Una bona manera de treballar sobre la imatge de les muntanyes a l'època moderna és estudiar detingudament la seva representació dins de la cartografia. En el transcurs d'aquest exercici es pot veure si algunes muntanyes eren percebudes pels cartògrafs europeus, quines eren aquestes i intentar esbrinar-ne els motius. Com diu Josep Maria Rabella, la història de la cartografia també ha estat la història de la subjectivitat en la percepció del món i la crònica de les doctrines que han pretès d'explicar-lo. "I és que els mapes, en bona part, no han descobert gaire la realitat del territori, sinó que, com les arts o la literatura, han reflectit més aviat allò que cada cultura hi ha volgut veure i destacar". "Sempre ha estat difícil per a la humanitat diferenciar entre l'entorn i la fantasia, entre el real i l'imaginari". Aquestes idees acosten la cartografia al punt de mira de la geografia cultural per a la qual no hi ha cap realitat geogràfica que no hagi estat vista a través d'un prisma cultural determinat. La cartografia que veia, o que no veia, les muntanyes, o algunes muntanyes, és una cartografia pròpia d'una cultura determinada: els mapes de l’edat moderna donen una informació molt important, no només per entendre el món físic en què vivien els seus autors, sinó també (i potser especialment) el món social. Aquella cartografia representava les muntanyes, no tant en funció de la seva alçada o volum, sinó en funció d'un "pes cultural determinat".

Per veure el perquè de la representació de les muntanyes durant l’edat mitjana, hem treballat sobre la cartografia de Montserrat, del Montseny, de Sant Llorenç del Munt i del Canigó. Hem triat aquests massissos pel fet que tots ells estaven situats prop de les vies de comunicació que lligaven la Península amb Europa i, per tant, eren visibles per als viatgers. Especialment els tres que formen part de la Serralada Prelitoral, són molt iguals quant a alçades i extensió. Això els havia de fer més o menys físicament visibles per a viatgers i cartògrafs. De manera que, si trobem algunes mancances quant a les seves representacions (sobre el mapa o no), aquestes no es deuran tant a qüestions ambientals com a la representació que els homes i les dones de l'edat moderna es feien d'aquestes serralades.

Quant a l'estudi de la cartografia, el període de temps que ens interessa va des del segle XV fins al XVIII, i l'allarguem en alguns casos fins als inicis del XX per a les fonts escrites. Els mapes consultats apareixen citats en els quadres de l'annex número 1. En el marc cronològic de la documentació estudiada volem remarcar que hem donat menys importància als materials del període contemporani, especialment pel fet que els segles XIX i XX suposen un important canvi en la cartografia i els resultats obtinguts en el seu estudi són molt semblants al que coneixem avui dia: no tenim suficient distància per parlar d'ells amb prou objectivitat.

Quant a l’inici cronològic de la nostra recerca l’hem situat al segle XV perquè després de l'edat mitjana gairebé no es varen fer mapes de les zones estudiades. Podríem, i seria amb raó, parlar de la crisi de la cartografia catalana i espanyola a l'edat moderna:

Amb tot, el segle XV fou més aviat minso quant a la producció dels materials que pretenem estudiar. Segons Ignasi Maria Colomer, a Espanya no es va editar cap mapa durant el segle XV; alhora sabem que només 16 obres referents al conjunt dels Països Catalans anteriors al segle XVI consten al catàleg editat pel mateix Colomer. Del segle XVI coneixem el mapamundi de Gaspar Vopelli; a la fi del XVII apareixen un mapa de Mallorca i un parell del Rosselló, alhora que dos mapes de Catalunya quedaren manuscrits: el Borsano i el Darnius. D'aquesta època tenim el mapa atribuït a Vaquer en el qual Catalunya queda en bona part tapada sota la figura de sant Jordi.

La renaixença cartogràfica catalana es donarà al segle XVIII, no ja de cara al mar, sinó amb vistes a l'interior. Es el moment de la publicació dels mapes d'Aparici i de Garma, que seran aprofitats com a model per López Vargas i pel santpedorenc Espinalt.

En total, doncs, una dotzena de mapes fets a Espanya en tres segles (XVI-XVIII). Per aquest motiu, i amb la finalitat de poder arribar a trobar la representació de la muntanya dins de la cartografia de l’edat moderna, hem utilitzat una base de dades més àmplia que inclou tots els mapes que representen el conjunt de les terres de parla catalana o, si més no, el Principat de Catalunya. Això vol dir que hem estudiat fonamentalment la cartografia europea feta amb intenció de representar el conjunt de les terres de parla catalana o, si no més, Catalunya.

Feta la recerca quantitativa trobem que Montserrat, en el sentit muntanyenc que aquí ens interessa, apareix com a mínim en 114 mapes dels que hem pogut conèixer (vegeu l'annex 1). Malgrat que no consta a tots, es pot dir que apareix en una multitud de cartes geogràfiques. A vegades el seu nom s'aplica a una serralada, d'altres a un santuari; fins i tot alguns mapes repeteixen el nom per referir-se a les dues coses. Això no vol dir que Montserrat fos més conegut a fora d'Espanya i de Catalunya que no pas a l'interior; en tot cas hauríem de tornar a parlar de la crisi de la nostra cartografia. Les altres muntanyes, amb algunes excepcions, no són massa representades, si més no de forma individualitzada i diferenciada.

Ara bé, Montserrat (especialment), el Canigó i el Montseny eren molt "coneguts" en la cartografia europea estudiada. Hem escrit coneguts entre cometes per indicar que se sabia que hi havia alguna cosa (muntanya, monestir, potser totes dues realitats alhora) que duia aquest nom, fet que no implicava un coneixement directe, en viu, del lloc. Més endavant veurem com altres representacions cartogràfiques ens ajudaran a precisar el coneixement que es tenia d'aquesta realitat.

Les taules de l'annex 1 permeten veure la quantitat de mapes en què Montserrat, el Montseny, Sant Llorenç del Munt i el Canigó han estat representats des del segle XV fins al XVIII. Cal deixar apuntat que no es pot fer una representació estadística d'aquestes aparicions perquè les fonts de què provenen les informacions són diferents i, per tant, els resultats no són comparables.

El que volen mostrar els quadres de l'annex 1 és com en alguns casos, i això passa especialment amb Montserrat, a més del topònim tenim representacions gràfiques "especials" de la muntanya. Diem especials en el sentit que aquests dibuixos representen l'especificitat del cas montserratí. La manera més comuna d'aquesta representació "especial" que parlem és el cas de la perspectiva cavallera, és a dir, el dibuix de les muntanyes tal com es veuen des de la vall. El cas més clar és el del mapa d'Aparici: la major part de Catalunya és sembrada de petites muntanyetes, les "talperes", que volen indicar la forma del relleu, però arribant a Montserrat ens trobem amb una muntanya diferent, un conjunt de cims que ja no és una talpera, sinó una muntanya singular: qualsevol persona que conegui la representació que els gravats del segle XVII i XVIII fan de Montserrat, pot reconèixer-la sense necessitat d'escriure'n el topònim. Nogensmenys això és el que va fer Vaquer en el seu conegut mapa que porta sobreposat un sant Jordi: aquí tenim la representació gràfica, però no cap topònim que doni el nom de Montserrat.

És aquesta representació gràfica d'una muntanya concreta el que ens deixa veure que se la consideri com alguna cosa especial, diferent de la resta de muntanyes. En aquest sentit, la muntanya més representada ha estat Montserrat, i aquest fet no ens ha d'estranyar perquè molts mapes es feien sense treball de camp i els cartògrafs es limitaven a copiar el que altres havien escrit o dibuixat. Aquest mètode de treball possibilitava que certs elements fossin més presents que altres pel fet que eren coneguts gairebé per tot el món, si més no europeu. Descripcions, llegendes, gravats, pintures... de Montserrat corrien per Europa de feia segles; el Canigó era igualment famós, encara que menys representat... En canvi, el Montseny quedava a un nivell més local, físicament desconegut per als no-montsenyencs, però molt present en la literatura moderna espanyola. Per contra, de Sant Llorenç, gairebé ningú no en parlava, ni se'l dibuixava: poques són les representacions que en tenim i encara la que l'individualitza més, la d'Aparici, degué de ser influïda pel fet que el seu autor era nascut a Caldes de Montbui, i per tant l'havia vist amb certa freqüència: no és estrany, doncs, que el representi en el seu mapa en perspectiva cavallera. En aquest cas, però, la visió d'Aparici és molt interessant: la representació de Sant Llorenç diríem que és una representació feta a vista, intentant representar la realitat; en canvi, Montserrat sembla copiat d'algun gravat de l'època (de fet és molt més difícil de dibuixar, però també és menys visible des del Vallès). A primera vista, la imatge de Montserrat del mapa d'Aparici és presa des de Martorell, no des de Caldes, imatge que Aparici devia tenir al cap de Sant Llorenç. Però tampoc no podem dir que la representació que veiem de Montserrat sigui la d'una muntanya: en tot cas anotem que hi podem veure alguna cosa comparable a un gravat de l'època (segurament el model fou el que Francs Gazan va gravar l’any 1699).

Si ens preguntem quina era la representació de la muntanya de Montserrat, haurem de començar fent notar que Josep Iglésies ja va fer una succinta descripció de les diferents representacions de la muntanya de Montserrat, des del primer mapa de Vrints fins als darrers ja al segle XIX on trobem el que ell en diu una plasmació "(...) justa, sense sentimentalisme ni simbolismes" del fet montserratí. Epistemològicament discutible, aquest final de frase ens deixa veure que l'evolució de la representació de la nostra muntanya ha anat canviant a mida que passava el temps. Avui dia la representem "objectivament" de manera que les diferències en la representació siguin derivades de la "realitat" i no del punt de vista del cartògraf. Però no oblidem que real és tot allò que es defineix com a tal i que, per tant, eren tan reals les muntanyes dibuixades per Vrints o per Aparici com les que fa avui dia, per exemple, l'Institut Cartogràfic de Catalunya. Res no hi fa que hi hagués parts que no es representessin (el que queda "darrera" en la talpera) si allà no hi anava ningú i si no "s'hi havia d'anar"; o per dir-ho d’una altra manera, si aquella regió formava part de l’indicible per a l’élite cultural que adquiria i utilitzava aquells mapes.

Malgrat tot, va ser Josep Iglésies qui va tenir el mèrit de veure clarament un fet molt important, que a més correspon a una tendència general:

Podríem pensar que en el seu viatge cap a Espanya, els viatgers i informadors dels cartògrafs europeus passaven pel Portús i baixaven per la Selva i el Vallès, de manera que deixaven a la seva dreta el massís del Canigó (considerat per molts el cim més alt dels Pirineus) i progressivament el Pirineu Oriental, el Montseny, Sant Llorenç i, si no es marxava cap a València, Montserrat... Res estrany, doncs, que el Canigó i Montserrat sobresurtin en molts mapes. Però llavors, com es veu en l'annex núm. 1, ¿per què no es representava "tant" el Montseny (que era més alt i més "visible" que Montserrat, sobretot si estava nevat), i per què no es representaven gairebé mai ni Sant Llorenç ni el Montnegre?

