2. 1 - Montserrat

Podríem definir el que anem a fer en aquest capítol com una contrarqueologia del saber, en el sentit que el nostre procediment anirà just a la inversa de la manera de procedir dels estudiosos de la prehistòria.

Sempre ens ha cridat l'atenció l'habilitat de certs arqueòlegs per recomposar un objecte del passat a partir de petits indicis. En alguns museus es veuen peces de ceràmica que han estat reconstruïdes a partir de petites parts d'un cossi. En altres casos, es desxifra una inscripció fragmentària sobre una pedra perquè se n'ha perdut o malaguanyat una part. Si, en aquests casos, l'arqueòleg imagina un tot a partir de les seves parts i el res-produeix, en la nostra recerca ens mourem just al contrari. Nosaltres vivim en un món en què els indicis i les pistes són pertot; fins i tot n'hi ha massa i despisten. I, davant d'aquesta situació, ens sembla clar que s'imposa dur a terme un exercici de síntesi, de reduir el tot a petites parts fragmentàries que conservin l'essència que hem reconegut en l’objecte tal com l’hem vist com a conjunt. En comptes de reconstruir el cossi, nosaltres el tallem en peces per oferir una mostra de la pintura que el cobreix sense ser distorsionats per altres parts del tot. Però, ¿qui ens garanteix que el nostre tall serà net, que no estarem tallant parts importants o que no estem donant massa importància al que no en té tanta?

En aquesta recerca s'ha considerat que l'art, la ciència, la literatura i totes les altres mostres de la cultura d'un poble o societat són alhora empremtes i matrius del món social i de la "realitat", en el sentit que reflecteixen i alhora flecteixen la realitat. Pel primer procediment esdevenen empremtes del món social, mentre pel segon es converteixen en matrius de la nostra concepció mundanal.

Amb aquestes prevencions anirem a repassar una sèrie d'obres escrites (la majoria d'elles publicades) que fan referència, gairebé sempre de forma parcial o indirecta, a les nostres muntanyes. Com que es troben en llibres o documents voluminosos en què la major part és palla ens proposem de batre la nostra garba. Moltes idees quedaran enrere, i hem de pensar que no eren importants per al que a nosaltres ens interessa. Per això, lluny del nostre propòsit pretendre que aquesta tria sigui objectiva, i que aquests materials siguin els materials sobre els quals bastir la història del paisatge català. L'únic que podem assegurar és que hem intentat de ser exhaustius fins al límit del raonable, i que s'ha intentat no tallar per on no calia. Però no es pot estudiar el passat si no és des del present, i sempre que el revisitem, el reproduïm a la llum de l'avui.

Fetes aquestes primeres reflexions epistemològiques, entrem de ple en la part descriptiva d'aquesta tesi tot fent un repàs de les imatges que fan referència a Montserrat.

Artur Farinelli deia que els textos en què es presenta Montserrat com un oasi verd varen tardar d’arribar. I no ens ha d’estranyar perquè històricament el més normal en la relació amb la muntanya ha estat el sentiment de por, de temor per la rudesa dels camins i pels horrors de la natura salvatge que hem d'estudiar en un altre lloc. Però finalment, aquells temps en què es començà a estimar la natura arribaren.

Dels autors de l'edat moderna que ajudaren a canviar aquella visió horrorosa de la muntanya de Montserrat, el primer és Jeroni Pau. Pau havia nascut a Barcelona als voltants de 1458. Vers 1475 va escriure el seu "De fluminibus et montibus hispaniarum libellus" (que es publicà posteriorment, a Roma). Amb Pau la prosa descriptiva, quasi geogràfica, dóna la mà a les muntanyes per tal que aquestes surtin a la llum. Segons Mariàngela Vilallonga, el tractat de Pau és un intent de realitzar un inventari dels rius i muntanyes d’Hispània prenent com a base els textos geogràfics més reputats de l'antiguitat clàssica, passats pel sedàs de Boccaccio. Es tracta d'un text força breu, però que destaca dues muntanyes que ens interessen força: Montserrat i el Canigó. En aquest apartat parlarem només de Montserrat.

Per a aquest "geògraf" renaixentista, Montserrat és una muntanya molt coneguda arreu, "(...) situada en una illa i sense estar vorejada per cap més (...)":

Montserrat és molt escarpada, però al seu interior trobem arbres, cascades i herbes medicinals, elements que li donen un aspecte agradable. A més, des del cim es descobreix una gran vista que arriba fins als Pirineus i les Illes Balears. De lluny sembla inaccessible, però quan es mira de més a prop es veu que hi ha accessos factibles. En ella es troba un ordre molt remarcable que, en opinió de Pau, dóna a veure la muntanya com un lloc sagrat.

En un altre lloc ja hem dit que Mariàngela Vilallonga ha mostrat que la tradició de la geografia renaixentista arrelà profundament a Catalunya, essent-ne la mostra més clara els treballs de Jeroni Pau i el Diccionari Geogràfic de Francesc Tarafa. De fet, Tarafa completa i eixampla el tractat de Jeroni Pau, que en molts casos devia molt a Boccaccio. D’aquesta manera es pot dir que el que fa Jeroni Pau és fixar alguns dels temes que després es repetiran sobre la nostra muntanya, des de la seva morfologia escarpada i abrupta, fins a la presència d'aigua superficial en abundància.

Des del punt de vista paisatgístic que a nosaltres ens interessa, hem de dir que amb Jeroni Pau ens situem a la fi del segle XV, un moment en què Montserrat encara no ha estat descobert com a lloc bell: tot i que la visió de Montserrat li sembla agradable, Pau no s’entreté a fer una descripció poètica i sentimental dels llocs que estudia. Més ben o més mal fet, el seu treball pretenia ser objectiu, quasi científic. Amb ell, algunes muntanyes prenen lloc i nom per a l’élite catalana que podia llegir el llatí, però cal remarcar que, en general, no serà fins a principis del segle XVI que es començarà a cantar Montserrat com un fenomen bell. La importància de l’obra de Jeroni Pau es troba en el fet que aquest autor humanista ha estat capaç d’adonar-se que les muntanyes són prou importants com per parlar-ne, per descriure-les i per fer publicar un treball sobre elles, gestos aquests que serviran per donar a veure models i realitats fins llavors ignorats i que seran repetits pels autors que els seguiran.

Al costat del tractat de Jeroni Pau, l’any 1514 es va publicar una obra que també havia de ser molt important per a la història ecosimbòlica de Montserrat: el Libro de la historia y milagros hechos a invocacion de Nuestra Señora de Montserrat, atribuït a l’abat del monestir, Pere de Burgos. El llibre es va publicar a Barcelona i va ser reeditat diverses vegades, fet que ens indica l'èxit que va tenir en el seu moment i posteriorment. En ell es restablien alguns dels tòpics que després repetiran molts dels tractadistes de la muntanya de Montserrat.

Pere de Burgos comença fent referència a Montserrat com a una "famosissima montaña" situada al mig del Principat, a unes set llegües de la ciutat de Barcelona. Per al nostre autor, Montserrat es troba "apartada de los montes Pireneos". Pere de Burgos insisteix en la solitud de la muntanya:

Montserrat sembla, de bell antuvi, aspra, fatigosa i espantosa, però una mirada més atenta ens revela justament el contrari:

Montserrat és una muntanya formosa, delitosa, per on és agradable de caminar. Però també és un lloc molt fèrtil, poblat de flors i arbres.

En aquest llarg passatge han anat sortint alguns tòpics que caldrà desenvolupar més endavant. Un d'ells és la manca d'aigua a la superfície de la muntanya i un altre, molt important i que no podem deixar de comentar: fins i tot les penyes que formen la muntanya són formoses. Per a Pere de Burgos, no només els arbres i la verdor fan agradable la muntanya, sinó les mateixes roques que la formen. La muntanya ferotge de l'època medieval ha estat copsada per aquest religiós renaixentista en un altre codi, ha esdevingut formosa i agradable.

Jeroni Pau i Pere de Burgos fixen alguns dels tòpics més repetits de la nostra muntanya. A diferència del que hem vist que passava amb Pau, en l’obra del darrer dels dos autors el sentiment protopaisatgístic hi és ben clar, essent belles fins i tot les mateixes penyes que formen la muntanya. En aquest sentit protopaisatgístic, l'edició de 1627 afegeix uns tercets "Al sitio, imagen, y milagros no escritos de nuestra Señora de Montserrate de un monje de su casa" en què es parla d'aquells,

"Quebrados montes, que estilays dulçura:
collados que saltays como corderos,
al Arca del Señor su madre pura.
Las sombras vio David: los verdaderos
ven los que os miran, riscos generosos
siempre risueños, siempre placenteros.
En coronado circulo orgullosos
bañados de luz mirays la Aurora
que ilustra los planetas luminosos.
O montaña sagrada! Quien no adora
tus margenes? O gentes. O naciones
corred, venid, y ved, la gran Señora.
O rusticos, o elados coraçones,
o tibios, o enredados, o encendidos,
o puros, o de todas condiciones,
Gustad un bien que excede a los sentidos.
Aqui se baña de Deidad el suelo".

Un segle llarg més tard, doncs, l’obra de Pere de Burgos segueix despertant l’interès per la dolçor que respira la muntanya de Montserrat. Però com veiem, encara aquest gust agradós es banya en la deïtat del sòl, mostra de la simbiosi que es produeix en el renaixement català entre la religió i les tendències humanistes.

Més tard, vers 1543, el monjo Antoni Brenach escriu un poema en llatí, titulat Saxia, que parla de Montserrat. D’aquesta obra s’ha dit que és una de les primeres vegades que un humanista s'atura per contemplar la natura sense témer els abismes, els horrors i els perills dels roquissars. Es tracta d'un fet encara força excepcional per a una època i una gent (els monjos) que predicaven el menyspreu del món: mig segle abans, el també monjo del monestir de Montserrat Joan d'Enguídanus havia composat un cant a la Verge per tal de poder esdevenir enemic del món.

Antoni Brenach havia nascut a Vilafranca de Conflent i va morir a Montserrat l’any 1555. Sabem que havia demanat l'admissió al monestir en 1527 i que per tant coneixia la muntanya pel fet d’haver-hi viscut. Amb ell, com diu Farinelli,

Segons Farinelli, els versos del pare Brenach foren escrits a Valladolid, cap a 1543. "El poema, otrora muy leído, servía de texto a los monjes y escolares del claustro para ejercitarse en la lengua de Virgilio; hoy apenas le recordamos, y vale, sin embargo, como documento del sentimiento de la naturaleza (del que comúnmente se cree que carecía la gente hispana antes de la revolución romántica) vivo en el pecho del humanista que contemplaba sus maravillas sin temer los abismos, horrores y peligros de las duras rocas que se erguían a las nubes y al firmamento".

Es tracta d'un poema heroic-descriptiu de la muntanya concebut a la manera clàssica, amb un cert regust ovidià i influències virgilianes. La primera part de Saxia parla de la muntanya de Montserrat, la segona de la història de Fra Garí i la tercera del monestir. Aquí, evidentment, ens interessa de forma especial la primera part. En ella Brenach ens deixa veure com Montserrat és diferent de les altres muntanyes:

"Per bé que arreu és Sàxia environada
de monts, com d'una tanca, s'esbadella,
xiroia, en mig de totes ses veïnes"


"Hi lluu, però, tanta simetria,
tanta de formosor colpeix la vista
i delecta sa forma prodigiosa
tan plaentment a tots els qui l'admiren,
que apar assuajar la gran fadiga,
dels qui damunt el rocatam s'enfilen.
I encar un hom pot veure entre les roques
i al bell entorn de penyalars horrífics,
exuberància d'herbes i boscatges
verderejants d'immustigat fullatge
i perennal ufana, que ofereixen
paisatges encisants als ulls corpresos;
tant que un hom creu trobar-se als Camps Elisis
o a les Tempees Prades que cantaren
molt pietosos i inspirats poetes".

"Amb tot, al peu mateix són albirables
els tupits llogarrets i les masies
que s'arrufen devora els camps ubèrrims,
i les verdors xamoses que humitegen
torrents i fontinyols. Però el que estranya,
que els senderons de dalt cap font no tinguin,
i als paratges mitgers de la Muntanya,
tan verdejants, cap deu no hi degotegi,
ans es nodreixin amb xifolls de pluja".

Els temes paisatgístics prenen especial importància davant de la vista que es troba des de diferents llocs. Així, des de Sant Jeroni,

"(...) quisvulla
que hi ascendeix pot esbargir la vista
a tots els termes de la rodalia,
talment un benaurat si llambregava
l'Univers des de l'alt sojorn Olímpic".

Del mateix cim, mirant cap a santa Magdalena:

"S'escareix en amplíssims panorames,
si bé no tant com l'altre; el baix Cenobi
n'és allunyat d'aquí com dos mil passos;
el camí és perdedô i d'esglaiadores
graonades. Ací la gent hi puja
per esguardar, davall les valls pregones,
els claustres venerables que hi bastiren
en altres temps els monjos piadosos;
fins s'hi senten les veus, sens que es destrïin,
de la gent de la plaça i del Cenobi;
i, ferida pels vents, les gents porugues
creuen sentir-hi sibil·lants espectres".

Brenach mostra el seu desencís quan descriu les ermites que no permeten fruir dels panorames. Aquest és el cas de Santa Helena, la qual

"(...) com és environada
a l'horitzó, per encelades comes,
sols lluca migradíssims panorames,
car la massa rocosa de sant Dimas
no permet d'esplaiar la vista,
i els cimerols del Salvadô i de Tebes
l'esguard mortal del sol morent bandegen,
sense que pugui veure en la gran corba
els cavalls que el Tità sublim afua".

En definitiva, poc més d’una dotzena de versos recullen tot el sentiment protopaisatgístic que Brenach fou capaç de transmetre a través de la seva obra:

"Hom conta que cap altre Mont no es troba
semblant en tot el món, que pel paisatge
així formós els cors mortals enjoï.
Com més un hom se'l mira, més desitja
amb desig vehement tornar-lo a veure".

"Mirant sovint els cims del Mont santíssim
les punyents amargors són bandejades;
i així mateix el tedi foragita
la visió freqüent de la Muntanya.
Si mai, alguns la prometença feien
de visitar ben tost l'Estage cèlic,
cap mena de descans tenir podrien
sinó en havent vingut, ni lleure poden
fins que els cimals de la celest Muntanya
han atès: fins aquest punt llur afecte
a la Muntanya senten que s'adreça!
Però tantost les dolçfluents collades
se'ls dóna d'ascendir, tant se n'emplenen
de celestial repòs i de dolcesa
que, dexeixint-se de la terra, els sembla
d'ésser arravatats als regnes summes
i d'asseure's als divinals cenacles,
creient copsar a dolls el cèlic nèctar".

El nostre recorregut històric ens duu a aturar-nos en Cristóbal de Virués, que havia viscut durant més de vint anys al monestir. Cristóbal de Virués era nat, probablement, a València, vers 1550, on visqué, fins que morí vers 1609. De jove havia estat militar. El seu Monserrate, la primera edició del qual es va publicar l’any 1588, a Madrid, va rebre les lloances de Cervantes en un passatge del Quixot. L'obra en qüestió va ser reeditada a Milà l’any 1602, ampliant-se en 1609. Ha estat considerat un dels dramaturgs i escriptors més importants del grup d'escriptors valencians vinculats a la literatura castellana del Segle d'Or.

Des del nostre punt de vista és extraordinàriament interessant de remarcar que, si bé Virués parlava dels "helados y altos Pirineos fragosos (...) con mil peligros rigurosos", Montserrat tenia per a ell forma de piràmides que "Bastan a divertir y dar consuelo/ a las más tristes almas y afligidas".

"(...) allí extremó naturaleza
Todo lo más suave y más hermoso
Y todo lo que más mueve y aviva
La santa soledad contemplativa"

I és que Virués parlava de Montserrat com d'una "dulcísima montaña":

"¡Oh peñas, más preciosas que diamantes,
Que zafiros, jacintos y topacios!
¡Oh plantas bellas, fértiles, fragantes
Que adornáis con tal regla sus espacios!
¡Oh cuevas más hermosas y abundantes
Que reales, riquísimos palacios!
¡Oh monte, para mí parte del cielo
En su santo y dulcísimo consuelo!"

(...)
"La belleza, la gala y compostura
De toda la montaña es admirable.
La varia y hermosísima espesura
No puede ser más linda y agradable:
La eterna y fertilísima verdura
Es en extremo dulce y deleitable;
Hasta los riscos ásperos y yertos
Estan de flores y árboles cubiertos.
Los riscos cuyas cimas hasta el cielo
En forma de pirámides subidas,
Bastan á divertir y dar consuelo
A las más tristes almas y afligidas;
Que, ora cubiertos de importuno hielo,
Ora se muestran verdes y floridos,
Sólo el orden y traza de su asiento
Cuando es de admiración es de contento".

Virués descriu Montserrat com un "hermoso monte" on la llum del sol al sortir del mar hi reverbera, un lloc al qual cap altre iguala "En belleza admirable y en regalo". Amb ell, certament, trobem una claríssima imatge agradable de la muntanya. De manera que els autors que hem estudiat fins ara -Pau, Brenach, Virués i Pere de Burgos- donen una certa imatge, una nova imatge, a la muntanya de Montserrat. Amb ells arribem a la segona meitat del segle XVI. Des d'aquell moment, els temes i les formes de la muntanya són ja establerts: d'altres vindran després d'ells i diran una altra vegada això que aquests ja han dit. En aquest punt veiem clarament com s'ha produït un procés de formalització de la representació de la muntanya montserratina, procés molt clar i segurament ajudat per un context que venerava l'obra impresa fins al punt que l'opinió d'un clàssic passava per sobre de la mateixa evidència empírica de certs fets. Més endavant parlarem dels models que tots aquests autors tenien al cap i que feien bella la muntanya de Montserrat. De moment, però, hem de continuar el nostre repàs dels tòpics que suposen un sentiment paisatgístic més repetits pels escriptors que els seguiren.

Els autors dels quals hem de parlar en aquesta segona part, amb comptades excepcions, varen escriure menys, quantitativament i qualitativament, que els seus mestres, però això no vol dir que no n’haguem de parlar.

El primer autor de qui caldria parlar en aquesta segona fase és Pere Gil (1551-1622), jesuïta, doctor en teologia i censor de la Inquisició reivindicat pels geògraf com un dels seus primers col·legues catalans. Per a ell, la muntanya de Montserrat és la més bella del món, i aquest fet el posa en la mateixa línia dels autors estudiats anteriorment:

L'any 1603, Francisco Diago, membre de l'orde dels Predicadors, lector de teologia i qualificador del tribunal de la Inquisició de Barcelona, publica la seva història dels antics comtes de Barcelona. En ella parla de Montserrat com d’una,

També en aquesta línia trobem una obra important, la Crònica (1609) del benedictí Antonio Yepes (Valladolid, 1554-1618), obra que no pretén descriure Montserrat, però que en parla i, encara que sigui poc, ens serveix de testimoni d'aquesta nova realitat ecosimbòlica. L'interès de l'obra d'aquest eclesiàstic es troba en la valoració positiva i en termes de bellesa que fa de l'aigua que corre pel nostre massís:

En Yepes -com també en Argaiz- és molt clar que el que escriu ho ha llegit en altres llocs, especialment quan afirma que els autors que ell ha repassat parlen de les herbes que s'hi troben. Malgrat haver escrit molt poc, els seus mots són molt significatius perquè per a ell Montserrat recrea la vista i és alegre i vistosa.

El doctor en dret Jeroni Pujades (Barcelona, 1568-1645), per contra, va escriure força sobre Montserrat, però el que havia escrit va restar sense sortir a la llum pública fins al segle XVIII. De qualsevol manera val la pena de retenir la seva visió. Montserrat, que no és més alta que Sant Llorenç, i que és una branca del Pirineu, es troba,

Després de Jeroni Pujades, el nostre repàs de les descripcions de Montserrat ens duu a una obra rara que només es pot consultar a la Biblioteca Nacional de Madrid. Es tracta de la Descripcion general de la montaña de Montserrate del monjo benedictí, resident a Mallorca, Juan de Campos. Campos comença situant la nostra muntanya a set llegües de Barcelona i dient que cap de les elevacions que l'envolten la superen.

En aquest punt, Campos assegura que parlarà més de la "descripcion" de la muntanya en tractar les ermites. D'aquesta manera, algunes de les ermites presenten, des del seu punt de vista, visions agradables, tot i que "Gozan las hermitas de hermosas, y alegres vistas, unas mas que otras, ay en todas ellas capillas (...)". La descripció de Campos, com veiem, segle i mig més tard, segueix fil per randa la de Pere de Burgos, amb petites modificacions.

El mateix any que Campos publicava la seva obra a Mallorca, a Girona veia la llum el Jardín de María del pare Narcís Camós. Parlant de Montserrat, aquesta obra deia:

Per a Camós, les penyes tenen forma serrada i tota la muntanya, vista de lluny, sembla inaccessible. En canvi,

Les flors, el concert i la simetria duen el pare Camós a parlar d’unes muntanyes que qualifica de belles. Ara bé, el que les feia més belles era la verge que acollien.

