne i referiria unes muntanyes pirinenques "(...) stériles, pierreuses et très peu herbées".

El segle XVIII, en general, preferirà les geleres, els llacs o les cascades a les muntanyes: "(...) on "voit" mal la très haute montagne (...)", dirà Numa Broc. Però darrera dels botànics francesos, el segle XVIII procedirà a descobrir el Pirineu. Aquest desig científic s'ajuntarà al romanticisme i (primer els Alps, després altres massissos) les muntanyes aniran sortint a la llum. Al principi,

El Pirineu central francès va ser descobert sobretot a partir del desenvolupament del termalisme i, en termes generals, cal dir que el gran canvi no s'esdevé fins al romanticisme:

És cap a la fi del període 1820-1860 que la crida dels cims es deixa sentir en la literatura, principalment amb Chausenque i Tonnellé. Tot i que després de 1860 el Pirineu deixa de ser un gran tema literari en el món francès, el primer impuls ha estat donat. Però cal anotar que aquesta descoberta del Pirineu es va reduir a l'àmbit del Pirineu Central. L'any 1813, el botànic Picot de Lapeyrouse escrivia que a excepció de les valls d'Eina i de Montlluís, que havien estat recorregudes pels botànics de Montpeller, la serralada només havia estat estudiada en els Alts Pirineus. Al vessant sud, la situació també es presenta amb un cert retard. De manera que Josep Comas Galibern, quan l'any 1881 publica la seva guia d'Espanya, es queixa que per tenir una bona guia del lloc que ens interessa s'havia de recórrer -de manera vergonyosa, segons ell- als autors estrangers.

El Pirineu fou "descobert", per als catalans, al segle XIX. Aquest massís ofereix la imatge més comuna de la muntanya a Catalunya, fet que no fa altra cosa que subratllar el paper excepcional de la visió protopaisatgística de Montserrat en aquell segle XVI.

També trobem una important diferència cronològica entre la descoberta de la part central del Pirineu francès i el Pirineu oriental. La part coneguda del Pirineu donaria llum a aquella que encara quedava per descobrir i ambdues participarien d'una mateixa imatge nascuda als Alps (que estudiarem més endavant).

Si la visió de les muntanyes és una qüestió de models, de tòpics, un dels casos més frapants -que no va arribar a institucionalitzar-se, però- seria el de Chantreau. El llibre de Chantreau recull el viatge per Catalunya, fet l’any 1792, d'un enviat per una comissió secreta del Ministeri d'Afers Estrangers francès per visitar les fronteres espanyoles i recollir dades sobre la disposició dels catalans envers el procés revolucionari que es vivia a l'estat veí. En unes cartes que publicà a la fi del segle XVIII, aquest autor mostra molt clarament que el model que tenia a mà per interpretar la nostra muntanya eren les geleres suïsses. Aquesta nota, que aparentment semblaria estrident, ens hauria d'ajudar molt a entendre el conjunt de la partitura. Deia Chantreau:

Les repercussions epistemològiques i teòriques d'aquesta construcció medial de la realitat són llargues i complexes, però les podríem resumir en una frase del científic Miquel Cuní i Martorell:

Pel que fa al cas del Montserrat modern, i a grans trets, aquesta provisió de clixés dins del nostre cap mostra dues fases clarament diferenciades: una entre la introducció de l'humanisme i la irrupció de la ciència moderna, i l'altra, a partir d'aquest fet. A un nivell testimonial o simbòlic, podem considerar la visió de Bowles com la frontissa que divideix ambdues etapes, encara que aquest científic d'origen irlandès hagi d’estar més clarament emmarcat dins del segon moment.

En les pàgines que segueixen ens proposem analitzar els tòpics majoritàriament repetits sobre aquesta muntanya, durant l’edat moderna, destacant-ne uns quants, com l'isolament de Montserrat, la seva vegetació, la presència d'aigua o la representació en tant que jardí o ciutat. Un cop fet això, ens demanarem quin model (o models) donaven coherència a tot aquest entrellat i permetien estimar una muntanya que, fins al final de l’edat mitjana, havia estat o ignorada o temuda.

Plantejat el nostre objectiu més immediat, podríem començar per dir que un dels tòpics més repetits durant l'època moderna va ser la posició central de Montserrat en l’espai català. Un altre tema molt interessant, lligat a aquest, és constatar que molts dels autors moderns insisteixen en el fet que la muntanya s'eleva solitària enmig del nostre país: al seu voltant no hi ha altres muntanyes, o bé, quan aquestes hi són, des del cim, es veuen molt més baixes, fins al punt que semblen estar al nivell de la plana. Aquí hauríem de pensar que si tots aquests autors no parlen de les altres muntanyes, no és perquè aquestes físicament no existeixin, sinó perquè no estan dins del seu centre d’interès. Aquest punt és molt clar en comparació al cas del Pirineu, que ja hem analitzat.

Així, Pere de Burgos deia:

També repeteix el mateix Jeroni Jorba, a les acaballes del segle XVI: Montserrat es troba "(...) in insulam sedens & nulli contiguus, vt Soracte in Italia". Idea que dugué Antonio Yepes a veure-hi una mena de miracle:

En el mateix sentit ecosimbòlic, esmentem que la part manuscrita de la crònica de Jeroni Pujades, tot i que abans ha parlat de Sant Llorenç i ha afirmat que és més alt que Montserrat, diu que Montserrat es troba "(...) sola y esenta de compañía de otros montes". També Esteban de Corbera la veurà "(...) tan levantada, y esenta que ninguna de las demas, ni se le arrima, ni se le iguala antes las mas altas estan como tierra llana en su respecto, pareçe que todas se le humillan". Josep Vicente del Olmo, Juan de Campos, Lluís Montegut, Alvarez de Colmenar, Serra i Postius o Enrique Flórez repeteixen el mateix tòpic.

Per a aquells escriptors, ni Sant Llorenç, ni el Montseny no fan ombra a Montserrat, malgrat que el mateix Montseny sigui gairebé cinc-cents metres més alt que la muntanya montserratina. Aquí trobem un exemple molt clar de com la representació medialment construïda pot arribar a distorsionar les percepcions existents, sobretot si aquestes són una mica ambigües. A nivell individual, hauríem d’acceptar que la visió d’ambdós massissos, sense la utilització d’instruments de mesura precisos com el baròmetre, no permetia distingir quina de les muntanyes era la més alta. Aquesta percepció "ambigua" adquiria certesa a partir de les representacions socialment (medialment) construïdes, les quals donaven la relació exacta i l’escala pertinent per "captar" la "realitat". També podríem pensar que, a nivell social, Montserrat, per a aquella élite, estava sola perquè les altres muntanyes no existien: encara no havien estat "descobertes" i quasi no havien sortit de l’indicible.

Un altre tòpic sobre Montserrat, molt repetit, és la seva visió en tant que jardí. Així Diego Cuelvis, a la fi del segle XVI, deia que "Es cosa maravillosa ver entre estos riscos y piedras las frescuras y arboledas que hay, que no parecen sino unos jardines muy compuestos". I és que un dels models que es disposava per estimar algunes muntanyes era el del jardí (vegeu 3.2). Tal com Cuelvis havia fet anteriorment, al segle XVII Gregorio de Argaiz parla del camí que duu a Sant Jeroni com d'un "apacible jardin" i la imatge del jardí és àmpliament emprada per Juan de Campos. Al XVIII Serra i Postius insistirà en el fet que, malgrat la manca d'aigua a la part superior, "(...) està todo el Monte hecho un jardin (...)". Més a prop de nosaltres Grau i Solà, Francesc de P. Crusellas, el Diccionario geográfico universal de 1832 i altres autors insistiran igualment en el mateix tema. Fins i tot el segle XX ens sorprèn amb un Montserrat convertit en un jardí en totes les estacions de l'any. Estem davant de la guia que va publicar l'any 1909 la Revista Montserratina, obra que es dedica a recordar la fertilitat i l'abundància de flors i plantes que presenta el massís i que repeteix la frase del pare Figueroa: "Que aquí, como es María la hortelana, medran las plantas sin la industria humana".

Aquesta idea de la verdor causada per una vegetació exuberant era comprensible per als autors que en el seu discurs afirmaven que la muntanya era rica en aigües, però, per als qui no havien tingut aquesta precaució, la vegetació es convertia en una mena de problema, perquè si s’havia dit que hi havia poca aigua o que aquesta s’infiltrava ràpidament cap al subsòl, llavors no es podia explicar l’exuberància vegetal que el massís lluïa. En aquest punt hem de remarcar que Miquel Muntadas, que coneixia el monestir i els rodals per ser-ne l'abat, era conscient que,

Evidentment la resposta, repetint una poesia que acabem de citar, és que en aquesta muntanya, Maria n’és l’hortolana. Aquests breus mots introductoris ens han de dur a parlar de la natura ecosimbòlica de les plantes montserratines. Perquè el fet que hi hagués tants vegetals i tan diversos era una qüestió estranya a la qual calia trobar alguna explicació i, com hem vist més enrere que passava a nivell general, aquesta explicació es trobava en un altre lloc.

D’entrada, indiquem que la presència de plantes -moltes, agradables o/i útils - al massís de Montserrat és un altre dels tòpics més repetits pels representants de l'élite que estem estudiant. Si comencem el nostre repàs per Jeroni Pau, veurem que en aquell segle XV la muntanya ja es "caracteritza" pels oms frondosos, freixes i altres arbres. Si al segle XIX un poeta podrà rimar que a Montserrat és Maria l’hortolana, en aquells inicis del Renaixement a casa nostra, Jeroni Pau ja nota que la natura o el creador del món pretenia mostrar a través seu "(...) no sé quina mena d'esperit sagrat (...)".

Després d'ell, Pere de Burgos s'admira de la fertilitat de la muntanya, per contrast amb el fet de ser tota roca. També al segle XVI, el teòleg Alonso de Villegas, malgrat l'aspror de la muntanya, veu natural que hi hagi arbres i flors enmig de les penyes:

A la fi del segle XVII Esteban de Corbera dirà allò que ja hem vist de la "fertilidad y hermosura" de Catalunya, afegint que aquesta està tan poblada d'arbres que podria ser considerada una floresta, car les flors neixen en grans quantitats a les muntanyes més pelades. Per a Corbera, Montserrat,

Aquest fet, que nosaltres podem englobar dins del que hem qualificat de meravellós -que passava a Catalunya en general, en opinió de Corbera-, tenia un escenari especialment reconegut: Montserrat. D'aquesta manera, el manuscrit de Jeroni Pujades diu que,

Pujades ha introduït dos temes que ens interessa tractar més profundament. D’una banda, la qüestió de l'aigua que embelleix l’indret, sobre al qual revindrem més endavant. De l’altra, aquest cronista ha dit que hi ha diversos autors que parlen de Montserrat, els quals ja veiem que han esdevingut referències quasi obligades per a tothom. Avui dia sabem que, com deia Yepes, en general aquests autors,

De manera que, a principi del segle XVII, els "autors" havien donat per establerta l’exuberància vegetal i floral del massís de Montserrat. Això es veu clarament en el llibre de Francisco de Diago, que parla de Montserrat en termes d'una muntanya,

Per fer un pas endavant, anotem que, a la fi de segle XVII, Roig i Jalpí puntualitzava que les herbes que es trobaven a Montserrat eren de tipus medicinal. A més, en donava alguns noms, com ja havia fet Pujades:

En general, utilitat i bellesa donen sentit a aquestes flors. Fins i tot Lluís Montegut dirà que formen un parterre molt ben entretingut:

Serra i Postius, recordem-ho, explicava que, malgrat la manca d'aigua a la part superior de la muntanya, "(...) està todo el Monte hecho un jardin (...)". El Compendio historial parlarà de "(...) la amenidad frondosa de tanta variedad (passa de 500) de plantas medicinales, y de arboles muy robustos, que hermosa, y deliciosamente le visten". Per al seu anònim autor, la natura va donar poders a aquesta muntanya "(...) haziendo en èlla, y por èlla las mayores maravillas, y obrando los mas maravillosos prodigios". Idea molt semblant a la que havia defensat el pare Camós en el seu Jardín de María:

Tampoc Enrique Flórez no hi veurà sinó un,

Sobre aquest tema, una qüestió interessant de retenir és que el nombre de plantes que viuen en aquest llit ecològic va anar augmentant a mesura que passava el temps. Hem vist que de primer no se n'esmenta cap de forma concreta, després només es parla d'unes quantes que s'identifiquen. Doncs bé, si el Compendio diu que hi ha més de cinc-centes plantes, Guillaume Bowles parlarà de més de 200 espècies d'arbres, arbustos i plantes, que desapareixen a mida que es va guanyant altura. El Diccionario geográfico-estadístico (1827) de Sebastián de Miñano parla igualment de més de dues-centes espècies. Mig segle més tard, l'Album pintorech-monumental seguirà parlant de la vegetació esplèndida, espontània i variada que hi creix.

El gran salt qualitatiu es troba en obres com la Guía diamante de García del Real, el viatge de Swinburne o la Guia de Richard Ford:

La Reseña histórica para un Album de vistas de Montserrat (vers 1896) parla de més de vuit-centes plantes diferents, mentre la Guía López eleva el nombre per sobre de 820. I és que ja se sap, Maria n'és l’hortolana! Tot plegat fa la impressió que siguem davant d’una carrera imparable, a veure qui la diu més gran. Però aquesta carrera havia de tenir la seva fi. L'any 1904 el botànic Joan Cadevall publicava un treball sobre les plantes d’existència dubtosa en què afirmava que s'havien descrit en aquest massís un conjunt d'espècies que en realitat no hi vivien. Cadevall, un cop que ha visitat Montserrat i després de més de trenta anys de recórrer les muntanyes dels rodals, parla d'un total de 256 espècies dubtoses. Tot això sense tenir en compte una sèrie d'altres plantes que, per les seves condicions ecològiques, mai no hi haurien pogut viure, estudi aquest que deixa com a objecte d'un altre petit treball. Amb tot, però, volem remarcar el fet que actualment s’accepten com a pròpies de la regió més d’un miler d’espècies. Ara bé, això no vol dir que la seva importància es degués al seu nombre, sinó a una altra cosa.

Si volem saber una mica més sobre aquest tema, haurem d’indicar que les plantes, de molt antic, han tingut poders terapèutics reals o suposats, i virtuts estètiques més o menys reconegudes. Però en el cas de Montserrat, aquesta insistència sobre les plantes, el seu nombre i diversitat i l'aparença enjardinada del massís, bé val que ens hi aturem encara un bon moment. La primera parada la farem un altre cop acompanyats de Lluís Montegut.

En la seva obra dedicada a Montserrat, Montegut va escriure dues pàgines essencials que va titular "Réflexion sur la description du Mont-Serrat". En elles llegim que,

Per a Montegut, les muntanyes són llocs de contacte amb la divinitat -tal com havien entès els pagans- i és per aquesta mateixa raó que Montserrat és plena de plantes agradables. Ara bé, ¿d’on treu Montserrat aquest sentiment sagrat? Doncs, diu Montegut, del fet que aquest massís és el símbol de la penitència i de la mortificació de Jesucrist. Per a ell, i per molts altres autors de la seva època, Montserrat és una muntanya agradable, alhora que un indret sant; una muntanya feta a imatge de llocs sagrats profundament arrelats a la cultura occidental que després estudiarem. Només hem de veure com el seu nom li ve del fet que,

Montserrat havia estat criada lletja com les altres muntanyes, però arran del sentiment que va mostrar en el moment de la mort de Jesús al Gólgota,

En aquest text, Argaiz conjumina l'explicació bíblica amb les lleis científiques per explicar la morfologia de la serralada. Un altra opinió en el mateix sentit és la d'Enrique Flórez:

Miquel Muntadas també era molt clar en aquest tema: les teories científiques no estaven en contradicció amb la llegenda etiològica sobre de la formació i la morfologia de la muntanya:

De manera que els viatgers i els científics acabaven alabant Déu en veure que en aquesta muntanya, que semblaria estèril, hi havia tants arbres i plantes, perquè "(...) aquí hay algo mas que la naturaleza (...)". Montserrat adquireix ben clarament la categoria d'ecosímbol, una construcció social i física -és a dir, medial- que serviria per recordar fets importants: com diu un sonet que fa al·lusió a la divisió de les penyes de Montserrat durant la mort de Crist, escrit per Antoni d'Armengol i d'Aymerich, baró de Rocafort i acadèmic de l'Acadèmia de Barcelona:

"Vemos de Monserrate la Sagrada
Montaña, al golpe cruel estremecida,
Aun oy en tanta Roca dividida,
Para eterna memoria acreditada".