La resposta no es troba en la presència física de les muntanyes. O no només en la seva presència física. Calia tenir uns certs ulls oberts per veure aquestes muntanyes. No perquè el baró de Maldà, en els seus escrits, no veiés ni insinués el "paisatge" hem de pensar que fos orb. Rafael d’Amat tenia una imatge (mental) de Montserrat que era anàloga a la dels pelegrins: ell anava a un monestir, no a una muntanya. Per això, per intentar de no confondre muntanya i monestir, en el quadre de l'annex 1 no hem reflectit, expressament, tots aquells casos en què els topònims o les representacions gràfiques deixen veure clarament que som davant d'una representació no-muntanyenca. En el cas del Canigó això s'ha posat en dansa descartant tots els topònims a l'estil de "Sant Martí del Canigó"; a Montserrat, s'ha passat per alt tot el que feia referència al Monestir, Nostra Senyora, Santa Maria... de Montserrat. En el cas de Sant Llorenç hem perdut tots els topònims que acompanyen símbols de viles o pobles i no de muntanyes. Amb això hem intentat assegurar-nos que els topònims i les representacions retinguts es referissin a la muntanya. En cas de dubte hem optat per considerar que el topònim o el dibuix es referien a una realitat muntanyenca. El cas de Sant Llorenç és molt clar: gairebé no surt ressenyat com a muntanya, tot i haver-hi un monestir al cim; i visible de lluny, d'altra banda. Moltes vegades se'l representava com si fos un poblet o una ciutat. En algun cas, el Montseny serà també representat com una muntanya amb un santuari (Sant Segimon) al seu cim.

Això vol dir que, a banda dels anhels religiosos i espirituals, hi havia alguna altra raó que feia presents les muntanyes; presents fins al punt que la seva presència duia els cartògrafs a representar-les en les seves obres. Des d'aquest punt de vista, el quadre adjunt (annex 1) reflecteix l'anomenada que aquelles muntanyes tenien durant l'edat moderna. Les muntanyes havien de ser, per "ser allà", conegudes, és a dir, que els llibres i les cròniques n'havien d'haver parlat. Del Canigó se n'havien dit moltes coses; volem dir que s'havia repetit moltes vegades les mateixes coses: que al seu cim hi havia un llac d'on, si s'hi llençava una pedra, sortien tempestes, o dracs; que els peixos d'aquest llac, quan es posaven a la paella, fugien xemeneia amunt, com si fossin dimonis, etc... Eren relats, llegendes, que s'explicaven i que es podien llegir i que, com més es llegien, més present feien la muntanya en qüestió. En aquest context el llatí feia de transmissor ultrapirinenc... Jeroni Pau escriurà el seu De fluminibus et montibus hispaniarum libellus parlant de Montserrat i del Canigó. L'obra de personatges com ara Francesc Eiximenis, en parlar-ne, li donaven una força nova i verídica.

Montserrat no només era conegut a casa nostra, sinó també fora de Catalunya, perquè les Canticas d'Alfons X el Savi, al segle XIII, havien parlat del monestir i de la muntanya, i encara que podia ser que en realitat aquestes només fossin el reflex d'una creença llegendària ja molt estesa, el cert seria que també actuarien com a amplificadores del que ja s'explicava de la muntanya. Tanmateix l'obra de Jehan d'Arras Roman de Mélusine (començada a escriure l’any 1387) acaba amb la peregrinació de Rémondin, el marit de la fada que ha trencat la promesa de no mirar-la quan és al bany, a Montserrat. "Or, pour une fois, Jehan d'Arras, si souvent imprécis dans sa géographie, décrit en détails la montagne où sont étagés les quatorze ermitages et situe la retraite de Rémondin juste au-dessous de celle de saint Michel". També la història de Fra Garí, que està molt vinculada a la llegendística àrab, serà explicada per Jeroni Münzer en la seva visita de l'any 1494. Sabem que el segle XV fou el moment més brillant en la cultura montserratina medieval i, per tant, Montserrat era conegut una mica pertot Europa, si hem de fer cas de les dades que disposem avui dia.

També el Montseny és conegut, tot i que a menor escala, pel gorg de Gualba, per les ametistes, perquè gairebé sempre està nevat... És a dir, que Montserrat, Montseny i Canigó són tres "muntanyes" catalanes ben presents en la cartografia europea d'aquells segles... no tant perquè fossin muntanyes, sinó perquè eren escenaris on certs fets que qualifiquem de llegendaris havien tingut lloc. Ara bé, això no vol dir que les muntanyes (en el sentit que els donem avui dia) fossin importants en aquell moment, ans al contrari.

En canvi, Sant Llorenç és desconegut. En va buscaríem bibliografia antiga sobre aquesta muntanya, com en va es buscaria sobre moltes d'altres. Jeroni Pujades en parla una mica en la seva crònica de 1609. La primera monografia que en coneixem la devem a Anton Vergés i Mirassó i va ser escrita l’any 1871. En canvi hi ha monografies de Montserrat des del segle XVI, essent la primera la Historia y milagros de Nuestra Señora de Montserrat, atribuïda a Pere de Burgos (1514). També del segle XVI coneixem diferents poemes, sobre els quals tornarem en un proper capítol, que canten la muntanya i les seves llegendes.

Altres llocs de muntanya que eren coneguts durant l'edat moderna ecosimbòlicament se semblen molt a Montserrat. És el cas de Núria o de la muntanya de Sal de Cardona, per exemple. En general, se'n parla perquè són especials, coses meravelloses, com el cas de les muntanyes de Montjuïc i de Cardona, que no paren de créixer i que per això no s'esgoten per molt que s'explotin. L’anomenada d’aquestes realitats, per via escrita o oral, s'escampa pertot Europa, entre les classes populars i les élites i són aquestes "muntanyes" les que es retallen sobre el fons, les que es perceben i representen; les que en el món cartogràfic poden deixar de ser talperes per esdevenir muntanyes particulars, representades en perspectiva.

D'altres -la majoria- però, és com si no hi fossin: el mapa més vell que existeix del massís de Sant Llorenç del Munt és dels anys vint del nostre segle. Per al cas de Montserrat cal remuntar-se a 1858, una mica abans és cert, però tampoc no massa: aquest fet ens indica que anteriorment no s'havia sentit la necessitat de representar tan concretament i detalladament aquells espais. De fet, aquesta manca de necessitat es reforça pel paral·lelisme que trobem amb la publicació de les primeres guies de viatges, anteriorment també inexistents: abans no calia descriure aquells indrets i molt menys amb grans detalls; n’hi havia prou amb quatre dades, com més extraordinàries millor. Aquesta manca de necessitat per representar-se un espai és el que en un altre lloc hem anomenat indicible i l’indicible és precisament el contrari de la realitat d’alguna cosa.

El quadre de l'annex 1 recull tots aquells mapes que hem pogut conèixer en els quals es troba un topònim (T) o una representació gràfica (D) singularitzada i distingible de les muntanyes que estem estudiant des del segle XVI fins al XVIII. Ara bé, com que provenen de fonts qualitativament diferents no es poden comparar a nivell estadístic. Ho diem pensant en el fet que només sobre els massissos de Montserrat i de Sant Llorenç existeixen treballs exhaustius, fet que trenca tota possible representativitat.

El que sí podem fer, però, per mantenir aquesta representativitat, és treballar amb el llibre coordinat per Montserrat Galera l’any 1986. Aquest treball pretenia, com diu Josep Gasset "(...) incloure tots els mapes referits a l'àmbit del Principat de Catalunya dels segles XVII i XVIII coneguts en l'actualitat (...)". Es tracta d'un conjunt de 5 mapes manuscrits i 66 d'impresos, dels quals, per fer aquest treball, només hem tingut en compte els darrers.

Aquesta tria creiem que és pertinent car abans del segle XVI, com ja hem dit, no se sap que existís cap mapa dedicat exclusivament al Principat de Catalunya. La publicació d'imatges cartogràfiques del Principat s'inicià a principi del segle XVII, concretament l’any 1603, encara que a la fi del segle anterior n'existissin mapes manuscrits.

Per tant, treballarem sobre un total de 65 mapes. D'aquests, el topònim Montserrat apareix en 54 casos, és a dir el 83% dels possibles. Canigó ho fa en 24 casos, que corresponen al 37%. Al Montseny li'n corresponen 19 (29%) i a Sant Llorenç 3 (4%). A nivell quantitatiu, Montserrat apareix més del doble de vegades que el Canigó. L'anàlisi de les imatges que aquests mapes ofereixen és encara molt més clara: el Canigó difícilment té representació "especial", a no ser una talpera més gran que les altres.

Generalment Montserrat no es representa per talperes, sinó que la seva situació i forma s’indica amb un dibuix que vindria a ser com una representació de la muntanya des de la distància. N'hi ha molts casos, d’entre els quals reproduïm els mapes de Pere de Marca, de B. Burdigalensis et alii, el de Vaquer i, especialment, el del mapa d'Aparici. En ells es veu que Montserrat és diferent de la resta de muntanyes, perquè se la representa diferentment.

En aquest punt hauríem d’aturar-nos per dir que en aquesta cartografia apareixen dues tendències: una que no dóna cap importància al fet muntanyenc i que representa Catalunya com una gran plana (vegeu el cas de Burdingalensis, per exemple) i una altra que fa tot al contrari, és a dir, que omple la superfície del país de petites muntanyes repartides pertot arreu (podríem posar com a exemple els casos de Francheschini o d’Aparici). Però, en el fons, les dues tendències tenen un únic sentit: el menyspreu del fet muntanyenc, que en uns casos és ignorat i en altres només serveix per indicar la forma ondulada i corba del sòl català. En general, a banda del cas montserratí, no hi ha interès per representar les muntanyes individuals sinó que l’interès se centra especialment en la forma general del terreny. Podríem dir que els cartògrafs, tot retenint el fet que el nostre país és costerut i trencat, han oblidat les muntanyes, però -si ho féssim- immediatament hauríem de precisar que aquest oblit és un fet molt general que també el trobem en l’estudi dels gravats (sobre aquest punt, vegeu el que hem dit al final del darrer capítol).

També és objecte de la cartografia l'estudi de les vistes i dels gravats i en alguns casos hem d'acceptar que aquests són els únics documents que disposem per apropar-nos a la realitat històrica. Si ens plantegem l’estudi la representació de la muntanya de Montserrat, el catàleg i l'exposició Nigra sum ens resulten molt útils, tot i que no són imprescindibles per al que volem dur a terme.

Aquest catàleg segueix un ordre cronològic. En ell, a banda de les imatges de la Verge, que no són el nostre objecte d'estudi, el que més ens interessa són les representacions en què la muntanya és present d'una manera o altra. Un cop repassat el catàleg, podem dir que l'evolució d'aquestes imatges mentals es pot dividir en quatre etapes clarament diferenciades.

En la primera, durant l'edat mitjana, la muntanya no hi és present com a forma figurativa; ans al contrari, les imatges simplificades, desproporcionades i altament simbòliques de la muntanya només serveixen per situar l’indret on unes accions importants varen tenir lloc. Això és veu molt clarament en les miniatures que acompanyen les Cantigas de Santa María, d'Alfons X el Savi o, potser encara millor, en les imatges de la Verge que apareixen al Llibre Vermell. La segona d'aquestes darreres mostra una verge emmarcada per unes muntanyes punxegudes, clivellades i amb arbres esparsos. Aquestes formes de relleu no pretenen en cap cas representar la realitat física del lloc, sinó qualificar la imatge mariana. Entre les Cantigas i el Llibre Vermell ens movem en el període que va del segle XIII al XV. Aquí el rerefons muntanyós dels gravats no sembla voler indicar cap lloc concret: podria tractar-se de qualsevol muntanya, si no fos per la llegenda que aquest explica o per la verge que acompanya.

