- 8. Recursos de la biosfera i impactes derivats del seu ús
- 8.1. Recursos alimentaris
- 8.1.1. Agricultura
- 8.1.2. Ramaderia
- 8.1.3. Pesca
- 8.1.4. Noves tecnologies
- 8.2. Recursos forestals
- 8.3. Recursos energètics
- 8.4. Biodiversitat
Si considerem l'evolució demogràfica i el comportament propi de l'espècie humana, podem considerar aquesta com la baula final de les cadenes tròfiques de la biosfera. Així doncs, podem considerar que la producció de la Terra està dirigida i controlada, tot i que parcialment, per les exigències nutritives de la humanitat. Amb aquesta finalitat la humanitat ha destruït ecosistemes naturals i ha creat de nous, potenciant el desenvolupament d'espècies aptes per al consum.
Les principals fonts d'aliments per a la humanitat són l'agricultura, la ramaderia , la pesca i els aliments no convencionals obtinguts per noves alternatives
Es defineix
com agricultura el conjunt d'activitats humanes dirigides a transformar el
medi natural per tal d'afavorir el creixement de les plantes necessàries
per al consum humà.
A més a més, cal notar que tot i que la finalitat primària
de l'agricultura és l'alimentació humana, també es cultiven
plantes amb altres finalitats:
- Alimentació del bestiar
- Plantes tèxtils (cotó, lli, etc)
- Plantes aromàtiques i medicinals
- Bioenergia
L'agricultura
va començar a desenvolupar-se en diferents llocs del planeta fa uns
9.000 anys. Tants segles han permès a la humanitat adquirir una gran
perícia en el treball de la terra. L'ofici d'agricultor consisteix
en saber quins són els millors períodes per llaurar, sembrar,
recol·lectar, com alternar cultius per tal que el contingut nutritiu
de la terra es mantinga, com s'ha de tractar per fertilitzar-la i la mesura
i els moments precisos per regar-la. Aquest tipus d'agricultura
tradicional es caracteritzava pel policultius,
és a dir, els agricultors cultivaven diferents espècies (fruiters,
cereals, hortalisses, etc) ja que es tractava principalment d'una agricultura
de subsistència. Es tractava de petites extensions -agricultura
extensiva- que s'alternaven amb fragments de bosc i altres ecosistemes
naturals i on era habitual una rotació de cultius o una època
de descans per a renenerar el sòl (guaret).
A més, aquest tipus d'agricultura constituïa, juntament amb la
ramaderia un sistema ecològicament tancat i eficient, ja que el ramat
no competia amb els humans per l'aliment: els remugants (vaques, corders i
cabres) podien mantenir-se de l'herba, palla, i altres vegetals no aptes per
al consum humà. En zones properes als boscos hi havia porcs i aus que
vagaven lliures. Per altra banda els fems animals eren utilitzats com adobs
Les dures feines del camp van veure's facilitades amb l'aparició de
les màquines. Els primers tractors daten de finals del segle XIX. Pels
volts del 1915 van aparèixer els camions, que van canviar radicalment
les formes de producció i mercantilització dels productes agrícoles.
Les avionetes es fan servir des del 1918 per ruixar els conreus amb insecticides
i altres productes químics; el control dels possibles efectes negatius
d'aquestes aplicacions aèries de químics no va començar
fins la dècada dels 60. Tot això va provocar un canvi profund
en els costums agrícoles dels païssos desenvolupats i en vies
de desenvolupament. heus ací alguns d'aquests canvis:
- Ús del monocultiu
- Agricultura intensiva (grans extensions de terrenys per aprofitar la utilització de les màquines)
- Ocupació d'àrees abans utilitzades pels boscos i altres ecosistemes naturals
- Consum energètic elevat així com de recursos subsidiaris (aigua, adobs, plaguicides)
- Augment de la producció
- Utilització de la tecnologia: maquinària, selecció d'espècies, hibridació
Els anys 60
i 70 va tenir lloc el que es va anomenar "Revolució
Verda". Va consistir en passar a una agricultura
"industrial" a base d'utilitzar varietats que requereixen
grans quantitats d'aigua (els conreus "biològics" en requereixen
entre un 30% i un 40% menys) i de productes químics: fertilitzants,
pesticides, herbicides. Es tractava, doncs, de fer la terra més fèrtil
i eliminar la fauna i les plantes perjudicials. Els monocultius són
molt vulnerables a l’aparició de plagues, ja que en destruir
els ecosistemes naturals, desapareixen les espècies predadores que
regulaven les poblacions de les espècies que constitueixen la plaga.