En aquesta muntanya es veu i recorda constantment la mà de Déu perquè, segons els autors que estem estudiant, no s’hi donen les condicions adients per al creixement de la vegetació. Però, amb tot, aquesta hi és abundant: de manera que, davant la manca d’explicacions a aquesta diversitat floral i vegetal, les plantes aromàtiques i ornamentals hauran extret les seves característiques d’algun fet sobrenatural. Possiblement ho són mercès a la gràcia de Maria. En aquest context, les plantes de Montserrat mereixen un estatus a part i esdevenen emissàries dels poders sagrats del cel. Perquè els autors s’acorden a considerar que,

Aquesta idea arriba fins al segle XIX: la Guia de Montserrat de Víctor Balaguer inclou un anunci de les Píldoras de Montserrat, unes pastilles que aprofitaven les virtuts de les plantes montserratines, segons l'empresa anunciant, el laboratori del doctor Joaquim Font i Farrés especialment pensat per estudiar i analitzar les plantes de Montserrat. Després de deu anys de treballs, les curacions són extraordinàries. Diu l’anunci:

Aquest text el signa el mateix Font i Ferrés, metge que no troba el perquè aquestes plantes curen, a menys que l'explicació sigui que,

Fins ara ja hem analitzat el discurs que explicava que la morfologia de Montserrat era agradable i que intentava trobar-hi explicacions. Remarquem aquest fet: que Montserrat era agradable, perquè és històricament molt excepcional per a aquell moment històric. A més, el massís era cobert per plantes profitoses o amb virtuts estètiques que també treien els seus valors de la relació directa amb la divinitat. Evidentment, aquest discurs era potenciat, o si més no cregut a fe cega, pels membres de la clerecia, els quals no s’estaven de qualificar aquest indret com un lloc agradable, com veurem. Més endavant també ens haurem de preguntar perquè això era d’aquesta manera. Però de moment hem de continuar fent via pel camí que més enrere hem insinuat de l’aigua com a element protopaisatgístic.

En diferents indrets al llarg del nostre repàs de la representació de Montserrat ja ha anat sortint la potencialitat paisatgística de l'aigua. L'aigua verdeja les plantes que fan esdevenir bella la muntanya, però l'aigua de per si també és agradable. En aquest sentit el tema ja estava en Jeroni Pau quan deia que Montserrat era regada per salts d'aigua. També Francisco de Diago presentava la muntanya en qüestió com "(...) regalada de las aguas de muchas christalinas fuentes (...)". Remarquem que són moltes les cites que parlen de l'aigua de Montserrat, unes afirmant que n'és rica; les altres dient que, d'aigua, n'hi ha poca, a no ser en el subsòl. Tantes que un viatger estranger, Henry Swinburne, a la darreria del segle XVIII, amarat de llegir els autors que parlen en aquests termes, en arribar a la muntanya s'adona que no hi ha grans bèsties a causa de la manca d'aigua i que, a més,

L’aigua, doncs, no era tanta com alguns havien dit i no podia donar lloc a grans cascades. Aquest tema és molt important perquè, a nivell general, aquest compost d'oxigen i hidrogen en estat líquid era un dels elements més importants del sentiment paisatgístic, no tant perquè fes verdejar el medi ambient, sinó que en ella mateixa, l’aigua potenciava l’estima per certs indrets naturals, especialment si era una aigua que es trobava en moviment. En aquest sentit, Antonio Yepes deia que els rierols que queien de la muntanya de Montserrat augmentaven el cabal del Llobregat després d'haver "recreado la vista" dels peregrins. Per a Pujades l’exuberància de la vegetació cridava l'atenció pel fet que no hi havia aigua a la muntanya i, seguint Yepes, afirmava que corrien diferents rierols a la part inferior de la muntanya que,

En aquest context, Serra i Postius sentirà "gusto á la vista" i "horrores al oído" només de veure els salts d'aigua que es despenyen pel torrent de Santa Maria en dies de pluja. Els mateixos salts que presentaven "(...) el golpe de vista mas seductor y pintoresco que darse pueda" a Víctor Balaguer.

Com hem vist, el tema de la vegetació és indestriable del de l'aigua tot i que és cert que l'aigua en ella mateixa és un dels elements paisatgístics per excel·lència. Anotem que també fou un dels primers històricament parlant. Fins al punt que el no massa paisatgista Francisco de Zamora trobarà al llarg d'una de les seves sortides una cascada d'aigua "graciosa" i un saltant "(...) que forma un objeto agradable". D'aquesta manera, al costat dels seus interessos com a gestor de l'estat, Zamora demanarà en el seu qüestionari si en els pobles enquestats hi ha "(...) despeñaderos profundos o montes de grandes cortaduras naturales, caídas de agua, hermosos puntos de vista, y otras cosas dignas de verse". Els salts d’aigua eren per a Zamora una de les coses dignes de veure’s. Cal deixar clar, però, que aquesta és l'única preocupació d'ordre protopaisatgístic que surt en la seva enquesta. No oblidem que som a la fi del segle XVIII i que els models que feien agradables les muntanyes anaven per altres camins que, dit de passada, eren més acceptats de tothom.

Per entendres aquests models hem de dir que, d’altra banda, la descripció de Montserrat acostumava a acompanyar-se generalment de la representació del massís en tant que ciutat o murada, un altre tòpic que ens interessa desenvolupar i que, aparentment, tenia poca relació amb els que hem vist fins ara. Però, amb tot, la relació era clara i important, com veurem més endavant.

Com a primer pas en aquest repàs de la descripció de Montserrat en tant que ciutat, ens interessa dir que l'edat moderna va ressaltar moltes vegades l'ordre, fins i tot la simetria, que composava la muntanya de Montserrat. El primer text que repassarem serà el de Jeroni Pau:

D'entrada, doncs, la muntanya és o sembla aspra, però vista de més a prop els nostres autors hi descobriran un ordre intern. Recollim, un cop més, les paraules de Pere de Burgos:

En Pere de Burgos veiem ben clarament que aquest ordre permet la representació de la muntanya en tant que ciutat o fortalesa:

En el mateix sentit que estem estudiant, una mica més tard, Antoni Brenach, en el seu poema, voldrà també cantar la simetria d'una muntanya,

"Semblant a una ciutat que és enrondada
de murs fortíssims o torrelles altes
i amb negra fossa els enemichs allunya,
així Sàxia, de tots els qui l'admiren
lloada, té, com la ciutat, murades
i nombrosos marlets; es fa erectívola
amb torrelles i amb mates atalaies
eriçades, els murs traspassa i guaita
les enlairades torres. Assorgeixen,
de les plantes del Llobregat jussantes
fins a mitja Muntanya, murs que espalmen
per la gran mole fesa de ses roques:
d'aquí estant, cap amunt, altra renglera
s'enfila amb penyes prominents, vençuda
així mateix per un tercer alcàcer;
i al capdamunt, en desgavell harmònic,
els miradors encimbellats s'aixequen,
mentre de flors i herbei tot ho agença
una vernal forest encisadora,
que amb sacre fogolleig els cors ablama
i a pensaments del cel els arravata".

A imitació de Brenach, el literat Cristóbal de Virués també reprendrà el tema de la forma urbana de Montserrat i dirà:

"Cual famosa ciudad puesta en la raya
Del enemigo reino poderoso,
Donde mil torres y atalayas haya
Sobre un asiento altísimo y hermoso,
Y que entre el cerco, torre y atalaya
Se muestre el alto templo suntuoso,
La casa principal, los capiteles,
Las almenas, las cruces y pineles;
Así parece desde lejos vista
La sierra, porque están los riscos puestos
Con tal concierto, que uno de otro dista
Casi a nivel en la altura y puestos:
Engañan al juicio y a la vista
Que parecen por arte estar dispuestos,
Y por entre ellos ver con varias luces
Templos, almenas, capiteles, cruces.
Están las peñas como si aserradas
O partidas a mano hubiesen sido,
Menos o más en partes levantadas,
Según menos o más hayan crecido".

Al segle XVI, el tema de la disposició ordenada de la muntanya serà reprès per Jeroni Jorba. També Pedro Medina, en Grandezas y cosas notables de España, obra publicada a Alcalà, l'any 1595 afirmava:

Fent un pas més endavant i intentant passar de les descripcions a les explicacions del perquè d’aquest tòpic, direm que amb el manuscrit de Jeroni Pujades ja podem començar a entendre una mica la raó d'aquesta manera de representar-se Montserrat, perquè aquesta "belleza del órden" la "(...) puso Dios en él por medio de la comun madre naturaleza (...), i així va escriure d'ella:

La forma de ciutat de la muntanya, segons aquest tòpic, fa bella Montserrat. Cal que remarquem, però, que aquesta idea no és patrimoni d’un sol autor, sinó que la metàfora de la ciutat serà emprada més endavant per Argaiz, Juan de Campos, Josep Vicente del Olmo, Manuel Marcillo (el qual utilitza alhora les imatges del jardí i de la ciutat), Francisco de Ortega, el Compendio historial, la Historia verdadera d'Hilario Santos Alonso o Enrique Flórez. Tot seguit incloem els textos dels autors que acabem d’enumerar:

Aquesta imatge també serà represa al segle XIX, entre altres per Víctor Balaguer, Martí i Cantó (que segueix Flórez) o Fors de Casamayor, que la compararà amb un edifici gòtic:

Montserrat és com una ciutat i per això es pot dir que és bella, podem concloure de tot el que hem repassat en les darreres pàgines. Però puntualitzem que la imatge de la ciutat que estem tractant tenia poc a veure amb un conjunt d’edificis i carrers a nivell físic. Es tracta, més aviat, d’una relació analògica per la via de la transcendència amb un mite més general que tot seguit estudiarem.

Abans de fer-ho, però, puntualitzem que la utilització del model arquitectural de la ciutat en la literatura montserratina no és un fet estrany ni excepcional, perquè els frares del segle XII, com diuen MacDannell & Lang, promogueren un concepte urbà de cel, en què la cultura era més important que la natura i on la imatge de la ciutat de Jerusalem esdevingué model paradigmàtic. Analògicament, també l'infern s'urbanitzà al dos-cents italià, passant de ser una regió vasta i d'espais indefinits i il·limitats a convertir-se en una ciutat subterrània. Jean-Pierre Nardy ens explica que aquesta tendència, que encara perdura en la cartografia moderna, no es deu a una dificultat tècnica, sinó més aviat a una "(...) perception originale de la montagne (...) selon laquelle les volumes montagneux sont figurés en imitant des formes architecturales (tours, arcs, porches, etc.) et en intrinquant étroitement reliefs naturels et constructions humaines". Però el cas montserratí és qualitativament diferent, perquè aquesta forma urbana "(...) baixava del cel, procedent de déu, abillada com una núvia adornada per al seu espòs", és a dir que estava lligada transcendentment a un altre mite molt més estès.

La percepció del món geogràfic és una qüestió de tòpics. En el cas del Montserrat modern, aquests es poden resumir dient que la muntanya es troba sola enmig de Catalunya, sembla un jardí perquè, tot i que no tingui aigua, sempre és verda.

També hem vist que les qualitats de les plantes montserratines, que són vistes com una cosa agradable i útil, deriven directament de la presència divina sobre una muntanya que ja ha estat captada com a protopaisatge. Com hem vist, la seva morfologia es deu al sentiment que Montserrat va experimentar durant la mort de Jesucrist.

Dos nous tòpics que ja hem repassat, la forma simètrica i la visió en tant que ciutat del massís, ens han de permetre plantejar, en el proper capítol, el model protopaisatgístic del Montserrat modern, un model els traços del qual no només trobem en aquest massís.

Segurament ha arribat l'hora de plantejar el model que va permetre la representació de la muntanya -especialment de Montserrat- com a protopaisatge durant l'edat moderna. Començarem dient que diferents autors dels que hem estudiat -Marès, Beuter, Virués, Ortega, etc.- utilitzen la imatge bíblica del paradís per representar-se Montserrat o altres indrets muntanyencs (aquest és especialment el cas de Núria). Així, Virués afirmava de forma contundent que a Montserrat calia dir-li "un paraíso".

Tot i que textualment el Gènesi no digui que el paradís sigui una muntanya o a sobre d'una muntanya, els quatre rius que en surten així ho suggereixen. D'altra banda, el profeta Ezequiel posa el jardí de l'Edèn sobre un mont brillant de gemmes. Tot plegat va permetre que durant els primers segles del Cristianisme i durant tota l'edat mitjana el paradís fos concebut en aquests termes. "Il monte paradisiaco s'immagina altissimo sopra tutti gli altri monti della terra (...)". La creença més estesa en fa un lloc no massa gran cenyit per un mur, a voltes sòlid, a voltes de flames. Dins d'aquest espai limitat hi havia un jardí (l'Edèn) amb moltes plantes i arbres, jardí en què regna una primavera perpètua, no torbada pel vent ni per les tempestes.

En el mateix sentit, fent un resum del model que els conqueridors castellans –i, en menor mesura, portuguesos- tenien per descodificar Amèrica del Sud, Sergio Buarque ha escrit:

A grans trets, aquests són els tòpics que varen permetre descriure el paradís terrestre, tòpics per als quals, amb molta freqüència, el paradís també va ser imaginat no tant com un jardí, sinó més aviat com una ciutat emmurallada o un castell emmerletat, imatge aquesta que es vincula a un altre passatge bíblic: el de la Jerusalem celestial. Amb el que hem dit fins ara ja hauríem de començar a pensar que aquesta descripció del mite del paradís ens ajudarà a entendre la representació de Montserrat a l’edat moderna. A més, el paradís havia de ser saludable, ni les malalties ni la mort no podien penetrar-hi. També es creia que les plantes aromàtiques, les espècies i els bàlsams venien del paradís o d'un lloc proper a ell, fet que els feia partícips de la seva condició. En alguns casos l'Edèn conté també un riu de pedres precioses: or, argent i gemmes, talment com es trobaven en la Jerusalem celestial.

En aquest moment ens podem aturar i demanar-nos si parlem de Montserrat o del paradís. La nostra resposta hauria de ser que els nostres autors, en tot cas, parlen globalment i representen localment. El paradís es localitza a Montserrat, a Núria, a l’horta de València, etc., però alhora és a l’orient, a Sudamèrica on els exploradors el cerquen pel seu or... De fet, el paradís és un model de la vida fàcil, placentària, rica, apacible; una esperança, una representació sense cos que es materialitza en indrets concrets. Quelcom que és aquí i allà sense ser localitzable enlloc. El paradís fa de (proto)paisatge perquè, com ell, posa imatges als llocs sense ser els llocs en ells mateixos. Paisatge i paradís transcendeixen la realitat i transformen la natura en una altra cosa, encara que mai no deixi de ser la mateixa natura. I és que, com diu Artur Graf,

En el mateix sentit d'equiparar la representació del paradís amb la imatge medieval de natura s'expressa Paul Morris:

El paradís, en un món prepaisatgístic, va servir com a sumatori de tòpics capaç de donar a veure una realitat transcendent i alhora agradable i amena. En una cultura catòlica no reformada va esdevenir una forma pertinent de descodificar el medi ambient com a lloc estèticament bell i agradable. Posant-se entre natura i cultura, la imatge del paradís va servir per ajudar a treure algunes muntanyes catalanes del silenci secular en què es trobaven, els va donar una imatge agradable i va permetre un dels canvis més radicals en la representació ecosimbòlica del medi ambient. Anotem ja que aquest canvi medial, que es produí en l’Europa moderna després de l’humanisme, només serà matisat, en el cas català, pel desenvolupament d’una nova mediança muntanyenca a la segona meitat del segle XIX.

La creença en el paradís no fou només un fet medieval. L’historiador Jean Delumeau afirma que fins als segles XVI-XVII no es va abandonar la creença en l'existència d'un paradís terrestre; després d’aquell moment, la literatura o l'art dels jardins el van representar amb una força renovada, encara que fos en un context menys crèdul. Fou, també, el moment en què la cartografia començà a orientar-se al nord, no deixant creure que el paradís pogués existir (els antics mapamundis medievals en lloc d’orientar-se al nord s’orientaven a l’est, perquè allà es trobava el paradís). Bo i que a l’edat moderna la creença en l’existència del paradís terrestre entrà en crisi, com demostra Sergio Buarque, els motius edènics foren encara omnipresents en la conquesta sudamericana, especialment en la zona d’influència castellana. Res d'estrany, doncs, que fins llavors alguns indrets muntanyencs, com és ara el cas de Núria o de Montserrat, s'ajustessin a aquesta descripció d’origen bíblic.

El paradís és, doncs, el model que buscàvem i que permeté a alguns autors moderns representar-se aquests llocs en termes quasi paisatgístics. D'altra banda, la imatge de la Jerusalem bíblica, rodejada de muralles, era aplicable especialment a la morfologia de Montserrat, tot i que Francesc Marès no va tenir cap problema per afirmar que la capella de Núria està posada enmig de les muntanyes i, "(...) apar, que sia una representació de la santa Ciutat de Hyerusalem, de la qual diu David, que estava circuída de Montanyas (...)".

Aquesta imatge del paradís terrestre, com ja hem dit, es completava amb la representació de la Jerusalem celestial que la Bíblia presenta de la següent manera:

La utilització d'aquests models va ser afavorida pel context conegut com a Contrareforma. En aquest sentit, l'humanisme va tenir una força menor i va ser incapaç de trencar definitivament amb el món religiós. Això va fer que la natura es convertís en un vel que ocultava o disfressava Déu. Un exemple ben clar el trobem en Vives, autor que, com ja hem vist a l’inici d’aquesta recerca, havia considerat la natura com la casa o el temple de Déu.