Cap a la fi del segle XV es podria dir que entrem en un altre moment representatiu. En aquest apareix una imatge de Montserrat que no té res a veure amb la forma "real" del lloc, però les coses ja són força diferents. El primer cas serien les quatre xilografies de la fitxa tècnica número 5 del catàleg. Cap de les quatre xilografies, les quals reproduïm, no intenta descriure el lloc, sinó que els elements espacials són utilitzats encara per qualificar la Verge. En aquest segon moment, però, alguna cosa ajuda a diferenciar l'indret físic, car el nombre de cims és important: malgrat que no som capaços de reconèixer-hi el lloc concret, sí que donen una imatge mental de lloc agrest, punxegut, amb algunes herbes i sobretot creus, punxes, ermites, etc. També d'aquesta època és l'oli "Miracle de la Mare de Déu de Montserrat" que conserva el museu de la Santa Cruz de Toledo. Les formes del relleu són clarament simbòliques; informen, però no de la forma, sinó de conceptes o idees en relació al medi ambient. Aquí es veuen clarament aquells "(...) étranges rochers tordus qui s'élèvent dans la plaine de façon si abrupte (...)" amb "(...) d'évidentes intentions didactiques" que, segons Kenneth Clark, caracteritzen les muntanyes gòtiques. Aquestes muntanyes qualifiquen llocs concrets, no ja abstractes. Però la representació és altament simbòlica.

A mida que anirà passant el temps, la muntanya s'anirà perfilant: els camins d'accés al monestir es faran visibles, les ermites es començaran a diferenciar les unes de les altres fins que, amb el gravat 13704 de la Biblioteca de Montserrat (darreria del segle XVI o primeries del XVII-fitxa 13 del catàleg), les dotze ermites seran situades correctament les unes en relació a les altres i seran indicats els seus noms. Això dóna una certa aparença de realitat a la muntanya com a conjunt, però encara no hem aconseguit que es puguin distingir exactament els cims principals. Aquesta imatge es fa més complexa, més "barroca", més detallada, però en conjunt les peces que coneixem semblen copiades les unes de les altres, o totes elles d'un mateix model comú. Semblaria escapar-ne la vista d'Anton Van den Wyngaerde, però en el fons no n'escapa: no només per la forma general de la muntanya, sinó especialment per un angelet serrant el perfil de la muntanya que apareix a llevant de l'Escala Dreta. Pel que fa a la representació del fet muntanyenc, cal dir que en aquests gravats tampoc no som capaços de situar cap cim de manera clara i individualitzada.

Cap a mitjan segle XVII la mateixa imatge començarà a donar "tocs de realitat". En l'oli atribuït a Juan Andrés Ricci, el fons darrera la Moreneta deixa veure una muntanya més o menys fidel. S'hi distingeix clarament la zona de les Magdalenes i dels Gorros, on les ermites de Santa Magdalena, Sant Joan i Sant Onofre són al seu lloc. A la banda nord, Sant Benet, Trinitats i Sant Dimes també estan ben situades entre elles; es destaca clarament els Flautats i algunes agulles, però hi trobem a faltar cims com la Prenyada o la Trompa de l'Elefant. No cal dir que Sant Jeroni sembla perdre's en la llunyania. És en aquest segle XVII que ja els fons són clarament figuratius. I caldrà notar que allò que els seus autors indiquen clarament són els noms de les ermites. Els cims, alguns ja individualitzats, segueixen en l'anonimat: l'estampa de Francs Gazan, de l’any 1699, només dóna indicacions del monestir, les ermites i la Santa Cova. Cap cim no hi és esmentat. Serà aquesta tendència la que trobarem fins al naixement de l'art contemporani. Finalment, podríem fer esment que l'any 1790, per ordre de Francisco de Zamora, Pere Pau Muntanya i Francesc Remart aixecaven els seus Planos y vistas de la montaña de Montserrat, obra en què la muntanya ja ha estat reproduïda d'una manera molt acurada.

Què en podem extreure, de tot això?

En primer lloc que sempre, excepte en el primer període, les representacions conegudes (aparentment) posen l'espectador en una zona que podríem situar més o menys a Martorell, prop del Pont del Diable. Creiem que no és casualitat: és això que molts viatgers veuen abans d'arribar-hi, si ho jutgem per les seves descripcions. En el punt on som, ja podem dir que el que han dibuixat els cartògrafs que hem estudiat sobre els seus mapes són reproduccions en miniatura d'aquests gravats. Hem de suposar que aquests circulaven per Europa, en forma de fulls solts o dins de llibres i que la imatge mental que se'n feien era molt coincident amb la que en donaven els gravats, car segurament era l'única manera com l'havien "vist": Montserrat tenia una certa forma més o menys fàcil de reproduir, per molt que fos al·legòrica o simbòlica.

Ara, però, caldria fer una altra reflexió. Totes les representacions que coneixem, tant en gravats com sobre mapes, en què Montserrat és dibuixat més o menys segons aquests models que hem vist (és a dir, que es referien a un lloc concret i no a una muntanya en abstracte i en sentit general) són "presos" des d'un mateix lloc que fa poc hem localitzat, o si més no reprodueixen una imatge més o menys igual en tots els casos. En tot cas, mai no ens mostren el "darrera", allò que hi ha més a l'oest de Sant Jeroni. Aquí radica, des del nostre punt de vista, la clau per entendre la representació de la muntanya abans del sorgiment del paisatge entès com a sentiment de gaudi estètic per la natura (en aquest cas muntanyenca). Del que avui dia en diem muntanya, n’hi havia una bona part que no era representada pels cartògrafs.

Anem a veure altres casos que ens ajudin a explicar el que volem dir: la Muntanya de Sal de Cardona, de muntanya, en té ben poc. El Montseny és famós per alguns llocs concrets: Sant Segimon, el gorg de Gualba, etc. Es coneix el Canigó pel llac maleït que (no) té al cim. En canvi, de Sant Llorenç, ningú no en parla. El Montnegre, que era tan present com el Montseny per als viatgers que venien o anaven cap a Europa, no apareix gairebé enlloc. Com a exemple només cal dir que en el mapa de Placide de Sainte Hélène La Catalogne, de 1792, apareix un topònim "M. Negre", però situat al nord-est de Sant Celoni, quan en realitat hauria d'estar al sud-est. No té res a veure l'alçada real de les muntanyes amb el fet que siguin "vistes" o no; l'important és la seva anomenada. Es més important la seva alçària que la seva alçada. Però, d'altra banda, la muntanya no era el que avui dia en diríem un massís, és a dir, un conjunt de cims i vessants que arriben fins a les valls.

De fet, els cims no eren l'important per a la cartografia del període estudiat, com ja havia indicat Marie-Geneviève Berger-Verdenal. Les muntanyes són més aviat grans punts concrets: un santuari, un gorg o llac maleïts, una beta de sal, etc. Ho veiem molt clar quan Henrique Florez parla de "(...) un monte alto, y grande, llamado de S. Segismundo, tenido por el verdadero Monsén (...)". Com deia Albert Barella, els cartògrafs antics no paraven massa esment en les muntanyes. Les muntanyes no tenien existència si no era per una llegenda, per uns fets meravellosos que se n'explicaven, perquè, com diu Sylvain Jouty, a l'edat mitjana "(...) on ne pensait rien de la montagne". Les muntanyes de l'Europa continental, continua Jouty, eren "(...) étrangement absentes", els cims en sentit modern eren rars. Les muntanyes s’inscrivien en el gènere dels mirabilia. Som nosaltres qui hem destacat el rien de la frase de Jouty perquè, com hem mostrat força més enrere, creiem que si bé és cert que el discurs medieval sobre la muntanya era poc evident, això no vol dir que no hi hagués una imatge medieval dels llocs elevats. La muntanya medieval tenia una representació, diferent de la nostra i difícilment accessible a través dels documents escrits, però una representació que ens és abastable, com hem provat de mostrar en els capítols 1.5 i 1.6. Aquesta imatge va continuar, en bona part, durant l’edat moderna.

Les representacions gràfiques de les muntanyes catalanes durant l'edat moderna ens deixen veure que la majoria són clarament ignorades. Només es parlava d'algunes d’elles i encara creiem haver pogut demostrar que se'n parlava, no per ser muntanyes, sinó perquè en elles s'havien desenvolupat certs fets extraordinaris o meravellosos. Aquest fet no ens ha d'estranyar gens perquè ens movem en una cultura que tenia un gran desig per consumir aquest tipus de materials. Aquesta concepció tindrà clares conseqüències sobre la imatge mental de Montserrat, per posar un exemple que tot seguit estudiarem.

Com a resum del que hem vist en el capítol anterior, i avançant una mica el que veurem més endavant, direm que les muntanyes eren uns objectes geogràfics vistos "en tant que" meravella, coses extraordinàries que, si més no per al cas català, donaven a veure el poder diví. Una meravella (que, com veurem, no era un miracle, però hi tenia una certa relació) era una mostra d'un espai sagrat que, com ha mostrat Mircea Eliade, és un espai discontinu, amb centres d'alta significació i altres llocs que és com si no existeixin. La imatge que mostren les cartografies i els gravats estudiats deriven d'aquesta concepció: Montserrat es reduïa a un cercle que, tenint el centre al monestir, allargava el seu radi fins al cim de Sant Jeroni: tot el que hi havia més a l'oest "no hi era", i la cartografia especialitzada del massís, quan sorgeixi al segle XIX, en donarà una clara mostra. Mostra que, d'altra banda, la literatura del període modern ja havia intentat comunicar.

El Libro de la historia y milagros de Pere de Burgos comença a descriure les ermites per la més alta, Sant Jeroni. Aquest edifici no s'acostuma a habitar a causa del fred, el vent i la humitat, però a més,

Aquesta descripció, per a la mentalitat (de l’élite) de l'època duia aparellada la idea que a l'oest de Sant Jeroni no s'hi podia viure i per això no tenia massa interès. La muntanya-desert eremític que era Montserrat tenia un límit físic molt clar. Límit que Brenach deixarà veure ben clarament.

El monjo de Montserrat Antoni Brenach, en el seu poema Saxia, diu que la part de ponent de Montserrat és deserta, que,

A principi del segle XVII Antonio Yepes cita Las relaciones de los Milagros de N. Señora, en què es repeteix que a ponent de Sant Jeroni tota la muntanya és inhabitable a causa de la morfologia de la muntanya. Tres dècades més tard, quan Sant Jeroni tornarà a ser habitat, Lluís Montegut dirà el mateix:

També és de mitjan segle XVII aquest retall de l'obra de Juan de Campos. De Sant Jeroni a ponent,

Al segle XVIII, Serra i Postius parla també de la part de ponent de Montserrat i afirma que no és "tratable a planta humana". Aquesta tendència no s'invertirà fins al segle XIX com es desprèn d'un text, publicat a l'inici del segle XX, en què el botànic Joan Cadevall escrivia que "(...) la mayor parte de los visitantes limitáronse á recorrer el trayecto comprendido entre Monistrol y el Monasterio, siguiendo la carretera ó el atajo, para emprender desde allí pequeñas y cómodas excursiones (...) Pero ni han sido cuidadosamente recorridos los innumerables pliegues de la montaña, ni las estribaciones septentrionales, ni apenas visitados los accidentes orográficos de la región occidental (...)".

