| |
·KILL BILL - Original Soundtrack
Mantero:
FNAC el Triangle
Format: Traxdata bosseta de plàstic
Sentiment
de culpa:
Tarantino no patirà
Primera
condició per a disfrutar plenament d'aquest disc: que us
hagi agradat Kill Bill, la pel·lícula.
Per una senzilla raó, totes i cada una de les cançons
poden recordar-vos a alguna escena d'aquest fantàstic film.
The grand duel sonava en la violenta escena manga, Twisted
Nerve de Bernard Herrman (compositor habitual
de Hitchcock) ho feia amb Daryl Hannah preparant
l'assassinat de l'Uma Thurman comatosa; Don't let me be misunderstood
rememora el duel final amb Oren Ishi; i així
al llarg de les disset cançons que ocupen el minutatje.
Els gèners són variats: funky, tocs llatins, música
de westerns, ritmes yé-yé, electrònica
moderada i fins i tot alguna que altra aparició de RZA,
dels rapers Wu Tang Clan. Tots ells en un
disc disfrutable muscialment més enllà de la pel·lícula
però que al cap i a la fi ha estat ideat per a ser escoltat
amb un somriure a la cara. Si no que
algú m'expliqui perquè hi ha un espai reservat a diversos
sorollets anunciats com "Efectes especials de kung fu".
Llàstima que al top manta no venguin els discos amb el llibret.
F 7/5/04 |
·BUSHIDO - Bushido
Mantero: Mochilero itinerant
Format: Akira bosseta de plàstic
Sentiment
de culpa:
poc
Carlos
Ann, Shuarma (Elefantes), Morti (ex-El
Fantástico Hombre-Bala) i Bunbury son Bushido, un
grup a mode de reunió d'amics del que n'ha sortit un disc
com a testimoni. Una curiosa proposta en la que preval
la figura d'Enrique Bunbury, especialment en allò musical.
Una bona garantia que desgraciadament no acaba de convèncer.
Perquè sí, Bushido té el mateix so
de cabaret elèctric que els discos de Bunbury en solitari,
però en aquesta ocasió les cançons
en majúscula són més aviat escases.
El que destaca de Bushido però, són
les brillants lletres que poblen la majoria de les cançons.
Divertits, paranoics i carregats de jocs i imatges, els textos del
disc rescaten més d'una cançó musicalment monòtona
i aconsegueixen extreure més d'un somriure. Que serveixi
d'exemple la meva tornada preferida: La banca vaticana ya no
me avala, ha perdido la fe.
Una
proposta curiosa en la que els textos enriqueixen a un Bunbury musicalment
baix però que en definitiva, sempre serà
millor que qualsevol company de manta. F
17/03/04
|
·
MICHAEL JACKSON - Number ones
Mantero:
Mochilero itinerant
Format: Proformance bosseta de plàstic
Sentiment
de culpa:
Ni de conya
Lo
de Michael Jackson Number Ones és curiòs.
Pocs discos de greatest hits reflexen tan bé
com aquest el particular ascens i caiguda d'una estrella musical.
La de Jacko és una història d'un "rei del pop"
que acaba viatjant a l'infern de la decadència.
I aquest disc n'és el diari d'abord.
La història del jove i torradet Michael Jackson comença
amb una imparable successió de hits inqüestionables
: "Don't stop 'til get enough", "Rock with you",
"Billie Jean", "Beat it" i "Thriller".
La gràfica comença a minvar amb la mateixa
intensitat que el color de pell de Michael Jackson a "Human
nature". Recupera una miqueta de força amb "I just
can't stop loving you" i torna a la dignitat amb "Bad"
i "The Way yo make mee feel".
Passat l'eqüador del disc, la cosa es reprodueix però
a la inversa. La baladeta nyonya-rock "Dirty Diana"
comença a donar senyals de que la cosa no va bé.
I a la cosa li queden dos dies de vida. Concretament
els de "Smooth Criminal" i "Black or White".
Perquè després els extractes de carrera que
li queden a Jacko ja no poden ser separats de la seva imatge.
La mascareta, el nas, Neverland... tot torna a la memòria
escoltant les edulcorades cançonetes que li queden al disc.
Potser podríem rescatar "Blood on the dancefloor".
Només perquè ens recorda qui va ser un dia.
Algú prou important com per ser tan decadent. Com només
els grans poden ser-ho.
F 30/1/04 |
· REM - The Best of REM. In time 1988-2003
Mantero:
Metro Sagrera L1
Format: Fujifilm - bosseta de plàstic
Sentiment
de culpa:
Escàs
Has
tararejat algun cop una cançó de REM? Doncs
no pateixis, et pots comprar In time, el recopilatori que
el grup acaba d'editar.
Diuen els crítics que és una sel·lecció
insòlita que deixa molt que destitjar. En la meva opinió,
és una molt bona manera d'aproximar-se al grup d'Athens
a través d'uns quants clàssics populars i nous descobriments
per als profans.
Començant amb "Man on the moon", i seguint amb
la agradable "The great beyond", el disc aconsegueix
l'aprovat amb la tercera cançó, "Bad
day", un dels dos nous temes del disc, de tornada molt semblant
a "Is the end of the world (as we know it)".
Després
tot és alternar hits -"What's the
frequency Kenneth?", "Losing my religion", "Stand",
"Everyvody hurts", "Imitation of life", "Daysleeper"-
amb cançons molt decents -"All the
way to Reno"- i alguna delícia per mi desconeguda com
"E-bow the letter". Perfecte per als no iniciats als qui
la desconeixença ens impedeix triar cançons de REM
al KazAa.
F 18/2/04
|
·KYLIE - Body Language
Mantero:
Plaça Catalunya-FNAC
Format: Combat Slim
Sentiment
de culpa:
Inexistent
Després
de l'inesperada reaparició de Kylie amb el celebrat Fever,
l'anomenada "princesa del pop" torna al mercat amb aquest
Body Language, una digna col·lecció
de cançons amb mitja desena de singles potencials.
Tot serà que comencin a punxar-los l'un rera l'altre per
la ràdio, i que -sobretot- comencin a circular més
videoclips.
Perquè -acceptem-ho ja- la imatge
és factor essencial de la música de Kylie Minogue.
Erotisme condensat i explícit en el merchandising,
que propicia que la música lleugera i efectiva dels seus
discs acabi agradant.
Però el major encert de Slow és la
subtilesa en que es repeteixen tots els clichés comercials
imperants en l'actualitat. El hip hop, l'omnipresent hip
hop, només apareix en uns lleugers scratchs a "Chocolate
". El que sí hi ha és una mica més de
formula soul-negroide, amb aquell "Red blooded woman",
que -afirmo rotundament- és una còpia descarada de
"Survivor" de Destiny's Child, capaç
de competir amb l'original. I posats a treure suposicions, perquè
"Secret (Take you home)" em recorda tant a "Without
Me" de Eminem? Qui sap, el cas és que
Body Language supera l'Aprovat
sense arribar al Notable donant lliçons de dignitat
a molts companys de manta. F
2/12/03 |
|