Si la natura manifestava la voluntat de Déu, llavors es podien entendre els capricis naturals que existien en el món, o les coses sense vida, com podia ser una font d'aigua dolça en el mar. Aquestes meravelles no es podien considerar com a miracles, sinó com l'efecte de la cura de la natura a guarnir el món per al gaudi humà. D’aquí la morfologia esquerdada del massís montserratí i la seva singularitat (una singularitat morfològica i alhora simbòlica).

Com diu el professor Garrote Pérez, la natura era un pas vers Déu i, per tant, calia mantenir-s’hi en contacte el màxim possible. De manera que,

En aquell context, la meditació sobre la naturalesa era una necessitat per a qualsevol persona, perquè a través de l'admiració de les meravelles naturals, arribaria a conèixer una mica millor a Déu, que n'era l'autor, i a estimar-lo més profundament, diu el professor Garrote Pérez. D'aquesta manera, un món formós, ordenat i compost acabava essent un cant lloant Déu i per això, en qualsevol moment i per motius insignificants, els nostres poetes i pensadors, tanmateix com els homes de ciència, es dedicaren a alabar Déu, com ja havia fet notar Américo Castro. En aquest context, la diferenciació entre miracle i meravella quedava una mica apaivagada, però en qualsevol cas la interpretació del fons de les coses naturals restava velada per al món dels sentits i calia anar a cercar-la en un més enllà transcendent que era més important que la realitat immanent d’aquest món. Aquesta manera d'entendre la natura ha arribat a grans trets fins a Torras i Bages, per a qui la natura era com un temple on se sentia la religió i, des d’aquest punt de vista, no ens ha d’estranyar que persones que pensaven com ell contribuïssin sobremanera a la nova definició de muntanya catalana que es va bastir a la segona meitat del segle XIX.

A un nivell estructural hem d’adonar-nos que s'ha plantejat en diverses ocasions la relació entre l'alpinisme i l'esperit protestant, un tema sobre el qual Philippe Joutard ha revingut l'any 1988 per concloure que "Avant d'être une invention protestante, la montagne est une invention humaniste". El cas de Montserrat ho mostra a bastament. Dins del món contrareformat es disposava d'un conjunt de models o d'imatges per convertir la muntanya en un protopaisatge en el sentit que Alain Roger fa servir aquest concepte. Inquisidors, teòlegs, doctors en filosofia, rectors i altres càrrecs poc suspectes utilitzaven aquestes imatges paradisíaques per desxifrar algunes muntanyes, especialment Montserrat. Però el cas de Francesc Marès i Núria ens deixa veure clarament que, un segle després del final del concili de Trento, era possible aplicar aquestes mateixes imatges a l'alta muntanya. La nostra interrogació esdevé, doncs, saber per què aquestes imatges no es varen difondre més i per què es va haver d'esperar fins al segle XIX. La resposta, ens sentim obligats a confessar-ho, encara no la tenim.

D'altra banda, resulta clar que es podia parlar de la muntanya en termes paisatgístics per molt que aquesta, com en el cas de Montserrat, presentés formes enrevessades, laberíntiques o que la seva climatologia fos adversa. La paradoxa és que la muntanya que no produïa horror va ser Montserrat i no altres cims de formes més arrodonides, on els penya-segats són menys evidents. La pregunta clau esdevé com podia ser que Montserrat no espantés aquells escriptors. Perquè res de natural no hi ha en l'estima de la muntanya, i potser encara menys en la de Montserrat. Possiblement la resposta estigui en la mateixa muntanya, a dos terços del cim: en el monestir; però també en la mateixa muntanya i el seu caràcter físicament excepcional. D’una banda, la vida cultural que girava al seu entorn, la seva anomenada i les visites constants dels pelegrins haurien ajudat a fer conèixer Montserrat. Per això, amb l'alenada humanista del segle XVI català, la mateixa comunitat benedictina podia interpretar i descodificar en una altra clau aquella muntanya que abans havia estat horrible. Res estrany, ans al contrari, que les imatges per parlar i embellir Montserrat pouïn les seves arrels en el món bíblic. Si alguns eremites havien mostrat interès pels seus llocs de retraïment, per què no l'havien de mostrar els nostres monjos benedictins?

Però, d’altra banda, segurament que va ser la morfologia estranya del massís allò que va fer pensar en explicacions especials a la seva forma. Montserrat era físicament diferent i, per tant, calia que tingués una explicació diferent de la seva aparença: per això hem dit que l’explicació a perquè aquesta muntanya no espantava alguns dels seus visitants es trobava també en la mateixa muntanya. Però ni una ni altra, ni cultura ni natura, no eren suficients per donar naixença a aquest sentiment protopaisatgístic: varen caldre ambdues. Una nova cultura i una mateixa forma física que abans era horrible i perillosa: una nova ecosimbologia, és a dir, una nova mediança.

Sobre aquest punt -el perquè Montserrat i no un altre lloc- sabem que, a mitjan segle XVIII, una acta de visita al monestir de Montserrat establia que els frares ermitans que pugessin "(...) a la Montaña a recrearse (...)" assistissin als actes conventuals, se subjectessin al pare vicari "(...) y escusen el andar por la Montaña, y guarden el recogimiento tan propio de su estado".

Som davant de tot just quatre mots que, en la seva brevetat, ens informen de la relació dels frares amb la muntanya. Montserrat era utilitzada, en aquell segle XVIII, com a lloc d'esplai per als monjos, com es veu en el fet que Swinburne anoti que "At la Trinidad, the next cell, the monks by turns go up to pass a few days in summer by way of recreation". Va ser en aquest context que, una dotzena d'anys més tard, es va publicar el Compendio historial. Aquesta obra, com ja hem vist una mica més enrere (4.1.1), tot i que molt breument, exposa que les muntanyes en general causen horror, excepte la de Montserrat. Segurament la clau d'aquesta afirmació es troba en l'interès que els monjos tenien per la muntanya com a lloc d'esbarjo i la utilització que en feien. És cert que el seu autor no va voler donar un contingut paisatgístic a la seva afirmació (ja ho veurem més endavant, 5.3.1), però no ho és menys que, fixant un tòpic que altres modificarien lleugerament, va obrir la porta a aquesta nova sensibilitat. Montserrat havia esdevingut la muntanya protopaisatge de l'excepció. Una nova cultura s’afrontava a la mateixa realitat física que, en ser-li aplicat un nou discurs, esdevenia un text diferent i, per tant, una nova muntanya. Montserrat havia esdevingut bell canviant i no canviant; essent ella mateixa i una altra cosa alhora.

Ara bé, el procés que duu els tòpics continguts en el Compendio a ser redefinits en termes paisatgístics només seria una mostra d'un procés molt més general en què els llocs i els mots, tot conservant la forma, canvien el valor: sense deixar de ser una muntanya irregular, abrupta, punxeguda, Montserrat esdevé agradable, mirable; paisatge, en una paraula. És el pas de l'ecologia al símbol, en un món ecosimbòlic en què no hi ha distància possible entre "realitat" i representació. No es tracta d'un simple canvi de mentalitat, d'una interpretació de la "realitat" en altres termes, com alguns positivistes plantegen; es tracta de l'enfrontament a una "realitat" nova, ecològicament "immutable", o millor immutada. La cultura interpreta la natura, però aquesta no retorna mai en forma "natural" sinó passada pel sedàs de la primera. Així, els espais geogràfics se'ns presenten amb un sentit aparentment autònom, quan en realitat són llocs de (des)memòria col·lectiva. Cal que remarquem que aquests llocs d'alta significació no són només el fruit d'una convenció social; no podem creure que els llocs no parlin, que només siguin parlats i que ens retornin un significat projectat des de la societat. No només afirmem que hi ha llocs que ens parlen, sinó que som nosaltres mateixos els qui ens parlem a través de l'entorn. En cas contrari, els llocs només ens "informarien" a través de casualitats; i no es pot parlar d'una "invenció" a partir del no-res. Aquesta concepció dels llocs seria la deserció del pensament o una estratègia comercial exitosa. Res no s'inventa del no-res, sinó del caos. Un lloc com ara Montserrat s'"inventaria" a partir de la percepció del lloc, però aquesta percepció seria suggerida pel mateix lloc: certs indrets són objecte de simbolització amb més freqüència per a determinades cultures, perquè aquestes cultures "necessiten" fer peu en aquests llocs.

En aquest capítol hem vist que la imatge del Montserrat modern derivava transcendentalment de la del paradís terrestre. Estem davant d'un cas de representació del món real basat en la transcendència d'aquest per arribar a un estadi diferent, potser superior.

Aquesta representació és molt important per a l'estudi que estem duent a terme perquè va ser la que va permetre parlar en termes de bellesa i d’amenitat d'una muntanya catalana quan gairebé totes les altres eren ignorades o temudes. En aquest sentit, Montserrat va fer, tres-cents anys abans que la majoria de muntanyes catalanes, el salt cap al paisatge i cap a una representació més immanent de la realitat geogràfica.

Durant el regnat de Carles III es varen dictar una sèrie de normes per tal d'ajudar l'agricultura, l'art i les indústries que es considerava que estaven en una situació de decadència. Aquestes normes no varen produir l'efecte que el monarca volia, però com a mínim varen demostrar l'estima que la monarquia tenia per aquells grups que produïen alguna cosa material. D'aquesta manera es va propagar l'opinió que "(...) los que hacen algo son mas dignos de aprecio, que los que no hacen nada (...)". Tot i el fracàs del pare, Carles IV va seguir les mateixes màximes i va continuar fomentant l'agricultura, les arts i els oficis, que eren considerats com la base de la riquesa dels pobles. Entre tots els mitjans provats per assolir aquest objectiu, volem destacar-ne un:

Amb aquesta intenció, Carles IV va fer redactar el prospecte d'un Semanario de agricultura y artes, dirigido á los párrocos. La carta de presentació, que signà el Príncep de la Pau, el 28 de novembre de 1796, mostra una tendència clarament fisiocràtica perquè es preocupa pel benestar dels pagesos com a base de l'economia del país. L'objectiu del Semanario era que,

Entre les seccions que el Semanario havia de contenir ens interessa destacar la d'història natural o la d'agricultura general i les seves branques de jardins, horts, boscos, etc. Es tractava d'utilitzar l'estructura d'aquesta cadena verticalitzada (cada capellà tenia dos exemplars del Semanario a disposició dels seus parroquians) per fer arribar una sèrie de coneixements als llocs més remots de la parròquia. Es buscava així que els rectors aprenguessin per poder ensenyar als pagesos. Aquest intent es va dur a terme en un moment en què la vida de camp oferia al "hombre disgustado (...) placeres nuevos (...)", entre ells la solitud i la quietud. És cert que possiblement hauríem de relativitzar la influència que aquest tipus de literatura va tenir en el nostre país, especialment a Catalunya, sobretot tenint en compte el que digué Bosch i Cardellach:

Malgrat els defectes pràctics, a un nivell general, en aquesta publicació trobem una certa preocupació per la dimensió estètica de la natura, especialment rural i agrícola. Aquesta preocupació es detecta ja en la capçalera del que fou el primer número d’aquest semanario (vegeu la il·lustració següent) i en el següent text, publicat mig any més tard:

A través d'aquest Semanario veiem que arreu de l'estat hi ha un important intent de repoblar els boscos, tant en un sentit productiu com recreatiu. En aquest sentit, sabem que foren creats diversos premis adreçats als propietaris que plantessin major nombre d'arbres per tal d'estimular aquesta repoblació forestal. També es veu un clar procés d'extensió de l'agricultura farratgera i dels "prados artificiales". Pel que ens interessa, ens podríem demanar si aquesta publicació va mostrar un sentiment paisatgístic massa acusat. Per respondre aquesta qüestió en tenim prou d’aplicar el primer criteri d’Augustin Berque: l’existència del mot paisatge. En aquest sentit, la resposta és que no: el mot paisatge no hi ha estat trobat. Però, en canvi, a un altre nivell, alguns autors, molt pocs, utilitzen girs semàntics molt interessants per substituir el concepte de paisatge:

Ben segur que la companyia que feien els arbres remetria, d'haver-lo tingut l'autor a mà, al mot paisatge. D’altra banda, també volem remarcar que alguns autors varen utilitzar les pàgines d'aquest setmanari per intentar reformes en el terreny de l'ensenyament. D'aquesta manera, l'any 1802 es publicava un article sobre la necessitat que l'agricultura entrés a formar part de la instrucció pública. També ens interessa destacar un article de Francisco Zea sobre el mètode Pestalozzi d'ensenyament amb tot el que aquest suposa d'acostament al medi natural. Ara bé, en general, malgrat que podem trobar-hi diverses mostres d'acostament cap a la natura, el Semanario es mantingué en una línia majoritàriament productivista, línia en la qual es veia la feina del pagès com una lluita contra la natura:

Aquest afany productivista el trobem molt clarament en l'Informe sobre la Llei agrària de Jovellanos (1795), que sembla el model de què es va copiar la frase citada anteriorment:

En aquest context, plantejar la possibilitat d’una estima pel medi natural muntanyenc era un fet gairebé impensable. Els agents estatals que plantejaven el foment agrícola el veien com una lluita contra natura, com una imposició física damunt dels designis del medi natural. Encara no tenien el mot per parlar del paisatge i d’aquesta manera les úniques conseqüències que podien veure en l’extensió de l’agricultura eren de tipus pràctic. També cal recordar que això es féu en un context que valorava sobremanera la productivitat i que tot anava bé si produïa més que en el període anterior. Per això, com veurem, les coses començaren a canviar quan el creixement de les extensions conreades no augmentava els rendiments globals o ho feia d’una manera relativament poc important.

L'edat moderna, sobretot en els períodes de creixement econòmic i poblacional, necessitava i estimava el camp i d'aquesta manera el creixement agrari canviava físicament l’aparença externa de les muntanyes; l'acció humana sobre la terra ajudava a crear un medi ambient amb una morfologia determinada. Boscos i turons esdevenien camps, artigues i codines i passaven a formar part d'un altre tipus d'espai, amb uns valors i unes representacions diferents. Com hem vist en un altre lloc, aquesta formalització material del medi ambient ajudava a què les muntanyes no fossin estimades i d'aquesta manera cada cop eren menys extenses les zones rurals que podríem qualificar d’externes a l’acció humana.

El canvi de tendència medial es va deure, ja a l’edat contemporània, al colapse de l'agrarisme. Hi intervingueren factors com les lleis de rendiments decreixents, que feien poc rendible explotar certes parts del medi rural, o la topada física amb els roquissars dels turons que es va produir a mida que l’agricultura anava conquerint nous terrenys, especialment en el moment que l’entrada de la fil·loxera a França va desencadenar una autèntica febre roturadora que estatjava feixes i camps en els indrets que avui dia ens semblen més impensats. També hi va haver un canvi en la representació de l'espai muntà, que intentarem analitzar, i el progressiu abandonament del medi rural. En aquests darrers casos es veu molt clarament com una representació determinada pot arribar a tenir efectes físics sobre el medi ambient, efectes que acompanyen el canvi de representació: es valora un determinat tipus de medi i el que no s’ajusta a aquest model ideal pot ser que sigui treballat per convertir-lo en una còpia del primer.

La línia productivista i extensivista que estem estudiant imperarà al segle XIX, com es veu molt clarament en un escrit publicat en Lo Pla del Bages, l'any 1883. Parlant de l'agricultura, l'autor d'aquest article deia:

L’agricultura és molt important i les idees d’arrel fisiocràtica la utilitzen com a indicador del grau de desenvolupament d’un país. A més i millor agricultura, més bon estat de la comunitat, es pensava, i va ser aquesta manera de pensar el que portà l'autor que estem comentant a dir que si els esforços, entre altres coses,

Clara mostra de la formalització in situ de la natura que no s’havia limitat només això, sinó que a més a més veia el desenvolupament industrial com un obstacle per al creixement agrícola:

Anorrear els deserts i els espais oberts, fent-los fruitar a cops d’arada, vet aquí tot un projecte de regeneració. En aquest punt apareix una qüestió que ja hem començat a explicar una mica més enrere. El bosc presenta, en el món occidental modern i contemporani, una certa ductilitat -per no dir ambigüitat. D’una banda, a nivell físic i també a nivell fenomenal, acosta a la idea de muntanya (recordem que el castellà medieval anomenava montaña els boscos i que després es va produir una certa sinonímia entre aquest mot i monte). Però, d’altra banda, el bosc també permet ser descodificat com una forma d’explotació agrària més. Així, per un costat, la boscúria pot acostar-se al bassin sémantique de la muntanya i, a nivell físic, un terreny ondulat, però sense vegetació arbustiva o arboral, seria vist com un camp de conreu. D’un altre punt de vista, alguns boscos poden ser assimilats a una explotació o plantació com la de qualsevol altra espècie vegetal, i això permet que el bosc basculi vers el bassin de la superfície agrícola. En aquest sentit, la reforestació de certs indrets amb relleus notables permetia acostar aquest espai boscat a la idea de muntanya: certes polítiques forestals poden fer canviar la representació de certs indrets rurals, bé duent-los a una imatge muntanyenca (no antropitzada), bé acostant-los a la representació d’un lloc poc o molt humanitzat. En general, com ja hem defensat més enrere, la ductilitat del bosc pot dur aquest vers la imatge del camp o vers la de la muntanya i això pot fer-se a nivell físic o a nivell fenomenal (per una formalització in situ o in visu).