Aquesta realitat també la reflectirà la cartografia: el mapa de Gaietà Cornet i Mas, publicat l’any 1858, dins del llibre Tres días en Montserrat, malgrat que intenta representar el conjunt del massís fins a can Massana, la zona entre Sant Jeroni i aquest coll ocupa una petita part de la representació. I és que Cornet, quan parla dels Ecos, diu:

Això demostra que, malgrat saber que existia un "altre cantó", Montserrat havia estat assimilat durant segles només a l’espai al voltant del monestir i a poca cosa més. Aquest estat de coses no va començar a canviar fins al segle XIX. En aquest sentit hem de dir que el volum segon de l'Album pintoresch-monumental, publicat per l'ACEC l’any 1881, encara donava l'Albarda Castellana com a centre topogràfic de la muntanya, alhora que en parlar de l'hostal de can Massana deia que s'havia de considerar com,

També la Reseña histórica para un Album de vistas de Montserrat, publicada en 1896 donava l'Albarda Castellana com "el centro de la montaña".

L'Album pintoresch-monumental ja havia donat per conegut i recomanava l'excursió al cim del Montgròs. Més enllà hi havia "(...) la confusió fantástica de Las Agullas (...)", un indret que aquells primers excursionistes convidaven a visitar.

El mateix trobem en el mapa publicat l'any 1920 dins del manual de Karl Baedeker: el mapa de Montserrat que hi apareix talla just pel cim de Sant Jeroni i en línia recta fins a Santa Cecília, oblidant la part occidental de la muntanya.

El mapa de Cornet, del qual hem parlat més amunt, va ser el primer que detallava la muntanya de Montserrat (tot i que segurament s'inspirés en un gravat aparegut dins el llibre de viatges d'Alexandre de Laborde). Estem convençuts que aquest mapa de Cornet i Mas va ser copiat per Francesc Criach per il·lustrar l'excursió que la Societat d'Escultors Figuristes va fer l'any 1915 a la muntanya de Montserrat. Tampoc aquí la part occidental no existeix o és infrarepresentada: de Sant Jeroni al coll de can Massana pràcticament no hi ha res. I això en un moment en què ja s'havia publicat el mapa de la Revista Montserratina (1909), un mapa a escala 1: 20.000 delineat per Joan Cabeza en què s'indicaven els tipus de roques, i l'existència d'horts, boscos, matolls, etc. Aquest mapa és força "real" i la distància entre Sant Jeroni i can Massana s'ha incrementat considerablement per donar entrada al que fins llavors havia estat inexistent (per no representat). Però aquell mateix any (1909) la Revista Montserratina publicava la Guia histórico-descriptiva del peregrino en Montserrat en què també s'afirmava que el centre de la muntanya de Montserrat es trobava entre el monestir i Sant Jeroni, al voltant de les ermites.

L’oblit de la part occidental de Montserrat que hem repassat en els casos anteriors i la seva relació amb la part que rodeja el monestir ens mostren un dels millors exemples que coneixem de la situació de la muntanya a l’edat moderna. La part est és coneguda pertot Europa, mentre que la part occidental és desconeguda, excepte pels habitants de les zones dels contorns. Però, a banda d’aquesta diferenciació entre un espai central sagrat i una perifèria profana, adonem-nos que l’élite que estem estudiant ignora totalment la realitat de la zona oest: certs indrets, com ara la regió d’Agulles, són inexistents perquè no se’n parla. Indicibles perquè no són objecte de discurs, aquestes agulles no arriben ni a posseir qualitats textuals que les facin presents per als visitants que passen al seu costat per anar al monestir. Però en canvi, les classes populars i aquelles persones que viuen a la rodalia saben que allà hi ha alguna cosa, que existeix un sector que s’estén més enllà de Sant Jeroni i de l’Albarda Castellana, un seguit d’indrets que artigaven i utilitzaven per a sobreviure: el coneixement geogràfic sempre depèn de la situació social dels diferents agents investigats. Però no només era la part occidental de la muntanya el que no existia per a l’élite que estem estudiant: els cims de les muntanyes eren igualment ignorats. Ho veurem en l’exemple del Cavall Bernat.

Posar el centre de la muntanya a la zona de l'Albarda Castellana, és a dir, entre Sant Jeroni i el monestir, equival a acceptar el que ja la literatura ens ha deixat veure: la diferència radical entre un espai central (sagrat) i un món liminar dotat d'una altra essència, i el fet que la part important i més real és aquest espai central. Ara bé, dins d'aquest Montserrat restringit, tampoc no tot hi era representat: aquest és el cas de la majoria de cims. Aquí trobem una altra qüestió molt interessant d'estudiar: com Montserrat era alguna cosa que tenia poc a veure amb els cims. Els cims de les muntanyes (allò que per a nosaltres avui dia són les muntanyes) també formaven part del que anomenem indicible, allò que no és objecte de discurs ni es constitueix en text.

Podem començar aquest apartat recordant que si bé el poeta Joan Maragall parlava de Montserrat com la "(...) muntanya santa, la muntanya de cent cims", cal no oblidar que Maragall escrivia al segle XX. Des del punt de vista que aquí ens interessa cal dir que no sempre aquests cims (que alguns autors allarguen fins al miler) foren individualitzats. En general, quan l'élite cultural les produccions de la qual estem estudiant parlava d'un massís -cosa que gairebé mai no passava en el mateix sentit que nosaltres ho fem avui dia- es referia al tot i no tant als seus cims presos per separat. Per veure-ho una mica més clar, en aquest apartat, estudiarem el cas del Cavall Bernat de Montserrat, perquè ens sembla un cas molt representatiu i molt didàctic.

Sabem que la primera referència que en tenim no s'atreveix a anomenar-lo, segurament perquè en desconeixia el nom. Efectivament, Antoni Brenach, quan escriu el seu Saxia, parla d'una gran agulla en els següents termes:

Suposant que Brenach parli del cim que estem estudiant, aquesta seria la primera vegada que és descrit. Però per trobar la primera referència al seu nom en un document publicat ens hem d'esperar a l'arribada del segle XVIII. La primera constància escrita que en tenim apareix en La perla de Catalunya, de Gregorio Argaiz (1677). Argaiz diu:

El Cavall Bernat també apareix citat en un manuscrit de Pere Serra i Postius (1671-1748). En aquest document es llegeix:

Al tractar-se d'uns apunts per a la redacció del seu Epitome histórico, hem de suposar que l'aparició del topònim que ens interessa és anterior a 1742, data en què aquesta obra va ser publicada. Remarquem, però, que Serra i Postius no en diu res, només esmenta el cim i en dóna el nom. D'altra banda, això és el mateix que fa en l'Epitome. A la darreria del segle XVIII, Philip Thicknesse cita el "Caval Hernot" en el seu A year's journey through France and part of Spain. El Cavall Bernat i la Roca Foradada, considerades com les penyes més grans de Montserrat, també varen ser anotades en el Calaix de sastre de les excursions del Baró de Maldà i un dibuix titulat Caball Barnat fou realitzat per Pere Pau Muntanya i Francesc Remart l'any 1790 en els seus Planos y vistas de la montaña de Montserrat.

Serà a principi del segle XIX quan Jaime Villanueva en tornarà a parlar i en donarà unes primeres idees:

La descripció del cim que acompanya aquest text, en llatí, és la del pare Brenach. Res de nou, encara. Haurem d'esperar a mitjan segle perquè el també sacerdot Joan Martí i Cantó parli de la seva forma piramidal i de la seva situació topogràfica:

De fet, Martí tampoc no en dóna massa informació, ni a nivell qualitatiu ni quantitatiu. Posteriorment, Cornet i Mas el cita al principi dels seus Tres dias en Montserrat i, més endavant, en parla com de,

Cornet és el primer autor que a més es preocupa per donar una explicació al seu nom, el qual derivaria de la semblança amb un cert joc infantil de saltar. Segons informa, la tradició popular estableix que si se'l pot saltar per sobre es canviarà de sexe. També recorda l'existència d'uns versos manuscrits del pare Antoni Brenach.

A la segona meitat del segle XIX ja és normal de citar el cim del Cavall Bernat en les publicacions dedicades a Montserrat: el trobem un altre cop en Martí i Cantó, en El amigo del viajero en Montserrat, obra publicada pel mateix monestir l’any 1865, en les Vistas de Montserrat, en el Barcelona y su provincia de Martí de Solá, en els estudis geològics de Jaume Almera, o en les excursions dels científics Artur Bofill o Adeodat Marcet.

També el trobem entre les fotografies que formen l'Album pintoresc-monumental de Catalunya, publicat l’any 1881 per l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques, junt a altres cims i fotografies paisatgístiques. En el text (en castellà, francès i català) que acompanya l'Album s'hi pot llegir que sortint de Monistrol es troba "(...) un enorme dit pólzer que senyala al firmament (...)", el qual forma,

Aquesta obra de divulgació, que sorgeix del clos excursionista, ofereix molts altres topònims de la muntanya que han seguit una història més o menys semblant a la del Cavall Bernat: recuperats per l'élite cultural des del segle XVIII, cada cop més es faran populars entre els habitants de les ciutats allunyades de Montserrat. Es el cas, entre altres, de la Roca Foradada, els Flautats, l'Albarda Castellana, el Montgròs, el Gegant Encantat, el Cap de Mort, etc., totes elles agulles relativament properes a la zona oriental de la muntanya o al seu vessant nord.

Una altra forma, molt més clara si això és possible, de popularització d'aquest cim la trobem en el diorama que l'any 1888 es va muntar a Barcelona en el qual es podia contemplar una perspectiva de la muntanya en què el Cavall Bernat era clarament visible, com ho indica el text que presentava el diorama. Es tracta d'un panorama que l'empresa Montserrat va muntar amb motiu de l'Exposició Universal de Barcelona, tot intentant de,

El diorama havia estat construït pels artistes Fèlix Urgellès i Miquel Moragas, distingits escenògrafs del moment. El mateix 1888 es publicava la guia de Barcelona i la seva rodalia de Josep Coroleu, obra en què apareixen dos dibuixos a color de Montserrat, un dels quals representa el cim que ens interessa.

Aquesta popularització del cim s'autoalimentarà, perquè serà la causa i alhora tindrà com a conseqüència l'increment de la seva anomenada. Això és el que passa quan apareix citat en el Barcelona en la Mano de Roca i Roca o en la Reseña histórica para un Album de vistas de Montserrat.

L'autor d'aquesta darrera obra es nota que ha llegit, perquè la seva descripció recull molts dels tòpics que hem anat veient fins ara:

El Cavall també apareix en la Guia diamante de García del Real, la qual conté un text en francès. Un altre document del mateix estil es va publicar a la fi de segle sota el títol de Vistas de Montserrat. En ell es llegeix:

I encara una altra guia, la de l'excursionista Eduald Canibell. Oblidant igualment l'evidència del silenci dels segles anteriors, Canibell afirma que,

En aquest punt, Canibell entra en un conflicte dialèctic amb Cornet en demanar-se l'origen del topònim. Deixant de banda el tema del nom del cim, al qual el mateix Canibell considera impossible de pujar, l'autor en diu que hi ha altres cims famosos a Montserrat:

Evidentment, el cim reproduït és el Cavall Bernat i, efectivament, en la fotografia el pic ha sortit tallat. De tant "petit" com era, al principi, no se'l percebia. Ara, el Cavall Bernat és massa gran i no és possible de captar-lo completament en una única fotografia. Aquest és el procés d'"invenció" d'un dels cims més característics de Montserrat. Abans del segle XVIII ningú no el coneixia; avui dia és difícil de no re-conèixer-lo només arribar al peu de la muntanya. La seva sortida del món de l’indicible i la seva constitució en text varen ser uns fets dels segles XVIII i XIX. . Un cop "descobert", comença la història de la seva conquesta, essent escalat per primera vegada just abans de la Guerra Civil.