El proper autor de qui cal parlar és Gregorio de Argaiz, cronista de la religión de San Benito. La seva Perla de Cataluña es va publicar a Madrid, l’any 1677. Es tracta d'una història de la muntanya i del santuari que comença explicant l'escenari on se situen els fets. Aquest lloc és per a Argaiz agradable i formós, malgrat que ja sap que a Amèrica hi ha llocs més propicis per a la natura humana i d'influències més nobles sobre les persones:

Per a Argaiz, Montserrat, semblaria, a primer com d’ull, un lloc estèril, però vist des d'un altre punt de vista resulta ser un jardí o un bosc espletós, imatge aquesta que, com veurem, era una de les més utilitzades per parlar del nostre massís. Argaiz es preocupa per la vista que es pot trobar des de cadascuna de les ermites i no sembla deixar-se espantar pels cingles, ni tan sols pels de sant Dimes. I és que, per a ell, tot i tenir una visió de Montserrat com a desert eremític, la muntanya no deixa de ser bella també pel fet de ser muntanya:

Amb tot, aquesta bellesa de la muntanya, en l’obra d’Argaiz, es posa al servei de l’accés al món diví al fugir de les pasiones del cuerpo.

Pocs anys més tard, l'any 1685, Manuel Marcillo, jesuïta i olotí, va publicar, a Barcelona, la Crisi de Cataluña. Es tracta d'una obra que pretén restablir el prestigi del Principat i que, posada a la tasca de parlar de coses positives i favorables del nostre país, Montserrat serà una d'elles.

Situada al mig del Principat, des de la muntanya es veuen Eivissa, Mallorca i Menorca. Marcillo també diu que els seus cims semblen núvols posats al cel i que, tot i l'esforç que costa arribar-hi, l'esgotament desapareix en contemplar l'ordre i la composició que la formen:

Tot i que no fos català, en el nostre repàs cal parlar de Pere de Marca, perquè va ser un autor molt llegit per l’élite catalana. Cap a final segle XVII, aquest pirinenc que havia de fer carrera a París i que participà en la reestructuració de la frontera hispano-francesa després del Tractat dels Pirineus, publicava la seva Marca hispanica, una obra escrita en llatí que consta de quatre llibres. Els dos primers parlen de geografia, el tercer d'història i, a més, hi ha una noticia del monestir de Montserrat i de la llegenda de Garí. En aquesta, Pere de Marca parla de l'artifici de la natura per vestir Montserrat. Per a ell, les muntanyes que formen el massís, per sobre del nivell del monestir, són columnes:

En canvi, vist des del sud, el massís té un altre aspecte:

Per a Pere de Marca, el Montserrat pelat i aspre acaba essent un encant per als ulls a causa de les figures de les roques. El mateix sentit el trobem també en una obra que es conserva igualment a la Biblioteca Nacional de Madrid. Es tracta d’una obra de Francisco de Ortega, titulada Poema heroico. L'edició d'aquest poema va ser datada per Palau i Dulcet a Anvers l'any 1690. Ortega era frare, predicador de sa majestat i "Monge professo del mesmo Sanctuario" de Montserrat. El llibre va ser dedicat a la "Christianissima rerna (sic) de Francia". Veiem-ne alguns versos:

"Esta pues encumbrada sin rezelo
Primera de los orbos marabilla,
Ultimo coto, que divide el Cielo,
Montaña, que ostento la mejor silla;
(...)"
"Asciendese del Monte á la eminencia,
(Por la parte de Oriente caminando)
Por siempre ameno risco en la parariencia,
Que verdores, y fruto esta ostentando;
Ofreciendo en Divina probidencia
Amenidad frondosa en Monte blando;
Conque (sic) encendido topa el Peregrino
Anticipando bien en el camino".

"Quien por Ocaso al Monasterio viene
Por pielagos de campos no alterables,
Mas feliz rumbo de montañas tiene
En planicie, y verdores deleitables;
Y anque á la vista immenso sepreviene (sic)
Copete de obeliscos formidables;
Surva seguro en su Verdor Vizarro
El que inventó Minerva triumfal Carro".

"Breves pensiles, en su ser hermosos,
Ocupan lo restante de la plaza [del monestir]
Que para ser amenos, y frondosos
Del monte la Aspereza no embaraza;
Con adornos de Flores belicosos
Con ellos el Combento aqui seenlaza (sic);
Porque viva del culto Ministerio
En eterno verdor el Monasterio".

Com hem vist, els riscos són amens en la seva parariencia. Dos anys més tard, a Barcelona, es publicava l'Epitome historico del clergue Joan Gaspar Roig i Jalpí, que parla de Montserrat com d'una de les majors meravelles de Catalunya i que coincideix en el mateix sentit ecosimbòlic que hem vist en els darrers autors:

Aturem-nos un moment per remarcar que tant en Argaiz com en Marcillo o Ortega es repetien alguns dels tòpics que ja hem vist esbossar-se en el Renaixement. D'altra banda, convé dir que l'obra de Pere de Marca, tot i mantenir-se dins del mateix conjunt de sentit ecosimbòlic, mostra un lleuger distanciament quant als temes que els autors d'aquesta banda del Pirineu havien situat com a centrals: no oblidem que ell era ciutadà francès. En canvi, en la llengua de l'estat veí trobem dues obres redactades en francès i publicades a principis del segle XVIII que conserven el mateix sentit ecosimbòlic que fins ara hem estat repassant. Els dos autors, aparentment espanyols, publicaren a França i a Bèlgica obres en què es parla de Montserrat. El primer cronològicament fou Juan Alvarez de Colmenar. Per a ell, un cop al cim de Montserrat, les altres muntanyes semblen al nivell de la plana, des d'allà s'arriba a veure les Balears i la seva forma serrada en justificaria el nom:

L'altre autor que ens interessa és Lluís Montegut que publicà a Tolosa de Llenguadoc la seva història de Montserrat, l’any 1739. El seu cognom ens fa pensar que Montegut era català, tot i que no ho podem afirmar; el que sí sabem és que havia estat religiós de l'abadia de Montserrat. El llibre està dedicat a "Madame Première de France", l'altesa reial. En la seva primera part Montegut es proposa descriure la muntanya, el monestir, les ermites i l'església. A la segona, es parla de la història de Garí, una història que semblarà "(...) fort extraordinaire dans ce siecle où l'on est si incredule sur le fait des miracles".

De Montserrat, Lluís Montegut en diu més o menys el mateix que n'havia dit Alvarez de Colmenar:

Vista de lluny la muntanya sembla horrorosa, però la simetria, la forma que té i el fet que estigui coberta de flors i arbres la fan diferent del que d'antuvi havíem pensat.

Per a ell cal anar a Montserrat, però "(...) il ne faut point la fantaisie de voyager en forme de dessein, ou que la curiosité de voir des Provinces eloignées nous y conduise", expressió fervent dels motius per sortir de casa sota la llum del menyspreu del món que hem tractat en un altre lloc.

En aquest repàs històric no podem passar per alt l'Epitome histórico de Pere Serra i Postius (Barcelona, 1671-1748), religiós i mercenari, per a qui la mateix elevació de la nostra muntanya feia "(...) inferir lo delicioso de su vista (...)":

Per a Serra, la vista des de Montserrat és delitosa; a més, la muntanya té forma de columnes o piràmides que la fan admirable,

La muntanya es divideix en dues parts, separades per la Vall Mala o Vall de Santa Maria, "(...) de donde en tiempo de lluvia se despeñan en varios saltos las aguas, que resonando en aquellas concavidades, dan tanto gusto á la vista, como horrores al oído". Cal que remarquem el fet que Serra dóna una de les primeres descripcions de la part de ponent de la serralada i veu com aquella zona de la muntanya té dues parts clarament diferenciades: una, semblant a les altres; i l'altra, completament original:

Amb Serra i Postius, la regió que avui dia anomenem les Agulles ha estat descrita, però encara segueix submergida en els tòpics que la fan inhabitable, fragosa i aspra. A més, és com les altres muntanyes tot i que la seva morfologia sigui més o menys la mateixa que la zona que rodeja el monestir. Per tant, el que feia diferents aquestes dues parts no era només una diferència física, sinó fonamentalment simbòlica. En Serra i Postius, la potència de la construcció social de la imatge de Montserrat sembla anorrear la seva percepció del lloc, però en realitat, com hem vist, es tracta d’una qüestió de representació dins d’un món ecosimbòlic.

A final de segle XVIII, Antonio Ponz, pensionat de la Companyia de Jesús, secretari de Sa Majestat i de la Real Academia de San Fernando i membre d'algunes de les societats més importants d'aquells anys, publica el seu Viage de España (que anava dedicat a Campomanes). De pas per Montserrat, diu que "No se puede negar que el todo de este Santuario, y prodigioso monte, ya se considere por la devocion, ó por los caprichos de la naturaleza, es de lo mas singular que puede verse". A nivell paisatgístic interessa retenir que,

Tots els autors que hem vist fins aquí han mostrat una certa estima per la muntanya de Montserrat, malgrat que a alguns d’ells aquesta bellesa els dugués al contacte amb el més enllà. Aquest fet, com veurem (4.1.1), és molt important i permet situar Montserrat com el primer protopaisatge muntanyenc de la Catalunya moderna.

Resum:

Des del segle XVI fins al segle XVIII han anat sorgint una sèrie de tòpics de caire protopaisatgístic que han qualificat la muntanya de Montserrat. Uns primers autors han fixat els tòpics més repetits de la seva representació, fins al punt que alguns visitants no reconeixen la realitat física del lloc tal com la perceben sinó tal com els ha estat descrita. El desenvolupament de la ciència comportarà canvis importants en aquesta representació, canvis que anem a estudiar tot seguit.

Els autors tractats en la segona part del capítol anterior, en passatges excepcionals, repeteixen allò que els humanistes havien proposat. El canvi més important en el bassin sémantique d’aquesta representació de la muntanya el farà l'il·lustrat Guillaume Bowles. William o Guillem Bowles, científic irlandès al servei de l'estat espanyol (c. 1721-1780), va estudiar dret i l’any 1740 es traslladà a París on s'interessà per les ciències i conegué Antonio de Ulloa, el qual el convidà a traslladar-se a Madrid per visitar mines i establir un gabinet d'història natural i un laboratori químic (1752). Sota la protecció de Richard Wall va viatjar per la Península, descobrint el potencial miner del país i millorant les tècniques, especialment a Almadén on va portar personal qualificat alemany. Va impulsar la creació de societats econòmiques. Fruit dels seus viatges publicà la Introducción a la historia natural y a la geografía física de España (1775), traduïda al francès i a l'italià. Per a ell, la muntanya de Montserrat,

A mida que s'ascendeix per la muntanya, desapareixen les flors i només s'hi troben "(...) roches pelées, separées en colonnes, qui forment des pyramides (...)". A grans trets, el discurs de Bowles és fonamentalment el d'un geòleg de la fi del XVIII, un geòleg que als nostres ulls actuals podria semblar una mica desorientat quant a l'origen de la muntanya montserratina:

Fixat per Bowles, aquest tòpic va ser un dels que més es varen repetir des de llavors. Com dirien els teòrics de la comunicació, Bowles va saber posar el tema de l'origen geològic de la muntanya en l'agenda dels autors que el seguiren. Per això, a partir d’aquest moment, veurem com molts dels autors que escriuen després d’ell repeteix el mateix tòpic sobre la impossibilitat, o si més no la dificultat, de l’explicació geològica a partir de la sedimentació marina.

No va ser aquest el cas d’alguns autors que seguiren el corrent religiós que hem estudiat en el capítol anterior. Dins d’aquest corrent, l'any 1821 sortia a la llum pública el Viage literario a las iglesias de España del dominic i membre de l'Academia de la Historia Jaime Villanueva. Villanueva havia visitat Catalunya, i més concretament la diòcesi de Vic, l'any 1806. La muntanya de Montserrat va ser una de les meravelles i rareses que cridà la seva atenció:

Citat el monòlit del Cavall Bernat, segueix la descripció que en féu, en llatí, el pare Brenach. Malgrat que la seva sigui una visita a les esglésies del país, Villanueva en algun passatge dóna a entendre un paisatge que ja ha estat força, per no dir plenament, dessacralitzat. Visió aquesta que també és força present en la Relación de los pueblos de que consta el Principado de Cataluña de Vicente de Frigola. Però la visió de Frigola, que era militar, s’aparta dels dictats de la línia humanístico-religiosa per incorporar el tema de l’origen i l’essència geològics del lloc:

Una mica més tard, la nova representació científica va mantenir un important vincle dialèctic amb la visió poètica del món que proposava el romanticisme. Dins d’aquest corrent, no només artístic, l'any 1839 es començava la publicació dels Recuerdos y bellezas de España, obra de la ploma de Pau Piferrer que anava acompanyada dels gravats de Josep Parcerisa. Piferrer es demana:

Per entendre la posició de Piferrer cal recordar la destrucció a la qual fou sotmès el monestir arran dels fets de la Guerra del Francès. Aquest fet ajuda a entendre que fugi de la part construïda i vagi cap a la muntanya. El romanticisme va donar nova vitalitat al corrent humanístico-religiós, potenciant l’apropament subjectiu a la realitat i, en molts casos, mantenint-se dins d’una religiositat gairebé militant. Al seu costat, potser oposant-s’hi, creixia un afany de coneixement científic cada cop més important que pretenia entendre-ho tot. Un dels esforços que es dugué a terme en aquells moments per abastar aquest objectiu fou la redacció d’obres que pretenien explicar la globalitat, entre elles diverses enciclopèdies i diccionaris.

De fet, podríem dir que el segle XIX fou el segle dels diccionaris geogràfics. L'any 1832 una "Sociedad de Literatos" publica a Barcelona un diccionari geogràfic universal dedicat a la Reina d'Espanya, l'elaboració del qual havia tingut en compte els darrers diccionaris publicats en castellà, francès, alemany i anglès. En l'entrada Montserrat s'hi recull que aquest és un monte d'Espanya, separat de les altres muntanyes, les quals podrien competir amb ell en l'alçada, però no en la forma ni en l'estranyesa de la "hechura". Aquest article parla de la composició de les roques que formen la muntanya i reprèn altres temes que ja han aparegut en Bowles. També per a aquest grup de literats, la muntanya sembla un joc de bitlles i al seu voltant hi ha "(...) muchas colinas que la unen á los Pirineos". Per a ells, des del punt de vista geològic, suposa una gran dificultat el fet d'acceptar la teoria del seu origen vinculat a la sedimentació marina: com veiem, l'explicació geològica és clarament inspirada en Bowles.

El diccionari també insisteix en el fet que des del cim es veuen les Balears. Un altre tòpic repetit és el fet que, malgrat la manca d'aigua en superfície, la muntanya sembla un jardí.

Més endavant, a mitjan segle XIX, també a Barcelona, es publica un altre diccionari geogràfic universal, però aquest cop pintoresc. Montserrat hi és presentat en els següents termes:

Dos anys més tard, en 1847, es publicava l'Itinerario descriptivo de Cataluña de Tomàs Bertran, polític, escriptor i fundador de la Societat Literària d’Amics de l’Home. En aquest, el tema geològic torna a ser preponderant, tot i que es posa en relació directa amb el cas de Cardona. I és que,

Un altre diccionari publicat al segle XIX és el de Pascual Madoz. Per a Madoz, home de lleis, Montserrat és un monte de la província de Barcelona,

Després, Madoz s’estén en una explicació geològica molt influïda per Bowles, per acabar dient que un bon motiu per anar a Montserrat és una visió que es qualifica de formosa:

L'any 1853 es publicava la Sucinta reseña de Grau i de Solà. Per a ells la "mole" de Montserrat,

La comarcada se'ls presenta "(...) cual un hermoso jardín, pero conforme se vá subiendo al monte pierde éste su vejetacion hasta que en su cima solo se hallan rocas peladas y desnudas". Amb tot,

Després d'ells fou el torn de Joaquín Sala. Aquest científic de mitjan segle XIX també concedí la palma de les muntanyes espanyoles a Montserrat:

Montserrat té per a ell unes estranyes formes que li recorden gegants que amenacen la plana o un monument feudal. Referint-se a un reputat geògraf espanyol el nom del qual calla, assegura que la seva forma la fa diferent de totes les altres muntanyes, semblant-se només al Montserrat de les Antilles. Està formada per roques còniques altíssimes i escarpades que la tanquen deixant només entrades angostes i difícils. Les piràmides que la formen es composen de pedres calices vermelloses. Vista des del sud sembla un joc de bitlles i al voltant hi ha molts turons que la uneixen als Pirineus. La seva descripció, no és difícil de comprovar, es vincula molt clarament a la imatge que n'havia donat Bowles. I, si no, detinguem-nos un moment a explicar que per a ell és el resultat del modelat de l'aigua, tot i que la seva morfologia presenta problemes per als autors que creuen que és obra de les deposicions de sediments marins,

Si la inspiració geogràfica de Bowles resta amagada, Sala no té cap problema a reconèixer que aquesta completa la "bellísima descripcion" que n'havia fet Pujades. "Ambas autoridades llenarán cumplidamente este delicado punto de nuestro bosquejo histórico de un modo que no habria podido hacerlo nuestra insuficiencia". Llàstima que aquest autor es dediqués a repetir allò que ja estava escrit perquè hagués pogut aportar idees noves. Sobretot perquè sabem que va aventurar-se per llocs encara no massa visitats. Efectivament, a Montserrat, Sala va fer,

Amb Sala veiem que la ciència duu alguns estudiosos a la part occidental de la muntanya, però aquesta part encara resta desconeguda i poc visitada. Els excursionistes catalans, com veurem en un altre lloc, la trauran a la llum pública, pocs anys més tard, a la segona meitat del segle XIX. Un moment en què, una part de l’Església catalana deixà clares mostres de la seva estima per la realitat de la muntanya de Montserrat, tot i que no sempre acabà de trencar completament amb les visions transcendentalistes de la realitat. En aquest sentit, a la dècada dels seixanta, Joan Martí i Cantó (Barcelona, 1829-1887) escriurà diverses obres que més o menys faran referència a Montserrat. Aquí ens aturarem en la Historia de la imagen y santuario de Ntra. Sra. de Montserrat (1864).

Martí i Cantó diu que, aproximadament a set llegües de Barcelona, es troba una muntanya que "(...) compite con todas en belleza por sus originales formas". Més endavant (1875) també dirà que "Montserrat es una bellísima y admirable montaña sentada en el corazon de Cataluña". Però, tot i aquesta bellesa, no deixa de ser per a ell,

Com deixa veure Martí i Cantó, religió i ciència ofereixen explicacions diverses i contraposades sobre l’origen de la muntanya, però nosaltres volem fer notar que científics i clergues s’acorden precisament a donar importància estètica a Montserrat, com acabarem de veure més endavant. Martí i Cantó és dels autors que parlen del tema dels ocells que prenen el menjar de les mans dels ermitans, de les plantes aromàtiques que creixen a la muntanya i repeteix de passada la poesia de Anselm Forcada en què es deia que era Maria qui cuidava aquest jardí natural. En ell, l’estima per aquesta muntanya és ben clara:

Pocs anys després es publicava La estrella del Montserrat de Francesc de Paula Fors de Casamajor, advocat, auditor de marina, membre de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona, soci i professor de la de Madrid, membre de l'Institut d'Africa de París i d'altres societats de l’època. La seva obra pretén ser una relació històrica de Montserrat i la seva inspiració prové en diferents passatges de Pau Piferrer. Per a ell, Montserrat,

"(...) [C]ompuesta de rocas altísimas y escarpadas, de ramblas y torrenteras que no dejan sino pocas y angostas entradas", té una elevació de 1139 metres amb 16 centímetres, i així,

Però a més de la vista, del panorama que ens permet presenciar la muntanya, com en el cas anterior, aquesta forma també un objecte paisatgístic:

En aquesta dialèctica entre ciència i religió que més o menys veladament anem repassant, també considerem interessant de reproduir els termes en què els prelats de Tarragona varen demanar al papa la declaració de la Moreneta com a patrona del Principat de Catalunya. El text començava dient:

Una altra obra molt important és el volum corresponent a Montserrat de l'Album pintoresch-monumental de Catalunya, que sortia a la llum pública l'any 1881. Es tracta d'una iniciativa del món excursionista que, com veurem en el seu lloc, jugarà un dels papers més importants en la difusió del sentiment del paisatge a Catalunya. D’aquesta obra, volem destacar-ne el fet que convida els lectors a emprendre excursions per la muntanya i dóna nom a algunes de les roques que la formen:

A final de la dècada dels vuitanta es publica, simultàniament a Barcelona i a París, la Guide a Barcelone d'A. Gelee-Bertal, autor per a qui també "Cette merveilleuse montagne, [és] la Reine des montagnes espagnoles (...)". Aquesta guia parla d'una muntanya "(...) dont l'aspect abrupt, aride, est loin -malgré son originalité- de laisser deviner les admirables beautés qu'elle renferme".

L'autor ha llegit Madoz, i el cita en la seva obra. Després de descriure'n la geologia, diu que,

Una nova guia, la d’Emilio Valverde Alvarez, es va publicar a la dècada dels vuitanta, tot i que la datació ha estat feta per inferència de les altres obres que el seu autor va publicar i que han estat incloses en el repertori de Maria del Mar Serrano. Aquestes obres varen veure la llum pública entre 1884 i 1887. Per a Valverde, Montserrat és un "fantástico monte":

Després dels autors estudiats vindrà l'obra de Josep Roca i Roca, autor molt interessant perquè ja en ell es veu un clar interès pels cims individuals. Amb ell, com amb García del Real o amb l'Album pintoresch, els autors començaran a parlar als visitants com a viatgers, i aquest fet és molt important.