Com ja hem vist, l'agrarisme anterior al segle XX no mostrà gaire interès pel paisatge, ans al contrari, el que es volia era aplanar el país i fer-ne una campanya. Aquesta tendència a la roturació de noves terres serà una constant fins a la fi del segle XIX, moment de màxima regressió dels nostres boscos. Només algun nou intent de reforestació del país s'escapava d'aquesta tendència a transformar el medi natural en medi humanitzat, encara que aquesta reforestació es mantingués dins del mateix context productivista. En el nostre estudi ens interessa remarcar que aquesta defensa de les extensions arbrades va permetre acostar la imatge del bosc a la de muntanya, i que, històricament, hem constatat que durant el segle XIX, però també abans, es deixaren sentir algunes veus que, per diferents motius, clamaren per trencar amb la tendència colonitzadora de l’agricultura. Un text primerenc, més en clau de consell que no d'alarma ecològica, l'ofereix el llibre de Miquel Agustí:

De manera que des de principi del segle XVIII l’élite cultural que estem estudiant podia conèixer els perills de l'artigament dels boscos, coneixement que hem de suposar que també posseïen els pagesos que la treballaven secularment. En aquest sentit, no serà sobrer recordar que la deforestació de les nostres muntanyes va ser duta a terme, fonamentalment, per les cases més velles i fortes i que no hi va ser aliena l’acció de l’estat que, en incrementar la pressió fiscal, obligava alguns municipis a vendre els seus recursos naturals per fer-hi front. Per això s’entén que, al segle XVIII, apareguin algunes veus que es plantegin aturar aquest procés de deforestació que convertia certs boscos en campanyes. En aquest sentit caldria parlar també de la memòria llegida en la Junta del 7 d'abril de 1778 de la Real Sociedad Económica de Madrid per Francesc Valentin Constans, prevere i beneficiat de Puigcerdà. Valentín intentà demostrar els perjudicis que comporten els "(...) rompimientos de los cerros elevados, asi para la agricultura, como para los pastos". Entre els mals que la roturació dels boscos produïa hi havia l'erosió dels sòls i les consegüents riuades i inundacions a les valls:

En aquesta mateixa memòria es troben altres intents que van més o menys en el mateix sentit i sobre els quals no ens entretenim per no apartar-nos del marc geogràfic de la nostra recerca. De fet, el foment de l'arbrat, dels boscos i dels montes s'havia legislat des del regnat de Felip V amb diferents disposicions (1708, 1716, 1717, 1719), però la legislació sistemàtica no apareix fins al regnat de Ferran VI. Amb una ordre del Marquès de l'Ensenada de 1748, d'inspiració colbertiana, el marquès manava que cada veí, a excepció de les vídues, plantés tres arbres cada any. Una cèdula posterior (12 de desembre) incrementava fins a 5 el nombre d'arbres a plantar. La història ens ensenya, però que les mesures del marquès foren molt impopulars i que amb la seva destitució varen deixar d'aplicar-se; la implementació efectiva d’aquestes polítiques va haver d’esperar fins a les properes normes de Floridablanca (1787) i de Godoy (1803). Aquestes ordenances arribaren a afectar racons de la nostra geografia en aquells moments tan allunyats de Madrid com les Valls d'Aneu. Així les Ordinacions Municipals d'Esterri d'Aneu, datades el 1751 i conservades a l'Arxiu Històric de les Valls, establien:

Era sota un context productivista que es plantejava la repoblació forestal, és cert, però el que també és innegable és que en el mateix moment es va produir un increment del prestigi de l’agricultura i una sèrie de canvis que havien de modernitzar el sector. En aquest context, l'any 1814 un monjo de Montserrat havia escrit que els qui llauraven els camps no eren els esclaus dels qui vivien a la ciutat, sinó els seus pares. Com el mateix autor explicava, ell tenia en ment aquell primer Semanario del qual hem parlat. L'agricultura -d'origen diví, per al nostre autor- esdevé una activitat essencial en aquell moment, i cal ajudar els pagesos amb tots els coneixements possibles, s’hi deia. En el mateix sentit de defensa dels pagesos es mostrava Josep Melchor Prat:

L'impuls del Seminario dirigit als rectors de parròquia, també va ser recollit a Catalunya per Ramon Muns i Serinyà en un discurs sobre la utilitat d'instruir els capellans en ciències naturals i exactes. Per a Muns, davant d'una societat de "cosmopoliteismo" calia,

Això hauria de fer créixer el poder parroquial a mida que anés incrementant la instrucció dels capellans. Es tractava de fer possible que ciència i religió anessin en un mateix sentit, com veurem en un altre lloc en recuperar aquest autor. Com veiem, però, el projecte econòmic no es podia destriar d’un projecte polític que pretenia mantenir el poble dins dels seus "justos límits". La ciència s’havia de posar al servei de la nova agricultura i d’aquesta manera augmentar el benestar social. En aquest sentit, també en aquelles dates es redactà una memòria -que es conserva manuscrita- que Ignacio Pusalgas va fer servir per presentar en unes oposicions a la càtedra de botànica i agricultura de l'Instituto Gerundense. El doctor Pusalgas creia que la ciència més important del ram social era la "ciencia del campo".

En aquest entrellat de desenvolupament científic lligat al món rural cal fer esment d’una Cartilla rústica, publicada pel metge vigatà Joaquim Salarich i Verdaguer l'any 1859 que havia estat guardonada amb un accèssit en un premi de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre de l’any 1855. Aquesta cartilla permet veure com de l'amor a l'agricultura i als boscos es pot passar fàcilment al gust pel paisatge:

El bosc és bell, si s'és un observador il·lustrat que anomena bellesa la bondat i la utilitat, diu Salarich, fet que recorda el vincle entre bellesa i productivitat que ja hem estudiat en altres llocs i alhora el procés d’aprenentatge (de formalització) que cal per percebre el medi ambient en tant que paisatge. Però Salarich ja parla del bosc com un element que adorna les valls i fa agradables les riberes dels rius:

Amb l’estima pels boscos de Salarich arribem a un moment en què la febrada productivista i desartigadora troba un fre en les muntanyes, un fre per causes econòmiques i ben segur també estètiques:

Salarich mateix explica que els arbres poden ajudar a evitar els "vapores mefíticos" que sorgeixen dels pantans i de les aigües estanyades. Aquest corrent agrarista es manifestà al Bages en una reunió de l'any 1861 en què membres de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, després de debatre la introducció o no a Catalunya de l'agricultura industrial, discuteixen sobre la repoblació dels boscos. Aquesta discussió es mantingué en termes de salut, vida i rendiments, però -a diferència del que hem vist en Verdaguer- no saltà a l'àmbit del paisatge. Fins i tot, un quart de segle més tard, els agricultors manresans coneixien un article de La France Agricole sobre la roturació de noves terres que els aconsellava que no abusessin d'aquesta pràctica perquè portava perjudicis als pagesos i a la terra, i, a mig termini, despeses i decepcions. Al principi les noves terres artigades rendien, però de seguida els rendiments decreixien perquè els sòls boscosos eren pobres.

En aquesta nova situació en què ja es veu els perills d’una agricultura extensiva, a diferència del que havia passat poc temps abans, un dels mals del país són "(...) los vastos criales y páramos que antes ostentaban frondosos arbolados", que si bé havien estat objecte de crítiques i d’algunes mesures pal·liatives des de la Il·lustració, cada cop més s’havien anat convertint en objecte de preocupació per a capes més àmplies de la societat. Ens trobem davant d’una mostra ben clara de la frenada de la tendència productivista associada a una visió estètica negativa de les "calvas" que hem trobat en un altre apartat en citar l'obra del doctor Falp i Plana sobre Solsona. Al moment del canvi de segle la tendència sembla, doncs, haver-se invertit: l'any 1910 l'enginyer de monts Juan Herreros escrivia:

Es cert que la tendència s’ha invertit, però encara no és clar que la nova visió estètica hagi pres carta de naturalesa. Més a prop del nostre marc geogràfic d’estudi, tenim dues figures de cabdal importància en aquest canvi de tendència: Rafael Puig i Valls i Dionís Puig i Soler, ambdós tinguts com a introductors de la Festa de l'Arbre a Catalunya. Però el que ells volien, perquè la seva motivació principal era el productivisme, era l'increment dels montes, no tant de les muntanyes.

Dionís Puig i Soler (Puigcerdà 1853-Granollers 1921) és un personatge gairebé desconegut de la nostra història i els seus mèrits han estat reconeguts tard i malament. Es dedicà a les ciències naturals, la meteorologia i l'espeleologia especialment, tot elaborant una concepció científica i econòmica en què sobresurt l'aigua i la seva utilitat. En aquest sentit, cal dir que és precisament aquesta preocupació allò que va fer que Puig es dediqués als estudis meteorològics i espeleològics.

Ja l'any 1892, en un article que publicà a La Vanguardia, podia parlar de la necessitat de treballar en el sentit de provocar la pluja artificialment, il·lustrant les seves idees en sèries referents al número de dies de pluja a la ciutat de Granollers durant cinc anys, tot comparant-los amb un estudi semblant fet a la ciutat de Puigcerdà per Armengol Saló. En aquest mateix article, Puig explicava que la possibilitat de provocar la pluja artificial ja l'havia defensada onze anys abans. Continuant amb el seu intent de provocar la pluja artificialment, a la fi de l'any 1901, entre l'estació i el cementiri vell de Granollers, es provaren dos canons granífucs amb l'objectiu de bombardejar el cel intentant provocar la pluja. Sabem que un d'aquest canons era propietat de Dionís Puig.

També ens consta que ja l’any 1893 era soci delegat a Granollers del Centre Excursionista de Catalunya i que se'l considerava un aficionat als estudis meteorològics. A la fi de febrer de 1894 dictà una conferència al local del CEC per donar a conèixer els seus treballs de temàtica meteorològica, a la qual la Junta Directiva d'aquella entitat acordà convidar els presidents de l'Ateneu Barcelonès i de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts. No hi ha constància que hi assistís el president de l'Ateneu, però sí que sabem que ho feren Rafel Puig i Valls (president de l'Acadèmia de Ciències) i Baltà de Cela, director de l'observatori meteorològic de Vilafranca. Puig hi exposà que el règim meteorològic de Catalunya havia canviat, com ho demostraven la baixada de temperatures a l'hivern i a la primavera i la manca de pluja a l'estiu. Per a ell, aquest canvi climàtic es devia al despoblament dels boscos mediterranis, fet pel qual féu una crida per evitar la seva tala. Cal que ressaltem el fet que diferents excursionistes es preocuparen en aquells anys per aquest tema i que el mateix Puig i Valls serà més endavant el president de la Festa de l'Arbre a nivell estatal, una iniciativa que Dionís Puig defensà en aquella conferència, com també ho féu amb l'establiment de premis als propietaris que més fessin per repoblar els seus boscos. Segons Jordi Planas, seria a ell a qui caldria atribuir l'inici de la Festa de l'Arbre a Catalunya, la qual es remunta a 1894.

El vincle entre Dionís Puig i el CEC fou molt fort en els darrers anys del segle XIX, fins al punt que, l'any 1897, Font i Sagué qualificava Puig com el "verdader introductor d'aquesta ciència a Catalunya", referint-se a l'espeleologia. Posteriorment, Dionís Puig dedicà els seus esforços als estudis meteorològics, culminant amb la seva anada a París de l'any 1899. Començà des de llavors a col·laborar amb La Veu de Catalunya i La Publicitat, establint les previsions meteorològiques en funció dels telegrames que li arribaven de diferents parts del món informant de l'estat de l'atmosfera.

La seva obra culmina amb la publicació, l’any 1913, de Dinámica atmosférica y barografía de Europa, de 463 pàgines, una obra que aclapara pel seu volum i profunditat, resultat de trenta anys de treballs autodidactes, sobretot quan la sabem escrita per,

La preocupació per l'espeleologia i la meteorologia es vincula a la recerca d'aigua per utilitzar en profit de l'agricultura i de diferents indústries del moment. Com altres autors del seu temps, Dionís Puig intentà regenerar l'agricultura espanyola per tal de fer-la més moderna i competitiva:

En aquest sentit hem de veure com Puig és un fidel representant d'unes idees que també defensava Joaquim Costa, qui amb la seva política hidràulica volia assolir el desenvolupament agrari i social del país. Ara bé, en un país com el nostre, amb un clima caracteritzat majoritàriament per una sequera gairebé endèmica, amb un procés de desertització important, com a mínim detectat pel nostre autor i per molts dels excursionistes de l'època, afavorir el desenvolupament de l'agricultura havia de dur aparellada la necessitat de tractar el tema del regatge i, com sembla evident, l'aigua havia d'adquirir valor de bé preciós. En aquest context és on l’aigua s'envesteix d'unes característiques especials, les quals reflecteix molt bé el nostre autor:

En l'obra de Dionís Puig, l'aigua esdevé d'un valor importantíssim com a font de millora econòmica i social. L'aigua era l'or convertit en element líquid, especialment per a Dionís Puig que la considerava el "único indicador de la riqueza nacional". Un punt molt important en la visió de Dionís Puig i Soler és la seva defensa de l'extensió del regatge. En el cas espanyol, com va denunciar Puig, s'anava produint un progressiu i preocupant retrocés de la superfície arbrada. Aquesta disminució de la biomassa vegetal es devia fonamentalment a les tales indiscriminades de boscos i a les onades de focs forestals que semblaven endèmiques al nostre país. Puig va arribar a afirmar que el clima abrasador que dominava Espanya era un producte que no responia a cap llei física sinó a una accidentalitat provocada per la mateixa societat, així

Dionís Puig va arribar a veure diferents vies per tal de solventar el problema, essent potser la més espectacular la provocació artificial de la pluja. D'altra banda, la solució més ecològica al problema de la sequera endèmica la va trobar en la plantació d'arbres. Dionís Puig va ser conegut pels seus esforços per establir la Festa de l'Arbre i per premiar aquells propietaris que més haguessin fet per la repoblació de les seves hisendes. Segons ell, l'arbre era una bomba aspirant capaç d'elevar l'aigua des de les profunditats de la terra, enviant a l'atmosfera grans quantitats de vapor d'aigua (a través de l'evaporació de les seves fulles). També la plantació d'arbres servia per evitar l'erosió dels sòls laborables i de les muntanyes, alhora que era una mesura preventiva contra les inundacions. De manera que l'increment de la massa forestal duria aparellat un augment de la riquesa nacional, com també produïa el mateix efecte l'increment de les zones de regatge, les quals ajudarien a elevar el volum de precipitacions anuals del país (molta aigua de la que es rega s'acaba evaporant).

Pel que a nosaltres ens interessa, cal dir que Dionís Puig no va destacar pel seu sentiment paisatgístic, tot i els seus contactes amb gent del món excursionista. La seva visió era productivista i tècnica i no s'entretingué a descriure un medi ambient que suposem que degué d'estimar. Ara bé, sí que sabem que altres persones que el protegiren estigueren més atentes a aquest medi natural. Si, com veurem, Rafael Puig i Valls es preocupà pel tema dels parcs naturals, aquí ens caldria dir que, en el pròleg de la Dinámica atmosférica de Dionís Puig, l'agrarista i polític Josep Zulueta explicava que assolir que plogués a l'estiu, l’objectiu que el seu protegit buscava, entre altres coses, faria "(...) embellecer el paisaje haciendo atractiva la madre patria".

Dionís Puig, doncs, pretenia una política forestal i agrària que, sense defensar-ho obertament, conduïa a embellir el país i a canviar-ne la seva fesomia. En ell trobem un discurs que intenta impulsar una formalització in situ del conjunt de l’estat espanyol, però aquesta formalització tenia conseqüències i anava lligada a una sèrie de canvis en la representació del medi natural que implicaven nogensmenys una formalització in visu. En aquest sentit, la lluita del seu coetani Rafael Puig i Valls fou una aposta per formalitzar in visu el país, convertint-ne certes parts en parcs naturals, i per replantar i canviar l’aspecte físic de certs llocs despoblats.

La vida i l'obra de l'enginyer de monts Rafael Puig i Valls (Tarragona, 1845-1920) ha estat recuperada per Martí Boada, el qual no dubta de qualificar-lo com l'instaurador de la festa de l'arbre a Catalunya. Potser rival i en tot cas coetani de Dionís Puig, Puig i Valls, l'any 1884, formava part d'una comissió en què hi havia membres de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre i de l'Associació Catalanista d’Excursions Científiques per tal de constituir una lliga que evités la tala abusiva de boscos i que fes el possible per protegir-los. Aquesta lliga es va fixar principalment en la repoblació de la serra de Collserola. Més tard, a proposta seva, el Congrés Internacional de Silvicultura (París, 1910) aprovà de sol·licitar a tots els governs la instauració de la Festa de l'Arbre. Aquesta acció li valgué la concessió de la Legió d'Honor per part del Govern francès.