Amb tot el que hem repassat sobre Montserrat creiem que es veu ben clarament la concepció espacial discontínua i la visió de la muntanya que existien abans de la modernitat. La "muntanya" no era tot el massís, sinó només una part on es concentraven una sèrie d'elements espacials (i especials); la muntanya eren els llocs on havien succeït certes llegendes o bé aquells que tenien alguna cosa que entrés dins de la categoria del meravellós. Des d'aquest punt de vista, petits turons podien adquirir categoria de muntanyes, com es veu en els casos de Cardona o de Montjuïc. Tanmateix les muntanyes més conegudes podien ser considerades alhora les més altes i, en aquest sentit, no mancà qui arribà a afirmar que el Canigó, Montserrat i el Montseny eren els cims culminants de Catalunya: deixant de banda el Canigó, l’any 1677 Gregorio de Argaiz deia que,

Una setantena d'anys més tard, Pere Serra i Postius repetia més o menys el mateix però hi afegia, inspirat en Pujades, Sant Llorenç:

Pel que a nosaltres ens interessa, Pujades diu que el Montseny, Sant Llorenç i Montserrat són braços del Pirineu, "(...) tots famosos en Cathalunya, si be ninguna, o poca cosa se escriu dells". Des d’aquest punt de vista, si res no se n'escrivia en la seva època, creiem que podria pensar-se que va ser Jeroni Pujades, segurament sense ser-ne del tot conscient, qui va fer "veure" Sant Llorenç quan el descrivia en la seva crònica. Però cal remarcar que aquest "donar a veure" Sant Llorenç no va passar més enllà dels mots anteriorment reproduïts de la seva crònica perquè la descripció concreta del massís, així com la de Montserrat, varen restar inèdites i el manuscrit no fou conegut fins entrat el segle XVIII. En aquest manuscrit, Pujades parla, potser per primera vegada, en termes paisatgístics d'aquesta muntanya; també en descriu algunes coves, els boscos i el monestir. Tampoc en el camp de la cartografia no serà fins al segle XVIII que Sant Llorenç apareixerà, en el sentit muntanyenc que ens interessa, en els mapes. Després de Pujades i de la cartografia setcentista vindrien la monografia de Vergés i Mirassó (1871), les ressenyes excursionistes, sobretot l'Album pintoresch-monumental de Catalunya (1878), i la cartografia especialitzada.

En tot cas, però, ens interessa detenir-nos en el fet que amb la mirada de Pujades sobre Sant Llorenç, n'apareix una nova visió. En termes generals, aquesta nova visió, més positiva, del món fa presents algunes altres muntanyes i això comportarà una resituació entre elles.

Així, en la Crònica de Pujades Sant Llorenç sobrepassa en alçada a Montserrat:

Seguint aquest cronista, Pere Serra i Postius, per mantenir l'anomenada de la santa muntanya, dirà de Montserrat, del Montseny i Sant Llorenç que

Per a ell, el que passa és que aquests comencen de més amunt, com es veu en el fet que els rius s'originen al Pirineu i passen pels peus d'aquestes muntanyes. En resum: al segle XVIII, l'afany per mesurar ha fet "créixer" Sant Llorenç! Fins al punt de fer-lo més alt que Montserrat: tampoc l'abat Miquel Muntadas no dirà altra cosa:

Però, a banda de la seva alçada, real o suposada, l'important era el pes de certes muntanyes. N'hem vist molts exemples, però ens n'interessa un darrer per anar acabant amb aquest tema. Es tracta d'un mapa reproduït a la pàgina 149 del volum 19 de la Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Aquest mapa de Catalunya dibuixat l'any 1846 per un tal Charle mostra una imatge del nostre país on es destaca, i molt, Montserrat com un si fos un ou ferrat estavellat sobre el paper. Som a mitjan segle XIX i encara a Catalunya la muntanya més coneguda i reconeguda és la de Montserrat, malgrat no ser (ara especialment) la més alta, ni de bon tros. Remarquem, però, que quan Sant Llorenç ha sortit de l’indicible no han mancat els autors que hi han volgut veure una muntanya prou alta com per competir amb la seva veïna, Montserrat. En aquest cas veiem com la modernitat va possibilitar que es fes el salt de l’anomenament cap a l’alçada. Com més importància havia de tenir Sant Llorenç, més alt havia de ser. Aquest fet era radicalment nou, i ens serveix com a indicador de la nova mediança.

Només una part de Montserrat o d'altres massissos era "coneguda" durant l'edat moderna. Es tracta d'aquella part més difícilment equiparable a la realitat quotidiana. Alhora, els mateixos cims no foren representats ni eren considerats importants fins al segle XVIII. Només a partir del segle XIX els cims i l'altura definiran el fet muntanyenc.

El cas de Sant Llorenç ens mostra que la "descoberta" d’aquesta muntanya es va acompanyar de la seva resituació dins d’una escala en què l’altura relativa mesurada qualitativament es féu important. De no ser descrit per ningú, Sant Llorenç va passar a ser fins i tot més alt que Montserrat.

3. 7 - El concepte de meravella

Durant l'edat mitjana, en els ambients cultes, era corrent l'ús del mot Mirabilis que, més o menys, volia dir "meravellós". Cal notar, però, que aquesta paraula no representava una categoria mental, sinó que tenia un sentit plural, i incloïa més un conjunt de coses que no pas una única categoria. La seva arrel llatina (mirari) dóna una connotació visual al seu sentit, com es veu en el fet que d'ella deriven les paraules mirall o mirífic, i també miracle. Les meravelles medievals impliquen admiració i sorpresa tant en llatí com en les diferents llengües vulgars posteriors.

Per a Jacques Le Goff, durant l’edat mitjana, el Cristianisme va crear molt poc en el terreny del meravellós i més aviat va recuperar allò que ja existia anteriorment. Aquest autor fins i tot parla d'una mena de repudi, o si més no de repressió, del meravellós durant els segles cristians que van del V al XI. Durant aquest període, es detecta una preocupació de l'Església per transformar profundament el meravellós i donar-li un significat diferent. Es tractava d'ocultar les mostres d'una cultura que anomenava "pagana". Però, a partir dels segles XII i XIII, Le Goff afirma una irrupció del meravellós en la cultura erudita.

Els temes dels mirabilia tendeixen a organitzar-se en una mena de món al revés, un país de Cucanya que es pot considerar una "(...) forma de resistencia a la ideología oficial del cristianismo". La recuperació del món meravellós que va fer el Cristianisme el va dur cap a un vessant simbòlic i moralitzant. Si el paganisme adorava certes parts del medi natural, el Cristianisme va intentar acabar amb aquesta tendència i va proposar una nova lectura de certs fets geogràfics.

Christian Deluz afirma que la meravella apareix al segle XIII, moment en què es fa inseparable de la imatge del món. De fet, la realitat geogràfica, i concretament la muntanya medieval, varen ser incloses dins d'aquest gènere; les muntanyes, "(...) lointaines, sacrées où singulières, elles s'inscrivent toutes ou presque, dans le genre des mirabilia dont les voyageurs égrènent la liste sans se lasser". La muntanya, com també el mar o els boscos, eren "(...) le théâtre de manifestations extraordinaires; ils sont le domaine du merveilleux"; "(...) la montagne est un domaine où tout est possible". Muntanyes, mars i deserts,

Un bon exemple d’aquests cartògrafs fou Nicolas de Fer. I és que la història dels fets geogràfics, per donar compte de la realitat, no pot ser només una història dels fets físics, sinó que també ha de prendre en consideració la seva representació. Hem d’entendre que la cartografia no presenta les muntanyes sinó que les re-presenta i que, d’aquesta manera, les mateixes realitats físiques esdevenen "altres" segons la mirada dels humans. Per a la cartografia, i per a l’estudi geogràfic en general, les mateixes muntanyes són "diferents" segons el moment històric. Per això parlem de descobriment o d’invenció de certs fets geogràfics, tot i que hem procurat posar aquests mots entre cometes, perquè el vessant físic de la realitat sempre ha estat, més o menys, el mateix. Aquelles muntanyes modernes eren molt diferents del que són avui dia per a nosaltres i, com tractem de demostrar, la cartografia no podia escapar a la potència de la seva construcció medial. Aquelles muntanyes eren les mateixes i alhora unes altres; per això podien ser descobertes i alhora no ser-ho: mantenint un nivell de la seva realitat immutable, podien canviar radicalment la seva essència en canviar la seva representació.

Si parlar del món és construir-lo i l'ús de certs adjectius ens informa de la representació de la realitat, parlar de les muntanyes en termes de coses meravelloses és remetre-les a un món de sentit determinat en el qual era el meravellós el que feia sentit (i sentir) al món. Aquest fet és especialment clar en aquelles muntanyes que eren "conegudes" (i ho eren pel fet de ser meravelloses): el Canigó, el Montseny i, especialment, Montserrat. Els historiadors humanistes (Pujades, Bosch, etc.) també havien considerat els Pirineus com el domini del meravellós. I per això en parlaven: només l'extraordinari podia sortir del silenci, de l'indicible i formar part de la realitat.

La muntanya era vista en tant que meravella: no només es veia com una cosa extraordinària sinó que la seva qualitat meravellosa era la condició per a la seva existència, per a la seva representació. No només es tracta que es veiés com una cosa meravellosa; sinó que, per ser un fet extraordinari, era tinguda en compte, percebuda i representada. L'ordinari perdia sentit; la meravella, que etimològicament voldria dir allò que cal mirar, que és fa mereixedor de retenir la nostra mirada, implica un fet extra-ordinari digne d’existència. Com diu Serge Briffaud, la meravella esdevé un signe de dignitat i un element d'identificació d'un territori i d’una comunitat humana. Ara bé, no podem estar d'acord amb ell quan oposa meravella i visió paisatgística tot dient que el sentiment paisatgístic nega el "droit de cité" del meravellós; en aquesta recerca, més aviat considerem que la visió meravellosa va ser una de les raons que va obrir la possibilitat d'una representació protopaisatgística de la muntanya.

Les característiques meravelloses de la muntanya eren la condició necessària, però no suficient, perquè aquestes fossin conegudes. Gairebé totes les muntanyes tenien indrets extraordinaris dels quals la gent del lloc explicaven llegendes, però amb això no n'hi havia prou. Per ser conegut calia, a més a més, que aquest coneixement arribés a l'élite social i que adquirís forma escrita. És clar que Sant Llorenç del Munt tenia llegendes que eren compartides per les classes popular de la regió, però aquestes no foren escrites fins als segles XVII-XVIII; aquesta degué de ser la raó per la qual la muntanya i el seu entorn no foren coneguts amb anterioritat.

Si el medi natural era extraordinari, però no diví, com havia volgut el paganisme, el meravellós no podia ser el miraculós, però sí alguna cosa que hi estigués molt a prop. En aquest sentit calia distingir entre el miracle, que implica una intervenció divina directa, i la meravella, que seria alguna cosa que no era divina, bo i que sagrada. El miracle era un fenomen extraordinari, esdevingut en l'univers de l'experiència humana i que hom creia que no podia explicar-se per causes naturals, sinó que tenia com a origen immediat la divinitat. En canvi, la meravella restava com una cosa que colpia d'admiració per la seva bellesa, grandesa, etc.; un fet sagrat, però no diví.