L'obra de García del Real parla de l'aridesa que mostra la muntanya a primera vista i com, en canvi, hi viuen moltes plantes medicinals. Per totes les esquerdes i forats creixen plantes i arbustos. Com veurem, són tòpics que han nascut en diferents moments i que s'han anat transmeten d'autor en autor. Evidentment aquests tòpics ajudaven a formar la visió dels visitants.

De fet, volem remarcar que hem arribat al moment en què la nostra informació es pot extreure, no ja de monografies sobre certs indrets, sinó d’obres que es qualifiquen elles mateixes de guies o de treballs que plantegen explícitament que volen guiar els seus lectors potencials. Aquest fet és molt important perquè la informació que hem recollit en els treballs específics sobre certs indrets es deixa veure a través de la història que s’explica del lloc quan l’autor considera que hi ha certes coses que se li fan agradables, però, amb les guies, aquest desig fins ara velat es fa explícit, i els autors pretenen "guiar" els seus lectors per la geografia per tal de conèixer allò que els sembla més interessant. Ja no es tracta d’un coneixement del país (un reconeixement exhaustiu i dut a terme amb afany investigador) com durant la Il·lustració, sinó d’un re-coneixement del país, de tornar a visitar i a veure allò que altres han formalitzat i publicat amb anterioritat.

Aquest canvi d’actitud i del tipus d’obres ens indiquen també que ja existeix un públic prou ampli com per poder fer una edició d’un llibre que pretenia ser pràctic, com ho eren les guies. Els editors sabien que podien arriscar el que costava fer l’edició perquè hi havia un important "mercat" potencial i aquest mercat potencial és la mostra de l’extensió del nou sentiment de la relació objecte-subjecte o, més concretament, del nou vincle amb el món natural que es va anar establint després del romanticisme. La guia explica uns llocs i uns camins, però els explica d’una determinada manera: dóna a veure la realitat a través d’uns tòpics que esdevenen cada cop més formalitzats en uns sentits molt concrets. El lector de guies, quan esdevenia viatger, no buscava res de nou, allò inesperat, que no sabia què era; ans al contrari, buscava allò que calia trobar, i trobava el que altres anteriorment havien cregut interessant.

Resum:

En els darrers capítols hem vist que el procés de formalització de la mirada té a grans trets, per al cas del Montserrat modern, dues fases clarament diferenciades: una entre la introducció de l'humanisme i la irrupció de la ciència moderna, i l'altra a partir d'aquest fet. A un nivell testimonial o simbòlic, podem considerar la visió de Bowles com la frontissa que divideix ambdues etapes, encara que aquest científic d'origen irlandès estigui més clarament emmarcat dins del segon moment.

En un segon moment, la visió romàntica ha fet acte de presència i entre ambdues, entre ciència i esperit, s’aniran bastint els principals tòpics que definiran el Montserrat contemporani.

Quan Jeroni Pujades escriu el primer volum de la seva crònica, abans de començar a parlar de la història d'Espanya, amb la vinguda a la península de Tubal, considera necessari parlar de "(...) lo siti, ambit, y continencia de aquella". Veiem clarament, doncs, que per a ell la geografia esdevé un pas previ per a l’estudi de la història pàtria.

Com molts altres autors, els Pirineus són per a Pujades una frontera que separa dues realitats polítiques. En surten una sèrie de braços que són el Montseny, Sant Llorenç, Montserrat, Montsec i Montiverri (sic), "(...) tots famosos en Cathalunya, si be ninguna, o poca cosa se escriu dells". Com en altres passatges de la seva obra, Pujades s'entreté a parlar del Montseny, "(...) perque quiça altra hora no podria sens apartarme molt de la historia". A la història li cal la geografia, com dèiem més enrere, però la seva imbricació encara no està del tot resolta i així Pujades té una informació, però l’esquema del treball que es proposa (una crònica) no preveu on col·locar aquesta informació.

Entrant en el tema que ens interessa més directament, direm que per a Pujades, el Montseny és tan alt que és la primera muntanya que es veu venint d'Italia, per via marítima:

Lloc comú en moltes de les descripcions del massís, Pujades parlarà igualment del gorg de Gualba. Seguint Jeroni Pau explica que al massís abunden les mines d'or, argent i marbres finíssims, i sobretot els avets i altres llenyes per fabricar galeres.

Altres autors participaven d’aquests tòpics. L'any 1678 es publicava a Nàpols la Cataluña illustrada d'Esteban de Corbera. Per a aquest autor, el Montseny és una de les muntanyes més altes de Catalunya i també la primera que veuen els navegants que vénen d'Itàlia tot just passar les Pomas de Marsella. Corbera també insisteix sobre el clima intempestiu de la muntanya, l'abundància de mines, avets, etc.:

D’altra banda, en Les delices de l'Espagne & du Portugal, Juan Alvarez de Colmenar explicava que anant cap a Girona,

Fou l’any 1774 quan es publicà el tom XXVIII de la España Sagrada d'Enrique Flórez. En aquesta obra es dedica una part especial a parlar del Montseny. Les informacions que Flórez utilitza les ha obtingut del Comte d'Aranda, Capità General de Castella, que n'era el propietari. Flórez explica que la muntanya ha estat esmentada moltes vegades, però en general es mostra preocupat pel fet que les notícies que se n'han donat no han estat especificades concretament "(...) por falta de inclinacion à Historia Natural". Religiós (dominic), Flórez es preocupa per la manca d’interès científic, perquè no existeix un salt insalvable entre ambdues realitats.

També per a Flórez, el Montseny està relacionat amb Vic i amb les ametistes:

Com el seu títol deixa entreveure, Flórez es preocupa per les esglésies de les zones que visita, però en aquestes visites no pot deixar de ressenyar algunes coses extraordinàries que surten al seu pas.

Després de mesurar l'alçada respecte a Vic, pel fet de ser-ne la ciutat més propera, parla de la seva vegetació:

Si Flórez ressaltava el poc conreu de les ciències naturals al massís, més o menys per aquelles mateixes dates el naturalista Guillaume de Bowles ja en voldrà parlar en la seva història natural i geografia física d'Espanya. Amb tot, les seves referències són més aviat escasses i és força clar que Bowles, a diferència del que ha fet en altres llocs, tan sols es dedica a repetir tòpics més o menys coneguts sobre el Montseny:

En el seu Atlante Español, Bernardo Espinalt Garcia també parla del Montseny, tot inspirant-se en Pujades, autor que no s'oblida de citar. Com els autors fins ara repassats, Espinalt informa del Montseny quan tracta la ciutat de Vic, deixant algunes puntualitzacions sobre la mina d'ametistes i el santuari de sant Segimon, temes que són represos en l'apartat dedicat a Viladrau. Per a ell, el Montseny es presenta,

La presència de neu és un dels factors que Espinalt, com molts dels autors de l'època, subratllen. Així, en parlar de Sant Hilari Sacalm, diu que es troba en un lloc muntanyós i aspre, cobert la major part de l'any de neu, a causa precisament de la proximitat del Montseny, "(...) que todo el año lo está".

Caldria destacar que quan Espinalt tracta les viles situades al peu del Pirineu (Camprodon o Ribes, per exemple) no parla de qüestions paisatgístiques. En general, per a ell, les muntanyes, excepte el Montseny, és com si no existissin. A tot estirar Espinalt s’interessa per les produccions, la història, la situació, etc. d'aquells indrets muntanyencs. Aquest afany és una tendència molt clara en aquelles persones del segle XVIII català, com veurem més endavant. Les muntanyes improductives no els interessaven si no era per motius científics; però no tothom practicava la ciència.

En aquest context, el Montseny era molt desconegut de la majoria d'autors. Un cas extrem, i que mostrarà fins a quin grau es pot parlar de desconeixement de la "realitat", el trobem en el Diccionario geográfico universal pintoresco de las cinco partes del mundo, que es va publicar a Barcelona l'any 1845. Per a aquest diccionari, el Montseny és una "montaña de España, en la provincia de Barcelona, que forma parte de la gran cordillera de la Figuera". El desconeixement d'aquest massís queda ben patent en aquesta petita definició en què es pren la part (la Figuera) pel tot (la muntanya del Montseny). D'altra banda, hem d'anotar que el desconeixement del Montseny és també ben patent en tots els autors que, com hem vist, associen la muntanya a la ciutat de Vic, oblidant les altres ciutats que l'envolten.

Tomàs Bertran i Soler, en canvi, serà capaç de veure que el Montseny no es troba només al costat de Vic sinó entre Vic, Girona i Barcelona. Però això no impedeix que li apliqui algun dels tòpics que s'aplicaran a altres muntanyes, en aquest cas el fet que sigui la primera part de Catalunya que es veu en venir de Marsella:

Després de llegir aquesta cita, sembla que tampoc Tomàs Bertran no ens ofereix gaire coses noves. De fet, potser entendrem la posició de l'autor si sabem que comença explicant que "En la Cataluña todo es Pirineo (...)", entitat geogràfica que serveix per separar-nos de França.

A l'espera que els excursionistes declarin el Montseny terreny predilecte del seu excursionejar, el mateix any que es fundava la primera entitat excursionista catalana, el geòleg Jaume Almera escrivia, en una memòria que més tard es llegiria en la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, una visió que possibilitava l'obertura cap a aquest massís prelitoral. Tot i que es va publicar l’any 1876, es tracta d'una memòria inaugural del curs 1882-1883, llegida el 14 d'octubre. Amb l’obra d’Almera, el Montseny esdevé gairebé de sobte "(...) el gigante de la baja tierra catalana (...)", "(...) el empinado monte donde se acumula la nieve que convierte en helados vientos el ambiente del país". Visió que semblaria recordar-nos la por i la desconeixença anteriors, però en realitat Almera possibilita un gran salt: la "descoberta" del Montseny. Per a ell, com que Déu va voler crear el massís, a la humanitat li toca investigar el partit que en pugui treure, com ja havia dit Mallada del Pirineu. A més a més, Almera convida el "pueblo culto" a descobir i visitar el Montseny, fet molt important en aquest procés de formalització que estem estudiant. Per arrodonir-ho, fixem-nos que aquest autor puntualitza que fins molt recentment no se n’havia dit res, del Montseny:

Perquè al Montseny s'hi troba una temperatura mitjana agradable i una sensació de frescor igualment agradable, una aigua fresca i cristal·lina, abundant i rica; el visitant,

La seva altura màxima, que segons Almera s'acosta als dos mil metres, afavoreix la condensació de la humitat, de manera que algunes vessants,

Per a Almera, recorrent la base de la muntanya de Campins a Riells, al capvespre o de bon matí, el "turista" no trobarà a faltar el soroll de l'aigua ni la frondositat de la vegetació que es troba al Pirineu.

Això el duu, acte seguit, a parlar de Gualba, "(...) el jardin de la falda del Montseny". Almera és un geòleg que no s'oblida de citar (i, per tant, de llegir) Piferrer. En ell es barreja la visió d'un científic que descodifica el Turó de Morou en clau de columnes basàltiques gegantines i que es queda "acoquinado" només de pensar en la lluita erosiva que es desenvolupa calladament en aquells escenaris amb una visió poètica, romàntica, que el duu a estimar allò que també ha d'estudiar. Doble punt de vista que queda palès quan parla de la tornada a casa des de la muntanya:

En parlar de Núria haurem de tornar a tractar de Jaume Almera, perquè la seva posició, entre la ciència, l'estètica i la religió és molt interessant per a l’estudi que estem duent a terme.

L'any 1871, Josep Gil parlava del Montseny i es mostrava molt preocupat pel fred que d'ell es desprenia:

La font d'inspiració del nostre autor sembla clara, però, inspirat en autors "clàssics", Gil cau en una contradicció amb el que ha dit abans: el fred del Montseny es nota a Barcelona, però en canvi, Cardedeu:

L’obra de Gil, pel que fa a les fonts d’inspiració dels tòpics que utilitza, se situa entre els autors que considerem clàssics, especialment Jeroni Pujades, i els resultats de la seva experiència personal, i això no només en aquest passatge, sinó en el conjunt de la seva excursió:

Abans d'arribar a Gualba,

El nostre recorregut cronològic ens duu a aturar-nos en l'obra de Gaietà Cornet i Mas (Barcelona, 1824-1897), enginyer industrial. Per a ell, la vall de Santa Fe,

Ja hem insinuat que va ser l’excursionisme qui va popularitzar el Montseny, començant pel mateix Jaume Almera. Malgrat que Ramon Arabia i Solanas (1850-1902), l'any 1882, parlés del Montseny i remarqués la manca de cartografia dedicada al massís, excepte la que havia elaborat Artur Osona, que per alguns no era gens acurada, el cert és que després de les guies d'aquest darrer, el Montseny era molt més a la mà de tot "turista". Cal recordar que Arabia i Osona foren dos dels excursionistes més destacats del final del segle XIX català.

Per a Arabia, la investigació històrica i científica sobre el massís no existien, tot i que s'hi amaguessin importants tresors desconeguts. Evidentment, no calia ni pensar en camins senyalitzats en una muntanya on guies, matxos i hostals deixaven molt que desitjar.

Arabia segueix explicant que aquest injustificable oblit secular mereix una reparació, i que això és el que s'ha proposat de fer l'Associació d'Excursions Catalana (AEC). És per aquest motiu que el seu butlletí va començar a publicar diferents excursions de socis de l'entitat dirigides a aquells indrets, la part científica dels quals va ser publicada a continuació de l'obra d'Arabia.

A més a més, l'any 1881 l'AEC, en declarar el Montseny camp oficial i terreny predilecte de les seves excursions, la descoberta i l'acostament a la "realitat" d'aquesta muntanya va adquirir un pes més important i esdevingué un dels fets més clars en la seva vulgarització i el consegüent procés de formalització de la mirada.

Una obra molt interessant d’aquell mateix període és Las Guillerías, del militar Juli Serra (1891). Es tracta d'un relat del viatge fet per un oficial que participava en la triangulació i posterior cartografia d'aquella zona que ell mateix qualifica de "(...) suelo selvático y agreste, de primitivo aspecto (...)". Feta la triangulació de primer ordre, Serra havia d'aixecar un mapa a escala 1: 20.000, escala que ens indica la minúcia del seu treball. Però amb tot, el seu relat és molt descriptiu i s'acompanya d'un interessant conjunt de gravats fets per Rodrigo Carrillo de Albornoz. Per continuar amb el que dèiem en el paràgraf anterior, esmentem que quan Serra parla del Montseny explica que, tot i els treballs de l'AEC, encara el resultat ha estat minso perquè no responia a un "plan completo". Després del seu treball cartogràfic, podrà escriure:

Amb aquests darrers autors, el Montseny està llest per ser conegut a les ciutats catalanes. Seguint l’interès excursionista pel Montseny, l'any 1912 es publicava la guia d’aquest massís redactada per Eduard Vidal i Riba, obra dedicada a Artur Osona i a Jacint Verdaguer. Vidal, també vinculat al naixent moviment excursionista, pensava que:

Amb aquest text veiem molt clarament que els primers excursionistes estaven enlluernats pels monuments arquitectònics i com fou difícil de "fer-los entendre" la bellesa natural. Postures com les de Vidal i Riba o de Jaume Massó, que ja estudiarem detingudament més endavant, foren les que permeteren aquest acarament de la muntanya per ella mateixa. La postura del que alguns hem anomenat excursionisme clàssic, en aquest context, podia ser vista, fins i tot, com un fre a aquest desenvolupament del sentiment paisatgístic a Catalunya. En aquest sentit, Vidal és molt clar: les excursions pel Montseny han estat "(...) les beceroles de l'excursionisme montanyenc (...)".

En el mateix sentit que el treball de Vidal i Riba, l'any 1920 el Centre Excursionista de Catalunya redactava una nova guia del Montseny en què es parlava d'aquest massís com d'una de les,

I després d’aquest moment serà la gran popularització del massís: centenars d’excursionistes i turistes s’hi desplaçaran cada cap de setmana i en prendran possessió; d’altres en prendran petites dosis buscant-hi la salut perduda o l’essència del país. Però de tot això ja en parlarem en un altre lloc (6.2 i 6.3).

El Montseny ha estat descobert pels excursionistes catalans a partir de la segona meitat del segle XIX. La seva coneixença anterior era un conjunt de tòpics repetits sistemàticament: el fred, els arbres, les ametistes, el gorg de Gualba... Tot plegat i res concret. Però els estudis cartogràfics i la publicació de monografies itineràries i descriptives varen donar cos a un nom que tothom coneixia, un cos que s’invitava a visitar, a posseir i a convertir-lo en regenerador d’individus i societats.

Comencem la nostra repassada per un document, que es conserva a la Biblioteca de Catalunya i que fou escrit l'any 1603, en què es fa una descripció de la Cerdanya. En aquest document es parla de la gran quantitat de colls de més o menys anomenada,

Pocs anys després (1620), Francesc Comte, notari de la vila d'Illa, escriu unes Il·lustracions dels comtats de Rosselló, Cerdanya y Conflent, que varen quedar manuscrites (a causa de la mort del seu autor) i que foren qualificades per Esteve de Corbera com una "Geographia", "(...) encara que ab estil tan escabros". En aquestes Il·lustracions s'explica que,

El manuscrit esmenta moltes altres muntanyes i acaba dient:

Després, Francesc Comte, explica que, a l'estiu, aquestes muntanyes són plenes de bestiar i de pastors:

L’obra de Comte es pot incloure dins del gènere pastoril, una resposta a la vida urbana que gira entorn de la cort basada en la idealització de la vida camperola. Aquesta visió idíl·lica i bucòlica dels pastors pirinencs esdevé transparent quan Comte diu que es passen la nit a les muntanyes, en una jaça,

Ja hem dit que Esteve de Corbera havia qualificat l’obra de geografia incompleta, però a més, també hi havia vist un exercici de patriotisme. Per entendre perquè Corbera va dir que Comte es dedicava a honrar la seva pàtria, cal explicar que l'argument de l'obra segueix amb dos pastors, un francès i un espanyol, que discuteixen sobre a qui pertanyen aquests comtats. La resta del manuscrit és la discussió dels pastors per tal que la història o/i la mitologia justifiquin aquesta pertinença.

Més o menys del mateix període, dins d'un altre manuscrit que duu per títol Sucesos del año 1637, tenim una Descripcion de los Condados de Rossellon y Cerdaña d'autor anònim. En ella llegim que,

Convé retenir que el que fa "amena" aquesta terra no és el fet que formi part del Pirineu, sinó el fet d'estendre's per les seves vessants.

Aquest manuscrit s’inclou dins d’una literatura preocupada per la descripció i la relació dels fets meravellosos dels diferents indrets que descriu (d’aquest punt en parlarem més endavant, concretament en el capítol 3.7). D’aquesta manera, posat a parlar de meravelles, el manuscrit segueix per les fonts, i d'elles, la primera és la d'Arles. Posteriorment fa un repàs de les seves produccions, tant actuals com plausibles. El manuscrit acaba parlant de la força i del coratge dels habitants d'aquella regió, que són vistos com un recurs més que l'Estat hauria d'explotar en benefici propi:

Un altre text molt important es va publicar l'any 1666. Es tracta de la primera edició de la història de Núria, el segon santuari marià de Catalunya, després de Montserrat, segons el seu autor, Francesc Marès. Per a Marès, Maria mostra un gust "admirable" quan vol ser venerada en muntanyes altes i desertes,

D’entrada semblaria que, per a Marès, la realitat transcendent s’imposa sobre la immanent i que això el duu a dir que "(...) feria desesperació lo emprendrer aquells camins", solitaris i aspres, si no fos per anar a visitar la imatge de Maria. Però aquesta visió queda força matisada perquè és innegable que Marès estima la Vall de Núria per ella mateixa, pels seus valors immanents:

Marès és un dels autors que considera la presència d’aigua com un element que fa delitós un indret natural. Amb tot, aquests elements protopaisatgístics no impedeixen que, per a ell, el més important sigui l'alegria interior que el fa pensar que ha arribat a un paradís terrenal. En un altre lloc (capítol 4.4) veurem més profundament que la utilització del paradís terrenal com a tòpic protopaisatgístic va ser molt utilitzada durant l’edat moderna i que aquesta va permetre un acostament immanent a la realitat geogràfica basat en la seva estima. Aquest fet es veu molt clarament en Marès, perquè si bé per a ell les muntanyes són fredes i desertes, això no vol dir que no siguin útils i fèrtils, que no estiguin plenes d'herbes remeieres i d'engràs per al bestiar. Tampoc els arbres no són estèrils. En Marès, l'estima per les "(...) altas, y hermosas Montanyas de Nuria (...)" és extraordinària, com es veu en més d'un passatge:

En contraposició a Marès és interessant de parlar d’una obra que es va publicar dues dècades més tard: l'any 1680 apareixia la primera edició de la Peregrinación del mundo, del missioner Pedro Cubero (1640 o 1645-1697). L'obra va ser reeditada a Nàpols (1682) i a Saragossa (1688). Cubero, arribat al Pirineu parla dels "(...) Montes Pirineos, tan célebres entre los Cosmógrafos antiguos, que dividen a España de Francia (...)" en termes d’aspresa:

Com veiem comparant ambdues visions, entre Cubero i Marès trobem dos extrems a l’hora de valorar l’alta muntanya pirinenca, l’estima i el menyspreu; l’horror i la sensualitat. Cal dir que, d’entre les dues, la més normal era la representació de Cubero. Aquest fet es veu ben clarament, un segle més tard, en el manuscrit de José Cornide.