Fou un divulgador incansable de la necessitat de repoblar els boscos i de fundar la Festa de l'Arbre al nostre país, la qual seria establerta l'any 1898. La seva intenció era vetllar per la protecció de l'agricultura, per l'aprofitament racional de les aigües i per la conservació dels sòls. Per a ell, l'agricultura necessitava els boscos i d'aquí la necessitat de potenciar l'amor envers ells. En un pensament de caire holista, Puig i Valls i tots els personatges que hi ha darrera de les festes dels arbres d'inici de segle, s'adonen que la repoblació forestal asseguraria el cabal estiuenc dels rius i el repartiria durant tot l'any. De retruc, aquesta reestructuració beneficiaria l'agricultura. Per assegurar rendiments a llarg termini, aquestes festes s'adreçaven fonamentalment a infants i comptaven amb la implicació de mestres i escoles, "(...) perquè algun dia aquest amor es tradueixi en riquesa, benestar i previsió digna d'un poble culte". En el mateix sentit anirien tots els treballs del regeneracionista aragonès Joaquín Costa. Costa proposava una replantació partint de les zones més properes a la població fins anar conquerint els cims més elevats de les muntanyes. Amb tots aquests agents fent pressió en un sentit coincident, finalment el ministeri de Governació, l'any 1915, declarava obligatòria la Festa de l'Arbre.

Un altre tema pel qual cal citar Puig i Valls és pel fet d'haver estat "(...) la primera persona de tot l'Estat espanyol que fa una proposta de creació d'un espai natural protegit". Era l'abril de 1902 quan presentà les bases d'un parc nacional a la muntanya de Montserrat alhora que suggerí de fer el mateix amb el Tibidabo, el Montseny i el cap de Creus. Per a ell, Montserrat era una "joia d'inapreciable valor, única en el món, que és un devessall de la natura". Més enllà del lloc religiós, el massís havia de ser conservat en tota la seva puresa, segons expressió de Puig.

En resum, continuant la tendència històrica, la preocupació per l’agricultura i per la repoblació forestal no està massa clarament abocada a la defensa dels interessos de caire paisatgístic, o, en tot cas, aquests interessos es manifestaren de forma molt tardana. Sembla, doncs, que l’impuls agrarista no va ser massa donat al paisatge, a no ser en un moment prou tardà en què ja existien altres agents que treballaven en el mateix sentit. Ara bé, el context de la segona meitat del segle XIX estava preparat per descobrir el paisatge i el paisatge muntanyenc en particular, especialment si sabem que "(...) a partir de 1780 les notícies d’arbres i passeigs comencen a multiplicar-se (...)" en el repàs històric que Rosa Maria Garcia i Domènech ha fet de l’urbanisme de paisatge a Catalunya.

En aquest context de revalorització del bosc i de la muntanya des de diferents punts de vista, però especialment des del punt de mira paisatgístic, caldria aportar algunes anotacions del viatge que Jacint Verdaguer va fer pel Pirineu l'estiu de 1883. Parlant del Cadí, Verdaguer deixà sentir aquesta estima pel món forestal:

La tendència històrica a confondre el bosc, el jardí i el camp conreat amb el paradís xoca amb l’extensió dels arenys que es produeix en l’època contemporània i això no només comporta un canvi físic, sinó també un canvi en la representació de certs indrets muntanyencs. L’areny esdevé improductiu, però també desagradable, no pot formar part del paisatge. La deforestació deixa a la vista un espai rural abandonat, no un espai suposadament natural assimilable a la muntanya. Per a Verdaguer, la riquesa i la bellesa desapareixen d’una muntanya deforestada i d’aquí que calgui prendre algunes mesures. En aquest context, alguns autors proposaren la repoblació forestal, altres la creació de zones protegides, un tercers recorrien el país amb intenció d’escalar les seves muntanyes... Tots plegats, però, valoraven positivament allò que fins feia relativament poc havia estat menyspreat i anorreat.

En el mateix sentit, uns altres fets mereixen ser estudiats. L'any 1920 el poeta Ramon Suriñach donava l'alarma a La Veu de Catalunya sobre l'intent de venda i la posterior tala del bosc del Gresolet (Berguedà). El conegut escalador Lluís Estasen va fer-se ressò d'aquesta crida a través de dues conferències al CEC i al Centre Excursionista del Vallès, de Sabadell. Quan la notícia va arribar als socis del CEC i a les diferents entitats que formaven la Lliga de Societats Excursionistes, l'oposició va créixer ràpidament. Cèsar August Torras, president del Centre Excursionista, es va posar al capdavant de la campanya per evitar la desaparició del bosc. Val la pena que ens hi entretinguem perquè, davant d'un context fins llavors caracteritzat per la "passivitat", Torras creia que,

Torras es posa clarament al capdavant d’aquells que admiren la bellesa natural i, davant de la possible tala, demana la creació d'un parc natural al Gresolet en atenció a les seves,

Com veiem, Cèsar August Torras demana la creació del parc més per raons paisatgístiques que no pas per conservar el biotip (de fet, encara no era el moment històric de parlar en aquests conceptes): a molt estirar hi veu un "criador" per a les espècies cinegètiques. Que el seu interès és clarament paisatgístic es veu en el fet que Torras proposa els límits del parc i el traçat d'un camí que hauria de permetre una sèrie de punts de vista sobre el Pedraforca. Es més, en la seva opinió, aquells que el volen aterrar, o no coneixen el Gresolet o "(...) no saben apreciar sa bellesa e importància, o bé els ceguen apassionament o mires interessades". Els aspectes pintorescos que el fan clamar per la creació del parc mostren com el canvi de representació de la muntanya té conseqüències físiques perquè el pintoresquisme ofereix una imatge física que cal saber copsar i fixar sobre el terreny. I sobretot lluitar perquè no canviï amb el temps.

Tanmateix, en el moment de defensar el Gresolet, el poeta Ramon Suriñach havia posat en marxa la línia patriòtica, un fet molt important i que definirà en bona part la nova mediança muntanyenca a la Catalunya contemporània:

Més endavant ja veurem en quin context se situen les paraules de Suriñach, un moment en què una bona part del medi natural de Catalunya s’ha convertit en element identificatiu i definidor de la realitat nacional del país. De moment, no cal dir massa coses més sobre el cas del bosc berguedà. Deixem, doncs, aquest tema de banda, però no sense fixar-nos en el fet que no se’l va salvar per ser un ecosistema concret (encara no era el moment de parlar en aquests termes), sinó per formar part d'un paisatge determinat i per ser un tros de la nostra pàtria. D’altra banda, una mica més tard, la protecció del medi ambient a Catalunya té una fita molt important quan l’any 1928 Alfons XIII signa el Decret de protecció del Montseny. Aquest gest polític havia tingut un pròleg en el tercer Congrés Excursionista Català de 1914 en què es parlà àmpliament sobre la protecció dels espais naturals.

Als anys vint i trenta, doncs, el paisatge és a la moda i s’organitzen campanyes per salvar-lo, però aquest punt d’arribada no es pot atribuir a un únic factor. Més aviat es tracta d’un destí comú a diferents àmbits que tot seguit anirem desgranant i que, posats al costat de la frenada del productivisme agrari que acabem d’estudiar, varen donar lloc a un canvi molt important en la mediança contemporània a Catalunya.

Tot i que l'agrarisme dels segles XVIII i XIX es va preocupar en alguns casos pel manteniment de la superfície arbrada i per la repoblació forestal de les nostres muntanyes, aquest procés es dugué a terme dins d'un context productivista que impedia, en línies generals, l'estima estètica per un tipus de medi ambient que havia de ser transformat. Només a la darreria del segle XIX varen començar a sentir-se veus d'alarma, veus provinents dels mateixos sectors agraristes que es plantejaven la millora de l'agricultura nacional. En aquest context, el medi ambient menys alterat va començar a ser vist com un element a protegir i als anys vint del segle XX, després de les primeres demandes per crear un parc natural, es produeix la primera campanya organitzada de defensa d'un paratge natural: el bosc del Gresolet.

Com hem vist, no es pot dir que l'agrarisme fos una via massa important en el sorgiment del sentiment estètic que tractem de detectar. Més aviat el paisatge va aparèixer quan l'impuls agrarista es va frenar. En aquell moment, els efectes negatius de la desaparició dels boscos ja eren prou importants com per plantejar-se que aquests no havien de ser artigats sense mesura. Un bosc natural (o naturalitzat, si era replantat) era preferible a una muntanya conreada i això, tot i que els valors paisatgístics no hi foren absents, es va deure especialment a raons de caire econòmic i potser preecològic.

Una via més clara de penetració del sentiment de la muntanya passa pels treballs procedents del món científic. En aquest sentit, cal esmentar que el Compendio Historial de 1758 ja deia que una esquerda a la muntanya de Montserrat donaria molts motius de reflexió als naturalistes. Evidentment, això vol dir que ja hi havia científics que es plantejaven problemes; però el que no és gens evident és l'oposició entre la ciència i la religió que es troba en aquesta frase, oposició que durarà fins al segle XX. En aquest context, resulta interessant veure com a la muntanya de Montserrat, en el monestir mateix, hi haurà una sèrie de monjos que dedicaran part del seu temps a l’estudi del món científic; aquest fet segurament va ajudar a acostar posicions i a evitar que la geologia, i amb ella la muntanya, esdevingués un terreny de lluita entre la ciència i la religió. En general, doncs, el món científic va ser una de les vies per les quals el sentiment paisatgístic de la muntanya aparegué a Catalunya. A més, com ja hem vist, aquest és un dels millors indicis de la superació de la visió transcendentalista que el contemptus mundi suposava i de la implementació d’un clar procés de desencantament del món.

Pel que fa a Montserrat, després del Compendio, potser l'aportació més important en aquest sorgiment del sentiment de la muntanya a partir del món científic que estem tractant d’estudiar sigui la de Guillaume de Bowles. Amb ell, una nova visió de la muntanya esdevé possible. Però ja hem vist que Bowles no era massa donat al sentiment paisatgista, de manera que caldrà esperar una mica més per trobar altres científics que estudiaran i alhora admiraran paisatgísticament les muntanyes de Catalunya. Molts d’aquests científics estigueren vinculats al món eclesiàstic -no per casualitat- i alguns d’ells al fet excursionista. Si més enrere hem vist que el sentiment protopaisatgístic no fou estrany entre els frares benedictins de Montserrat, ara ens interessa remarcar que en el mateix monestir existiren una sèrie de monjos dedicats a la pràctica de les ciències naturals. Entre aquests, alguns deixaren autèntiques mostres d’estima per la natura que estudiaven.

Entre els frares montserratins que conrearen les ciències naturals, caldria destacar Maur Ametller (mort l’any 1833), la cel·la del qual havia estat convertida en una mena de museu visitat per gairebé tots els qui anaven al monestir. En ell "(...) se hallaban recogidas las más raras bellezas en plantas é insectos que, á fuerza de trabajo y de años, había él mismo buscado y disecado en la montaña (...)". Sobre aquest punt, Antoni Bosch i Cardellach, en una obra escrita entre 1787 i 1804, deia:

Si fem cas d'un article publicat l'any 1880 per la Revista Popular, els afanys científics entre els membres de la col·lectivitat montserratina no foren estranys:

Malauradament, tot aquest material, els seus llibres, pintures i papers es va perdre arran dels fets de 1811, però sabem que Carles IV i la reina Maria Lluïsa ho havien visitat l’any 1802. Durant 16 anys, el pare Ametller sortia del monestir els mesos d'estiu per fer les seves "(...) correrías por la montaña". També sabem que va ser ell qui va mesurar per primera vegada l'alçada de la muntanya de Montserrat. Segons Fors de Casamayor, el pare Ametller, junt a un altre monjo que es deia Grau (que era farmacèutic), a la fi del segle XVIII varen visitar les coves de Montserrat tot acompanyant un magistrat de la Audiència de Catalunya, que suposem que era Francisco de Zamora, arribant fins a un lloc on un riu els impedí de seguir més endavant. En la mateixa línia, tampoc no podem oblidar el ja esmentat Gerard Joana, doctor en farmàcia i monjo del monestir que "Recorrió diez y seis años la montaña, é hizo varias expediciones á las cuevas subterráneas de este santo monte". Joana va morir, vell com Ametller, l’any 1841.

Aquest interès per la ciència i la museística va dur el pare Ametller a alenar la posada en marxa de la part entomològica i botànica del museu que des de 1768 havia endegat la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona. Josep Balari, catedràtic de la universitat i acadèmic de la Real Academia i de la de Bones Lletres (i al seu darrere Font i Sagué, l'any 1908) explicava que,

Semblaria curiós veure com l'impuls inicial d'aquest museu prové de dos eclesiàstics. Però aquesta curiositat esdevé tendència en saber que aquesta entitat estava formada en bona part per clergues: 11 dels 90 acadèmics que havia tingut en el període 1764-1800 eren eclesiàstics; aquests formaven el tercer grup social, només superat pels metges (18) i advocats (12). Aquesta tendència, que volia acostar la pràctica científica a la devoció religiosa, també era defensada per altres personatges, com Ramon Muns i Serinyà. Muns planteja la necessitat d'instruir els capellans i d'aquesta manera utilitzar-los per afrontar les ciències naturals; l'any 1837 afirmava que calia actuar sobre els seminaris:

D'aquesta manera s'assentaven les bases per a que la natura esdevingués un temple o un llibre que mostrava el poder i la veritat divins, element essencial per a la nova imatge de la muntanya a Catalunya. En el mateix sentit, una mica més endavant, tenim el cas, molt revelador pel que a nosaltres ens interessa, d'Adeodat Marcet (1875-1964), religiós i home de ciència que havia estudiat a l'Escola d'Agricultura i a la Facultat de Ciències de Barcelona i que havia estat deixeble del botànic Joan Cadevall. Marcet, l’any 1907, publica un article sobre les belleses naturals de Montserrat en què afirma que el naturalista és qui més frueix trepitjant Montserrat. L'any següent, el mateix Marcet publica un itinerari de la muntanya pensat per als naturalistes que volguessin explorar el massís. Aquell mateix 1908 realitzava diverses exploracions d'avencs catalans (vegeu més endavant) i cal anotar que, com veurem més endavant, no fou l’únic espeleòleg o excursionista en general que provenia dels rengles clericals. Sembla evident, doncs, que existia un vincle analògic entre la pràctica científica, l’exploració muntanyenca i l’estima d’aquests indrets naturals, vincle a la constitució del qual l’Església no hi fou aliena. En aquest sentit, un excursionista com Ramon Arabia que recomanava de pujar al Montseny coincidint amb l'albada i que es queixava del seu desconeixement, es queixava també que el turista (sic) "(...) podrá dóldre's ab nosaltres de que 'ls hómens científichs no hagen fet avans ó després, rés que (...) superi" l'obra d'Artur Osona. La manca d'interès dels científics és posada pel nostre autor en el mateix nivell que la manca de col·leccions de fotografies que mostressin les magnífiques perspectives que presenta el massís i això ens deixa veure, un cop més, el pes de la ciència en el sorgiment del paisatge en el cas català, tant dins com fora del món eclesiàstic.

En aquest sentit, caldria esmentar el cas de Jaume Almera i la seva defensa del Montseny o de la vall de Núria. Almera és un personatge clau en la descoberta de la nova mediança paisatgística a partir del món científic. Parlant del Montseny, Almera parteix de l'axioma que si Déu va voler crear aquest massís, als humans ens tocaria investigar el partit que se'n pogués treure. El seu treball és un discurs llegit l'any 1876, un moment en què,

D’una banda, Almera explica que abans gairebé ningú no s’havia mirat amb aquests nous ulls el massís del Montseny; de l’altra, no es resigna a qualificar el lloc com a bell. El nostre geòleg no s'està de recomanar no arribar-s'hi a l'hivern, però tampoc no es cansa de convidar els seus coetanis a visitar-lo a l'estiu amb una motivació ben clara: "(...) disfrutar de las encantadoras escenas y del lisonjero hospedaje con que nos brinda la naturaleza", a més de "(...) panoramas á cual más variados, magníficos y pintorescos". Almera fou, doncs, un dels grans apologistes del paisatge muntanyenc, algú que estimava les muntanyes i que maldava per fer-les estimar igualment als seus coetanis. Recordem que Almera era clergue i geòleg.

5. 2. 2 - Un indicador de la nova mediança: l'ús del mot "paisatge" al segle XIX.