A l’edat moderna, Martín del Río, en una obra publicada a Lovaina l'any 1599, distingia entre meravella i miracle. Segons ell, per miracle,

Si el miracle remetia a la divinitat, la meravella es mantenia en l’àmbit de les possibilitats explicatives humanes, i així, Sebastían de Covarrubias, en el seu diccionari de 1611, definia una Maravilla com una "Cosa que causa admiración (...)", sentit que queda més clar si sabem que Maravillarse "Es admirarse viendo los efectos e i[g]norando las causas". Tenint en compte el seu origen, entendrem perquè diem que una meravella era alguna cosa que tenia que veure amb l'àmbit del sagrat, tot i que no tenia perquè ser, en origen, cristiana. Hi havia alguna cosa que "feia veure" allò que avui anomenem muntanyes sota un prisma determinat.

Encara que habitualment el sentit comú és incapaç de fer-ho, per al científic cal distingir clarament el medi ambient de la seva representació, de manera que aquell és vist "en tant que" alguna cosa concreta. Aquest "en tant que" és un dels conceptes més potents de la moderna geografia cultural berquiana, de filiació clarament heideggeriana. Veure el món com a meravella vol dir privilegiar un angle de representació basat en l'excepcionalitat del coneixement i d'allò que es coneix. El món és ple de fets curiosos, estranys, i cal apropar-s'hi amb una visió distintiva, buscant les especificitats i no intentar en cap cas de fer comparacions. Davant d’una ciència que es plantejarà el món com una extensió qualitativament igual, la visió en tant que meravella buscava les especificitats i fugia de fer comparacions. Si dos llocs participaven d'una mateixa llegenda (els estanys de Nohedes i de Malniu, per exemple), aquest fet, en comptes de fer dubtar de la "veritat" del coneixement, el que feia era reforçar la "realitat" coneguda. Perquè, un altre cop, trobem que no és la realitat dels fenòmens el que és important, sinó la de l'ésser amb què es relacionen de forma transcendent.

Les muntanyes que havien sortit de l’indicible eren vistes en tant que meravella, coses extraordinàries que podien donar a veure el poder diví. Una meravella era una mostra d'un espai sagrat i, per tant, discontinu, amb uns quants centres d'alta significació i altres llocs quasi totalment ignorats. Els gravats i les cartografies que hem estudiat ho han mostrat a bastament i redueixen Montserrat a un cercle centrat en el monestir que allarga el seu radi fins a Sant Jeroni. Com hem vist, en aplicació d’aquesta mediança, per a la cartografia i per a la literatura moderna, la part de ponent "no hi era".

Dit això, caldria fer un repàs no exhaustiu a una sèrie de textos per mostrar que, en l'edat moderna catalana, la representació de la muntanya -i no només de Montserrat- es vinculava clarament al món del meravellós. Aquest fet és especialment clar en algunes muntanyes que eren "conegudes".

Així, al segle XVII, Antonio Yepes era conscient que Montserrat era coneguda per les meravelles que Déu hi havia obrat:

Tampoc Josep Vicente del Olmo no s'allunyava massa d'aquesta manera d'entendre la muntanya:

Joan Gaspar Roig i Jalpí no ho veurà de cap altra manera:

Durant el segle XVII, doncs, el santuari o la muntanya de Montserrat han estat considerats com la "Primera de los orbos marabilla" o "(...) la octava marivilla (sic) del Mundo (...)".

Al segle XVIII les coses segueixen més o menys igual. Així, mentre muntanyes com el Collsacabra o el Montseny són qualificades per Josep Aparici de "(...) muy altas y fragosas", les de Montserrat són "(...) las más notables de Catalunya por enserrar en ellas el Santuario de la Virgen de Monserrate, y por su figura tan singular (...)". L'opinió d'Enrique Flórez també va en el mateix sentit de resaltar el caràcter meravellós de Montserrat:

Però, com ja hem vist en fer l'estudi de la cartografia, no només es parlava de Montserrat, sinó que altres muntanyes eren igualment representades. I les que es representaven era pel fet que tenien alguna cosa "meravellosa" que les feia "visibles". El meravellós donava valor a les muntanyes (i a altres coses), les quals adquirien carta de naturalesa pel fet de ser excepcionals. Les meravelles havien de ser conegudes i explicades, ens diu Manuel Marcillo al segle XVII. Però de coses extraordinàries n'hi havia tantes a Catalunya que la llista es faria interminable:

En el nostre estudi només en veurem algunes. Però anotarem, d’entrada, que la llista de "meravelles" que trobem en els escrits de l'edat moderna és extraordinària: fins al punt que podríem dir que muntanyes, coves, fonts o llacs només eren vistos en tant que coses extraordinàries, meravelloses, fora del comú. Fer un repàs per les altres meravelles que van apareixent en aquesta publicística, tot i que no sigui exhaustiu, resulta molt interessant.

La primera d'elles serà la "muntanya" de sal de Cardona, de la qual es deia que tot i ser de diferents colors, molt vistosos, un cop mòlta es tornava blanca com la neu. Lloc comú en tota aquesta literatura era la seva brillantor extraordinària a la llum del sol. També es creia que com més sal s'extreia, més creixia la muntanya, exactament el mateix que s’explicava de la pedra de què estava feta la muntanya de Montjuïc i que servia per proveir la ciutat de Barcelona, o d'una part de la muntanya prop del santuari de Núria. Tot plegat eren fets extraordinaris que feien que la gent de l’edat moderna parlés d’ells.

Altres autors, com Honofre Manescal, al segle XVII, inclouen la sal de Cardona entre les coses notables de Catalunya: només cal dir que fins i tot en parla el cartògraf Gerard Mercator. També, a la fi de segle, Manuel Marcillo qualifica Cardona en funció de les qualitats extraordinàries de la seva sal:

Pere Serra i Postius, en el manuscrit del seu llibre dedicat a les meravelles rares de Catalunya, escrivia sobre Cardona, que es tractava d’un miracle de la natura:

de manera que es difícil de partir a cops de martell. Si es fa un forat i s'omple d'aigua de pluja, la sal creix i el torna a tapar. Es de molts colors, fet que causa tanta admiració com les altres meravelles dites. Després d'esmicolar-la es torna blanca. Com veiem, els diferents autors gairebé sempre repeteixen els mateixos tòpics.

En aquest sentit, un altre punt molt comú entre aquells que parlen de la muntanya de sal de Cardona és que aquesta no fa estèrils els camps,

A més, s'hi veuen pins, roures i altres arbres, fet que és tan estrany que dóna motiu per lloar Déu. També trobem la mateixa concepció de la muntanya de sal en el manuscrit que Josep Iglésies va treure a la llum l’any 1963, per al qual es tracta d’una meravella de la natura:

Aquesta sal, que podria abastar tota Espanya, és meravellosa també pel seu color:

Tots aquests escrits s’entenen a la llum d’un paradigma sota el qual, com veurem, la societat de la fi del segle XVII considerava que el més interessant era allò més estrany i extraordinari. És aquesta visió la que trobem també al segle XVIII: Juan Alvarez de Colmenar parla de Cardona i diu que,

El món meravellós fou un dels grans temes de l'edat mitjana i, com veiem, va continuar essent important durant el període modern. Així, Manuel Marcillo parla de la font de Sant Magí, que raja on el sant va plantar el seu bàcul; d'una font a Arles, que raja d'un sepulcre i que només ho fa després de posar-hi alguna peça de roba. També explica que a Cardona (a més d'una muntanya amb la sorra que sembla farina) hi ha una font amb aigua de color de vi; a Banyoles se n'hi troba una altra on tot el que s'hi fica surt de color d'or.

Altres meravelles que cita Marcillo són el sepulcre de Raimon de Penyafort de l'església dels predicadors de Barcelona, d'on es treu pols per curar malalties i el fet més extraordinari és que aquesta no s'acaba mai; els bufadors d'aire fred d'Olot, usats per refredar l'aigua, o les fonts d'aigua calenta, prova del foc intern. En definitiva, tots aquells fets geogràfics que no acaba d’entendre a simple vista. També hi ha altres meravelles que no tenen tant a veure amb la geografia, per exemple l'església de Castelvedra, a prop d'Oliana, on tots els divendres del mes de març, tres llums de color blau remunten el riu, entren per la finestra de l'església, encenen els llums i tornen al mateix lloc, per després desaparèixer.

Però una de les obres més interessants de la Catalunya moderna, pel que fa a la representació del món en termes meravellosos, són les Siete Maravillas de Santos del Principado de Cataluña, manuscrit de principi del segle XVIII escrit per Pere Serra i Postius. Es tracta d'una obra que es va publicar un parell de dècades més tard amb un títol lleugerament diferent i que està formada per una col·lecció de vides de sants. En parlarem més profundament en tractar el tema de la dessacralització del món, però de moment diguem que per a Serra les set meravelles de sants de Catalunya són la vasija de sant Gerard, a Tossa, que s'omple d'aigua, es beneeix i es toca amb la relíquia del sant i d'aquesta manera no s'esgota, fets que, recordem-ho, tenen lloc dalt d'una muntanya. La segona meravella és l'aigua de Sant Magí, en una muntanya de Tarragona (Brufaganya). Es tracta d'una font que cura mals i malalties, nascuda d'un cop del bàcul del sant. Una altra meravella és la Santa Veracreu de Besalú: es posen dues portadores d'aigua i s'hi banya la creu. Llavors, per molta aigua que els veïns vinguin a buscar, no s'acaba mai. També té propietats meravelloses el frontal de l'altar de sant Miquel, que sua gotes d'aigua. En aquesta llista de fonts o llocs lligats a l'aigua, Serra no oblida tampoc la Santa Tomba d'Arles (Vallespir). Es tracta d'una arca de pedra, que sembla que s'aguanti sola a l'aire i de la qual els habitants de la regió treuen una aigua miraculosa.

La setena meravella també té per escenari la muntanya i es tracta de la Maladeta. Aquí transcrivim el text que Serra va publicar vers 1745, quan aquesta meravella ocupà el quart lloc:

Serra i Postius utilitza la llegenda de la Maladeta per explicar la morfologia glacial d’aquesta muntanya, tot i que estem segurs que aquest relat pertanyia originàriament al registre popular. Però tornem al manuscrit i diguem que aquest segueix amb diversos folis parlant de fonts que neixen miraculosament i de diverses coves. I és que l'important és el sentit sagrat d'aquestes meravelles: no oblidem que el títol del manuscrit va passar de fer referència a "maravillas de santos" a parlar de "maravillas raras".

Déu il·lustrava Catalunya amb meravelles, diu Serra i Postius i en aquesta il·lustració hi podem veure una valoració prepaisatgística i transcendent de la realitat geogràfica. D'aquesta manera, si fem cas d'una frase d'Esteve de Corbera, haurem de dir que en aquesta geografia meravellosa es tractava de singularitzar totes les coses notables del país i les que l'il·lustraven, tant si eren naturals com creades de mà humana. Així, per exemple, certes pedres extraordinàries seran recollides en el manuscrit que Josep Iglésies va publicar l’any 1963. A la muntanya del Coll, per exemple, s'hi troben unes pedres,

El manuscrit parla també de Sant Miquel del Fai, on es fa una pedra "esponjiza" que en francès es diu Stalagmites, i d'Olot, a les rodalies d'on es troba una pedra "pumicosa".

En el mateix sentit, en el Compendio de la vida, muerte y milagros de los gloriosos labradores San Galderique de Canigou y San Isidro de Madrid trobem un altre tipus de fet geogràfico-meravellós: la climatologia i els seus efectes com a fets extraordinaris lligats a l’alçada derivada de la presència de les muntanyes:

En un espai no homogeni, com és el sagrat, la quotidianitat de l’espai profà és trencada per aquestes meravelles que serveixen per il·lustrar-lo i fer-lo més interessant. De manera que allà on el sentit comú no pot arribar en l’explicació de la realitat, una nova realitat -encara més real, perquè es vincula al sagrat- fa acte de presència per explicar el que existeix. El coneixement reconeix un fet sagrat com a meravellós.