La Descripción física, civil y militar de los Montes Pyreneos feta per José Cornide és un manuscrit molt interessant que apareix a finals del segle XVIII (1794). Cornide comença explicant la funció fronterera del Pirineu -una cadena muntanyosa que va de la Península a l'Asia- i com aquestes muntanyes estan fetes de rics minerals i de metalls. Després de parlar de diferents qüestions històriques i de repetir les explicacions que n'havien donat autors com ara Polibi, Estrabó, Plini, Ptolomeu, Mela, etc., Cornide comença la història natural del Pirineu, "(...) una barrera erizada de puntas, y picachos que elevandose en forma de anfiteatro (...)" s'aixequen progressivament a mida que s'apropen al centre de la carena. Pertot es troben "(...) quebradas y barrancos formados por torrentes (...)" que s'obren fins arribar a vessar,

En Cornide allò que es pot qualificar d’agradable són les valls i aquest sentiment el trobarem durant bona part de l’edat moderna i, fins i tot, en la contemporània (vegeu 3.2 i 3.3). Les muntanyes, si no són productives, no són importants i, d’aquesta manera, el manuscrit continua amb un breu estudi geològic i mineralògic del Pirineu i dels seus aprofitaments. Però, pel que a nosaltres ens interessa, haurem de recordar que el Pirineu ofereix,

En el nostre autor hi ha un contrast molt gran amb l’obra de Marès. Si en un cas podem parlar d’un sentiment protopaisatgístic, en el sentit que Alain Roger fa servir el terme, en l’altre ens trobem en un estadi que sembla no tenir cap relació amb la mediança paisatgística. Aquesta visió prepaisatgística que ofereix Cornide es fa molt clara en parlar d'Andorra, país "(...) situado entre las asperezas del Pyrineo (...)", al qual considera un districte del corregiment de Puigcerdà:

Andorra és improductiva, i per tant aspra i fragosa, però en canvi la Seu d’Urgell és considerada com un graner de Catalunya. De fet, tal com ha fet amb Andorra, Cornide estudia tots i cadascun dels corregiments que formen el Pirineu amb un interès per les produccions, els rius, les riqueses naturals, una mica per la història, els límits, els pobles que els formen, alguns camins i vies de comunicació, etc. Com es veu clarament, es tracta del treball d'un estudiós il·lustrat -no ens atreviríem a dir viatger, tot i que sembla clar que tenia coneixement directe d'alguns llocs dels quals parla. Amb ell, les meravelles s'han convertit en recursos naturals, però encara no en paisatge. L'únic sentiment paisatgístic que hi trobem és l'estima per la plana conreada (una estima que, com veurem en 3.2, era molt compartida en aquell moment).

Una visió semblant, però sense els interessos científics, la trobem també, a final del segle XVIII, en el viatge de Rafel d'Amat al Pertús i Bellaguarda que el duu a travessar la carena pirinenca abans d'arribar al Voló. Aquest viatge horroritza sobremanera el baró de Maldà:

El Baró de Maldà s’esparvera en passar pel Pertús. I és que encara, a nivell general, no s’havia descobert que es podia estimar i representar-se el Pirineu com una cosa agradable. Tal com hem vist que va passar amb el Montseny, serà el segle XIX català el que posarà "de moda" el Pirineu. El seu menys-coneixement secular serà cada cop menor, esdevenint fins i tot possible trobar-ne informació en alguns diccionaris.

En aquest sentit, el Dicionario geográfico-estadístico de Miñano (1827) donava una imatge del Pirineu molt interessant des del punt de vista de la història de la geografia física i de la geologia. Es interessant retenir el paral·lelisme d'aquesta obra amb el manuscrit de José Cornide, datat unes tres dècades abans:

Aquest diccionari es preocupa per la morfologia i la història natural del Pirineu. En canvi, el Diccionario geográfico universal pintoresco (1845) el presenta en termes molt més subjectivistes i sensualistes perquè, com ja es veu en el seu títol, el que li interessa és destacar els aspectes pintorescos de la realitat:

Aquest diccionari ens ofereix una barreja de ciència i art, de visió sublim i objectiva alhora. En ell (com en l’anterior) veiem com els "tòpics" tradicionals, tot i no desaparèixer del tot, van deixant lloc a una visió més objectiva. D'aquesta manera trobem que l’autor d’aquesta entrada reconeix que el cims més alts del Pirineu són l'Aneto, el Posets, el pico Largo, el Pico del Mediodia i el Canigó: barreja de coneixements del món francès -el Midi com un dels punts culminants- i espanyol, una muntanya com el Canigó es resisteix a passar al segon pla que, per altura, li tocaria jugar i se la segueix considerant entre les més importants.

També dins del segle XIX cal destacar que l'any 1847 es publicava l'Itinerario descriptivo de Cataluña de Bertran i Soler el qual, en descriure les contrades pirinenques, s'oblida gairebé per complet de parlar de les muntanyes, referint el Pirineu en funció de les seves valls. I això que ell afirma que "En la Cataluña todo es Pirineo (...)". Aquest oblit dels cims de les muntanyes pirinenques també es detecta amb força claredat en un manuscrit que es conserva a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, que malauradament no tenim indicis per poder-lo datar:

Rius i valls tenen els seu lloc en aquestes descripcions, però no passa el mateix amb els cims de les muntanyes. De fet, aquest manuscrit va acompanyat d'un altre que duu per títol Noticias que desea adquirir la Real Academia de la Historia para formar el diccionario geográfico-histórico del Reyno de Aragon, també sense datació, i que se suposa que era una resposta a aquestes notícies. Tant en un com en l'altre trobem aquest desconeixement de la muntanya. L'Aragó que l’Acadèmia volia conèixer es limitava a les dades que en un altre lloc veurem que es varen recollir en els diferents corregimientos catalans. De manera que, dels elements geogràfics, només li interessen els rius, les fonts i banys, i els montes. Però aquests darrers presos en sentit de formació arbustiva: "Los montes que hubiere, y de què árboles, arbustos, yerbas, caza y animales abundan."

Acabant el segle XIX, a Catalunya, com ja hem vist que passava amb el Montseny, no podem passar per alt l'obra de Jaume Almera sobre la Vall de Núria. En aquest treball les notes paisatgístiques i el sentiment del sublim hi són ben presents:

Ja hem vist que Almera convidava els catalans a pujar al Montseny. Doncs bé, una cosa semblant va fer amb la vall de Núria, però en aquest cas cal destacar que el nostre geòleg recomana pujar a Carançà, en comptes de dirigir-se al Puigmal, perquè als "ulls del geolech" és més interessant pels plegaments, torsions, ondulacions i denudacions que s'hi poden veure:

Aquest circ d'origen glacial,

En Almera, com en altres autors que anteriorment hem estudiat, trobem molt clarament emprat el recurs a descriure les altes muntanyes com a llocs ruïnosos, indrets gastats pel pas del temps i que s’han anat descomposant i donant lloc a una morfologia típica. Cal dir que aquest tipus d’explicació era molt més estès i que els naturalistes l’utilitzaven per descriure el mar i altres indrets geogràfics.

Per a Almera, el camí és atractiu i falaguer a l'estiu, però esdevé ingrat i intransitable a l'hivern; amb el fred, Núria es converteix en inhabitable. Tot i que preveu els lectors sobre els riscos d'una ascensió hivernal, el nostre geòleg no s'està de recomanar que,

L'espectacle a l'hivern és perillós i fatigant,

Cal no oblidar que estem comentant una història geològica, les conclusions de la qual són que la vall de Núria es formà abans del darrer alçament de la serralada pirinenca, que la va deixar convertida en un clos geològic i per tant en un estany, "(...) y tercer que ha quedat de nou aixita per la sortida natural de l'aygua que contenia, pera ser trono y temple á la vegada de la Verge (...)". En Almera els interessos del romanticisme i de la Il·lustració van de bracet per oferir un producte de transició entre les representacions científiques i artístiques. Remarquem també que aquesta descoberta, entre ciència i art, s’està fent en clau sublim (vegeu 7.1).

Un altre indret que ens interessa singularitzar en el nostre estudi del Pirineu és la Vall d’Aran. Segons Josep Reig i Vilardell, "En lo centre de la cordillera dels Pirineus (...) es troba:

Reig afegeix en una nota:

Quan l’any 1890 es va publicar l’obra de Reig i Vilardell el model suís era present ja a Catalunya i li servia per explicar algun indret muntanyenc. Segons es desprèn d’aquesta cita, ell havia visitat la vall de Chamonix, però aquest model alpí, com veurem en un altre lloc (7.4), va arribar a Catalunya per altres vies força diferents.

Alguns dels documents que hem repassat sobre el Pirineu ens permetien veure la importància que es donava al Canigó, que havia estat considerat durant molt temps com el cim culminant del Pirineu. Però aquesta visió era descodificada en termes meravellosos, com ara continuarem estudiant més a fons.

El Canigó és conegut des de l'edat mitjana, especialment a través dels escrits de Gervais de Tilbury (vers 1214) i de Salimbene d'Adamo (entre 1276 i 1285). Més tard, abans de 1475, també en parla Jeroni Pau en el seu "De fluminibus et montibus Hispaniarum":

L'obra de Pau va inspirar Luci Marineu (1460-1533), un humanista que es refereix a Joan Boccaccio qui també n'hauria parlat i dit que no tenia fons. Més endavant també en parla Francesc Eiximenis, autor que repeteix la història mítica que si s'hi llença una pedra es desenvolupa una tempesta o que si s'hi pesca un peix, aquest desapareix en posar-lo a la paella. Aquests fets li parlaven del poder del diví:

Posteriorment, al llarg dels segles XVII-XVIII, són molts els autors que en parlen, per exemple Pere Anton Beuter, Reginald Poc, Jeroni Pujades, Honofre Manescal, Andreu Bosch, el Comte de Rochefort o Narcís Feliu de la Penya. Però, com veurem en un altre lloc amb més detall, tots aquests autors es refereixen especialment a uns estanys que es troben a Nohedes i no al cim del Canigó, i en parlen en termes meravellosos. Aquesta visió meravellosa del Canigó es veu molt clarament en l'obra de Jeroni Pujades. Per a ell, aquesta muntanya és molt coneguda, però difamada a causa precisament de,

Segons Pujades, n'hauria parlat Sant Jeroni, Boccaccio i Pedro Berchor, autor aquest darrer que transcriu, tot arromançant-lo:

Havent citat l'obra de Berchor, Pujades explica les seves experiències sobre la muntanya:

Dues dècades més tard, en el Compendio de la vida, muerte y milagros de los gloriosos labradores San Galderique de Canigou y San Isidro de Madrid, trobem un altre tipus de fet geogràfico-meravellós relacionat amb el món del Canigó: la climatologia i els seus efectes com a fets extraordinaris:

Pel que fa a la representació de la muntanya, ens interessa ressaltar que, segons el Compendio, l'any 1014 es fundà sant Martí del Canigó,

L'any següent (1628) Andreu Bosch trencava amb la idea secular que el llac es trobava al cim del Canigó i el situava a les muntanyes de Conat, especificant que es tractava dels gorgs Estelat, Verd i Negre. Bosch, que només creia el que havia sentit sobre el llac per la reputació dels autors que havia llegit, deia que a Conflent,

Posteriorment, Esteban de Corbera parlarà del Canigó com d'una de les muntanyes més senyalades de Catalunya i farà saber que té tres cims:

Per a Corbera, el Canigó és ple de mines de ferro inexhauribles i cobert de boscos fins al cim, amb abundància d'herbes salutíferes que els metges busquen per als seus pacients.

Més tard, Manuel Marcillo parlaria de la muntanya que estem estudiant de la següent manera:

El seu nom, Cano, vulgarment Canigó, es deu al color blanc de la neu. Tot i que Marcillo explica que hi ha un riu que porta sorres d'or, que no hi manquen les mines de plata i que el cristall hi és abundant, el que més li interessa - això no és cap excepció, ans al contrari, es tracta de la regla- és el llac:

No ens ha d’estranyar perquè l'aigua és fosca i al seu interior hi habiten els dimonis,

Com veiem, la cultura sàvia va repetir sistemàticament aquest saber sobre el suposat llac del Canigó. No serà fins al segle XIX que un esperit més crític començarà a dubtar públicament de la veracitat de tots aquests tòpics meravellosos i extraordinaris. En aquest sentit, Tomàs Bertran i Soler (1847) emprèn la seva desqualificació del saber llegendístic i parla del Canigó en els següents termes:

Amb ell trobem la primera mostra d’una nova forma de saber sobre el massís, una manera de representar-se la muntanya basada en la immanència de la relació amb aquell indret. La ciència i la modernitat varen canviar radicalment la visió tradicional d’aquest indret -i de molts altres que hem estudiat-, fins al punt que l’any 1919 Cèssar August Torras donarà l’atzar com a causa de la tempesta que esclatà en aquell indret després d’engegar un tret a l’estany.

Resum: El Canigó és una de les muntanyes que més ens interessa per al nostre estudi de la percepció del món geogràfic en tant que meravella. És precisament la seva extraordinarietat el que ha donat lloc a una profusió de materials escrits o orals que ens permetran entendre moltes coses sobre el que era la visió del medi natural en el món premodern, tant en les classes populars com en el que hem anomenat élite cultural.

En comparació al Canigó, la història ecosimbòlica de Sant Llorenç és molt més recent, fins al punt que, si ens entretenim en unes paraules, que més endavant reproduirem, de Pere Serra i Postius, podríem pensar que l'"inventor" de la muntanya de Sant Llorenç va ser Jeroni Pujades en la seva crònica. Però en aquest punt de la nostra recerca cal diferenciar la part publicada l’any 1609, on només cita la nostra muntanya, i el manuscrit que es va editar posteriorment. És en aquest darrer on es troba el que ens interessa:

Després de Pujades -a banda d’algunes notes esparses- tenim la primera monografia de la muntanya, obra de la ploma d'Anton Vergés i Mirassó, sacerdot nascut a Castellar del Vallès. Amb ell, Sant Llorenç és prou important com per aturar-se a parlar-ne i a escriure’n una monografia, encara que aquesta es refereixi més al monestir i a la seva vida que no pas a la muntanya. Vergés descriu la muntanya amb les paraules següents:

Una altra obra de gran importància va ser l'Album pintoresch-monumental, publicat l'any 1878. Per a l'Album (de fet caldria dir per a Ramon Arabia, que en fou el redactor) la imatge d'aquest massís "recorda" en certa manera la de Montserrat, tot i que li manquen agulles:

Popularitzat i promocionat pels primers excursionistes, a la darreria del segle XIX, Josep Roca recomanava l'excursió a Sant Llorenç perquè aquest massís era "(...) una de las alturas de Cataluña, desde donde se dominan más dilatadas perspectivas". Paisatge i muntanya van de bracet; cal ascendir per fruir de bones perspectives. I amb això arribem al segle XX, concretament a l'any 1913, quan Josep Ventalló s'adona que una muntanya com Sant Llorenç, formosa, pintoresca, rica per als naturalistes, interessant per als historiadors, plena de llegendes i tradicions, visitada pels excursionistes "(...) es verament estrany que no hagi sigut cantada péls poetas de la nostra terra". Científics com Cadevall, Palet, Elias; homes il·lustres com Feliu de la Peña, Pujades, Pi i Margall, Vergés i Mirassó, n'havien parlat, però amb tot, "(...) no había sigut cantada per nostres trovadors, sens dubte, perque no coneixíen ses belleses". I és que, com acabarem de veure en un altre lloc (3.5), Sant Llorenç va ser "descobert" en un moment relativament molt tardà.

Una altra "muntanya" de la qual cal parlar és la "muntanya" de sal de Cardona, sobretot pel que després ens interessa aprofundir de la visió del món en termes meravellosos. Es tracta d’una beta de sal potàsica coneguda des d’antic perquè ja és citada per Plini l'any 78 de la nostra era, i també un altre autor, Aulo Gelio, al segle II en deia: "(...) mons ex sale mero magnus; quantum demas tantum crescit". Però a nosaltres ens interessa especialment la seva representació en l'època moderna.

Durant aquest període es deia d'ella que, tot i ser de diferents colors, un cop mòlta la sal es tornava blanca com la neu. Lloc comú a tota aquesta literatura era la seva brillantor extraordinària a la llum del sol. També es deia que com més sal s'extreia, més creixia la muntanya.

Al segle XVII, la sal de Cardona és inclosa per Honofre Manescal entre les coses més notables de Catalunya. També en parla el cartògraf Gerard Mercator.

Una mica més tard, Esteban de Corbera (1678) descriu la vila de Cardona com si estigués rodejada de muntanyes de sal, una sal inexhaurible:

Igualment, a final de segle, Manuel Marcillo parla de Cardona en els següents termes:

També en aquelles dates Pere Serra i Postius escrivia, en el manuscrit del seu llibre dedicat a les meravelles rares de Catalunya, sobre Cardona:

de manera que es difícil de partir a cops de martell. Si es fa un forat i s'omple d'aigua de pluja, la sal creix i el torna a tapar. És de molts colors, fet que causa tanta admiració com les altres meravelles dites. Després d'esmicolar-la es torna blanca.

Més enrere ja hem vist que un altre punt molt comú entre aquells autors que parlen de la muntanya de sal de Cardona és que aquesta no fa estèrils els camps,

A més, s'hi veuen pins, roures i altres arbres, fet que és tan estrany que dóna motiu per lloar Déu.

La mateixa concepció de la muntanya de sal la trobem en el manuscrit que Josep Iglésies va treure a la llum l'any 1963:

Aquesta sal, que podria abastar tota España, és meravellosa també pel seu color:

Una altra descripció en què hem d'aturar-nos és la de Juan Alvarez de Colmenar, de l’any 1715:

Tot i que presenta uns colors molt atractius, aquests es perden quan la sal és rentada. Amb tot, però,

La muntanya de sal creix tota sola i a més no fa improductius els camps, aquests són dos dels tòpics més repetits durant l’edat moderna. Però, al segle XVIII, el desenvolupament científic intentarà apropar-se a la realitat de Cardona amb la visió freda i "objectiva" que qualifica el mètode científic modern. En aquest sentit, el naturalista Guillaume de Bowles, volent quedar al marge dels fets "reals", parlarà de Cardona en d'altres termes:

De nou veiem que amb la ciència canvia radicalment la mediança de certs indrets muntanyencs. En aquest sentit, també l'Atlante español de Bernardo Espinalt es mostra molt "fred" en parlar dels indrets naturals. Sobre Cardona només diu que té una muntanya de sal que produeix una vista delitosa exposada als raigs del sol. El món s’ha objectivat a mida que la mirada dels nostres científics i viatgers l'objectificava.

Encara al segle XIX Vicente de Frígola troba molts objectes d'instrucció en la història natural del Principat, un dels quals són les mines i les sals de Cardona: "(...) una de las curiosidades naturales, mas admirables de Cataluña". En el mateix sentit, els Recuerdos y bellezas de España, que es varen començar a publicar després de 1839, proposen una visió de Cardona en què aquest fet natural s'ha d'imposar a l'interès pels estudis monumentals:

Més tard, per a Tomàs Bertran i Soler, la muntanya de sal de Cardona és més "singular" que Montserrat:

Per a ell es tracta d'un

La muntanya de sal de Cardona és un dels temes geogràfics que més tinta ha fet córrer durant l’edat moderna catalana. En ella, com en altres indrets dels que aquí estudiem, es veu clarament que la concepció de l’espai que predominava en aquell moment en feia un objecte més o menys finit amb centres d’interès molt importants (que semblarien ser l’única part que importa als nostres autors) i altres llocs, perifèrics podríem dir, ignorats i quasi inexistents. No hi havia cap interès a descriure el tot, sinó només algunes parts que eren considerades com a singulars i importants.

Comencem a parlar d’aquest indret dient que la visió que Gregorio de Argaiz tenia de Sant Miquel del Fai era extreta de l'abat de Sant Cugat, Gaspar de Sala, per a qui seria una de les muntanyes que s'haurien esquerdat de patiment davant la mort de Crist en la creu. Però més tard aquesta visió transcendentalista va canviar radicalment i l’edat moderna, en donar importància als lloc on el joc de l’aigua en moviment feia vistosa la natura, va descobrir un apropament protopaisatgístic a Sant Miquel. Des d’aquell moment, el mateix indret va ser vist com un lloc agradable i amè. D’aquesta manera, després d’Argaiz, Manuel Marcillo presenta Sant Miquel del Fai com un lloc on,

La cova, l’església i el riu que després de córrer per sobre seu i precipitar-se en forma de cascada són els dos tòpics més repetits sobre aquest indret. En aquest sentit, per a Francisco de Zamora, que visità Sant Miquel del 21 al 24 de febrer de 1789, a part de la "Sobervia" cascada, una de les coses que més va cridar la seva atenció foren les "(....) caprichosas petrificaciones que admira el mirarlas". A més, per a ell,

En un sentit semblant trobem la descripció que de Sant Miquel del Fai que va fer Antoni Bosch i Cardellach, escrita segurament amb posterioritat a 1795, i va restar inèdita fins al segle XX. En ella es llegia que es tracta d'un,

En aquest repàs de les descripcions més interessants de Sant Miquel del Fai no podem passar per alt la de Pau Piferrer dins dels Recuerdos y bellezas de España:

Poc més tard (1847), l'Itinerario descriptivo de Tomàs Bertran i Soler presenta Sant Miquel com un santuari "(...) digno de la atencion del viajero por su estraordinaria estructura":

La guia Gelee-Bertal de 1888 només s'havia de dedicar a la ciutat de Barcelona, però un cop que ha acabat de tractar aquesta, dedica un apartat a les estacions termals i a dos llocs que per "(...) leur originalité pittoresque et grandiose, méritent une visite spéciale (...)": les coves i cascades de Sant Miquel i la muntanya, les coves i el monestir de Montserrat. De Sant Miquel del Fai deia:

Aquesta guia, i els textos que hem vist fins aquí, tot i que en menor mesura, permeten exposar que els indrets naturals més coneguts eren aquells que que estaven considerats com els més estranys i originals: aquells llocs que, per un acord social, l’élite que estem estudiant considerava meravellosos. En aquest sentit, Josep Roca i Roca (1895) deia que Sant Miquel del Fai era un "(...) hermoso salto de agua, una de las maravillas de Cataluña" i recomanava fer la travessia de Sant Feliu de Codines a Centelles per tal de travessar un país "(...) sumamente agreste, y abundante en vistosos panoramas".