No perdem de vista, pel que a nosaltres ens interessa, que Jaume Almera fou també un dels grans geòlegs catalans del segle XIX i que el seu treball duia per títol Excursión al Montseny. Descripción física de sus faldas y cumbres; época de su levantamiento final. Com hem vist, a més de la descripció física, l'autor es mostra entusiasmat pels "panorames" que el Montseny li ofereix. En aquest sentit, direm que, pocs anys després, Jaume Almera publicarà la seva Història geològica de la Vall de Núria, de la qual extraiem un text molt clar:

Si el Montseny li oferia panorames comparables als dels Pirineus, Núria li aporta, en un moment molt primerenc, la idea del paisatge. Almera és dels primers autors catalans a utilitzar el mot paisatge per parlar d'un indret natural. Ell ha estat capaç de sentir en la nostra muntanya, com ell mateix va escriure:

Com hem vist força més enrere, fins a la segona meitat del segle XIX no hem trobat cap text que hagi fet servir el mot paisatge, fora dels casos i dels sentits ja esmentats que es trobaven dins dels diccionaris. Aquest fet no resulta tan estrany si pensem que els escrits de viatges en català foren un fet tardà, del darrer quart del segle XIX. Sigui per aquesta raó o per una altra, en tot cas, veiem que no trobem aquest indicador de la nova mediança. A banda de Jaume Almera, poca gent més devia haver fet servir el concepte "paisatge" per referir-se a les nostres muntanyes: aquesta idea restava tancada en el món de la pintura i dels diccionaris. Si fem cas d'Antoni Alcover, en la literatura catalana el mot paisatge hauria estat utilitzat per primera vegada per Jaume Massó l’any 1896 i per Marià Aguiló en 1909 (i val la pena de remarcar que aquest darrer parlava d'un immens paisatge conreat). Però el cert és que, més o menys en el mateix moment que l'utilitzava el nostre capellà-geòleg, es poden trobar altres aparicions del mot paisatge anteriors a les citades per Alcover. Cal remarcar, però, que l'ús del mot paisaje en castellà és molt més anterior i que, per posar un exemple ben clar, el mateix 1854 Cornet i Mas donava com a motiu per agafar el tren de la línia de Granollers:

L’obra de Cornet, escrita en castellà per un personatge català, permet veure que la sensibilitat paisatgística que pretenem localitzar temporalment ja havia aparegut a la meitat del segle XIX, perquè malgrat que no s’utilitzi en català, el seu ús en castellà per un personatge que viu a Catalunya ja és prou indicatiu de la nova mediança. Hem de pensar que si Cornet hagués escrit en castellà no hauria tingut cap problema a utilitzar la paraula paisatge per qualificar els rodals de Barcelona. També l’any següent (1855), Joaquín Sala utilitzava el mot per parlar de Montserrat: "(...) recorrí un valle muy frondoso de su feraz campiña que en otro tiempo formaba una colina mas agreste y varias fisonomías ó paisajes menos simpáticos é incultos". Finalment, abans que trobem la primera aparició que coneixem en català, cal esmentar el cas de Francesc de Paula Fors de Casamayor, que parla del medi ambient que rodeja el monestir de Montserrat com d’un paisaje:

Com veiem, el castellà va fer servir abans que el català el mot que resumeix aquesta nova mediança, fet que en el cas català no serveix per descartar l’existència d’aquesta perquè ben segur que els intel·lectuals catalans coneixien el mot i l’utilitzaven. En aquest senti, l’únic que podem afirmar és que l’ús del mot en català apareix documentat una mica més tard.

La primera aparició que coneixem d’aquest concepte es troba en l'assaig sobre Banyoles escrit per Pere Alsius i Torrent, l'any 1872: "(...) vinguent á formar lo fons de aquest hermós paissatge per la banda de mitgdia las montanyas de Ntra. Sra. dels Angels (...)".

Pocs anys després, tenim un quadre dramàtic compost per Eduard Vidal i Valenciano que es desenvolupa en un "bonich paissatge de la costa de Llevant" i que es va publicar l’any 1875.

Posteriorment, Josep Martí i Folguera, l'any 1878, guanyava la Flor Natural als Jocs Florals amb l'obra "La poesia". En ella, l'autor es demana on és la poesia i, en resposta, la troba a la mar, a l'espai i a la terra. És en els paisatges de la terra on es troba el mot que cerquem. En aquell mateix any es publicava l'Album pintoresch-monumental de Catalunya, una obra vinculada al moviment excursionista en què l'ús del terme paisatge va ser ja força habitual.

Deu anys més tard, trobarem l'expressió en la ploma de Francesc Maspons i Labrós en parlar-nos d'un "(...) hermós paissatje d'hivern", talment com l’any 1883 l'havia utilitzada Jaume Massó per parlar del Freser.

D'aquesta manera veiem que el mot paisatge s'utilitza, des del darrer quart del segle XIX, en el món literari, en la recerca històrica i fins i tot en els treballs científics que produeixen alguns autors catalans. Aquest fet ens indica que el sentiment d'estima per la natura, especialment muntanyenca, sorgeix pràcticament a la mateixa hora en aquests àmbits tan diferenciats. Un text molt revelador d'aquesta coincidència analògica és el pròleg de Manuel Milà i Fontanals a l'Album pintoresch-monumental de Catalunya. Per a Milà, la literatura s'ha de donar junt a l'esperit científic:

Ara bé, pel que fa al que ens interessa, no podem deixar de dir que l'Album representa una fita molt important en aquesta descoberta del paisatge, tot i que allò que podríem anomenar el paisatge construït o monumental encara hi continua essent predominant. Com també veurem en el seu moment, aquest fet no és gens extraordinari si pensem en el context en què aquesta obra es va publicar: el primer excursionisme català, un fet força diferent del que generalment avui dia hom entén per excursionisme.

Vista la realitat des d'aquest punt de vista, també el naturalista Artur Bofill inclourà el puig de Bassivé en el seu itinerari cap a Benasc no només pel seu interès científic, sinó també (i en primer lloc) per,

En els seus treballs, Bofill tampoc no s'estigué de fer servir el mot paisatge. Fins i tot en la seva excursió a Montserrat, no deixa d'esmentar el sentiment del sublim que produeixen les tempestes que hi esclaten i, per acabar, convida els lectors a fer una excursió circular entorn del massís i així,

Ens convé no oblidar que aquest article havia estat publicat en l'Anuari de l'Associació d'Excursions Catalana, entitat amb la qual Bofill mantenia importants vincles. Des de 1878 Bofill fou el conservador del museu de la naixent AEC i des de 1887 ho fou del Museu Martorell; també esdevingué secretari de la Reial Acadèmia de Ciències i de la Junta Municipal de Ciències Naturals de Barcelona. L'any 1883 passava a fer de director de L'excursionista, el butlletí periòdic de l'AEC. Després de la reunificació, Bofill formarà part de la comissió de publicacions del CEC. La ciència, desenvolupada en bona part dins del fet excursionista, era alhora una activitat que no es podia deslligar dels afanys estètics: excursionisme i ciència, excursionisme i paisatge anaven de bracet a la segona meitat del segle XIX i els interessos en un sentit reforçaven els altres i, tots plegats, la nova mediança que estem estudiant.

En aquesta situació social, la ciència esdevenia alhora una activitat vinculada al món estètic o moral i els estudis científics del farmacèutic Joan Teixidor s'havien subtitulat Consideraciones sobre un monte volcanizado, donant entrada en aquestes consideracions a aspectes purament estètics. Thos i Codina també va saltar del món científic al paisatgístic en el seu Reconocimiento:

Les excursions científiques, doncs, esdevenen alhora actituds de contemplació de l'entorn i en aquest context el naturalista Miquel Cuní i Martorell podrà escriure:

Cuní, l'home que queda encisat per l'encant del paisatge que veu des de la seva habitació de Camprodon, com veurem en un altre lloc, acaba demanant que en comptes de sortir a l'estranger, els primers estiuejants catalans s'adrecin a les comarques de muntanya catalanes. L'any 1878, Cuní i Martorell, vinculat també al món excursionista, decideix començar a fer excursions i donar les llistes dels animals, especialment insectes, que troba en el seu transcurs. Comença per Montserrat, que es publica l'any 1879, i segueix per la Cerdanya, la Garriga (1881), el Baix Empordà (1882-83), etc. En ell trobem tocs paisatgístics una mica pertot:

També en aquell final de segle, el quart certamen del Centre Catalanista d'Olot va premiar una guia o itinerari per la comarca feta per un home també vinculat al naixent excursionisme, Ramon Bolós. Aquesta guia volia "(...) descobrir la joyosa Natura (...)" que envolta Olot "(...) y que tantas bellesas te presta, fenthe fer plassa entre las tuas germanas de la Patria Catalana".

En tot aquest procés que hem analitzat de vinculació entre diferents esferes socials totes elles acollides sota el paraigua d’una mateixa mediança, trobem un clar exemple de com allò que Font i Sagué anomenava el moviment polític de Catalunya havia fet néixer diferents ciències:

El vincle de la ciència amb el món polític que Font i Sagué remarca és un fet molt important sobre el qual parlarem molt més detingudament en un altre lloc, de moment només volem remarcar com aquesta analogia entre diferents esferes socials va abastar també el món de la representació del medi natural. L’analogia entre visió paisatgística i interès científic sembla fàcil d’explicar perquè la visió paisatgística del món suposa la separació entre l'objecte i el subjecte que ha caracteritzat la modernitat i la pràctica científica. No ens ha d'estranyar, doncs, que el procés de representació de la muntanya en tant que paisatge es desenvolupi en paral·lel a la seva descoberta científica, la qual parteix del mateix supòsit epistemològic. En aquest sentit, va ser raonable que el moviment de desvetllament d'ambdues es produís, com explica Font i Sagué, en un mateix moment, un moment precisament de preocupació per allò més natural i proper als catalans, per l'essència d’allò que es deia la "raça" catalana.

La importància del nacionalisme en aquest desvetllament del sentiment d'estima pel món natural, no es pot passar per alt en el nostre estudi, perquè, com hem vist més enrere, els bons catalans no podien ser aliens a fets com l’agressió al bosc del Gresolet. Però, a més d’aquests factors conjunturals o locals, hi havia un seguit de canvis que foren molt importants: la modernitat i la seva implantació en la societat catalana que, a més de separar el subjecte i l’objecte, propugnava un acostament immanent a la realitat. La confusió entre Verge i muntanya, entre paradís i jardí que hem vist en el capítol introductori fou possible mentre no es distingí clarament el món terrenal del món ultraterrenal; mentre el món de les essències va pertànyer a una categoria superior al món dels fenòmens. Mancats de distància entre persona i món, el sentiment estètic de la natura no es va poder fer realitat fins que es va arribar a un moment en què ja no només es veia en la natura la imatge de Déu, quan ja no tan sols s'anava per visibilia ad invisibilia. El pecat original va suposar la pèrdua del paradís per als humans i, per tant, no era possible de trobar el paradís a la terra. Només uns quants llocs (jardins, claustres dels monestirs, algunes hortes) podien participar de l'essència paradisíaca a través de la transcendència. Però mentre eren elements que representaven altres realitats, símbols o emblemes de la idea pura, ombres dins la caverna del món, aquests jardins, claustres o hortes no podien ser vistos en tant que paisatges perquè l'important no era en ells sinó fora d'aquests llocs. El monstre que era la natura fins al Renaixement mostrava altres coses menys monstruoses: una imatge divina, un estadi feliç de la història humana.

Però la modernitat va voler ser immanent a qualsevol preu, va muntar-se entorn de la idea que les coses són elles mateixes i no altres coses. Que ens hi podem acostar com si no fossin una part de nosaltres o com si nosaltres no forméssim part d’elles. En aquest sentit, la modernitat va separar el subjecte i l’objecte i aquest gest va instituir una realitat externa que podia esdevenir objecte d’atenció i d’anàlisi. I aquesta anàlisi no podia ser qualsevol, sinó que havia de ser objectiva i fidel a una certa realitat; tot allò que no es podia experimentar directament era sospitós de falsedat, i la religió se situava en un dels primers llocs. Qüestionada pel que Bartolomé Feliu anomenava l’ateisme científic, la visió religiosa del món va emprendre la línia de la recerca del món real i alguns clergues conrearen algunes branques de la ciència i emprengueren els camins que els duien a la muntanya a la recerca de nous coneixements. Ho hem vist per al món científic en general; ara demostrarem que aquesta tendència també fou molt important dins del món de l’estudi i exploració del subsòl català.

A nivell general es detecta una important participació de representants de la clerecia en les primeres activitats excursionistes i en les recerques geològiques i espeleològiques. Coneixem força bé les figures de Font i Sagué, de Faura i Sans i fins i tot d'Adeodat Marcet, personatges dels quals ja hem parlat no massa més enrere. Font i Sagué i Faura i Sans foren els espeleòlegs més importants de la Catalunya del tombant de segle. Amb el primer s’iniciava la pràctica espeleològica al nostre país i amb el segon aquesta es consolidava. D’altra banda, Adeodat Marcet, benedictí de Montserrat i naturalista, participà en diferents exploracions, entre elles les del Club Muntanyenc a la cova del Salnitre i als Pouetons (1908), la segona a aquest mateix avenc acompanyant el naturalista Maheu, o la primera amb socis del CEC a l'avenc Font i Sagué (1911), assolint el fons de tots aquests avencs. Tanmateix fou soci delegat del Club Muntanyenc a Solsona.

Hem de considerar que aquests noms propis són la punta d'un iceberg que surava en el món de l'exploració del nostre país. Està comprovat que la clerecia fou un dels grups socials que més es va comprometre amb el fenomen de la Renaixença i així s'ha pogut afirmar que la defensa de la llengua i de la cultura catalanes va ser un dels seus objectius, fins i tot inscrit en l'agenda d'algun bisbe. Va ser un sector social molt important dins de la història de l'excursionisme català en general. I acabem de veure com moltes de les figures capdavanteres de la primera geologia o ciències afins eren persones que s'incloïen en els seus rengles. ¿Això es va deure a alguna raó concreta i específica o era un apèndix de la seva col·laboració en el terreny de la Renaixença primer i de l'excursionisme després?

Segurament no hi hagué una raó específica que fes que els clergues es preocupessin per la pràctica espeleològica, a banda de les que tingueren pel primer excursionisme, perquè la major part de les realitzacions espeleològiques passaren per l'àmbit excursionista (a banda de la recerca molt concreta d'alguns científics desvinculats del moviment excursionista). Però de totes les raons que empengueren la clerecia envers l'excursionisme -que van des de la coincidència d'objectius fins a un intent de recatolitzar una societat cada cop més secularitzada, sobretot d'ençà dels processos de desamortització del segle XIX i l'extensió dels pensaments de caire anarquista-, la més important fou la seva oposició, claríssima d'altra banda, a l'extensió de les idees evolucionistes, fonamentalment el darwinisme, doctrina que topava amb l'explicació bíblica de l'origen de l'univers.

Aquesta és una topada que no es pot desconèixer i que va ajudar, com qualsevol crítica, al creixement del coneixement científic, tot i que en certs aspectes pugui semblar que li era un fre.

Al nostre país, les idees darwinistes havien estat declarades herètiques i, davant d'un món que ja acceptava una petita dosi de diferenciació ideològica al seu si, es va produir un important intent, no tant d'esborrar les idees evolucionistes, com de fer-les compatibles amb la doctrina de la Creació. Els autors que han tractat el tema afirmen que amb aquest objectiu es bastí el Museu del Seminari de Barcelona, al front del qual hi hagué successivament Jaume Almera i Font i Sagué. Com reconeix Jaume Almera, va ser el bisbe de Barcelona qui va obrir una càtedra de geologia al Seminari Conciliar, "(...) á fin de que los jóvenes levitas estuvieran al corriente de la misma y juzgaran con conocimiento de causa sus conclusiones (...)". La seva Cosmogonía y geología, publicada l’any 1878, havia de servir-los de llibre de text. De la primera edició se'n tiraren 4.000 exemplars que es varen exhaurir contra les previsions del mateix Almera; l'obra va ser reeditada, augmentada i corregida, l’any 1904.

En aquesta nova forma de plantejar l’evolucionisme també cal citar un personatge de qui ja hem parlat en un altre apartat, Terenci Thos i Codina. En aquest moment cal retenir-ne com també ell admetia el,

Per això citava autors amb els quals no combregava en les seves idees religioses o socials, perquè el coneixement científic no podia ignorar les seves aportacions, tot i que l'últim capítol de l'obra tractada era un clar atac a Darwin i a les idees evolucionistes de Lamarck. També Font i Sagué escriví la seva obra El diluvi bíblic segons la geologia per defensar les mateixes idees, tal com abans ho havien fet Almera o Manel Solà. Segons Font, en la lluita que mantenien la ciència i la religió, la biologia i la geologia havien esdevingut el camp de batalla. Faura, deixeble de Font, tenia el mateix objectiu. Com digué Almera,

En aquest entrellat, l'any 1854, a Tudela, s'havien traduït del francès uns Elementos de geología sagrada que, pel cap baix, enregistraren un total de 18 subscripcions a Catalunya (una d'elles amb 14 exemplars). Posteriorment, Jaume Almera cita una obra de Joan Mir (La creación) que aniria en el mateix sentit. El que hem vist fins al moment ja serveix per afirmar que si més no una part de l'Església catalana es va acostar a la ciència amb un afany científic innegable, però també amb una agenda oculta prou important per contribuir al desenvolupament de la nostra coneixença del subsòl i de la natura en general.