Entre les rareses (re)conegudes hi havia les aigües minerals i termals, tot i que en aquell moment eren molt desconegudes (especialment a nivell científic). I és que, en general, els llocs aquàtics donen molt joc a aquests (d)escriptors del meravellós. El fet que moltes meravelles tinguin relació amb l'aigua ens fa recordar la lluita entre el paganisme i el Cristianisme per tal de "convertir" certs elements naturals, rius i estanys principalment. En aquest entrellat, les fonts són un dels elements més importants per a aquesta geografia meravellosa: hi ha molts autors que en parlen. Així la Nueva descripción del Orbe de Josep Vicente del Olmo parlarà, entre altres meravelles (gegants i pigmeus, per exemple), de les fonts i llacs "admirables". En aquest punt cal dir que cap d'elles no es troba ni en terreny de l'estat espanyol ni al Pirineu: per a la naixent geografia que del Olmo representa, les meravelles no semblen tenir un sentit local, sinó quasi universal, perquè no parlen de la "realitat", sinó de poders sobrenaturals.

En el mateix sentit, el manuscrit transcrit per Josep Iglésies deia que el Principat de Catalunya,

Com ja podem intuir en aquesta cita, les fonts, com més estranyes, millor: a Salses hi havia tres fonts, una d'aigua de color de vi blanc, la segona de clarete, i la tercera de negre, fonts que enganyaven els forasters, que es pensaven que el que en rajava era vi. Nogensmenys,

Per això l'autor d'aquest Manuscrit s'entreté a parlar de la font de Sispony a Andorra, d'una altra més enllà del Valira, de la font del Glaç, a la serra de Boumort, o de la font del Cristall al Cadí. En el mateix sentit, el manuscrit 184 de la Biblioteca de Catalunya (datat en 1603), tot i que afirma que, per no estendre's, no vol parlar de les moltes fonts cerdanes, "buenas, grandes, frias, y cristallinas", no pot evitar de parlar "Solo (...) de una [fuente] maravillosa, que por serlo tanto, sele haria particular y grande agravio, sila sepultase en el profundo silencio". Es tracta d'una font termal situada al nord de Puigcerdà, a Dorres, i que, per al seu anònim autor, era tan diferent de la resta de sorgències naturals que no podia callar-ne l’existència.

En aquesta sèrie de meravelles aquàtiques no hi podia mancar el Canigó. I en aquest sentit cal precisar que la majoria d’autors, en el moment de parlar del Canigó, s'entretenen especialment en el tema del llac, perquè de fet, i això és molt simptomàtic, la meravella és el llac més que el cim de la muntanya (ja hem vist que els cim de les muntanyes no foren importants durant l’edat moderna, a diferència del que va passar amb els llacs).

En altres passatges d’aquesta recerca ja hem dit que el cas del Canigó és conegut des de les cròniques de Gervais de Tilbury (vers 1214) i Salimbene d'Adamo (entre 1276 i 1285) i que Francesc Eiximenis també en parla, repetint que si s'hi llença una pedra es desenvolupa una tempesta o que s'hi s'hi pesca cap peix, aquest desapareix en posar-lo a la paella. Doncs bé, l’any 1483, Eiximenis escrivia que tots els fets que se n’explicaven, si no eren un miracle, eren dignes de meravellar-se’n:

Tots aquests fets extraordinaris que ja hem vist que se suposava que hi havien tingut lloc varen fer que se’n parlés a bastament. Entre els autors que ho feren -com ja hem vist- trobem Jeroni Pau Luci Marineu, Joan Boccaccio, Pere Anton Beuter, Reginald Poc, Jeroni Pujades, Honofre Manescal, Andreu Bosch, el Comte de Rochefort i Feliu de la Penya.

Remarquem que els estanys dels quals parlem es troben a Nohedes i no al cim del Canigó, fet que no impedí que fos el Canigó allò que era conegut, precisament, com diu Didier Payré, "(...) pour les faits merveilleux censés s'y dérouler". Aquesta confusió espacial (Canigó-Nohedes) mostra que per a l'espai meravellós l'important no era la situació concreta del lloc, sinó el significat del mite que expressava. En aquest context, el fet que es digués el mateix de diferents llocs, en comptes de desqualificar-los, els feia més certs i "reals". No era un mite del qual dubtar, sinó l’essència mateixa de la realitat, que es podia repetir aquí i allà.

En aquest sentit, l'autor del manuscrit que Josep Iglésies va fer publicar es va adonar del paral·lelisme d'aquests estanys i els de Malniu, prop de Puigcerdà, i va afirmar que,

Lo raro tan celebrado, vet aquí el que feia importants aquests llacs, muntanyes, fonts, etc. I és que ens enfrontem amb una societat en què, com va dir Josep Vicente del Olmo, "(...) lo mas estraño suele ser lo que mas deleita, y entretiene", i aquests fets "admirables" fan la "relacion mas gustosa". És en aquest sentit que, per posar un altre exemple, l'autor anònim d'una relació de viatges per Espanya de 1612 s'entretindrà a parlar de les "(...) plusieurs choses admirables et des effetz de nature du tout incomprehensibles en leurs causes (...)". Nogensmenys quan l'autor del manuscrit que Josep Iglésies va publicar fou qüestionat pel metge valencià Andrés Piquer, en una carta datada el 12 de març de 1738 es defensava dient que ell volia fer una història natural del Principat, "(...) buscando de toda la hystoria natural lo curioso".

Segurament ja en tenim prou per dir que durant l’edat moderna el meravellós era l’important, perquè les meravelles donaven sentit al món, un món discontinu, amb zones amb alta presència d'elements i manifestacions sagrades i una majoria d'espais i llocs neutres, ignorats. En aquest entrellat, les muntanyes foren alguns dels llocs on més fàcilment es mostraren tots aquests elements sagrats, teofànics i, en resum, les muntanyes foren vistes en tant que llocs on passaven coses excepcionals. El paisatge, com hem vist, no era important, gens important; i el "paisatge" en conjunt -pres en el sentit col·loquial que el confon amb el medi ambient-, no era important, bo i que sí que ho fossin alguns dels seus elements. En aquest sentit, a Catalunya, un dels casos més importants és el que ja hem referit de la muntanya de sal de Cardona, que de muntanya -tal com l'entenem avui dia- no en té res. Però la idea de Cardona dóna a veure l'important vincle que s'estableix entre muntanya i meravella. El cas de la muntanya de sal és anàleg al del Montseny: quan els autors en parlen, no parlen del Montseny com a muntanya, sinó de certes coses meravelloses que hi ha a la muntanya de sant Segimon: tot allò que podem anomenar meravelles.

La visió de la muntanya com a meravella és indissociable d'un univers simbòlic en què la religió té un pes importantíssim. Com diu Serra i Postius, les meravelles són meravelles de sants. D'aquesta manera, el procés de naixement del paisatge és el procés de desencantament d'aquest món sagrat on es manifesta la presència divina, sacra. Aquest univers ecosimbòlic progressivament deixarà pas a un món desencantat, ple d'elements no sacres sinó profans i que no tenen res a veure amb la religió, però que al cap i a la fi són elements morals com els anteriors. L'estètica, el sentiment estètic per la natura que estem parlant, és un conjunt de judicis morals; són judicis de valor perquè tota estètica és alhora moral, però no tota la moral es resumeix en l'estètica (encara que segurament tota moral tingui la seva estètica o les seves estètiques).

Aquest món sagrat i ple de meravelles ens permet entendre algunes coses molt importants en la superestructura ideològica anterior al Renaixement. Ens referim a les qüestions que tenen relació amb la negació del món. El comtemptus mundi suposa una manera d'entendre la natura que ens permet explicar la inexistència del paisatge en el sentit d'una natura immanent a ella mateixa. La realitat externa és menyspreada perquè no és pertinent; aquesta no és "la realitat" important. La potència sensitiva ha de ser anorreada dins d'aquesta ecosimbologia. Però –com l’edat contemporània s’encarregarà de demostrar-nos- el sentiment immanent de les coses del món no té perquè negar l'existència de realitats transcendents: aquestes es poden trobar en altres llocs. Déu es pot tancar a les esglésies i les persones obrir-se al món exterior a través de l'observació, tot plegat sense negar l'existència d'un àmbit transcendent. Com veurem, justament això és el que va fer el primer pensament racionalista. De fet, les meravelles deixen de ser-ho amb el paisatge, els balnearis i la ciència moderna.

La realitat geogràfica vista en tant que meravella, que hem estat repassant fins a aquí, ens permet aturar-nos un moment i intentar aprofundir en quin tipus de mediança havia establert l’edat moderna per, d’aquesta manera, plantejar quin fou el gran canvi que el paisatge i la modernitat va suposar per a la nova realitat ecosimbòlica. Començarem per una definició de diccionari que considerem molt simptomàtica.

El Gazophylacium de Joan Lacavalleria deia que el concepte de meravella "(...) se pren ordinariament per les coses meravelloses, que pronostican alguna cosa funesta". Des d'aquest punt de vista, la visió que les classes populars i també les élites tenien dels fets extraordinaris conduïa a considerar els terratrèmols, cometes, meteors i altres fets que avui dia ens semblen naturals com a fets sobrenaturals, és a dir meravellosos. Aquesta manera d'interpretar la realitat no va desaparèixer amb el Renaixement i subsistirà encara a la segona meitat del segle XVII, tot i el desenvolupament de la ciència; ara bé, a partir d'aquell moment, la pràctica científica criticarà i devaluarà tant la màgia com els miracles. En aquell moment, molts homes d'església són autèntics savis, "(...) mais bien des esprits forts appuient leurs ambitions "naturalistes" sur un savoir qui ressemble beaucoup à de la superstition". Aquesta manera d'interpretar el món no pot ser considerada com un pensament naïf, sinó que més aviat l'hem de veure com una mostra ecosimbòlica d'un pensament premodern, ens diu Donald Warren. Puntualitzem que diem premodern no en sentit d’anterior a l’edat moderna, sinó d’anterior a la modernitat. En aquesta mediança,

En aquest context, no hi és aliena una certa concepció de la quotidianitat en què la màgia juga un paper important i en la qual existeixen relacions entre l'univers humà i el més enllà. De manera que el món sobrenatural envolta el món quotidià, o com deia el doctor en medicina Joan Solar, seguint sant Tomàs i altres doctors:

Existeix una gran quantitat d’obres escrites que reflecteixen aquesta mediança, moltes vegades poc valorades com a fonts d’informació. D’elles, el que més ens interessa és la seva concepció de la realitat i el que s’hi podia trobar. El lector dels opuscles que durant l'edat moderna varen circular per Europa no buscava en ells una representació exacta (immanent) sinó que cercava la imatge mítica i simbòlica d'aquests esdeveniments (el significat transcendent). Com diu Donald Warren, aquesta concepció era inseparable d'una estructura social en què no existia la idea del canvi social i polític. El moviment històric era una conseqüència de les virtuts o els vicis humans i s'intentava de donar realitat corporal a aquestes realitats abstractes.

En aquesta literatura tampoc no hi ha sentit de l'impossible, no es busquen les causes sinó les raons per les quals els fenòmens s'han produït; no és busca el com, sinó el perquè. A més, no creure en aquests prodigis era gairebé considerat una forma d'ateisme. No serà fins al segle XVIII que aquest gènere entrarà en crisi, si més no a França. Però, cal remarcar que, en el cas espanyol, a diferència del francès, els desastres extraordinaris varen ser atribuïts més a la voluntat divina que no a les obres dels dimonis i bruixes.