Amb aquest autor acabem les descripcions que hem dedicat a parlar d’indrets concrets. El proper apartat fa referència a obres de conjunt publicades al segle XIX en les quals es pot veure una representació de les muntanyes catalanes.

El coneixement de la realitat geogràfica es remet gairebé sempre a una sèrie de tòpics que han estat construït socialment a partir de la realitat objectiva del lloc. En aquest sentit hem de dir que han estat medialment construïts. Des d’aquest moment analític es converteixen en textos sobre els quals es poden dir discursos concrets que estan en relació analògica amb la societat que els ha engendrat.

En aquest sentit, una obra transcendental va ser Recuerdos y bellezas de España, de la qual ja hem parlat en un altre passatge. Aquesta obra no correspon al moment representatiu que ens interessa estudiar (es va publicar l'any 1839), però, com veurem en un altre lloc, esdevé una de les peces claus per entendre el canvi de representació del medi natural a casa nostra. Obra d’arrel clarament romàntica, en ella encara no ha desaparegut completament la visió meravellosa del medi natural, com es veu molt clarament quan el text diu que a Sant Marçal (Montseny) neixen unes fonts que molt rarament no trenquen, a causa de la seva fredor, el got en què es recullen les seves aigües. Els humans també hi són estranys, l'home de la natura que allà es troba no és perillós i un s'hi pot apropar sense tenir por de la seva mirada salvatge. De la boca d'aquest ésser salvatge en surt la tradició, quelcom que en el fons és considerat fals -ja parlarem de la importància d’aquest fet-, però digne de prendre en consideració. Els Recuerdos idealitzen la vida rural i camperola i els pagesos esdevenen éssers capaços de produir i reproduir una tradició que es considera digna de prendre en consideració. Però, des del punt de vista geogràfic que aquí ens interessa, aquesta tradició era considerada com a fonamentalment falsa i, com veurem, això va suposar un canvi medial molt important.

Amb aquesta obra ens trobem davant d’una mena de determinisme que no s’acaba de confessar clarament perquè, per als seus autors -Francesc Parcerisa, Pau Piferrer i Francesc Pi i Margall-, certes parts del medi ambient originen tradicions i llegendes concretes: en aquest sentit diuen que el viatger,

Determinisme geogràfic, evidentment; però també reconeixement d’una relació mesològica -la pagesa o popular- diferent de la que anaven a imposar -com veurem, sense ni tan sols plantejar-s’ho, en monts casos- els nous viatgers i visitants dels indrets muntanyencs. Es tracta d’una construcció de sentit feta des de fora, des de la ciutat, però no des de la ciutat moderna, sinó d’una ciutat que comença a modernitzar-se, a urbanitzar-se i a industrialitzar-se. Des d’aquest punt de vista és interessant de retenir el final del llibre, quan de retorn a Barcelona, es diu al lector:

Per als nostres autors, doncs, és la seguretat intramuros allò que restaura el viatger, i no pas encara la natura. Més aviat, la veu d’aquesta darrera l'haurà cansat. Tot i això, en el fons de la natura, per als Recuerdos, sempre hi ha la grandesa del creador. Endemés, la natura també serveix als seus autors per recordar la brevetat de la vida i per això el recurs a les runes i a la història, al passat que parla de la fragilitat del món i de la vida.

Oficialment els Recuerdos varen ser publicats l'any 1878, però ja Josep Iglésies havia fet notar que alguns dels treballs foren signats l’any 1886. Fins i tot el pròleg de Milà i Fontanals és datat el novembre de 1879. L’obra ha estat il·lustrada amb les fotografies fetes per Heribert Mariezcurrena acompanyades de diferents textos, però ja veurem que de les dues dotzenes de temes que hi són desenvolupats, només la minoria són, a ulls d'ara, paisatges. I això malgrat la presència de Carles Garcia Vilamala i d'Antoni Massó, personatges que ocupaven càrrecs d'importància dins de la comissió de publicació i que a la mateixa hora, dins del món de l’excursionisme, estaven lluitant per una pràctica alpinista molt més contemplativa. També convé remarcar que Mariezcurrena fou l'introductor del fotogravat a Espanya, precisament amb aquesta obra.

No cal estendre's més sobre els Recuerdos, no perquè no s'ho mereixin, sinó perquè –per la seva importància- en parlarem en altres passatges de la nostra recerca. Remarquem, però, que la seva importància està en el paper que varen jugar com a pas previ a la instauració definitiva de la nova mediança muntanyenca.

Entre aquestes obres més importants de final del XIX cal fer un lloc a la geografia i història de Catalunya de Modest Martí de Solà, una obra de clares intencions regeneracionistes i patriòtiques, publicada l'any 1887. L'autor, que era ajudant d'obres públiques, va veure el seu treball premiat, en el certamen convocat per l'Ateneu Arenyench, l’any 1886. Segons la dedicatòria de l'autor, aquest ateneu hauria estat el primer en incloure treballs d'aquesta mena en els seus certàmens.

D’una importància molt més gran va ser el fet que, sota el patrocini del Centre Excursionista Barcelonès, a finals de la dècada dels vint, es publiquessin quatre volums de l'Album meravella, llibre de prodigis d'art i natura. Després n'aparegueren dos més, dedicats a Mallorca i Andorra respectivament. Tot i el patrocini d'una sola entitat, al seu interior trobem escrits fets per personatges prou diferents i de renom com ara Joan Ruiz i Porta (president durant un temps del Centre Excursionista de Catalunya i de la Societat d’Atracció de Forasters), Salvador Cardús, Amador Garrell, Bonaventura Ribera, etc., o bé per entitats com foren el Centre Excursionista de la Comarca del Bages, el Centre Excursionista de Sabadell i el Centre Excursionista de Vic. El seu propòsit era fer conèixer i estimar la nostra terra, i "(...) presentar d'una manera amable i entenedora a tothom "quelcom" del millor que contenen, en els aspectes natural i artístic, les nostres comarques". Cal remarcar que la portada era feta pel fotògraf Zerkowitz, de qui parlarem més endavant. Com en el cas dels Recuerdos, no en diem res més perquè aquesta obra també l’anirem trobant al llarg de la nostra recerca.

L'any 1928 Joan Vallès i Pujals (polític, escriptor i advocat nascut a Terrassa l’any 1881) escrivia un Elogi de Catalunya per ajudar a fer conèixer i estimar les "coses nostres". El llibre té un clar interès patriòtic que ja queda patent en la introducció de l'obra. D'aquesta manera, "(...) per nosaltres [els catalans, Catalunya] està en el més bell indret del món i té les muntanyes més altes i els rius més caudalosos (...)". Amb aquest punt de partida ja entenem que el llibre comenci parlant de les muntanyes i dient que aquestes no només han estat posades al món per embellir-lo, sinó també per donar-li utilitat.

La muntanya forma la columna vertebral del món i allò que el sustenta, idea molt important i que cal que vegem en quin sentit s’estava desenvolupant en aquell moment. Sobre aquest aspecte cal dir que la importància de les muntanyes es vincula a una concepció patriòtica de la realitat catalana perquè, de fet, en aquesta obra, el sentit patriòtic adquireix un clar ressò quan es refereix a les muntanyes:

A més, d’aquesta utilitat patriòtica, la muntanya serveix com a purificadora de l'ànima de les persones que hi viuen o s’hi afronten, especialment per contraposició a les zones habitades; és el contrapunt espiritual a la "matèria" urbana, i allò que pot curar els mals que aquesta genera:

Per a Vallès, els mals físics, els mals espirituals i els mals socials tenen a veure amb l’abandonament de les muntanyes i és a aquestes que cal tornar per recuperar-se’n. Més endavant, l'autor s'entreté a parlar de les diferents muntanyes de Catalunya, començant pel Pirineu, -(...) resum i compendi de tota la grandiositat que presenten les muntanyes (...)- on els pastors esdevenen l'essència de la raça catalana. El Pirineu i el Mediterrani són els veritables pares del poble català, segons Vallès i Pujals. L'autor segueix l’obra tractant Montserrat, el Montseny i Sant Llorenç, fent, també aquí, una barreja d'història i mitologia nacional, de descripció original i compendi d'altres autors.

Volem remarcar també que, dins d'aquesta primera part dedicada a la terra, el tercer subapartat es dedica a les riqueses naturals, essent l'aigua la primera d'elles. Aquest tema és molt important, i ho serà especialment en la propera obra que comentarem. Aquí només deixem anotat que Vallès pensa que l'aprofitament dels recursos naturals més constant i eficaç que hagi fet Catalunya és el de l'aigua que conté la terra i que s'ha utilitzat com a força industrial.

Amb això en tenim prou per passar a parlar de l'almanac de 1929 publicat per L'Esquella de la Torratxa. Aquest va ser dedicat al medi natural català, especialment a les muntanyes. D'entrada hi ha un petit calendari en què cada mes es presenta amb una fotografia i un petit text que hi fa referència. Entre els llocs muntanyencs evocats hi ha la Vall de Ribes, Sant Llorenç del Munt, Montserrat, la Maladeta, les muntanyes del Priorat, el Montseny, el Tibidabo, etc. Però, més endavant, en l'almanac en sentit estricte, hi ha moltes fotografies de molts racons i raconades de la nostra geografia, alguns d'ells avui dia desapareguts.

Dins de l'almanac trobem un escrit sobre la pàtria de les muntanyes en què l'anònim autor o autora parla de l'eternitat d'unes muntanyes on es troba tota l'ànima de la pàtria. Després de citar Solitud i Terra baixa, l'autor o autora acaba per dir que,

P. Aldavert continua més o menys en el mateix sentit: el seu article porta per títol Pobres de nosaltres si no haguessin estat elles. Aquest autor qualifica les muntanyes de guardiola perquè, com ja s'insinuava en la col·laboració anterior, hi havia hagut un fet molt important: la utilització de l'aigua del Pirineu per generar energia elèctrica. La muntanya contenia l'aigua i els desnivells que permetien suplir el carbó anglès i asturià que arribava a Barcelona a un preu massa car i el cost del qual suposava un coll d'ampolla per al desenvolupament de la indústria del país; per això les muntanyes eren una guardiola, perquè permetien estalviar tot el que fins llavors s'havia pagat a l'estranger. També la fusta era molt important: "Aigua i arbres: heu's aquí la gran riquesa de les nostres muntanyes avui per avui".

En la pàgina següent, una poesia de J. Baucells i Prat deia que a les muntanyes "(...) ronquen les turbines, i canten les cigales, de bell concert, un himne d'amor i de treball (...)". A la pàgina 37, en aquest sentit, trobem un acudit de Picarol en què un porc i un cavall parlen sobre la impossibilitat que per dins dels cables d'alta tensió hi puguin passar tants mils de cavalls. Un escrit de Jeph de Jespus fa parlar el Peguera i, després de reconèixer que està bé l'explotació hidroelèctrica i el beneficis que dóna, acaba clamant perquè aquesta no suposi una degradació de les belleses del Pirineu. El Peguera, cremat fins al punt de fondre-se-li la neu del cim, proposa al nostre autor de fer un parc nacional transpirinenc, a banda i banda de la serralada.

Aquesta visió de la muntanya com a rebost queda molt clara en un acudit on un pagès o captaire tot esfilagarsat diu:

Com ja hem vist, no manquen en aquesta obra les expressions de tipus patriòtic. En aquest punt apareixen diferents notes en què es parla del Tibidabo, una muntanya que ara ja no és nostra, "Ara... és dels altres", diu Adam Astor. Una poesia de Ramon Masifern conjumina ambdues visions, les muntanyes patriòtiques i les muntanyes plenes de turbines que donen el pa a milers de mans. El text fou escrit en un moment en què les coses havien canviat bastant en relació al període en què es produí el descobriment de la muntanya i en aquest sentit cal recollir un petit text de Gabriel Alomar que diu que el Canigó assegura l'europeitat de la nostra vida nacional. El sentiment més jocfloralista, però, no ha desaparegut del tot, i el trobem en un fragment d'un discurs d'Angel Guimerà.

Les pàgines 42 i 43 reprodueixen la poesia La muntanya catalana de Pons i Gallarza. Altres autors diuen que a la muntanya s'hi viu més anys. Alguns acudits fan referència al món de l'escalada i de l'alpinisme d'alt nivell, fet que ens indiquen en quin tipus de societat ens estem movent. Cal esmentar, pel seu mal gust, un article de R. Franquesa Comas d'un masclisme estrident.

Gairebé no caldria ni anotar que durant les primeres dècades del segle XX, l’interès pel paisatge, i per les muntanyes, era moda. En aquest context, l'any 1932 La Revista publicava l'Elogi del paisatge català, de Pere Corominas. El text havia estat el discurs presidencial que el seu autor havia fet en els Jocs Florals de Girona de l'any anterior. Pel que a nosaltres ens interessa, l'entrada és molt reveladora:

L'explicació que l'autor dóna d’aquests mots volgudament enfarfegats ens deixa veure els dos extrems del seu plantejament: d'una banda un plantejament que ell anomena fenomènic que es refereix (també és ell qui ho diu) a la nostra representació; de l'altra, el que nosaltres en diem un determinisme ambiental sense massa matisos. Aquest darrer aspecte és ben clar en la pàgina següent:

I això havia estat així fins al punt que els diferents pobles que havien arribat a la nostra terra havien estat reduïts a una unitat comuna pels elements del paisatge que eren la terra, el cel i el mar. Els catalans no eren fills d'una sola sang,

Quin és el problema de fons? El gran debat que aquí hi ha, el context que explica les paraules de Corominas, és el mateix que dugué Josep Ventalló a parlar de Catalunya com d'un poble decadent: la immigració. Els catalans ho som, no per sang, sinó per l'acció del medi i, per tant, esperar la integració dels immigrants és una qüestió de temps:

En aquest context, fins i tot la cultura ha de ser obra del paisatge, i el fet que la nostra terra sigui trencada ens ha fet ser d'una manera determinada, diferent a la de la gent de les planes ondulades franceses o de les altures dels Alps. Si el paisatge alpí és monòton quant a colors, "El paisatge és una simfonia de colors a Catalunya". S'ha de reconèixer que lluny del pessimisme de Vandellós, Corominas és, ben al contrari, optimista:

En el mateix moment que es publicà l’obra de Pere Corominas, amb el rerefons de la legalització de la Generalitat i de l'ensenyament en català, varen aparèixer diferents llibres de lectura adreçats als infants en què, en alguns casos, els temes paisatgístics i muntanyencs foren importants. La primera obra que volem comentar és una, de les moltes, de Joaquim Pla i Cargol i duu per títol La terra catalana. L'obra, revisada per l'Institut d'Estudis Catalans, va ser dedicada a Pompeu Fabra. Se suposa que degué de tenir un gran èxit perquè, havent estat registrada en 1931, l'any 1937 se n'havien fet 29 edicions; aquest èxit és comprensible perquè es tracta d'un llibre de text. L'obra començava dient

De fet, es tracta d'una monografia sobre la geografia, la història i la cultura catalanes. Pel que a nosaltres ens interessa, cal remarcar que l’autor considera que el Pirineu català s'estén fins al Mont Perdut, que hi és consignat com el pic més alt, doble errada de la qual ja parlarem en un altre lloc (6.3.8). Parlant del Pirineu, cal ressaltar que els llacs que anomena són l'Estany Gento i el de Corones (Aran) i si els esmenta és per l'aprofitament hidroelèctric que se’n feia. Aquí el Canigó ha perdut completament el seu rol tradicional, desnonat per la potència de la indústria elèctrica. La descripció del paisatge es manté sempre en el terreny físic, fent-la dependre del clima i de la composició del sòl.

També és interessant de recordar que, en aquest context, als anys trenta, Artur Martorell i Bisbal va publicar un llibre de llenguatge en tres volums en el qual feia una selecció de més de 150 lectures de prosa o de poesia, fetes per 45 autors diferents. Cadascuna de les lectures s'acompanyava d'unes notes i d'un vocabulari perquè els nens i les nenes poguessin comprendre millor allò que estaven llegint. En aquesta obra, que pretén ajudar els infants a aprendre a llegir, els escrits paisatgístics no són estranys. Segurament no és ara el moment de parlar de la potencialitat formalitzadora d’aquest tipus d’obres, sobretot quan sabem que anaven adreçades a infants que estaven completant el seu procés formatiu i evolutiu. En aquest sentit, aquells poemes i petites narracions servien per anar proposant unes determinades imatges que havien estat extretes dels nostres poetes més reconeguts. Es tracta, ben clarament, d’un cas del que Alain Roger en diu un procés d’artialització i que nosaltres hem preferit anomenar de formalització. En aquest procés, el que està en joc és la creació de tòpics i, per tant, la conversió del medi ambient en text a través de diversos discursos.

Un altra obra per no oblidar duia el títol de Presència de Catalunya. Es tracta d’una sèrie de llibres publicats, durant la Guerra Civil, pel Servei de Cultura al Front del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. El primer volum, amb data de 1938, estava dedicat a la terra i duia com a subtítol El paisatge català a través dels seus poetes. El llibre pretenia ajudar a mantenir la moral dels soldats catalans destacats al front, fer de Catalunya no "(...) un record sinó una suprema presència", com reconeix el pròleg. I ho feia recordant-los que,

El llibre es dedica al pla i a la muntanya, amb poesies de Joan Maragall, Prudenci Bertrana, Josep Maria de Segarra, Antoni Rovira i Virgili, Salvador Albet, Josep Pijoan, Guerau de Liost, Marià Manent, Josep Carner, J. M. López-Picó, Joan Vinyoli, Josep M. Capdevila, Joan M. Guasch, Joan Teixidor, Josep Lleonart, Francesc Pujols, Jacint Verdaguer, Pere Coromines, Joaquim Folguera, J. Pous i Pagès, Carles Riba, Clementina Arderiu, Alfons Maseres, Ventura Gassol, S. Juan Arbó, Ramon Xuriguera, Jaume Angelet i Garriga i J. Salvat Papasseit. El text s'acompanya d'unes il·lustracions d'Enric Climent. Com en l’obra que hem comentat anteriorment, la potencialitat formalitzadora d’aquesta mena d’obres fou molt important, especialment en aquell context de lluita civil.

Les tres primeres dècades del segle XX veuen la posada en pràctica d’una nova imatge de la muntanya. El sentiment patriòtic, l’aprofitament industrial i el sentimentalisme romàntic van alhora i ens permetran entendre bona part del procés de substitució de la imatge moderna de la muntanya per una altra imatge analògica amb els nous temps.

Alhora el moviment excursionista, els treballs científics i altres tendències que estudiarem més endavant varen potenciar i promocionar l’interès per la visita i el reconeixement de les muntanyes. La relació mesològica amb el medi natural català estava canviant radicalment.

Si volem demostrar que, a l’edat moderna catalana, el sentiment estètic per la natura, quan existia, anava adreçat al món agrícola i antropitzat, caldrà que ens demanem què s'entenia per la paraula paisatge. El nostre recurs a fer la història del mot que resumeix aquesta nova mediança i a col·locar-la com a primer indicador del canvi de relació mesològica es fonamenta en el fet que compartim la idea de Berque que el primer i més important signe de l’existència d’un sentiment paisatgístic és el recurs possible i efectiu a un mot per referir-s’hi. Ara bé, tenir un mot abstracte que, en un moment històric concret, reculli tots els indrets naturals que es consideren bells no implica que aquest concepte sigui aplicat al nostre objecte d’estudi, les muntanyes, perquè és evident que es poden estimar altres paisatges no muntanyencs. El recurs en primer lloc als diccionaris ha estat motivat perquè ens ha semblat que seria la manera més ràpida de veure si històricament aquesta definició ha pertangut a un mateix bassin sémantique.

En el cas català, quan volem saber alguna cosa sobre un mot o concepte, especialment la seva etimologia, solem recórrer a Joan Coromines. En el seu diccionari etimològic, el malaguanyat Coromines diu que el mot paisatge apareix per primer cop en el lèxic català l'any 1696, en una obra de Joan Lacavalleria, un diccionari català-llatí. Segons Coromines, el mot s’hauria pres del terme francès paysage i aquesta hipòtesi ens sembla factible si tenim en compte que la família Lacavalleria, era d'origen occità i estava molt vinculada a la Catalunya Nord i que, d’altra banda, la resta de diccionaris catalans d’aquell segle ignoraven el mot que estem estudiant o li donaven significats radicalment diferents.

