16:05h - Però què és això? Plagi, jo? Que va, que va... només m'hi he inspirat lleugerament. XD. Bé, com a mínim ho reconec, que ja és molt més del que fa la gent.

Estic repassant el que he posat al blog aquests últims dies i n'he extret dues conclusions: 1) aquesta setmana estic escribint tots i cada un dels dies, cosa que em sorpren a mi mateix; i 2) últimament estic parlant molt de música.

Trobo que això de la música és una mica obsessiu. De fet, avui l'Emma m'ha regalat Casualidades, de Miqui Puig (moltes gràcies, maca :-) ); i estic estressat perquè tinc moltes ganes d'escoltar-lo, però tinc tres o quatre discos més per escoltar, i ja no et dic per gravar... Total, que he decidit que com que a la vida hi ha coses tant o més apassionants que la música, el pròxim dilluns comença "La setmana sense música" d'aquienleimporta.da.ru. Res de música als posts de la setmana que ve.

Això sí, demà encara és periode oficial de comentaris musicals, així que ja us podeu preparar...

23:30h - Per fi és divendres. Alegria! Al carrer fot un fred que pela, peò no em puc resistir a anar a prendre unes canyetes al bar.

Aquesta massa de carn borrosa que veieu a la foto no és altra que la de les Sex Bomb, el grup de la petarda aquella... (ara m'ha marxat el nom del cap) que es veu que ara col·labora al programa del Jordi Gonzàlez. Això em recorda que avuií a les 9:00 del matí, mentre caminava per la Diagonal, he vist un cartell del grup(?) pel carrer. Era un d'aquells de la discoteca(?) Malalts de Festa, que bàsicament es dedica a muntar shows amb famosos(?) d'aquest estil.

Bé, la pregunta d'avui és: com déu ser anar a una discoteca d'aquestes? Perquè deixant de banda la música i l'ambient de "cinturó barcelonès" que s'hi deu respirar, quin tipus d'espectacle se suposa que ofereix "Fresita" de Gran Hermano, que va ser l'actuació(?) anterior a la de les Sex Bomb.

I posats a interrogar-nos, llenço una pregunta i una resposta al mateix temps: com deu ser anar a un míting del Partit Popular? Aviat ho sabré, perquè com ja va proposar l'amic Ismaelova, i el Mestre Panda va secundar, hauríem d'anar a un acte fatxilla d'aquests per veure quin ambient s'hi respira . Des d'aquí reprenc la convocatòria per a aquestes eleccions. Tots i totes a un míting del PP. El lema, tal i com va proposar en Tonix, que sigui: "Mariano, me vuelves loca"

11:19h - Bé, ja estic aquí de nou. He trigat una mica en actualitzar el tema, però és que vaig literalment de cul. De fet, ara mateix estic faltant a classe. M'he adormit i aprofito per (intentar) arreglar amb els profes de l'autònoma això de que no podré anar a classe fins a l'abril. D'altra banda, he trucat al cap de serveis del districte per concertar una entrevista per parlar d'això del projecte de la fundació en el que participo. Per últim, aprofitaré per fer coses de la feina, que tinc una bonica llista de coses atrassades.

Com es reflexa aquesta bonica situació en el meu subconscient? En els somnis. Em sembla que durant un parell de dies he somiat que estava estressat a la feina, cosa que no és gaire agradable quan et despertès tan cansat i histèric com si sortissis de treballar. Els altres somnis que he tingut no tenen gaire lògica amb la situació, però de fet també són una mica obssessius. Dos dies seguits he somiat que comprava discos a les tendes. Ja em diràs si és normal...

15:26h - Com si d'un Major Tom bowienià qualsevol em tractès, deambulo sol per l'espai sideral. O a internet, que vindria a ser el mateix. Per què? El blog de Los 3 i el Blog de Notas de Bluedot han deixat d'exisitir.

"El que busca la verdad merece el castigo de encontrarla", que deia el poeta. I al final la vam trobar. Des d'aquí una abraçada als companys, sapigueu que heu deixat orfes a molts bloggers!

Després d'aquest sentit "snif, snif", aquienleimporta.da.ru continua el seu rumb en solitari. A l'apartat "Cosins germans" ja no hi trobareu els links cap als citats blogs, però com que Impar continua al peu del canó, i tampoc és plan de perdre de vista a Los 3, afegeixo la web de ::Los Miserables::, el fanzine en el que Guille 1/3 participa (Bluedot, si em vols enviar el link d'alguna pàgina tipo Distorsió estaré encantat de penjar-la).

Esborro també, l'apartat "El top de...", que tot i que sé que a molta gent que visita la web li agradaria fer-ne un, mai els hi explicat què havien de fer. De totes maneres, fora i a una altra cosa.

El procès de purga interior finalitza amb la cantada desparició de la secció "Les muses d'aquienleimporta", que tot i que sé que a molta gent li agradava, és menys actualitzable que la doctrina de l'Esglèsia.

Perduren encara el ::Fotolog:: i la secció ::Top manta::, que no és que no s'actualitzi, és que només puc fer-ho quan em compro un disc pirata, i de moment no en trobo cap d'interès. Alguna suggerència?

Ah! I per descomptat, i que no se m´oblidi. Guille, Bluedot i Paquirrín, mi blog es vuestro blog.

23:08h - Em fa mandra parlar d'això. Ja sabeu de què. Per això he hagut de reescriure aquest post. Mentre sentia parlar a la dona d'un militar assassinat per ETA a "El Tercer Grado", he preferit tancar la tele i escoltar coses que no em posin dels nervis.

Recordo una conversa de bar que vaig tenir amb un personatge mític conegut com El Rumano. Entre cerveseta i cerveseta ell criticava a Andrés Calamaro amb violència mentre jo m'afanava a defensar-lo. Suposo que perquè no hi era el Buka, que és el seu fan oficial.