Aquest afany d'atacar el darwinisme i tota mostra de coneixement que estigués en contradicció amb els dogmes de la fe va ser també un dels cavalls de batalla de La Veu del Montserrat, periòdic dirigit per Jaume Collell. En aquest grup de Vic, que la mateixa Veu qualifica de ciutat de Tomàs, la natura, com havien dit Torras i Bages o Muns i Serinyà, havia de ser com un temple. És en aquest context que l'abril de 1880 es funda a Barcelona l'Acadèmia Tomista. Aquest tomisme rehabilitat, que havia rebut el suport de Lleó XIII en la seva encíclica Inmortale Dei de 1880, veu el coneixement de les criatures com a saludable i fins necessari per a la fe i, seguint l'exemple de sant Tomàs, recomana la pràctica de les ciències naturals.

La rehabilitació del tomisme és un fet molt important en aquest canvi de mediança que estem estudiant i ens ajuda a explicar la presència de l’Església en la construcció de la nova representació de la natura. El cas de Montserrat (4.1 i 4.3) ha mostrat com persones vinculades al món eclesiàstic han estat capaces de sobreposar-se al contemptus mundi que propugnaven els pares de l'Església i les mateixes Escriptures i d'aquesta manera descobrir en la Creació un món bell i agradable als sentits. Del caos es passà al cosmos, i d'aquest a l'harmonia de la creació. Però el cas montserratí també mostra que hi ha diversos eclesiàstics que varen dur a terme autèntiques investigacions científiques. Aquest fet s’explica a través de la posició que, davant la modernitat, va adoptar bona part de l’Església catalana. En aquest sentit, la censura de la Cosmogonía y geología de Jaume Almera (signada l'any 1877) deia que en tots els temps havia estat útil l'estudi de les ciències naturals "(...) para que el hombre fijando su vista en los seres creados elevara su entendimiento al conocimiento de las cosas increadas, y particularmente á Dios que es autor de todas ellas (...)".

Si Almera fou dels primers autors a utilitzar el mot paisatge, altres clergues com Font i Sagué, Adeodat Marcet, Joan Segura, Antoni Navarro o Faura i Sans sortiren a la muntanya, amb la motxilla a l'esquena, per descobrir i admirar la creació. És cert que tenien un interès molt clar per evitar una ciència totalment laica, però no ho és menys que formaven part d'una tradició religiosa que havia estat capaç de representar-se el massís de Montserrat en termes de bellesa estètica i d'investigar-lo científicament. Sempre s'ha cregut que l'Església ha estat molt vinculada al primer excursionisme català i és cert, tot i que l'estadística no ho permet veure a les clares. Però el clergat hi fou molt present, des de Verdaguer a Jaume Oliveres. ¿Seríem capaços d'entendre les gestes d’aquest darrer als Encantats o a l'Aneto en un context de menyspreu del visible? ¿O les exploracions subterrànies de Font i Sagué o de Faura i Sans?

Amb el pas del temps, l’explicació bíblica de la geologia de Montserrat i de la resta de muntanyes va anar perdent pes: es produïa així el que en podem dir una dessacralització del món. Però, en comptes d’una visió objectiva de la realitat (que d’altra banda mai no és del tot possible), el que es va posar en el seu lloc va ser una nova visió que conservava una estructura molt semblant a la que abans hi havia sigut preponderant: és a aquesta nova mediança que li donarem el nom de reencantament del món. Així, malgrat que als anys trenta del segle XX encara un geòleg com Jacint Elias es plantejarà els Senyals del Diluvi al Vallès, l'any 1911 Carreras i Candi ja negarà el vincle de Montserrat amb el discurs bíblic i l'emparentarà amb el fet nacional:

Carreras i Candi ens mostra molt clarament el que més endavant anomenarem reencantament de Montserrat, i amb aquesta expressió ens referirem a aquest salt qualitatiu: el pas d'una visió religiosa del món a una representació en clau nacionalista. Serà llavors el moment de recordar aquestes paraules de Carreras Candi.

Tot i que la clerecia es va acostar a la ciència amb un projecte social molt concret, aquest fet no impedí el desenvolupament d'algunes de les branques més importants de les diverses ciències dites naturals, la geologia especialment.

Aquest capítol ens ha ofert un marc general per plantejar el canvi radical que amb la modernitat es va produir en la relació entre el Cristianisme i el món exterior. Poc a poc, les categories del contemptus mundi han anat quedant desfasades i els mateixos capellans esdevenen científics que es plantegen descobrir el món que els envolta. Remarquem que bona part d’aquestes tendències es feren dins o en contacte directe amb el món de l’excursionisme.

A l'edat moderna, algunes muntanyes eren conegudes com a indrets on les coses sagrades (o/i excepcionals) es mostraven. Per a Francesc Marès, per exemple, Maria "(...) vol, que las Montanyas sian lo Teatro, ahont ella representa las grandesas de la sua soberana magestat; y lo lloch, ahont fa claras demostracions de son infinit poder". També Nicolàs Cerdà creia que Montserrat era la muntanya que Maria havia triat com a "(...) glorioso Theatro de sus Triunfos". Un altre cas molt clar és el Jardín de María de Narcís Camós, especialment quan parla de Nostra Senyora de Montalegre, des d'on es descobreixen "(...) muchos montes de Aragón y Cataluña, entre los cuales se ven los de la Virgen de Montserrat". Camós pensa Montserrat, no de forma independent, sinó com la muntanya de la Verge Maria. En el mateix sentit, Francesc Marès deia que el Ter naixia de la muntanya de nostra Senyora de Núria. Aquesta forma de transcendència és paral·lela al menyspreu del món que ja hem aprofundit en un altre lloc.

A part del cas del Montserrat renaixentista (vegeu 4.1.1), també la Selva del Camp presentarà un canvi en aquesta negació del món físic i la seva admiració. Tot i que els benifets de la comarca es devien a l'acció del Senyor, el sermó d'Honofre Manescal (1602) ja parlava de Nostra Senyora de Paret Delgada en els següents termes:

Si bé és cert que en Manescal ja trobem una ermita que dóna regalo a la vista i que, com en diferents passatges de Camós (tot i que en el primer en un sentit força diferent), embelleix la muntanya dels seus rodals, el salt qualitatiu es va fer una mica més tard.

En general, com diu Josep Romeu i Figueres, el segle XVIII posa mesures a les coses. És cert, però cal no oblidar que al costat d’aquest tipus d'obres que volen amidar el món també trobem algunes expressions paisatgístiques. D'una banda tenim els treballs que s'interessen per les mesures de les viles, els seus límits, el número d'habitants i de cases construïdes. És, per exemple, el cas d'un manuscrit conservat a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB) que data de 1719. Altres treballs, tot i que s'interessen per les qualitats del terreny, continuen oblidant la "dimensió paisatgística": és el cas del manuscrit Corregimiento de Barcelona, dipositat també a l'AHCB. En aquest trobem alguns detalls sobre la qualificació del lloc, la seva jurisdicció, el nombre de cases i d'habitants, la situació i el tipus de terreny i els seus límits. És el mateix que observem en un altre manuscrit, el Libro de los Corregimientos de Barcelona y Tarragona, dipositat també a l'AHCB. Altres manuscrits germans d'aquests es poden consultar a la Biblioteca Nacional de Madrid. Es tracta dels que fan referència als corregiments de Girona, Mataró i Tarragona (vegeu més enrere, cap. 3.4). En definitiva, el projecte d’estudis de la Il·lustració posat en pràctica i mostrant un món des del punt de vista estadístic.

Però no només hi hagué dades objectives i sèries estadístiques en aquell segle XVIII. Segons que ha dit José Miguel Muñoz, sembla segur que al segle XVIII, com a resultat de la modernització, augmenta el número de santuaris situats en llocs amens. En aquest context general, a mitjan segle la publicació del Compendio historial (1758) donaria una nova visió a la muntanya de Montserrat, visió que ja hem vist al segle XVI, però que semblava haver-se apagat al llarg del XVII. El seu anònim autor, potser sense ser-ne massa conscient, fixarà un dels tòpics més repetits i interessants de la representació de la muntanya a Catalunya.

Només començar, el Compendio diu que Montserrat és diferent de totes les altres muntanyes, tot i que algunes l'hagin volgut copiar. Una particularitat d'aquesta muntanya és que:

En primer lloc, ens hem d'adonar que Montserrat és l'excepció en aquest moment central del segle XVIII: les altres muntanyes no són generadores de consol ni d'alegria. Fixem-nos, també, que la seva peculiaritat és un premi al comportament de les masses rocalloses, les quals varen esquerdar-se en el moment que Jesús expiava al Gòlgota. Montserrat és alegre, malgrat que la seva forma recordi la mort de Crist; però la seva alegria sorgeix d'un sentiment del sagrat: el paisatge no és gens clar en la representació que dóna el Compendio. Montserrat és una muntanya sagrada, prodigiosa i miraculosa feta per ser el tro de la Verge. La seva visió s’obre a un món d'ensenyaments religiosos:

Els mots no són les coses, però ajuden a fer-les. El procés de dessacralització de la societat catalana permetria que aquestes mateixes paraules reflectissin un sentiment paisatgístic molt clar. D'aquesta manera, el tema de Montserrat com a muntanya que no causa horror, ans al contrari, serà reprès al segle XIX, primer per Ramon Muns. La seva intenció és fer un llibre de pietat, no d’erudició històrica o de poesia, un llibre,

En un text amb aquestes intencions, sobta que en la narrativa de Muns, a més de consol i alegria, Montserrat causi satisfacció i goig:

Malgrat que es dirigeixi als fidels i que els vulgui "formar", Muns introdueix elements nous en aquella idea que formava part d’un bassin sémantique que venia de mitjan segle XVIII, elements que donen una dimensió clarament paisatgística a la seva representació de la muntanya montserratina: aspectes climàtics, visuals, de salut, etc. Ara bé, amb tot, Montserrat segueix havent estat designada per ser el "(...) trono y morada de una sagrada Imágen de María santísima (...)".

En aquesta evolució que pretenem estudiar no podem descuidar-nos de parlar del capítol sisè de la història de Montserrat de Miquel Muntadas (Manresa, 1871). Aquest duu per títol "La montaña de Montserrat relativamente á los que la visitan". En aquest apartat de la seva obra, Muntadas es fa dipositari del mateix bassin sémantique quan escriu,

De la manera que està disposada la frase en el seu context, hem de suposar que es tracta d'una pregunta retòrica que el mateix autor vol respondre. En aquest context, resulta clar que la resposta és que:

En canvi, a Montserrat passa tot al contrari: mirat de qualsevol angle, no produeix sinó plaer (i evidentment això passa perquè és una serralada dedicada a Maria). Si es recorre la muntanya,

Amb Muntadas, més clar que anteriorment, hem trobat un sentiment de paisatge i d'estima per la muntanya de Montserrat, excepcional -això sí-, lligat al món sagrat –també-, però ja prou potent i autònom com per fer-nos pensar que som davant d'alguna cosa força diferent.

Més o menys de la mateixa època que el treball de Muntadas serien una sèrie de manuscrits de Joaquim Salarich i Verdaguer que deixen veure com les muntanyes que envolten la plana de Vic passen a formar part d'un paisatge agradable. Tot i que no formen un paisatge en elles mateixes, per a Salarich, les muntanyes ja han passat a formar un "bello horizonte". L'escrit d'aquest metge osonenc no dóna la impressió de referir-se al Montseny, sinó més aviat al Pirineu i al Prepirineu. Però el gran canvi, el que en aquest apartat ens interessa de ressaltar tindrà lloc precisament al Montseny, on, per segona vegada, les élites culturals que estem estudiant "descobriran" una muntanya en termes de paisatge. En aquest punt caldria parlar de la memòria que Jaume Almera va llegir a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona l'any 1882, de la qual ja hem parlat més enrere (2.2, 5.2.2 i 5.2.3). Recordem només que Almera convidava a pujar al Montseny durant els mesos d'estiu.

Aquesta estima en sentit paisatgístic del massís del Montseny es veu clarament en els escrits de Maria del Pilar Maspons i Labrós, també coneguda com a Maria de Bell-lloch. Aquesta escriptora, l'any 1880, guanyà un premi als Jocs Florals de Barcelona per l'obra Montseny, en la qual, entre altres coses, es llegia:

En aquesta treball literari el sentiment del paisatge és el que condueix el viatger envers l'altura suprema. Així, comentant la llegenda de l'ermita de Sant Miquel dels Barretons, Maria de Bell-lloch diu que,

Aquesta mena d'idees no són massa allunyades de les que exposava el berguedà Jacint Vilardaga, deu anys més tard. Però per contrast amb la nostra autora, aquí -si més no en aparença- el paisatge resta sol, els valors religiosos han fugit d'un medi ambient ja plenament dessacralitzat. Els valors estètics, de la bellesa, triomfen per damunt de l'obertura divina, malgrat que aquesta postura serà difícilment esborrable:

Josep Reig i Vilardell també deixa veure aquest "nou" sentiment del paisatge muntanyenc, especialment en parlar d'Alins (Pallars Sobirà):

Així que, tornant a Montserrat, el pare Crusellas, monjo del monestir, l'any 1896 ja parlarà de la serralada com d'un "bellísimo monte", diferent de la resta del món. I és que, en ple procés de dessacralització, Crusellas reprèn el tema del Compendio:

Potser la lletra és la mateixa que hem vist més enrere, però el ritme és força diferent: ens trobem davant d'un bellísimo monte! Una muntanya que ha esdevingut tan "(...) sublim i magestuosa (...)" com la que fa de fons a una poesia d'Anton Vila i Sala premiada en els Jocs Florals de 1897. El tema serà reprès per la Guia histórico-descriptiva del peregrino en Montserrat, publicada l’any 1909.

En tots aquests autors que parlen de Montserrat, les paraules són gairebé les mateixes fil per randa, però allà on el Compendio veia l'accés a un món sagrat, els autors posteriors troben un món immanent en ell mateix, un país que ha esdevingut paisatge i no dei-satge. A nivell general, amb el pas del temps, les muntanyes han anat agafant mesura humana, són assequibles; les feres i les pors les han anat abandonant. Així, l'any 1936, un personatge que signava J. M. de S. (era potser Josep M. de Segarra?) afirmava que la principal condició del Montseny era que resultava una muntanya humana, sense deixar de ser tan salvatge, tan excursionista com es volgués. Per a ell, pels cims pirinencs un se sent petit, sent la sensació del sublim, però el paisatge hi deixa de ser hospitalari. L'autor diu que allí els visitants se senten com intrusos en el palau dels trons i dels llamps.

Hem arribat al moment que, davant la pobresa dels aranesos, Antoni Viladevall, un capellà de la mateixa Vall, proposarà l'exploració de diferents possibles fonts de riquesa: l’aigua, els prats -als quals dóna valor paisatgístic- els boscos i les mines. Pel que ens interessa, cal fer atenció a un nou tipus de riquesa:

Viladevall és un apologista del sublim, com tindrem ocasió de tractar més endavant (7.1). Un apologista que crida l'arqueòleg, l'arquitecte, l'afeccionat a les antiguitats i a la història, però també l'alpinista (sic), " (...) y yo les aseguro que ninguno de ellos se arrepentirá de haber visitado aquella tierra tan desdichada, aunque tan digna de mejor suerte".

El mateix que dèiem de Viladevall, ho podríem dir de Jacint Vilardaga, que, com hem vist, també a la fi de segle proposava de pujar als cims del Berguedà per fruir de les meravelles de la natura: per a ell, des dels cims de les muntanyes berguedanes es veia "(...) uno de los espectáculos más hermosos (....)" de la natura.

En el mateix sentit, l'any 1859 el prevere Pau Parassols escriu una obra sobre Sant Joan de les Abadesses amb l'objectiu de donar a conèixer el que fa referència a la Sagrada Forma, o Sagrat Misteri de Sant Joan de les Abadesses i alhora trencar amb algunes tradicions. Enmig d'aquest llibre trobem la següent defensa paisatgística: les rodalies de Sant Joan,

Podríem continuar la llista de les citacions per indicar aquest sorgiment del sentiment paisatgístic en el si de la clerecia catalana i il·lustrar aquest procés de dessacralització del món. Però potser no cal estendre's massa més i podem passar a estudiar altres fonts documentals. Per concloure aquest apartat podríem dir que la literatura de tipus hagiogràfic o les monografies que pretenen descriure llocs sagrats han començat a mostrar canvis que a nosaltres ens permeten fer una primera aproximació a la cronologia de l’aparició del sentiment paisatgístic a casa nostra. Amb les sèries documentals que estudiarem seguidament podrem fixar aquesta cronologia d’una manera més clara.