Per a Joan Lacavalleria, un "pais" era el país natal, la pàtria, la terra o el lloc de naixement; l’autor també utilitzava el terme per referir-se a una regió. Alhora, el paisatge era una "tirada de pais": terra plaga; en aquest cas el mot tirada s'hauria de prendre en el sentit d'alguna cosa que es fa sense discontinuïtat, una extensió. Lacavalleria també donava un segon sentit: el del mot paisatge en el terreny de la pintura: "Topographica pictura. Picturae topographicae ludicrum. Picturae topographicae exemplum. Topographiçe ludicrae pictura. Diversorum locorum picta descriptio".

El fet que Lacavalleria parli d'un tirada de país reafirma la hipòtesi que estem davant d'un gal·licisme, perquè en francès el mot paysage, a diferència del català i del castellà, ja tenia aquest sentit a la fi del segle XVII. En canvi, per als catalans d’aquell moment, el significat de paisatge encara no havia deixat de referir-se al món de la pintura. Per si això fos poc, una mica més tard, vers 1700, Pere Torra publicarà un altre diccionari català-llatí en què el mot paisatge no apareix. Cal dir que aquesta inexistència era el més normal en aquella època. Per a Torra, la pàtria, el solum natale, era també el "Pahis". Però alhora, el mot pahis guardava el sentit de topographica pictura: "Pahis, ço es quadro. Simulacrum, i, pictura". Aquesta paraula està precedida d'un signe que indica que es tracta d'una entrada introduïda en la darrera edició del diccionari. Es clar, doncs, que el mot paisatge resta encara d'ús rar i molt recent per al català. Excepció feta de Lacavalleria, el mot no existeix o és ignorat. D’altra banda, cal recordar que, per parlar d'una regió o de la pàtria, com per parlar d'una certa forma de pintura, calia parlar d'un país. Un paisatge era una forma de pintura concreta i només per a Lacavalleria s’igualava a una extensió de terreny. Aquest fet no és cap excepció: el mateix passava amb el castellà.

Segons Fernando Marías, en castellà el terme paisaje apareix l'any 1560 (gairebé un segle i mig abans que en català) en el Comentario de la pintura de Felipe de Guevara. En aquesta primera aparició del mot ja trobem que a la pintura de paisatge se l'anomena "agrícola" i més endavant de "yerbas". Per a Felipe de Guevara:

En el castellà, tal com hem vist que passava en el cas català, el mot paisatge neix, doncs, en l'àmbit artístic per designar una certa manera de representar (pintar) parts del medi ambient. Nogensmenys, seguirà conservant aquest sentit fins a l’actualitat, tot i que a partir d’un moment –que aquí ens interessa especialment de descobrir- s’emprarà per designar una part concreta del medi ambient, i no una forma de pintura. Al segle XVIII, el diccionari de la Real Academia Española publicat l’any 1737 donava al mot "pais" l'accepció d'una pintura en què s'haurien pintat viles, llocs, fortaleses, cases de camp i campanyes. La seva traducció llatina era pictura agrestis. Aquest diccionari, per explicar el sentit del mot país, remetia a Antonio Palomino i al seu Museo pictórico y escala óptica i a Calderón de la Barca (El pintor de su deshonra). No hem estat capaços de trobar la cita que el diccionari dóna com escrita per Calderón; potser és que la referència és equivocada. De qualsevol manera, el diccionari posa en boca de Calderón:

En aquest cas, el "país" és el resultat del treball continuat durant sis dies d'un pintor. Antonio Palomino va acabar de donar-ne l'accepció en el seu tractat de pintura. El museo pictorico y escala optica és una obra de 1715 que en diferents punts fa ús del mot país en el sentit de pintura que representa el que avui dia diem un paisatge: a la part de Sòria, segons l'autor, hi hauria países, amb uns arbres tan ben traçats que seria molt interessant que els pinzells els imitessin. Una mica més endavant diu:

És el reflex dels arbres, de les muntanyes, del cel amb els seus núvols el que forma un vistoso país, però aquest país s'ha de prendre en el sentit d'un paisatge pictòric.

Diguem, també, que els diccionaris castellans posteriors continuen a mantenir la sinonímia entre el país i el paisatge, fins al punt que els de la Real Academia Española donen les dues accepcions. Així s'arriba a la fi del segle XVIII. En l'edició de 1780, un país és una,

Però també:

I un paisatge (escrit paisage) seria un "Pedazo de pais en la pintura", el que en llatí es traduïa per subdialis o, en altres edicions, topia.

Com veiem, fins a aquest moment el castellà ha conservat el sentit originari que igualava el paisatge a un tipus determinat de pintura. Ara bé, més o menys en aquell final del segle XVIII les coses havien de canviar d’una manera important: tot i que el diccionari d'Esteban de Terrenos (1788) seguia donant com a sinònims els mots país i paisatge, en aquesta obra es va produir un salt molt important: el paisatge també podia ser l’aspecte d’un país:

Per primer cop a Espanya un autor, Esteban de Terrenos, diu que el país i el paisatge són allò que es veu d'un cop de vista; d’aquesta manera el seu diccionari remet el lector al concepte de "vista", i aquest fet ens resulta molt important perquè és un magnífic indicador de la nova mediança el sorgiment de la qual volem estudiar. Bo i que, per a ell, el paisatge en la pintura continua anomenant-se país, i que de nou ens reenvia a Palomino -per a qui era un tros de país en el sentit pictòric-, el gran salt ha estat fet: anomenant paisatge el que abans era país (una porció d’espai) s’acabava d’instituir una nova representació del medi natural.

El castellà del segle XIX continuarà a copiar el que ja hem vist. Només ens interessa remarcar que el diccionari de Nicolás María Serrano (1881) parlarà del paisatge com d'un gènere pictòric i en farà una petita història. Per a ell, en aquest sentit, un paisatge era una pintura o un dibuix que representava una part del "campo", de la campanya o de la natura muda. Aquest objectes que es podien convertir en paisatges, pintant-los o dibuixant-los, són molt reveladors de la mediança moderna: allò que valia la pena de ser pintat era el camp, la campanya i, com veurem més endavant (3.2), en menor mesura, la natura salvatge.

Per al Diccionario enciclopédico hispano-americano de literatura, ciencias y artes (1894) un país continua essent el mateix, és a dir, una pintura. El Diccionari cita un altre cop Palomino i aporta un text de Jovellanos en què aquest parlava d'una obra pictòrica que representava un "pais bucólico", país pres en el sentit d'una pintura de paisatge. Com veiem, país i paisatge tenen, al segle XIX, sentits sinònims i ja s'utilitzen indiferentment per referir-se tant a una part del medi ambient com a una forma de pintura. En aquest sentit, cal remarcar que també hi trobem el mot paisista, pres com a sinònim de paisajista, la persona que pinta paisatges o països. El paisista és el "pintor de països" segons el diccionari. Aquest mot va ser utilitzat, entre altres casos, en l'obra sobre les coves de Montserrat de Víctor Balaguer per qualificar un dels seus acompanyants, a qui amaga sota la sigla T,

Al segle XVIII, doncs, el castellà dels diccionaris fa el salt d’anomenar paisatge a una part del medi natural: aquest és el primer i més clar indicador de la nova mediança el sorgiment de la qual volem estudiar. En el proper apartat veurem que això es va produir força més tard.

Després d’aquest parèntesi per parlar del cas castellà, tornem a la història del paisatge en la llengua catalana. Al segle XIX els diccionaris catalans prenen com a model els castellans i fins a cert punt obliden el precedent de Lacavalleria: també per als catalans paisatge era sinònim de país i es referia a una forma de pintura o a una regió, encara no a l’aparença del medi ambient.

En aquest sentit, "Una societat de catalans" (tal com es feien dir) publicarà, l’any 1839, un diccionari català-castellà-llatí-francès-italià en què el mot país volia dir alhora regió o país i la pintura que representa "(...) vilas, fortalesas, campinyas, tros de terra". Paisatge, doncs, és també sinònim de país, i la campanya n'és el seu objecte preferent. En el mateix sentit, un altre diccionari català-castellà publicat l’any 1847 insistirà en el fet que un país és una "Pintura que representa campinyas, etc.". El paisatge en la pintura és un tros de país.

No són aquests els únics casos perquè el mateix sentit apareix en el diccionari popular de Josep Aladern (1906), però en aquest cas també veiem que el paisatge té alguna cosa a veure amb la vista:

Aladern fa, en el cas català, el salt qualitativament decisiu d'anomenar paisatge una certa mirada del medi ambient. Ja no som davant d'una forma de pintura, sinó d'un fet suposadament "natural". Finalment hem arribat a una inversió transcendental de la tendència històrica: pocs anys més tard, per a Josep Fiter (1912), un paisatge serà una "pintura que representa un paisatge". La tautologia del paisatge (un paisatge és un paisatge, un paisatge representa un paisatge) institueix una nova realitat, que, com tota forma institucionalitzada, se'ns presentarà com al més natural del món. En el nostre cas, potser més que en cap altre, el paisatge -que és una forma de mirada- acaba convertint-se en un conjunt d’elements naturals. Finalment, doncs, l'objecte pintat, que al principi era anomenat com l'objecte d'inspiració (país), acabarà per donar nom al mateix objecte "real". A la fi, el paisatge és alhora representació i objecte representat. Nogensmenys això és el que farà Pompeu Fabra en el seu diccionari (1932). Anotem que trobaríem la mateixa tendència en el castellà.

Més enrere hem tingut la possibilitat d’insinuar que molts dels objectes que formaven els paisatges o els països eren camps o campanyes. Continuant amb això, ara hi volem aprofundir i demanar-nos quin tipus de medi ambient era susceptible de convertir-se en paisatge, perquè podem estar segurs que al segle XX català el mot paisatge, a més d’una pintura, serà també un terreny, una terra o regió, però no una regió qualsevol:

En resum, els diccionaris són clars: tant a l’edat moderna com a la contemporània, la campanya gairebé sempre formava part del paisatge; les muntanyes, quasi mai. Des d'aquest punt de vista, el paisatge ha conservat sempre el sentit que tenia per a Joan Lacavalleria: "tirada de país", que traduïa com "terrae plaga". Un paisatge havia de ser, des del segle XVII, pla, perquè aquest és el sentit profund que el mot llatí plaga (extensió) tenia per a Lacavalleria. Aquesta significació queda clara quan Lacavalleria parla de "campestris plaga" i tradueix aquesta expressió per un país pla. I pla, per a ell, remetia al món agrari, com es veu en l'expressió "devastar el país pla" que tradueix com "Agros populari, vel, devastare". Alguna cosa remet el paisatge al món agrícola i això es reforça pel fet que Lacavalleria dóna com a sinònims els mots "hort" (hortus) i "jardí", el primer amb un sentit recreatiu, identificació sobre la qual haurem de tornar de seguit. En el mateix sentit, l'any 1627 el frare rossellonès Miquel Agustí havia escrit el seu Llibre dels secrets de agricultura, obra en què també es parla tant de l'hort o "Iardi delas herbas de menjar", com de l'hort en sentit d'espai "(...) fornit y adornat de diverses maneras de flors". La bellesa natural es trobava tant en el jardí com en la campanya, al segle XVII.

El paisatge era, doncs, una qüestió vinculada al món agrari i rural percebut com a cosa agradable i útil; en l'origen, el mot paisatge en català tenia alguna cosa que el remetia al món agrícola representat en termes estètics (aquest fet no era gens estrany en el context europeu). Excepte per a Lacavalleria, per a qui també "(...) Les collades i les rieres donan molta amenitat á aquell pais", en general, el paisatge bell no es vinculava a les muntanyes, sinó al món agrícola. Essent així, la muntanya difícilment en formava part. Per a Miquel Agustí, la muntanya bella era la muntanya conquerida per l'agricultura dels fruiterars, com encara ho serà al segle XIX per a Balaguer, per posar un únic exemple (vegeu més endavant, apartat 3.3). El text d'Agustí és molt clar:

El fet que la muntanya en ella mateixa no formés part del paisatge va suposar que alguns autors, quan varen voler fer una descripció de certes muntanyes (però especialment de Montserrat perquè -com veurem- aquest massís va ser pràcticament l’única raconada catalana estimada com a "paisatge" o protopaisatge durant l’edat moderna), hagessin d'optar per parlar en altres termes. En comptes d'un paisatge, el Fenix de Cataluña parlava del nostre país com d'un "Hermoso Mapa" i el Compendio historial de la "Descripcion o diseño de la montaña" de Montserrat. Però semblaria, i això és molt significatiu, que el mot més utilitzat va ser Pintura. De fet, Josep Vicente del Olmo definia la geografia com una "(...) imitacion de la pintura, que descrive aquella parte de Tierra descubierta con las circunstancias necesarias para la universal noticia della". Descriure era pintar, però pintar volia dir descriure en funció d’uns criteris que a ningú no se’ns escapa que eren, o podien ser, estètics.

La primera vegada que hem trobat el mot pintura en aquest sentit descriptiu aplicat a la muntanya de Montserrat és en la Perla de Cataluña (1677) de Gregorio Argaiz. Aquest autor dóna per títol del primer capítol de la seva obra "Sitio, pintura, y altura de la montaña de Monserrate". Al segle XVIII, Pere Serra i Postius també parla de la "Pintura de la Montaña" i després diu que Pujades (o Roig, en un altre passatge) la "pinta", volent dir que la descriu, d'una determinada manera. Aquesta obra correspon al darrer quart del segle XVIII, moment en què trobem dues noves aparicions del nostre concepte. Una d'elles en l'índex de l'opuscle d'Hilario Santos, en què es parla de la "Pintura de la Montaña". En el text, més endavant, diu

L'altra aparició és una mica enganyosa, perquè es tracta de la mateixa obra, però aquesta vegada publicada a Còrdova, canviant el nom de l'autor. En aquest nou cas, l'índex parla de la "Descripcion de la Santa Imagen, y su hijo. Pintura de la Montaña". Tanmateix, en la seva visita a Cardona, a la darreria del segle XVIII, Francisco de Zamora deia que "(...) es difícil hacer una pintura exacta (...)" de les seves salines. Trobem també la utilització de la paraula pintura en un sentit de descripció d'una situació en la Cartilla Rústica de Joaquim Verdaguer. Aquest ús també ha estat trobat en el francès de la fi del segle XVIII: el Voyage pittoresque de la France diu:

L'ús del mot pintura per referir-se al que avui dia anomenem paisatge és molt significatiu i ens permet parlar d'una representació estètica de Montserrat (o d’altres indrets) que està latent, però que no acaba de mostrar-se per manca del mot adequat. La utilització d’aquest mot institueix la realitat natural, especialment Montserrat, en un protopaisatge en el sentit proposat per Alain Roger i això permet afirmar que, si bé algunes persones valoren estèticament algunes muntanyes, encara no s’ha inventat el mot per parlar d’aquest tipus de relació mesològica. Certament és difícil (si més no per a nosaltres) parlar de la muntanya en termes de bellesa estètica sense recórrer al concepte de paisatge, però el cas de Montserrat ens demostrarà que això era possible (vegeu els apartats 4.1 i 4.3). Cal remarcar, tanmateix, que en el cas català pràcticament només hem trobat aquest mot emprat en el sentit que estem estudiant per referir-se a la muntanya de Montserrat; molt significativa és la seva absència a l'hora de parlar de l'alta muntanya, el Pirineu especialment. Més endavant veurem que aquesta diferència quant a la qualificació de Montserrat és analògica amb el fet que aquesta va ser la primera muntanya catalana vista en tant que protopaisatge.

Quant al mot paisatge, emprat en el sentit de representació del medi natural i no com una especialitat concreta de l'art de la pintura, hem de dir que només l’hem trobat en el català des del darrer terç del segle XIX (vegeu el capítol 5.2.2). En el cas castellà, aquest ús és força anterior. Aquesta absència és molt indicativa de la mediança que l’élite cultural catalana de l’edat moderna tenia establerta amb el seu medi natural.

La muntanya difícilment formava part de les definicions de paisatge que apareixen en els diccionaris catalans i castellans de l'edat moderna i inicis de la contemporània. Aquestes es referien amb molta més facilitat al món agrari que no a la natura salvatge. Des d’aquest punt de vista, la relació mesològica catalana fins al segle XIX era de tipus no paisatgístic o prepaisatgística.

Ara bé, la utilització, a partir d’un cert moment històric, del mot pintura per descriure parts de Montserrat esdevé reveladora d'una nova realitat ecosimbòlica que està sorgint amb la modernitat. Des del moment que trobem aquest mot (i altres indicadors que repassarem més endavant) podem parlar d’una relació protopaisatgística amb certes parts del medi natural català durant l’època moderna.

A partir d'un segon moment alguns autors varen sentir la necessitat de descriure els llocs de què parlaven i de donar a aquesta forma de discurs un nom. Va ser llavors que, de nou, es va manllevar una paraula del món pictòric (paisatge) per referir-se a l'aparença de certs indrets o coses.

Des del nostre punt de vista, l'ús dels mots pintura i paisatge ens permet dir que estem davant d'una representació de la natura en tant que cosa agradable, estètica; una realitat ecològica que esdevé alhora obra d'art contemplable i admirable. Una nova realitat ecosimbòlica, en definitiva.

La tendència a estimar el marc agrari havia tingut alguns precedents a l'edat mitjana. Sense voler-hi aprofundir, i tot remarcant que es tracta d'una al·legoria, citem de passada el cas de la poesia castellana de Berceo (segle XII-XIII), en la qual el prat és un lloc molt delitós, un prat que es vincula directament a la idea del paradís terrestre. En el mateix sentit, a la Catalunya de la segona meitat del segle XV, mossèn Gras va escriure la Tragèdia de Lançalot, obra en què llegim com aquest,

En el període que estem estudiant, com durant l'edat mitjana, jardí i paradís formen part d'una mateixa idea, una imatge que durant molts segles va dur també associada la idea del camp, perquè, com hem vist una mica més enrere, l'hortus era alhora l'hort i el jardí, representats ambdós a imatge i semblança del paradís. De fet, l’origen etimològic del mot paradís deriva del persa Pairidaeza per indicar un lloc tancat i és utilitzat per Xenofon per designar un parc o un lloc plantat d’arbres i no ha estat estranya la seva utilització per referir-se a l’Edèn. En aquest sentit, la traducció medieval d'un text del segle V parla d'un monestir, és a dir d’una ermita, que "(...) avia dedins molts pous e molts orts qui.s regaven, e aquí avia de tots arbres de paradís (...)". Més tard, també per a Eiximenis seria quasi evident que "(...) si paradís és en la terra, que en regne de València és (...)", i només caldria recordar la bellesa que per a ell suposava la planúria de l'horta valenciana.

En general, doncs, constatem que durant les edats mitjana i moderna, el mot paradís va servir per referir-se al medi natural considerat agradable i amè. Però aquest paradís podia ser, per no dir que ho havia de ser, l’horta de València o un camp conreat. Així, quant l'any 1617 es va publicar el Llibre dels secrets de agricultura, de Miquel Agustí, aquesta obra mostrava clarament un important sentiment protopaisatgístic per la terra conreada, com ja hem vist més enrere. Agustí és molt clar: per a ell, les coses que recreen els homes i les dones són un hort fornit de flors i la terra conreada:

Si aquest cas no sembla prou clar, el de Jeroni Jorba, a final segle XVI, ho serà una mica més: ell no distingeix entre horts i jardins en parlar de les coses agradables de la ciutat de Barcelona:

Per mostrar que Jorba entén per huertas el mateix que nosaltres, cal dir que, després de citar els jardins més interessants de la ciutat, explica que els dos darrers havien estat visitats pel rei Felip II i per part de la família reial, el 7 de juny de 1585. Rei i acompanyants van visitar,

És clar, doncs, que Jorba i els seus coetanis no distingien com nosaltres ho fem avui dia la bellesa dels horts de la dels jardins. Així, prop de Pedralbes hi havia una "huerta muy linda", i el procés d'identificació continuava:

Com ja hem vist, també Joan Lacavalleria donava com a sinònims els mots "hort" (hortus) i "jardí", el primer pres en un sentit recreatiu. No se'ns fa estrany, doncs, saber que Jorba, en tractar de Tarragona, anota entre parèntesi "con su lindo campo". El diccionari de Pere Torra, vers 1700, il·lustrava la traducció del mot camp amb la frase "gran plaer me dona la vida del camp", és a dir, que en aquell moment era una expressió que la gent utilitzava, o si més no coneixia. En aquest sentit, un "lloch ameno, ò delectable en que hi ha fonts, ò aygues, y arbres, ô verdor" era, per a ell, una campanya. El mateix trobem en el Gazophylacium de Lacavalleria en parlar de la campanya, una planura que qualifica d'amena. Si volem saber què volia dir amè per a ell, l'únic exemple que en dóna és ben clar: "Hort ameno".