Els més observadors haureu observat que al meu top "Escoltant" hi apareix Calamaro. I és que aquests dies he recuperat el mix d' El Salmón que ens va preparar en Jean-Buka als del grup. I si, realment m'agrada molt. Especialment aquest estil de poeta -macarrònic i cutre, però poeta- que destilen les seves cançons. Us regalo un dels meus versos preferits, que com a bon loser que sóc, m'encantaria cantar-li a molta gent: "Cuántas veces me dijeron que no, a mí y sobreviví, dame la mano y venid, que te enseño a perder".

Ara us deixo amb la preescolta gratuita d' ::El cantante:: , el seu nou disc.

22:44h - Us mentiré una mica dient-vos que jo crec que el món està dividit en dues persones: els que reenvíen les cadenes de correu i els que no. "Que quitan hotmail!. Pero si reenvías este mail noooooo". Claro, claro...

Avui passo a formar part de la primera categoría. Per què? Perquè no he pogut evitar reenviar un mail -que en realitat no és cadena- amb aquest suggerent títol: "Firma para que Alejandro Sanz deje de cantar". Pel que sembla, Alejandro Sanz va recolzar a l'oposició venezolana, que vol recullir tres milions de firmes en contra d'Hugo Chávez. Però por la boca muere el pez, y Alejandrito va dir: "Si a mí me enviasen tres millones de firmas pidiendo que dejase de cantar, lo haría".

Doncs, ala, ::aquí es firma::. No servirà de res, però desfoga...

22:41h - Al disc Colección de favoritas, Miqui Puig cantava: "A fecha de hoy escribo un poema tan triste como una canción de Burt Bacharach". Aquí va començar el meu interès per aquest bon home. Un interès que s'ha convertit en un descobriment, friqui, però descobriment. Ara, tinc ::The look of love. The Burt Bacharach Collection::, i m'agrada bastant, bastant.

Com deia aquell anunci de llançament del Greatest Hits de Crowed House "Conoces más canciones de (Burt Bacharch) de lo que crees". Si teniu imaginació ho encertareu pels títols, però sino baixeu-vos aquestes cançons per internet i veureu: "Raindrops keep fallin' on my head", "I say a little prayer", "I'll never fall in love again" i demés.

La cosa m'espanta una mica però, perquè un comença amb La Casa Azul i acaba escoltant això, que vindria a ser una espècie de música de creuer dels anys 60. De fet, us he ensenyat una foto antiga per que la cosa no xoqui tant, però podria haver posat al senyor Bacharach tal i com és ::ara::.

15:34h - Eren les 8 del matí i jo encara dormia. Va sonar el telèfon. Ma mare acostuma a trucar-me per assegurar-se que no m'he adormit o per que li faci algun encàrrec. Vaig aixecar-me i tambalejar-me fins a agafar el telèfon. En aquest cas es tractava de que baixès la calefacció abans de sortir de casa. Jo no l'escoltava, però no era per la son. Allà, al moble dels discos, em mirava atentament als ulls entre els seus rínxols deurats. Ma mare anava parlant i jo sostenia el Bulería amb incredulitat. Encara estava dormint? Evidentment no.

Abans del fenòmen Inma Holgado existia Operación Triunfo. Ma mare pertany a aquell 95% de la població que es compra -o escolta- 3 discos a l'any. En aquesta temporada 2003/04 ja porta dues autèntiques joies. Una, aquest Bulería, l'altra, Soy mujer, de Chenoa. Avui limitem-nos a Bisbal.

Deixant de banda les fotografies horripilantment kitsch de l'almeriense (córtate ese pelo ya, chaval) em venen dues preguntes al cap:

1) Per què en aquest disc el productor -un tal Kike Santander- té un apartat d'Agradecimientos que ocupa mitg full de llibret?

2) És necssari que a dins el CD hi hagi propaganda de "Envía VALE seguido de un espacio y el título de la canción al 7772" amb totes i cada una de les cançons del disc?

22:51h - Vinc d'una reunió del posgrau i el meu jefe s'assembla un ou a Manel Fuentes.

Bé, després d'iniciar la meva "Campanya d'autohumiliació" amb la foto de pardo del Carnaval de 2002 (v.::fotolog::), continuo el desprestigi presentant-vos el videoclip del meu grup preferit de la temporada 2003-04 i-m'atreveixo a dir-ho ja- probablement un dels discos que marcarà una època personal. La Casa Azul presents "::Superguay::" Només vull recordar que són un grup fictici, que ningú es pensi que aquests chavals són de veritat.

Com aquest, hi ha alguns discos que ja han passat al meu "futur record" de cuarentón. Un d'ells és Moon Safari d'Air (jaja, una mica comercial a aquestes alçades, però no podia parar d'escoltar-lo); un altre és Colección de favoritas, de Los Sencillos. Im-pre-sio-nant. De fet, d'una cançó d'aquest disc n'extrec la frase que il·lustra la importància d'aquests discos per a mí. "Es la banda sonora de una parte de mi vida", cantava Miqui Puig. Bé, mireu el videoclip i rieu-vos de mi, però recordeu que sempre queda l' excusa pos-moderna.

Aprofitant que avui torno a parlar de música exposaré un dels meus conceptes preferits. El "disco-siesta", o el que és el mateix, discos que provoquen un son irresistible. En el cantó negatiu d'aquest concepte podem trobar Élena i tots els grups de post-rock en general. Al cantó positiu hi hauria Beth Gibbons i La Buena Vida. I al cantó dels que no sé si salvar o cremar, els últims discos de Radiohead.

"I mi què?", pensareu. I ben fet que feu.