A banda de la literatura escrita, també a través d’altres fonts documentals podem veure com el sentiment del paisatge va sorgint (també) d'una realitat religiosa que cada cop està més propera a la terra, i potser menys connectada amb les coses celestials. La primera sèrie que ens interessa explorar és la dels goigs. En ells, l'interès pels llocs per on aquests sants i verges havien corregut i on eren venerats va ser un fet força recent.

Començarem constatant que Antoni Comas dedica una mica més de mitja pàgina del volum cinquè de la Història de la literatura catalana a parlar dels indrets dels ermitatges que apareixen en els goigs. Malauradament, Comas no fa més que dir-nos que "De vegades, els goigs fan una breu al·lusió o descripció del lloc on es troba l'ermitatge (...)", per passar després a donar quatre exemples sense sistematitzar d'aquestes descripcions. Per intentar suplir aquesta mancança ens resultaran molt útils els treballs de Joan Baptista Batlle -treballs que presenten 200 reproduccions de goigs dels segles XVII i XVIII-, l'estudi i edició de textos de Dominique de Courcelles, i les col·leccions de goigs de la Biblioteca de Catalunya.

D'entrada cal dir que no tots els goigs parlen dels llocs en què es troben les imatges o capelles, fins i tot quan aquestes són en indrets poc coneguts (tot i que aquests llocs no eren desconeguts per als fidels, car els goigs es compraven o aconseguien en els llocs on es bastien les capelles). Cal donar-li la raó, doncs, a Comas quan diu que només a vegades els goigs fan descripcions dels llocs. A més, quan ho fan, no hi trobem més de quatre mots, breus i concisos, per donar-nos aquest tipus d'informació. Evidentment, ens podem demanar com qualifiquen el lloc només en aquests casos, i és precisament això el que farem en aquest apartat de la tesi. Per veure-ho, el millor és il·lustrar-ho amb exemples concrets publicats als segles XVII, XVIII i XIX.

Començarem per unes Coblas de Nostra Senyora de Bellver, impreses a Girona, l'any 1618, que deien:

"En una montanya gran
estaveu vos retirada
ahont molta gent y van
a veure vostra posada".

En el mateix sentit, els Goigs de Nostra Senyora del Corredor (Barcelona, sense data) parlen també d'una "gran Montanya" on Déu va voler que la Verge fes campanya.

Uns altres goigs de Nostra Senyora de Núria, publicats l’any 1627, diuen que va ser un miracle trobar la Verge "(...) en montanya tan fragosa". El mateix volum conté uns altres goigs que diuen:

"En una freda montaña
en lo Bisbat de Urgel
està sempre aparellada
pera donarnos remey".

Uns altres Goigs de Nostra Senyora de Nuria (Barcelona, sense data) també diuen que la Verge:

"En una freda montanya
s'en és volguda pujar (...)".

En el mateix sentit, uns altres Goigs de Nostra Senyora de Font-Romeu ques cantan en la sua capella, també publicats a Barcelona, sense data, insistien igualment en la fredor a la muntanya:

"En una freda montanya
del terme de Odelló (...)".

Per la seva banda, la Verge de la Gleva, segons les Cobles de la Verge Maria de la Gleva (Barcelona, 1635), va ser trobada "(...) jus terra amagada en un lloch de poc valor". La del Far va voler baixar del cel "(...) En rocas, y montanyas (...)" i la seva ermita es troba

"En una terra deserta
es vostra hermita sagrada,
que estant à Deu dedicada
tè del cel la porta uberta".

També la Mare de Déu dels Angels tenia la seva ermita en un lloc desert. Uns altres goigs, publicats a Barcelona, l'any 1874, també parlen en aquests termes de les rodalies del santuari de Meritxell (Andorra):

"Per lliurarvos de la sanya
Del infiel perseguidor,
Per molt temps la erma montanya

Els Goigs del gloriós sant Joan Baptista del Herm, publicats a la Seu d'Urgell, sense data, diuen que la imatge de la Verge va ser trobada "(...) en aquest herm (...)".

Com hem pogut veure amb aquests exemples, els qualificatius dels llocs on es troben els ermitatges normalment solen ser neutres (alt, solitari, fred, gran, etc.) o negatius (erm, desert, de poc valor, etc) i, en general, no acostumen a haver-hi adjectius que facin referència a la bellesa ni a l’amenitat del lloc. Per contra, sabem que la Verge del Puig de França va ser trobada en un lloc que "santifica" tota una muntanya que és presentada com una "(...) alta montanya rica, Puig de França nomenada". En aquest cas la muntanya és rica i alta. També unes cobles a Sant Elies, de 1701, parlaven de la muntanya vallesana com d'una muntanya "rica". Aquests són els dos únics casos en què hem pogut trobar referències a la riquesa dels llocs on es varen bastir aquestes ermites. Essent tan pocs presents, caldria creure que no és per una qüestió estètica que la seva situació esdevé important (rica), sinó per ser llocs de valor sagrat. Aquest sentit queda clar en els Goigs del gloriós abat sant Gil (Barcelona, 1675):

"(..) jove vinguéreu a Nuria
per fer penitència estranya,
elegint esta montanya
per burlar-vos del món vil (...)".

En aquest punt és l'allunyament del món el que busquen els ermitans i d'aquesta manera indrets com Núria esdevenen deserts: els mateixos goigs deien:

"Diu-se que, quan habitàreu

en aquest aspre desert (...)".

És la fugida del món físic el que trobem darrera d'aquesta manera d'entendre el medi ambient, fugida d'un món vil, aspre i desert a la recerca d'una riquesa espiritual. Aquesta és la riquesa que la muntanya podia aportar, segons els goigs. En aquest sentit, unes Coblas del gloriós prophetà (sic) sant Eliàs (Barcelona, 1701) deien:

"En esta rica montanya
terme de Vilamajor,
los devots ab gran fervor
os fabricaren la hermità,
Santa-Susanna ha imitat,
gosant per ço los favors (...)".

La riquesa de l'ermita no és el seu paisatge, sinó els favors que els elements sagrats comuniquen a través seu. Així els Goigs de la gloriosa verge y màrtyr santa Madrona (Barcelona, 1677) deien:

"O montanya molt dichosa,
bé merexeu ser lloada,
puix pedra tant preciosa
dintre de vós s'és trobada (...)".

La muntanya que ha de ser lloada, no ho és per ella mateixa, sinó pel fet d'haver contingut el record d'alguna persona santa. Com ja hem vist, la voluntat divina es manifesta en les muntanyes on alguns personatges sants s'han retirat per fer penitència:

"La divina Omnipotència
volgué que en esta montanya
de la alta Brufaganya
fésseu aspra penitència (...)".

En aquest sentit, la mirada des del cim no havia de ser una mirada física i generadora de plaer, sinó una mirada moral:

"Estau en alta montanya
y mirau de totas parts,
veheu los mals de la plana,
de montanyas y poblats,
remediau las soledats
de aquell qui-us té fel (sic) criat, etc".

Els santuaris són llocs de comunicació amb el més enllà, amb els éssers sobrenaturals, que es troben en llocs deserts o allunyats del que se suposa el centre del món. Però, per la seva qualitat sagrada, esdevenen el centre autèntic del món, si més no en certs moments que també han de ser sagrats. No sempre, però sí en força ocasions, els llocs apareixen en els goigs. D’aquesta manera, les Cobles al gloriós bisbe y martyr Sant Martyria (Girona, 1668) diuen "Arribats a una Costa baix la qual hi ha un Estany de aygua corrent, y dolça (...)", per referir-se a Banyoles. Els goigs de nostra Senyora del Gresolet (Barcelona, 1669) expliquen que Maria vol ser venerada "(...) en aquest lloch tan quiet (...)". És curiós constatar que uns altres goigs dedicats a la mateixa verge, impresos a Girona per Jeroni Palol (1670), comencen més o menys com els que hem vist abans de la Verge del Far:

"Pus en rocas, y montanyas
heu volgut baxar del Cel
en aquest lloch tan retret
siau nostra intercessora
Maria de Grasolet".

En aquests dos goigs, Maria s'ha volgut manifestar en roques i muntanyes, però el santuari del Gresolet conserva la seva peculiaritat: el fet de ser un lloc retret. L'impressor o l'autor d'aquesta cobla es va voler assegurar que deixava clara la solitud del paratge, perquè aquest mot apareix cinc vegades en el goig. Aquest lloc "tan retret", és a més desert:

"En una terra deserta
es vostra sagrada Hermita,
que estant a Deu dedicada
tè del Cel la porta uberta".

Aquesta és una segona coincidència que trobem en ambdues glosses. Però la solitud del lloc no era repetida, com tampoc no ho és la petita "situació" de l'ermita:

"A vista de tres montanyas
Pedraforca, Cadi, y las Costas
estau Divina Amazona
remediant necessitats nostras
preservannos de pecats".

Uns goigs de Nostra Senyora de Finestres (1704) insisteixen en la soletat del lloc:

"En tan aspra soledat
està la vostra capella
(...)
La muntanya que s'empina
Finestres va demostrant (...)".

Com anem veient, malgrat seguir models comuns, els goigs han de fer concessions als llocs o a les especificitats dels sants locals. Però de moment, pel que fa al que a nosaltres ens interessa, no trobem res més que unes notes fredes per situar el gojaire en el seu lloc. Es també el cas dels Goigs a Nostra Senyora de Montserrat molt devots (Barcelona, 1673):

"Vostras divinas Montanyes
que par que serrades son,
per ser tan altas, y estranyes
tenen fama en tot lo mon;
sobre tot ningu ignora
ser major vostre pietat".

En aquest cas, les muntanyes són altes i estranyes, però l'important, allò que ningú no oblida, és la pietat de la Verge. La Verge del Port de Barcelona, segons uns Goigs de 1688, va ser trobada "(...) à la cova alli junt à la marina; baix de la montanya alta (...)" de Montjuïc. Els Goigs del glorios Sant Sagimon Martyr, y Rey de Borgonya (Barcelona, 1697) també insisteixen en què la muntanya és alta, en aquest cas eminent:

"En Vich Ciutat afamada
rebereu los Sagraments;
demanant per fer jornada
les montanyes eminents".

Eminent i també alta, perquè sant Segimon, en tornar a la seva terra, va deixar "(...) lalta montanya (...)". Les Coblas de Nostra Senyora de Callar de la Parroquia de Villalonga (1703) diuen també que

"Es la vostra santa Casa
en la Coma del Callar,
à vista de Ter que hi passa,
y prou mal cami que hi ha,
molts desastres succehexian (sic)
mes ningu pres mal no hi ha".

L'any següent, a Girona, es publicaven els Goigs de la molt gloriosa santa Magdalena situada en la parròquia y montanya de Sant-Privat de Bas, bisbat de Gerona, que també fan referència a una penya alta:

"Als qui-us van a visitar
en aquella alta penija (sic)
vullau-nos sempre ajudar (...)".

En el cas d'uns goigs citat per Antoni Comas, la muntanya de Núria esdevé "freda",

"Una muntanya escarpada,
mig any coberta de neu,
volgué pendre per estada
la Mare del Fill de Déu".

El mateix sentit el trobem en els Goig de Nostra Senyora de Gracia (Escaldes, la Cerdanya), impresos a Perpinyà, l'any 1724:

"En una freda montanya
Dels altissims Pyrineus
En la terra de Cerdanya
(...)
En lo lloch de las Escaldas,
Es vostra Santa Capella.
De la montanya en las faldas
Naix aquella Font tan bella (...)".

Per completar tot el que hem vist en l’estudi detallat dels gojos, direm que l'any 1657 es publicava el Jardín de María de Narcís Camós, obra en què la muntanya on se situen les verges i on passen les seves llegendes hi és molt poc present. Per a Camós, la Verge "alegra", "suaviza", "adorna", "enriquece y adorna" els diferents santuaris marians de l'Urgell. I és que, per exemple, la imatge de la Mare de Déu de Caldes de Boí va fer aparició per "(...) suavizar con ella la aspereza del lugar (...)", i la de Font-Romeu, "Suaviza un desierto y áspero lugar de la parroquia de san Martín de Odello (...)".

En els goigs que hem vist, la Verge es manifesta, doncs, en llocs freds, deserts, generalment erms, apartats i, sobretot, desagradables. Llocs de contacte amb la divinitat, però extraordinaris, llunyans, fins i tot temuts. Només la seva presència serveix per suavitzar l’indret i fer-lo més humà (o, precisament, sobrehumà).

Ara bé, si fem un salt temporal i ens situem a la segona meitat del segle XIX, trobarem canvis interessants. Els goigs segueixen essent més o menys el mateix que havien estat, però alguns d'ells presenten trets diferents i que a nosaltres ens interessen sobremanera. El primer del qual parlarem és un Himno que la Ven. Tercera Orden del S. P. S. Francisco, imprès a Vic l'any 1855. En ell es llegeix:

"Destierras cual bálsamo
Del pecho tristura,
Ornando natura
De gracia gentíl

El lóbrego páramo
Dulzura le riega
Semeja la vega
Hermoso pensíl".

És possible que aquí hi trobem un sentiment paisatgístic amagat? És possible que el páramo esdevingui, per acció del sant, hermoso pensil? Per veure-ho clar fixem-nos en un altre cas molt interessant, el que ens ofereix la Despedida a la Verge de Font-Romeu, obra impresa a Perpinyà, sense data, però que l'ortografia permet situar a la frontissa dels dos segles. En aquest cas hi llegim uns primers versos que han estat copiats, com el mateix goig reconeix, de la Despedida a la Verge de Montserrat (1860) de la qual tot seguit parlarem. El que la fa interessant, més que els termes copiats, és el fet que va acompanyat de tres gravats: una vista de Font-Romeu a principi de segle XIX, una vista moderna i una pujada al Calvari. Aquests dibuixos són clarament allò que avui dia entenem com a paisatges, fet que queda més clar si llegim els versos que abans esmentàvem:

"Bonica es la montanya,
bonica en soledat,
bonica per sas galas
que sembla un etern maig".

Fins aquí la Despedida de Font-Romeu, un lloc que ja no cal que la Verge suavitzi, com hem vist en Camós, perquè ja és un lloc agradable. La muntanya ja és bella per ella mateixa. Ara bé, la Despedida a la Verge de Montserrat, publicada a Barcelona l'any 1860 i que -com hem dit- li havia servit de model, continuava:

"Ditxoses puntas altas,
que Deu vos ha aixecat
per ser de nostra Mare
la guarda natural"

Tot i que, si ho jutgem per la fredor sentimental de la descripció, semblaria que haguéssim perdut el sentiment d’estima immanent per la muntanya, no oblidem que aquest va ser l'original que començava dient "Bonica es la montanya". Per si això fos poc, cal dir que el text s'acompanya d'un gravat que duu per títol Covas de Montserrat sobre Collbató, il·luminadas ab fochs de bengala. El gravat permet parlar d’un descentrament de l’espai sagrat montserratí, que ja no giraria al voltant de la Santa Cova o del monestir, sinó d’un element profà com són les coves de Collbató. El títol del goig (despedida) és molt rellevant i més que un comiat ens trobem davant d'un acomiadament de la Verge!

En el mateix sentit, el mateix any 1860, també a Barcelona, s'imprimia un goig que duu per títol Cansó dels dos Romers en què apareix un gravat (que ocupa mig goig) titulat: Montanyas de Monserrat, vistas desde Manresa. Aquí fins i tot el monestir hem perdut de vista! Només la muntanya tota sola ocupa el lloc abans sagrat.

Sembla clar, doncs, que a final de segle XIX hem fet el salt de la religió al paisatge, del valor moral en sentit estricte al valor moral tenyit d'estètica. I, en aquesta estètica, la muntanya va prenent el seu lloc.

En aquest context entenem les Coblas de Monserrat, impreses a Manresa i a Girona, l'única tirada datada de les quals que hem pogut trobar és la de Girona, 1899. En aquestes es llegeix:

"Son fetas ab gran primor
las costas de Monserrat
per la gala de Maria
y de son fill amat".

Possiblement ja en tenim prou per afirmar que a la darreria del segle XIX alguns goigs ja no són el que foren: les costes de Montserrat són fetes amb primor! El sentiment religiós ha permès l'entrada d'alguns motius paisatgístics. En aquest cas, el cant religiós, sense deixar de ser un cant al més enllà i essencialment sagrat, ha donat entrada a un àmbit de representació fins llavors "negat". I és que el goig, no podia dessacralitzar-se sense deixar de ser ell mateix. En canvi, com veurem més endavant, la literatura hagiogràfica podia parlar dels personatges i dels llocs sagrats sense deixar de ser literatura.

Durant l'edat mitjana i moderna difícilment s'hagués parlat de les ermites i santuaris muntanyencs com a llocs que poguessin produir plaer estètic, però des del segle XIX aquesta nova mediança va ser possible a Catalunya, com ha demostrat el món del llenguatge escrit per diferents clergues catalans.

Una altra sèrie documental, la dels goigs, ha permès perfilar encara més aquesta evolució: a la darreria del segle XIX el goig comença a canviar i, sense deixar de ser un goig produït per referir-se a elements sagrats, inclou en la seva materialització diferents elements paisatgístics.