Alguns camps eren, doncs, vistos com un jardí, segurament més per a aquells que no els havien de treballar directament. Aquesta idea també la trobem a principi de segle XVII en el gentilhome Francesc Gilabert. Gilabert escriu uns Discursos sobre la calidad del Principado de Cataluña en què afirma que aquest ha estat privilegiat per Déu:

Gilabert és molt clar: l'espai muntanyenc es lliga a l'agre, mentre que l'espai pla ho fa a la idea de la placidesa. Els montes, per ser formosos, han d'estar vestits d'arbres, evidentment arbres que donin fruits:

També, a principi del segle XVII, el Compendio de la vida, muerte y milagros de los gloriosos labradores San Galderique de Canigou y San Isidro de Madrid parla d'un coll des d'on

Una de les millors vistes d'Espanya era, per tant, una vega, malauradament espatllada pels vapors de les aigües estanyades. I és que, com mostra Esteban de Corbera, a l’entrada de l'últim quart del segle, on el terreny esdevé formós és en els intersticis que deixen els montes:

Per a Corbera, el que dóna bellesa al terreny català són els intersticis que deixen les muntanyes, és a dir, les valls que es presenten fàcils al treball agrícola. No creiem que resulti estrany descobrir que el capítol XII de la seva obra, referint-se a Catalunya, duu per títol "De su fertilidad, y hermosura". Nogensmenys, un manuscrit de 1603 també parla "Dela bondad y fertilidad de Cerdaña (...)". En el mateix sentit cal anar a una de les grans falsificacions del segle XVII com fou el Libre de feyts d'armes de Catalunya, que se suposa escrit per Joan Gaspar Roig i Jalpí (qui l'hauria volgut fer passar per una crònica medieval escrita per un suposat Bernat Boades). Aquest llibre comença fent referència a "La gran fertilitat, boniquea e riquea d'Espanya (...)" com a causes de les invasions que aquesta havia patit al llarg de la seva història. Tanmateix, el capítol segon de la Historia y miracles de Nostra Senyora de Núria de Francesc Marès duia per títol "De la fertilitat, y amenitat de las montañas de Nostra Senyora de Nuria". Com veiem, fertilitat i bellesa anaven de bracet en aquell segle XVII. Aquesta va ser la raó per la qual Corbera podia trobar belles les muntanyes de Catalunya, perquè, com veurem en un altre lloc, les muntanyes en elles mateixes "(...) parece que la hazian o esteril, o desierta (...)". Però en el cas català aquesta llei no es complia a tot arreu, i les muntanyes d’aquest país eren belles perquè, com deia Corbera,

Valls, camps i jardins són, de nou, posats en el mateix nivell a causa de la seva productivitat. Aquestes són les (poques) muntanyes que estimava el segle XVII català. Idees que també trobem en l'obra de Manuel Marcillo, publicada a la fi de segle:

No cal fer-ne cap més comentari, indiquem només que altres autors deien el mateix amb altres paraules. El Fènix de Catalunya de Narcís Feliu de la Peña, referint-se a aquesta, afirmava, l’any 1683, que "Lo frondoso de sus Bosques, y Montes la illustran, y abastecen (...)". Entre altres elements, les fonts, els rius i les flors eren vistos positivament per Feliu, fet que junt a altres han,

Pere de Marca, pocs anys més tard, també parlarà d'una,

També parlant del Conflent Marca dirà que aquesta vall s'obre "(...) a uns camps agradables, feraços en vi, oli i blat, i riallers a causa de les deus d'aigua perennes (...)". En un altre lloc parlarem de Caldes de Montbui, però aquí retindrem la imatge que en dóna l'autor de la Marca hispànica:

Amb això tanquem el segle XVII, una etapa en què fertilitat i bellesa formaven part d’una de les dues cares d’una moneda que es deia medi natural. No ens ha d'estranyar, doncs, que l'any 1710, quan el rei viatgi de Llinars a Hostalric ho faci a cavall, i no en carruatge, per tal de "(...) gozar de la Campaña (...)". El Rei passa el dia dedicat a la caça i als "esports" nobles i s'enfila a l'ermita dels Angels (prop de Girona), "(...) para reconocer desde alli, que es lugar que descubre, y domina todo el Ampurdàn, su amenidad, y situacion, de que gustò su Mag. (...)". Tampoc Juan Alvarez de Colmenar, en la seva obra de 1715, no repetirà altra cosa que els mateixos tòpics que aquí hem vist sobre valls i muntanyes.

El mateix sentit el trobem en el treball que, amb el títol de Singularidades de la historia natural del Principado de Catalunya, Josep Iglésies va fer publicar l'any 1963 (es tracta de la transcripció d'uns manuscrits conservats a la Biblioteca Nacional i al Palau Reial de Madrid). D'entrada el seu autor -que ens és desconegut- vol fer un "(...) breve diseño del territorio de Cataluña", que encara comprèn el Rosselló i la Cerdanya:

Només amb aquest exemple ja podem dir que el segle XVIII segueix la mateixa tendència. Així, pel pla de Barcelona, Francisco de Zamora veu "(...) las casas de campo de que abunda el llano, que ciertamente hermosean el país (...)". Trobem el mateix gust per la terra conreada en el seu viatge a Andorra, en el moment en què, en vista del Pirineu, diu:

En un altre viatge, aquest cop a Granollers, Vic, Olot, Camprodon, Puigcerdà, Berga i Manresa, fet durant l'agost de 1787, en visitar el castell de Savassona, Zamora descobreix agradables vistes sobre les muntanyes de la rodalia de Núria, la vall de Querol i de Coma de Vaca, amb Berga a l'altre costat. Amb tot,

És, més o menys, la mateixa tendència que trobem en la Idea del partido del Vallés donde está situada la villa de Sabadell que es la patria del Dr. Antonio Bosch. Antoni Bosch i Cardellach (1758-1829) va escriure aquesta Idea entre 1787 i 1804, segurament amb posterioritat a 1795. En ella, l’autor reprèn el tema de Caldes de Montbui en els següents termes:

En el mateix sentit, i amb això entrem al segle XIX, Rafael d'Amat, baró de Maldà, a principi del segle XIX, en la seva anada a Vic, parla de la "deliciosa Plana de Vich":

Pocs anys després, en 1815, el subtinent de la Compañía de Guías del Ejército de Observación de los Pirineos Orientales, Andrés Senjaume, escrivia una descripció topogràfica del camí de Barcelona a Girona que es conserva inèdita a l'AHCB. La seva descripció necessita pocs comentaris:

Amb tot, aquesta hermosura i fertilitat (sic) no es pot comparar a les que hi havia abans de la guerra amb França, quan es varen destruir moltes cases i fruiterars. També es varen perdre els oms que estaven plantats a les voreres de la carretera,

Per acabar de situar el lector caldria anotar que totes aquestes cites han estat extretes de la part del seu viatge que transcorre entre Barcelona i el riu Besós. Més enllà, i fins a Mataró, el viatger tindrà el animo embelesado pels agradables objectes que veu:

Pocs anys després (1831), el tema serà recollit per l'Amigo del forastero en Barcelona, de Felip Roca. Aquest autor parlarà de les rodalies de Barcelona en els següents termes:

El Diccionari Geográfico-estadístico de Miñano, publicat l'any 1827, també deia que l'agradable eren les valls i les campanyes:

Sembla clara, doncs, l’existència d’un sentiment d’estima pel món natural productiu, agrícola o no, estima que, més enllà de les necessitats econòmiques i socials que permetia de satisfer, es traduïa alhora a nivell simbòlic en un sentiment d’amenitat i de bellesa que emanava, d’una manera que quasi podria semblar natural, del terreny treballat. No era improbable que es passés d’un àmbit a l’altre, de la utilitat econòmica a la bellesa estètica, com hem vist. D’aquesta manera, l'Osona que havia agradat al Baró de Maldà esdevindria per a un escriptor vigatà la comarca "(...) mas hermosa, variada y pintoresca de Cataluña, convidando á visitarla á los habitantes de diferentes y apartados distritos". I el Maresme que acabem de tractar serà vist en tant que paisatge, malgrat la presència de les muntanyes (vegeu el capítol següent, 3.3). I és que, durant l’edat moderna, les muntanyes no eren imprescindibles perquè la natura es fes agradable per a alguns catalans. Potser, més aviat, tot al contrari.

El jardí i el paradís foren conceptes anàlegs durant l'edat mitjana. A l'edat moderna les coses varen seguir més o menys igual, i fins i tot es va fer el salt qualitatiu de considerar agradable el món productiu de les hortes i dels camps de conreu.

En aquest sentit, els camps conreats esdevenen, per a molts autors, objectes dotats de qualitats estètiques. Això fa que el conjunt de Catalunya, que en aquells dies, pel que es desprèn de les descripcions que hem vist, vivia un bon moment agrícola, fos vist com un terreny agradable, a causa precisament del fet d'haver estat conquerit pel treball humà. Així s’ajudava a mantenir la idea tradicional que les muntanyes només eren agradables si eren conreades o productives, circumstàncies que no mancaren en el cas català.

Sense fer una història dels jardins a casa nostra, en el que hem repassat dins d’aquest capítol trobem que les representacions jardinístiques, que Berque ens proposa com a indicadores de la mediança paisatgística, s’associaven a indrets rurals conreats i productius i gairebé mai a llocs que avui dia considerem muntanyes. Com veurem al proper capítol, era més aviat al contrari, i les muntanyes representaven un obstacle, no només físic, sinó fins i tot estètic.

Per acabar d’arrodonir el que ja duem dit, poden citar diferents autors destacats -mostres del que hem anomenat élite cultural catalana- del segle XVIII i XIX en aquells passatges que fan referència a alguns indrets muntanyencs. Cal anotar, però, que no tots els textos s’expressen en aquests termes negatius quan parlen de la muntanya; més aviat al contrari, el que predomina és un gran silenci per parlar d’aquests indrets (vegeu més enrere -1.4.5- el concepte d’indicible). Sí que és cert, però, que en alguns casos les muntanyes esdevenen visibles i dicibles i és llavors que els qualificatius que alguns autors utilitzen els podem qualificar com a negatius.

Comencem per Bernardo Espinalt y Garcia i el seu Atlante español, publicat l’any 1783. Aquest autor deia que Caldes de Montbui estava,

La frase sembla prou clara: en aquell final de segle XVIII sobraven les muntanyes per fer una hermosa vega. També és de la fi del segle XVIII la confessió de Rafael d'Amat, el baró de Maldà. Per a ell, com per a Espinalt, les muntanyes suposen un obstacle perquè el que nosaltres qualifiquem de paisatge pugui existir:

Traduït en conceptes dels nostres dies, podem dir que, per a aquests dos autors, la muntanya suposa un obstacle que dificulta l’aparició del paisatge, la representació en termes estètics de la natura. Això es veu molt clar en un altre passatge de Rafael d'Amat, autor per a qui la mateixa muntanya del Montseny tapa la vista de Sant Celoni:

Si el Montseny impedeix la vista des de Sant Celoni, és clar que per al baró de Maldà res d’important i que pogués retenir la seva mirada no hi havia en aquell massís. En canvi, les planes agrícoles del Vallès o dels rodals de Capellades eren alegres a causa de l'aigua i de les hortes, ens deien el Baró de Maldà o altres viatgers més o menys il·lustrats. Aquesta és la mateixa idea que trobem en Pascual Madoz quan parla d'Igualada:

El món rural que els agradava era una campanya que resultava de la domesticació del bosc. Els camps agrícoles i productius eren agradables, tot i que se'ls presentessin rodejats de muntanyes. Extensió d'aquest sentiment era el gust per les valls, que apareix en diferents autors, com ja hem vist més enrere. Un parell de textos molt interessant, entre altres coses per la data en què varen ser escrits, són els testimonis de Josep Aladern (Cosme Vidal), sobre Andorra, i de Francesc Gras, sobre la Vall de Ribes.

Parlant de la vall del Freser, Francesc Gras i Elias deixà escrit que:

També en ell, com en el baró de Maldà, trobem que la muntanya li impedeix accedir a la vista de bellos y dilatados horizontes. Sabem que Gras coneixia el model alpí, que li hauria permès valorar positivament aquella part del Ripollès, i que es va manifestar amant de la costa de llevant. Però amb tot, l'alta muntanya li feia una mica de basarda, "(...) el país en general es más magestuoso que bello".

Al costat d’aquest testimoni, tan espantadís, que no necessita cap més comentari, l'altre testimoni que cal recordar és la visita de Josep Aladern a Andorra, especialment quan sobrepassa Sant Julià de Loira:

Per a Aladern, és una llàstima que a Andorra només es vegin muntanyes. La muntanya pirinenca és, per a aquest autor de la darreria del segle XIX, un obstacle a vèncer, un obstacle que no s'acaba fins al cap d'un tros que se li fa massa llarg:

Fins ara, cap dels nostres autors no ha fet servir el mot paisatge per parlar de les terres conreades i ocupades per l'acció humana que tots plegats estimen i, per tant, en un sentit estricte, encara no podem detectar aquesta nova mediança. No serà fins al romàntic Víctor Balaguer que es dirà que aquest tipus de país pot ser vist com una altra cosa: un paisatge. Quan travessa el Vallès per la via del tren, prop de Montcada, Balaguer diu:

El bell paisatge, doncs, continua mentre travessa un camp fruiter. Igualment, Balaguer escriu una guia de la línia de ferrocarril de la costa i en ella parla d'un bell panorama, un país que ha estat conquerit per la mà humana la qual ha convertit l'àrida muntanya en campanya. Des del seu punt de vista és un "Hermoso espectáculo!". Una mica més lluny, prop d'Ocata, Balaguer troba els seus ulls encisats davant d'"un delicioso paisaje":

Per a ell, el paisatge perd fins i tot el seu color a causa de la proximitat de la muntanya:

És exactament el mateix que trobarem l’any 1862 en Sastre y Domínguez per parlar de Caldes de Montbui. Per a ell, hi ha un esplèndid panorama format pel contrast entre la campanya conreada i una petita part de la natura, "sombría", formada pels grups de muntanyes que la rodegen:

Trobaríem la mateixa concepció en el Vallès de Francesc Maspons i Labrós. Per a ell, com per a la majoria d'autors que acabem de citar, la bellesa es lliga a la fertilitat, a la riquesa productiva. Ara bé, tot i que Maspons parlarà fins i tot d'un tresor, per a ell també en formarien part les muntanyes, les serres i la plana del seu Vallès natal:

Com veiem, fins i tot al segle XIX, abans que la muntanya no fos un objecte paisatgístic, el seu lloc era ocupat per la campanya. Des d'aquest punt de vista, calia un canvi en la valoració del món natural per trobar una representació de la muntanya en tant que paisatge. En aquest context no és gens incomprensible que Maspons arribés al que qualifica d'alta muntanya (a Sant Jaume de Frontanyà) i la trobés trista. I això per a un home que fou president del Centre Excursionista de Catalunya. També un altre excursionista de renom, Jacint Verdaguer -que ascendí la Maladeta, la Pica d'Estats i altres cims pirinencs-, des del cim del Montcalm (Agost de 1883) anotava en el seu quadern de notes:

Verdaguer contempla les serralades del Pallars, de l'Arieja, de la Cerdanya, del Cadí i del Canigó, i l’important és que, tot i haver-hi anat, les qualifica de tristes, una tristesa que sabem que es produeix a causa de la manca de vegetació: aquesta causalitat es veu molt clara quan, en un escrit posterior de pocs dies després, s'enfila al circ de Pessons (Andorra) i anota:

Verdaguer fou un dels primers personatges que caminaren enmig d'un Pirineu verd i humit i que foren capaços d'admirar-lo, però això no treu que se sentís una mica "desorientat" quan s'acarava a l'alta muntanya. Mossèn Cinto, si més no en la intimitat dels seus quaderns, preferia les riberes arbrades dels rius i els camps de blat de les valls pirinenques als seus cims.

Després de veure el cas de Verdaguer i de Maspons, no podem deixar de dir que diverses vegades hem restat sobtats quan hem llegit algunes frases d'autors considerats clàssics en la defensa i promoció de la muntanya i que han escrit textos en què encara el sentiment d’estima per l’alta muntanya no hi és massa present. Aquest fet també ens va passar quan vàrem trobar el següent passatge d'Artur Osona que parlava de Saldes, als peus del Pedraforca:

Com aquests autors, que semblen els més donats a l'estima de la muntanya per ser excursionistes destacats en el seu moment, la majoria dels seus coetanis considerava que la muntanya era perillosa o, si més no, que no es podia trobar cap plaer en ella. Era preferible veure-la conreada a deixar-la créixer per ella sola. No ens estranyi, doncs, que no en parlin de forma paisatgística perquè, fins al darrer quart del segle XIX, només quatre excèntrics encara força mal vistos per l’opinió pública, de qui parlarem més endavant, es delien per escalar muntanyes (i en això ja tindrem temps de veure que, al principi, no tots els excursionistes anhelaven enfrontar-se a l’alta muntanya). L'any 1901, el doctor Falp i Plana era molt representatiu d'aquella majoria:

Per a ell, el despoblament havia fet que algunes muntanyes mostressin les seves "calvas". Com es veu en el text transcrit, el menys dolent de tots els mals era la utilització agrícola de la muntanya. Calia, doncs, admirar sobre el sòl l'art i l'esforç humans, però prop de Solsona,

Però en aquells dies un fantasma anomenat natura recorria la ciutat i conqueria alguns cors massa atrafegats per la vida urbana. Aquest serà el tema dels propers capítols.

Als autors de la fi del segle XVIII i primers anys del XIX sembla que la muntanya els fa nosa, que aquesta realitat geogràfica els impedeix percebre el món de forma agradable. Fins i tot, en el cas del Baró de Maldà, una muntanya com el Montseny arriba a tapar la vista del poble de Sant Celoni.

Ens trobem, doncs, de nou, amb el mateix que vèiem en el capítol anterior: la preponderància de l'estima del camp conreat. Els nostres autors -fins i tot alguns dels primers excursionistes- no s'acaben de trobar del tot bé en l'alta muntanya.

Es podria pensar que aquesta por als penya-segats i a la muntanya en general és una qüestió "natural". Des del punt de vista que aquí es planteja, aquesta por és tan "natural" com l'estima que es pugui dirigir cap als estimballs o les tempestes. Quant al primer cas pensem en el desenvolupament de l'escalada i, pel que fa al segon, en el sentiment romàntic de la natura desfermada. Tant uns com altres -escaladors i romàntics- han estimat d'allò més allò que anteriorment havia causat horror. De manera que, ni la por ni l'estima pel medi natural no són res "natural", més enllà d'un mínim esperit de supervivència que no ens atrevim a negar.

No voldríem fer-nos pesats ni abusar de la confiança del lector donant una llista inacabable de cites sobre les diferents mostres d'horror que les muntanyes del nostre àmbit d'estudi ens han proporcionat al llarg dels temps moderns. Ens limitarem a veure aquestes mostres especialment durant els segles XVII-XIX, citant uns textos que, si bé no són tots els que podrien ser, ens han semblat alguns dels més significatius de tot aquest terror i desconeixement dels nostres massissos muntanyosos.

Un comentari general que cal fer és que el perill i l'horror a vegades es concentren en llocs molt concrets i a voltes s'estenen a la muntanya en general. Alguns llocs, per la seva forma, semblen més donats a causar horror, potser especialment els penya-segats i estimballs. Però el cas de Montserrat ens resulta molt instructiu: malgrat la seva forma de per si enrevessada i esquerpa, històricament va ser la primera muntanya que els catalans varen estimar (vegeu 4.1). La paradoxa és que la muntanya que no produïa horror va ser Montserrat i no altres cims de formes més arrodonides, on els penya-segats són menys evidents.

Fetes aquestes advertències, i per començar aquest repàs històric, situem-nos a la fi de l'edat mitjana, moment en què l'ascensió al Canigó era tasca poc comuna i ben perillosa. La Crònica del frare Salimbene d'Adamo explica la gesta de Pere III d'Aragó, entre 1276 i 1285, tot dient:

Vist des del nostre punt de vista actual, en aquell segle XIII, el rei Pere no va fer gaire bon paper alpinístic, tot i el mèrit que té el fet d'haver intentat l'ascensió al cim del Canigó: a ningú, en aquell moment, no se li hauria ocorregut pujar-hi per descobrir i reconèixer què hi havia al cim: l'ascensió de Petrarca al Mont Ventoux es durà a terme mig segle més tard (1336), la del Rochemelon per Rotario data de 1358, la d'Antoine de Ville al Mont Aiguille és de 1492, etc. Abans de la gesta del rei Pere, només tenim testimonis d’unes temptatives al Rochemelon dutes a terme al segle XI.

Ja sabem que Petrarca s'arrepenteix de pujar al Ventoux per admirar la bellesa natural quan llegeix sant Agustí, De Ville compleix les ordres del seu rei, el rei Pere troba un drac al cim del Canigó... No ens estranya, doncs, que ni Josep Romeu ni Josep Camps i Angels Jubany no hagin trobat textos que cantin les muntanyes durant l'edat mitjana catalana. Nogensmenys, Josep M. Guilera comença la seva història d'Andorra al segle XVIII. Les notes esperançadores de l'antologia d'Anthony Kenny són molt breus i excepcionals. La muntanya, durant l'edat mitjana, tenia un paper simbòlic, però per regla general no atreia les mirades ni generava caminades en aquelles persones que n'haurien pogut deixar constància (vegeu el capítol 1.5). Si la muntanya tenia una representació molt clarament establerta, les muntanyes (generalment) formaven part de l’indicible. En el sentit que les muntanyes eren un dels elements naturals que més por produïen a la gent de les edats anteriors al romanticisme, podem recordar la traducció medieval d'un text original del segle V en què es llegeix:

L’edat mitjana s’espantava de les muntanyes. Als anys quaranta, Farinelli recordava que la Crònica de Bernat Desclot deia que el Rei pujà a Montserrat, "(...) loch de gran devoció e hon Déus ha fet tos temps molts miracles e virtuts a tot hom", que es troba en un "loch fort salvatge e agrest e entra grans muntanyes e feres assetiat". Amb aquesta crònica som a la fi del segle XIII, potser a principi del XIV, moment en què sembla que la muntanya havia de ser, tant per a Desclot com per a Pere el Gran, un lloc vinculat al perill i a la salvatgia; un lloc per a les gestes heroiques i per a les proves cavalleresques. Un lloc de culte, d’altra banda.