La manera d'explicar aquests fenòmens recorria en moltes ocasions a la física aristotèlica, però per regla general, més enllà de la física, era la metafísica el que jugava com a element explicatiu. De manera que, davant d'una sèrie de terratrèmols i d'inundacions que varen tenir lloc a la ciutat de Roma, en el traspàs de 1703 a 1704, havia corregut la veu que es tractava del judici final. A més, si els físics i les persones de ciència no ho havien pogut preveure, els sants i les seves imatges havien estat clars:

Els emissaris divins havien parlat, però els humans no els havien entès i, per això, el càstig no havia pogut ésser evitat. Ara bé, tampoc la revelació del futur no tenia perquè impedir que aquest es desenvolupés tal i com la voluntat divina havia previst. Com veiem, en aquell moment ecosimbòlic, l’astronomia i l'astrologia es confonien. D'aquesta manera un meteor, possiblement un cometa, que es mostrà l’any 1682 sobre el cel de Girona va ser interpretat com a signe de mals averanys. El cometa era l’anunci de desavinences, guerres, esterilitats o morts de reis i prínceps que les experiències posteriors sempre acabaven confirmant. L'any 1580 un cometa va significar la sequera i la fam, i més endavant la mort de la reina d'Espanya, deia Blas Bayeta:

Hauria de quedar clar que en aquest cas no estem parlant d'una visió popular del món físic, perquè Bayeta, nascut a Avinyó i habitant de sant Feliu de Guíxols, era doctor en medicina, astròleg i matemàtic. El seu tractat, que estava dedicat a la verge de Montserrat, suposava que la "naturaleza del sol" del cometa anunciava la mort d'un rei o persona molt poderosa, amb canvis en les coses del seu regne, aldarulls, guerres, calors, manca d'aigua i esterilitat. A més, les persones solars, en particular, patirien malalties greus o cardíaques. De fet, Bayeta feia la carta astral del cometa, que alhora era una mostra del futur de la humanitat. Com veiem, encara no ens hem allunyat massa de la idea medieval del macrocosmos i el microcosmos.

Davant d’una erupció del Vesubi de l'any 1698, els habitants de l'indret no pararen de fer processons amb creus, gent carregada de pedres, cadenes i altres maneres de demostrar la seva penitència. El vincle humà amb la divinitat s'havia trencat i calia refer-lo. En aquest cas podem veure, potser més clarament que en altres, que els elements naturals, a través d'una sèrie de meravelles, esdevenien fets humanitzats per castigar la impietat dels homes i de les dones. Un altre opuscle publicat amb motiu dels terratrèmols i inundacions romanes de principis del segle XVIII, deia:

És el cel qui plora les desviacions de la fe humanes i, entre terratrèmols i inundacions, converteixen aquella vall de llàgrimes en un camp sembrat de morts: unes 60.000 persones hi perderen la vida. La ira divina ha generat fets extraordinaris, fets que, lluny de ser negats per l'Església seran acceptats com a explicacions factibles. En aquest cas es veu clarament un altre cop aquella manca de separació entre el cos individual i el món físic extern, de manera que la pluja no era un element físic, sinó les llàgrimes divines davant la mala conducta humana. El món no plou perquè sí; el món plora el mal capteniment humà. El món encara és lluny del laissez faire, encara no va de lui même. El món està en relació directa amb el jo, o millor amb el nosaltres, i és el nosaltres qui el pot fer anar en un determinat sentit, corregint les seves tendències.

D'aquesta manera, el canònic de la catedral de Salamanca, Pedro Ciruelo, publicava l'any 1628 una tercera impressió feta per ordre del bisbe de Solsona del seu tractat sobre les supersticions en què es llegia:

Aquesta visió del món en termes extraordinaris, que era acceptada com a possible, va ser molt important durant l'edat moderna per començar a perdre una mica la seva vigència amb el desenvolupament de la ciència moderna. La visió meravellosa del món, sense deixar de funcionar, va restar apaivagada amb l'arribada del racionalisme i del mètode científic. Com diu Luís Urteaga:

El món quantificat i individualitzat, suposadament separat del jo social, serà un món que negarà les meravelles. En aquest context, al segle XVIII, el desenvolupament científic durà alguns canvis en la percepció del món real: la visió freda i "objectiva" de la realitat s'imposarà, i les meravelles hauran de ser explicades. Joan B. Berni, l'any 1736, escrivia

Per a Berni, és clar que cal fugir de la metafísica, però encara aquesta opció epistemològica condueix a caminar per un camí on no trobarem res que no sigui digne d'admiració. Si no hi ha coses extraordinàries, no cal emprendre aquest camí. Tomàs-Vicens Tosca, en una obra publicada a València a mitjan segle XVIII, també planteja aquest allunyament de la metafísica i un apropament al món de l'estranyesa:

Encara l'any 1764, Jaume Bonells, en un discurs a l'Acadèmia de Ciències de Barcelona, es queixava de l'endarreriment de la física en el nostre país: a la Península (sic), "La majoria dels fenòmens naturals són tinguts per miracles". Per a ell, fins i tot la religió catòlica sortiria beneficiada del conreu de la física, però això li suposava un gran problema:

Bonells mostra d'aquesta manera la contradicció aparent en què havia caigut la ciència vinculada a l'Església: la defensa de l'aristotelisme, quan aquest havia estat un autor pagà.

El món científic viu una posició paradoxal, un voler i no poder fugir de la cosmovisió religiosa per convertir el món en un espai homogeni i sobre el qual es pogués raonar. Una recerca, alhora, de la unitat del món i una negació de l'extraordinari, inexplicable i meravellós. Tot havia de ser explicat; bo i que sabem que no tot ho fou.

Ara bé, no és menys cert que la mateixa Església havia fet des del concili de Trento (1545-1563) un esforç per acostar-se a les classes populars, intentant explicar en els sermons allò que no podien entendre, alhora que demanava que,

I és que l'Església catòlica, sobretot per oposició al Protestantisme, tenia interès a naturalitzar l'existència del purgatori i a assegurar el culte als sants i la veneració de les relíquies. Calia que el poble entengués que no es podia veure la divinitat amb els ulls corporals i sobretot vetllar per no admetre nous miracles o relíquies sense l'aprovació del bisbe. Això suposa un nou plantejament transcendentalista, tot i que fos aplicat en un context en què ja no tot tenia una única lectura transcendent. D’aquesta manera, Francesc Garau, l'any 1675, escrivia:

Com diu André Corboz, durant el segle XVIII aquest procés va suposar que el sagrat deixés pas a una natura que havia esdevingut pedagoga de l'ànima per la via d'un cert determinisme geogràfic. L'ateisme científic, com deia Bartolomé Feliu, l'any 1894, en una memòria llegida a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona en fer-lo acadèmic numerari, havia estat un pas nefast per al coneixement; els seus seguidors es dedicaven a "(...) negar lo suprasensible por un lado, é invadirlo y profanarlo por otro". Feliu reivindicava la separació de les ciències en tres ordres: el de les ciències naturals, el de la filosofia i el de la teologia, cadascun dels quals havia de guardar silenci sobre els afers propis de l'altre.

Immanència i transcendència, paradigma científic o cosmovisió religiosa del món, ciència i art es veuen confrontats al final de l’edat moderna catalana i cadascun d’ells intenta donar una certa carta de realitat a la realitat. En aquest moment s’està redefinint la natura de la natura, posant un nou esperit a les coses, però tot i aquest procés de canvi, encara el que podríem dir-ne el paradigma de l’extraordinarietat no ha perdut del tot la seva força.

En aquest tira i arronsa entre ciència i revelació, entre immanència i transcendència, en el cas català no sempre es va aconseguir superar el que podríem anomenar el "paradigma de l'extraordinarietat". De manera que els primers científics moderns seguiran preocupats per les qüestions més meravelloses i extraordinàries de l'ecumene, encara que menysprearan aquelles meravelles que els semblaran inexplicables o contra natura. Així, el naturalista Guillaume de Bowles, per exemple, parlarà de Cardona en termes força diferents de com n'havien parlat les visions més emmarcades en aquest paradigma de l'extraordinarietat. Com a científic, Bowles pretén quedar al marge dels fets "reals", explicar-los sense tantes floridures transcendents; deixar constància de la "realitat", en una paraula. Com a bona mostra il·lustrada, també l'Atlante español de Bernardo Espinalt es mostra molt "fred" quan parla d'aquests indrets naturals. Com a exemple direm que en parlar de Cardona només diu que té una muntanya de sal que produeix una deliciosa vista exposada als raigs del sol; tanmateix, en un altre passatge, no pot evitar parlar d'una font que dóna una aigua com vi.

Si, segons Luís Urteaga, la filosofia utilitarista de la Il·lustració va convertir la veneració dels autors humanistes per les meravelles en una estimació comptable pels recursos naturals, a nosaltres ens sembla que la "inèrcia" d'aquesta manera de veure el món es va projectar molt més endavant. Tot i el desenvolupament de la ciència, entrant al segle XIX les coses no han acabat de canviar del tot: Vicente de Frígola afirmava que la història natural del Principat oferia molts objectes d'instrucció i de curiositat: les mines, les sals -Cardona, especialment, "(...) una de las curiosidades naturales, mas admirables de Cataluña"-, els minerals, laves i altres productes volcànics, fets que conduïen els nostres curiosos vers les muntanyes, especialment el Pirineu, Montserrat i el Montseny, que se suposaven rics en tota classe de béns i meravelles.

La potencialitat del paradigma de l’extraordinarietat per explicar el món era encara vigent. El llibre tercer d'un Album universal publicat a mitjan segle XIX es titulava "Maravillas de la naturaleza y del arte" i en ell meravella més important que s'hi explica era el Monte San Bernardo (al coll de Sant Bernat).

També al segle XIX, per a Tomàs Bertran i Soler, la muntanya de sal de Cardona és més "singular" fins i tot que Montserrat:

La manera de parlar d’aquests autors ens deixa veure com era la "realitat" que els interessava: encara continuava essent, en bona part, un conjunt de fets estranys i extraordinaris. Ara bé, l’extraordinari no implica la bellesa del món, ni un apropament immanent a la realitat. Per això trobarem dues tendències que es varen donar alhora: si la ciència, a llarg termini, intentarà desfer-se del farcell de la meravella, la mediança paisatgística o protopaisatgística farà bells certs indrets especials. Entre la idea de conjunt i l’element especial, la visió paisatgística naixeria poc a poc ajudada tant per la ciència que pretendria objectivar el món com pel sentimentalisme propi del romanticisme (que es podria lligar al primer humanisme renaixentista). El desenvolupament de la ciència farà menys extraordinàries les meravelles, i per tant el món esdevindrà cada cop més una res extensa, un espai homogeni i impersonal. Però no és menys cert que encara avui dia trobem mostres ben clares d'aquesta representació del món en termes extraordinaris, la pràctica periodística, per no anar més lluny.

La potencialitat del fet meravellós per donar a veure la realitat era extraordinària, però darrera d'aquesta representació s'amagava una concepció del món regida per éssers sobrenaturals que decidien fer anar els elements geogràfics en funció de la seva voluntat.

Fins i tot per a la ciència va ser difícil de deslligar-se del paradigma de l’extraordinarietat, però aquesta manera de plantejar-se la realitat del món físic a Catalunya va ser potencialment una forma de desenvolupament del sentiment paisatgístic.