Però els autors citats no eren els únics a témer les muntanyes. Farinelli explica el cas d’un altre predicador del segle XIV que parla de les "(...) entradas muy ásperas y peligrosas de esta montaña [Montserrat], que preparan a los peregrinos que aquí acuden, tantos afanes, peligros y trabajos y grandes aflicciones, particularmente a muchos y muchos que aquí vienen descalzos y algunos de rodillas (...)". Nogensmenys al segle XV, Ferran d'Antequera es fa portar a Montserrat. Amb aquest motiu el Llibre de coses assenyalades recull que el monestir és una,

Fins i tot Méndez Silva, al segle XVI, parlarà de Montserrat com d'un lloc "(...) enriscado, fragoso y aspérrimo (...)".

És cert que el primer pas en la descoberta de la muntanya es lliga a l'humanisme, però ni tots els humanistes amaren les muntanyes, ni el segle XVII continuà amb les mateixes afeccions (pel que fa a Montserrat, vegeu 4.1.1). Després del parèntesi renaixentista, la muntanya seguirà cansant els caminants i els exposarà a perills considerables. Aquesta por continuarà encara al segle XVIII: segons un text de 1704, Felip V es deturà a Montserrat, una muntanya que es qualifica de "(...) dilatada y muy aspera (...). Però, a Catalunya, el Renaixement havia encès una flama que era una notable excepció: la muntanya de Montserrat. Diferent, morfològicament excepcional, s'eleva al centre del país; les seves formes, visibles de lluny, són inconfusibles. Potser és un fet únic al món; com a mínim així és com ens ha estat presentada històricament. Ara bé, encara que Montserrat va ser la primera muntanya catalana que va esdevenir paisatge (vegeu el capítol següent -4.1) no mancaren –com ja estem veient- les mostres de por i d’horror provocades per la seva morfologia.

Aquest sentiment d'horror que generen les muntanyes el trobem present durant el segle XVII en escriptors que en principi no es plantegen escriure sobre la nostra "geografia". Així Antonio Yepes, en la seva Crónica general de la orden de San Benito, l'edició original de la qual és de 1609, cita Las relaciones de los Milagros de N. Señora, on es llegeix, parlant de Sant Jeroni:

També l'ermita de Sant Antoni,

Si ens acostem al Pirineu, veurem que la Crònica de Miquel Parets (escrita a la segona meitat del segle XVII) diu, tot parlant de l'Aran, que

No cal parlar-ne gaire més, del Pirineu, només repasseu la major part dels textos transcrits en 2.3 i tindreu una clara imatge de la mediança que s’havia establert amb aquelles muntanyes que havien sortit de l’indicible. Amb tot el que hem vist, podem dir que, al segle XVIII, les muntanyes de Catalunya, del Pirineu al Prelitoral, eren generadores de sentiments negatius: per a Pere Serra i Postius, destacat escriptor d'aquell segle, Sant Jeroni és una ermita,

Deixant de banda el manuscrit, Serra i Postius reflectí aquesta visió en l'obra dedicada al monestir de Montserrat publicada l’any 1742. En aquest Epitome histórico, Serra parla de Sant Antoni, ermita des d'on hi ha bones vistes, amb un mirador apte per acollir dues persones,

Si avancem uns quants anys, veurem que la visita de Francisco de Zamora (1789) a l'ermita de Sant Jeroni també es veu horroritzada per aquesta timba, en una muntanya que considera produïda per l'acció dels volcans:

Més o menys el mateix sentiment el descobrim en el seu viatge a la Val d'Aran i Andorra, quan passa pel congost de Tresponts. La sola estretor del pas li produeix horror, però no acaba aquí l'objecte de la seva por:

El que espanta a Zamora en el decurs del seu viatge no és només aquest passatge: per exemple, prop de Sant Julià de Loira veu un "escarpe espantoso" i més enllà parla dels "Horrorosos despeñaderos del Valira de Ordino". Aquesta visió de la muntanya no s'allunya massa de la del Baró de Maldà a Montserrat:

També trobem aquest horror en diferents autors del segle XIX. Per exemple, en Josep Reig i Vilardell quan parla de la Vall d’Aran i li preocupen les allaus que es produeixen en les seves muntanyes:

Trobaríem el mateix sentiment -o un de molt semblant- en el Diccionario de Pascual Madoz, en parlar del Pirineu:

Sabem que el romanticisme inventà el sentiment del sublim, però, com veiem, malgrat aquesta "descoberta", encara en bona part del segle XIX trobem aquells penya-segats espantosos que encara no han esdevingut agradables (aquesta aparent contradicció entre por i estima, com veurem, serà la que definirà el sentiment del sublim). Fins fa una centúria i mitja algunes muntanyes causaven pavor a la vista i encara a la fi del segle, concretament l'any 1896, es va escriure que des de prop del Cavall Bernat de Montserrat es descobria,

Aquí el sentiment que trobem és l'horror, no encara l'horror que causa plaer, que serà allò que definirà el sentiment del sublim (vegeu el capítol 7.1). Al segle XIX, alguns autors seguiran, doncs, considerant les muntanyes com a temibles i horroroses (i aquest fet és molt important quan, com hem vist, el trobem referenciat en la mirada dels primers excursionistes vers l’alta muntanya). Entre els autors vuitcentistes que veuen les muntanyes com a llocs horrorosos i terribles tenim el cas del religiós Joan Martí i Cantó, per a qui Montserrat és "(...) una pieza espantosa de granito dispuesta por la Providencia divina para trono de María (...)".

Muntanya horrorosa i alhora sagrada, des del nostre punt de vista, Montserrat es distingeix també pel fet de tenir, "(...) una multitud de hendiduras que dejan descubiertas rocas altísimas amenazando un desplome terrible que magullaria al infeliz que topasen (...)", sentiment que trobem una mica pertot. D’aquesta manera, en un altre lloc de la muntanya,

Fins i tot la muntanya de Montserrat, primer protopaisatge català, com veurem en un altre lloc (4.1.1), tenia indrets horrorosos i perillosos. Aquest sentiment s’aplicava en general a totes les muntanyes, però la que menys mal vista era, malgrat tots els textos citats, era Montserrat. En aquest punt cal parlar de l'abat del monestir de Montserrat, Miquel Muntadas, perquè ell afirmava que totes les muntanyes causaven horror, a excepció de Montserrat:

En un altre lloc acabarem de veure que aquest horror que causaven les muntanyes en general tenia, per a Muntadas i altres escriptors, una excepció en el massís de Montserrat. De fet, l’abat del monestir només era una de les diverses persones que havien parlat en aquests termes del massís de Montserrat. La nostra recerca ens deixa veure que aquestes idees ja es trobaven en el Compendio historial, una obra anònima (molt important per al que a nosaltres ens interessa), publicada a Barcelona als voltants de l'any 1758, data en què se signà el permís per ser impresa, confirmada per la bibliografia de Josep Bulbena. La publicació d’aquest compendi marca una de les inflexions més importants en la representació de la muntanya a Catalunya. Ara bé, malgrat que el Compendio no es deixi impressionar per la muntanya de Montserrat en general, el seu autor no pogué evitar l'horror de certs precipicis, com el que hi ha sota l'ermita de Sant Dimes, on afirma que només es pot entrar per ponent, perquè a llevant i migdia "(...) tiene unos grandissimos espantosos despeñaderos (...)". També des de l'ermita de Sant Antoni "(...) se descubre un tan feroz despeñadero, que horroriza". De fet, el Compendio, forma part d’una tradició religiosa que s’havia format una representació molt clara de la muntanya, però que encara s’espantava per les muntanyes. El procés que condueix a l’estima d’aquestes darreres és l’objecte que ens interessa estudiar en aquesta tesi, i al qual tornarem en successives ocasions. Remarquem, també que el mateix sentiment de por i d’horror causat per la forma de la muntanya, sentiment que desapareix en apropar-s’hi, es troba en l'España sagrada d'Enrique Flórez, publicada l’any 1774.

Aquesta por i aquest menyspreu per la muntanya es veuen molt clarament durant l'època il·lustrada, quan semblaria que el racionalisme hauria de ser més donat a estimar el medi natural que no pas els autors més vinculats al món eclesiàstic. Per contra, el racionalisme al nostre país no va voler raonar sobre les muntanyes ni sobre el paisatge. Parlant dels viatgers d'aquell període, Luís Urteaga recordava coses que ja hem repassat quan deia que durant segles l'únic significat que havia tingut el terme "paisaje" era el d'un territori ocupat per l'acció humana. Urteaga posa l'exemple de Bowles, de qui haurem de parlar amb més detall:

A banda del món agrari conreat, un dels pocs elements naturals que feien esdevenir el medi ambient en (proto)paisatge, per als autors il·lustrats, eren els arbres en un context en què estètica, utilitat i conservacionisme anaven alhora. Com veurem més endavant, caldria afegir-hi la presència de l'aigua. Seguint la tònica de les centúries anteriors, el segle XVIII es preocupa, doncs, pels montes i no tant per les muntanyes (més endavant veurem que aquesta estima per l’espai forestal podia acostar els nostres autors cap a l’estima per la muntanya). Sobre aquest aspecte, pot ser interessant recordar que en un altre lloc (1.6.7) ja hem parlat una mica del tipus de literatura de viatges que s'escrivia en aquells anys

La Il·lustració va negar les muntanyes i el paisatge, se’n va despreocupar gairebé per complet, però aquesta poca atenció també ajuda a entendre el tipus de representació que en tenia. Així doncs, en el que resta de capítol farem un repàs a una sèrie de treballs espanyols que deixen veure clarament la posició il·lustrada respecte de la muntanya. Començarem per una sèrie de documents manuscrits que es conserven a la BNM i a l'AHCB, documents que fan una descripció, poble per poble, dels corregiments catalans. No estan datats ni hi ha indicació de qui en són els autors, però el problema de la datació és menor perquè, parlant de corregiments, hem de pensar que foren escrits durant el segle XVIII, des del Decret de Nova Planta de 1716 fins a 1833, data d'implantació de la divisió provincial feta per Javier de Burgos. D'aquests manuscrits, n'hem triat les descripcions que fan referència al terreny d'alguns pobles que després esdevindran centres d'excursions muntanyenques.

En general, aquests manuscrits s'interessen per la qualificació del lloc (si l'indret concret és vila, lloc, ciutat, etc.), per la seva jurisdicció, pel nombre de cases i d'habitants, per la situació i el tipus de terrenys, i finalment, pels seus límits. D'aquesta manera sabem que Busa "(...) es lugar; su situacion es ala montaña, Malissimo terreno (...)". Per a un d'aquests manuscrits, Collbató o el Bruc estan situats "(...) al pie de la montaña de Montserrate. Malissimo terreno (...)". El mateix es diu de Canalda o de Sant Llorenç de Morunys, per posar només dos exemples del Solsonès. Ens interessa remarcar, perquè això diu molt del tipus de treball amb què ens acarem, que en parlar de Cardona no fa referència a l'existència de la muntanya de sal. Una cosa semblant es troba en un manuscrit del segle XVIII que es conserva a la Biblioteca de Catalunya en el qual es parla d'Organyà dient que està "Situada â las faldas duna montaña, en malíssimo terreno, cerca del Rio Segre (...)", i de Ponts, enclavat "(...) en aspero, y quebrado terreno (...)", mentre que Balaguer està en un "(...) delicioso y fertil terreno (...)".

Els manuscrits de la Biblioteca Nacional es manifesten en el mateix sentit. En destaca la presència d'uns mapes manuscrits dels corregiments molt interessants. Quant al que ens interessa, direm que Bigues o Cànoves estan al peu d'una "montaña muy barrancosa". Si jutgem pel que s’hi diu de Fogars de Montclús, el Montseny no surt gaire més ben parat que les altres serralades que hem vist fins ara: "(...) su situacion es en las faldas de Monseny, País malo, y barrancoso (...)". Tanmateix,

Del poble de Montseny es diu que "(....) su situacion es malissima casi alo mas alto dela montaña de Monseny (...)", i de Nostra Senyora de Tagamanent que "(...) situada en una delas Puntas de la Montanya de Monseny (...)".

Cap a la zona de Sant Llorenç del Munt podem parlar de Gallifa: "(...) su situacion es en un Barranco malissimo (...)", i de "La Barata [que] es un Messón situado dentro de un Barranco, al píe de una Montanya (sic), comprehendido en los linderos de Tarassa".

En el corregiment de Girona, podríem parlar de Nostra Senyora del Mont, que "(...) es una Devota situada al Cabo de una Montanya del Mont malissima tierra, y en el termino de Beuda", de Nostra Senyora de Requesens, "(...) una Devota, situada en la montanya malissimo terreno, y cubierta de Bosque (...)", de Sadernes "(...) su situacion es ala montaña malíssima (...)", o de Sant Llorenç de la Muga: "(...) su situacion es ala orilla del Rio La Muga, metido entre Barrancos, y montanyas (...)".

En aquests manuscrits, en general, no era pertinent parlar de la muntanya (ningú no en demanava informació); la muntanya només hi apareix per qualificar, negativament, alguns pobles o llogarrets. Només en el cas del corregiment de Tarragona hem trobat una entrada en què es parla d'una muntanya, el Montsant:

Ara bé, tot i que aquesta serralada aparegui en el manuscrit, això no vol dir que sigui important: el Montsant no ha deixat de ser una muntanya aspérrima. Com Goya va saber veure molt clarament: el somni de la raó produeix monstres, sobretot a la muntanya. En el mateix context, en l'Atlante de Bernardo Espinalt (1783) la muntanya pràcticament no hi és, tot i que el seu autor afirmi que el nostre país és molt muntanyós: l'Atlante i els autors il·lustrats en general saben que Catalunya és molt muntanyosa, però no senten necessitat de parlar de les muntanyes. Arbúcies, per exemple, es troba en un terreny aspre i de mala qualitat, encara que fèrtil. Ja hem vist en un altre lloc que el qüestionari que la Real Academia de la Historia va passar per Aragó no s'interessava per les muntanyes, sinó pels montes. En el mateix sentit, el qüestionari de Zamora, a la fi del segle XVIII, només estableix una pregunta en aquest sentit, i molts pobles no la varen contestar, bé perquè no tenien mostres del que se'ls demanava, bé perquè no "entenien" què se'ls demanava. La pregunta en qüestió era:

Aquesta pregunta que Zamora va incloure en el seu estudi s’acompanyava d’una altra sobre l’existència en cadascun dels indrets en qüestió de "(...) montañas nombradas por su elevación, o otras causas (...)". De manera que per a Zamora, i per als autors il·lustrats en general, les muntanyes a vegades ja no formen part de l’indicible: més aviat són obstacles a vèncer que fan que els llocs siguin aspres, freds, dolents, incultivables; països malos y barrancosos, en definitiva.

En general, fins al segle XIX català, les muntanyes foren ignorades o temudes. En canvi, els autors que escriviren les seves obres durant l’edat moderna eren conscients que el nostre país era ple de desnivells. Però conèixer el desnivell del país no volia dir conèixer-ne les muntanyes. Ans al contrari, volia dir que els seus viatges eren difícils i perillosos. Per això aquest desconeixement del fet muntanyenc coexistia amb la idea general que el nostre país era molt montuós.

En aquest punt hem de dir que l'orografia muntanyosa del nostre país fou un dels tòpics més repetits pels escriptors de l'edat moderna. Les muntanyes, encara que només fos per obstaculitzar els viatges o per tapar la vista des dels pobles, existien i fins i tot eren pertot; tendència que no nega el seu desconeixement directe. Així doncs, en general, els escrits d'aquesta època donen una imatge de Catalunya com una terra "montuoisísima", és a dir, arrugada, ondulada, geperuda i plena de desnivells. Com deia Josep Aparici, "Es Cataluña por lo general montuosa (...)"; i com deia Pere Gil, "Tota Catalunya es montuossissima y ayxi sepot dir que tota o ella, ò casi tota ella es montañas". I aquest tòpic va fer que alguns autors parlessin d'algunes de les muntanyes que els semblaren més significatives i importants del territori català.

Certament, durant l’edat moderna, algunes muntanyes varen sortir d’allò que hem anomenat indicible i per aquest motiu, per a nosaltres, són molt importants. La importància de les muntanyes de les quals es va començar a parlar es desprèn del fet que la pregunta que tot seguit ens hem de formular, i a la qual pretenem donar resposta en els propers capítols, és per què es parlava d’elles i no de les altres. En aquest sentit, creiem molt interessant i necessari de fer un petit repàs de quines foren les muntanyes que durant l’edat moderna foren objecte de discurs per entendre quines muntanyes varen poder sortir de l’indicible i, en una segona etapa, esdevenir ecosímbols d’una realitat nova.

Així doncs, el que plantegem en el que resta de recerca és que aquestes muntanyes primer foren objecte de discurs -varen deixar de formar part de l’indicible- i, en un segon moment, el discurs va canviar per vincular-se a la idea de la muntanya catalana. De manera que, entre l’edat moderna i la contemporània, a Catalunya, hem vist la posada en marxa de dos grans discursos sobre les muntanyes o dues cosmovisions; dues relacions trajectives amb el fet muntanyenc. En el marc del nostre interès pel primer d’aquests dos discursos ens interessen aquelles muntanyes amb nom propi, perquè -després de ser objecte de diversos canvis quant a la seva representació- encara avui dia són "les nostres muntanyes", les que coneixem en aquest tombant de segle, tot i que nosaltres, avui dia, les mirem a l’ombra de la nostra imatge contemporània de la muntanya. També cal dir que aquestes eren les muntanyes sobre les quals existia un discurs, perquè la major part formaven part de l’indicible. I recordar que històricament, a Catalunya, hi ha hagut dos discursos: un propi de l’edat moderna, i l’altre, de la contemporània.

El discurs modern sobre les muntanyes catalanes, quan no es va mantenir dins del bassin sémantique de l’utilitarisme agrícola que ja hem estudiat, es va vincular al sorgiment d’un cert sentiment protopaisatgístic. Més enrere ja hem avançat que aquest sentiment només es va manifestar en Montserrat i en uns altres petits indrets del nostre territori. En canvi, el discurs contemporani, com veurem, s’estendrà molt més espacialment.

Però abans de res, fixem-nos en els autors que des del segle XVIII parlen de les muntanyes catalanes, tot intentant de veure a quines es refereixen. El primer de tots serà Bernardo Espinalt, per a qui les muntanyes més assenyalades de Catalunya eren els Pirineus, Montserrat, el Montseny, les muntanyes de Puigcerdà, Cardona, el Canigó i les Serres de Tortosa, encara que n'hi havia d'altres.

Una mica més tard Vicente de Frigola (1824) esmenta d'una manera especial Montserrat, el Pirineu, Sant Miquel del Fai i el Montsant. Bertran Soler (1847) hi afegirà els volcans de la Garrotxa, i Milà de la Roca (1844) el Montnegre, les muntanyes de Vallgorguina, de Requesens i la Serra del Grau. Joaquim Sala (1855) hi afegeix encara altres nous indrets. Ara bé, curiosament a mida que les pràctiques turístiques i excursionistes es varen anar desenvolupant, les muntanyes preferides es varen anar reduint. D'aquesta manera l'Album Meravella només citava Montserrat i el Pirineu junt a Sant Miquel del Fai, i en el mateix sentit, Josep Comas (1881) dirà que,

Aquestes són les muntanyes que formen el vessant físic del discurs ecosimbòlic que hem qualificat de relatiu a les muntanyes contemporànies. Es molt important de fer-ne el cens perquè així podem apuntar que si ens preguntéssim quines temàtiques muntanyenques prenien els autors del segle XIX, per exemple els que varen resultar premiats en els Jocs Florals, veuríem que aquestes se situen al Montseny, Montserrat, el Pirineu i al Prepirineu. A nivell general, i no només dels Jocs Florals, junt a Sant Llorenç i als Ports de Beseit, aquestes són les muntanyes més representades pel discurs contemporani, tot i que alguns autors facin llistes en què en surtin moltes més.

Des de l'edat mitjana, alguns autors catalans es varen mostrar esporuguits pels llocs muntanyencs. Com reconeixia Manel Muntades, totes les muntanyes causaven horror, i només Montserrat es podia considerar com a excepció en aquells anys.

Alhora, la majoria d'autors constataven la forma accidentada del relleu català. Aquest fet ens ha permès estudiar, encara que sigui una mica per sobre, quines eren les muntanyes que es consideraven com les més importants o sobresortints del nostre país. Aquestes haurien de ser les realitats físiques sobre les quals es muntaria tota la ideologia de la muntanya catalana del segle XIX, una sèrie de tòpics que arriba fins i tot als nostres dies, a la recerca de la qual dedicarem bona part del que resta de tesi.