Tot i que va augmentar la producció mundial –la producció
de gra es va duplicar a mitjans dels anys ’80- per damunt de l’increment
demogràfic, continua havent fam i desnutrició humana al nostre
planeta. Els rendiments agrícoles estan arriban al seu límit
als països desenvolupats
Els agricultors de països pobres no poden adquirir els productes necessaris
(adobs, plaguicides, etc) per al creixement de les llavors "industrials",
i obtenen d'aquestes rendiments inferiors als de les seves varietats, millor
adaptades a la seva terra i condicions climàtiques i resistents a les
seves plagues. D'altra banda, els productes químics trenquen l'equilibri
entre les plantes, els insectes i els microbis, i fan desaparèixer
nutrients del sòl; els camps tractats amb productes químics
esdevenen dependents d'aquests per a seguir produint. Dit d'una altra manera:
la fertilitat és donada a la terra de forma natural per la biodiversitat
i els cicles orgànics i climàtics.
La Revolució
Verda ha fet desaparèixer aquestes "eines" naturals
gratuïtes, i les ha substituït per "eines" químiques
manufacturades. Els productes químics tenen altres efectes perjudicials,
com són la contaminació de les aigües subterrànies
i el fet que arriben residus químics fins a les nostres taules, desmillorant
la nostra salut o causant-li problemes greus.
La hibridació
i la Revolució Verda han augmentat la
producció mundial d’aliments, però han empobrit la biodiversitat
i malmès l'equilibri ecològic. A més, han fet que el
control de les poblacions sobre la seva supervivència passés
a mans alienes, minant la sobirania alimentària dels pobles. Les comunitats
agrícoles han perdut poder tant social com econòmic. Actualment
s'està començant a donar un nou pas en aquesta direcció:
l'agricultura transgènica, de la qual parlarem més endavant.
Per poder mantenir la producció d’aliments dels aliments necessaris
i no alterar més les condicions ambientals, s’han de prendre
mesures de conservació dels sòls i fer més eficient el
flux d’aliments (regla del 10%) ja que les seues pèrdues actuals
s’eleven fins a un 40%
Solucions per a una agricultura sostenible
Cal potenciar els cultius sostenibles, primar la conservació del sòl i l’economia de l’aigua sobre la producció, adaptar l’agricultura a les característiques de la regió, incrementar els cultius mixtos (policultius) combinats amb ramaderia a petita escala, la reducció de despesa energètica procedent dels combustibles fòssils i la seua substitució per energies renovables (solar, eòloica, etc), substitució gradual dels adobs industrials per adobs orgànics (fems animals o compost vegetal). Fomentar l’estalvi d’aigua (gota a gota) el control biològic de les plaqgues i la lluita per reduir l’erosió.
L'agroecosistema com a ecosistema
En l'agricultura es donen tots els elements propis d'un ecosistema. Hi ha
un flux important d'energia que entra i surt del sistema agrícola,
hi ha productors primaris (les plantes cultivades i les males herbes), hi
ha animals herbívors (les plagues, la ramaderia) i carnívors,
i també descomposadors al sòl. Es poden identificar processos
de competència intra i interespecífica on l'home intervé
d'una manera molt activa intentant disminuir-la per tal d'afavorir allò
que més l'interessa: la màxima producció, el rendiment,
o sigui, la millor collita.
El que més interessa a l'agricultor és la màxima producció
neta amb les mínimes pèrdues degudes a competència (males
herbes) o depredació (plagues). Els límits a la producció
són els mateixos que en qualsevol ecosistema: el clima i, molt especialment,
la disponibilitat d'aigua. El tipus de planta i el rendiment de la fotosíntesi
són altres factors claus, així com els nutrients, que l'home
intenta solucionar fent selecció genètica de les plantes amb
més eficiència i aplicant fertilitzants, respectivament. El
mateix es pot dir de la ramaderia; el que s'intenta és que amb la mínima
alimentació s'obtingui el màxim pes d'animal, i que no hi haja
pèrdues de rendiment per malalties o infeccions. L'eficiència
del sistema des del punt de vista energètic o dels nutrients no és
important perquè el que compta al final és la rendibilitat econòmica.
Per això mateix hi ha grans diferències entre el funcionament
d'un bosc (que tendeix a ser molt eficient en l'ús dels recursos) i
un agroecosistema (on això no és important si el rendiment econòmic
és bo). Mentre al bosc el cicle intern és el més important,
a l'agroecosistema els fluxos d'entrada i sortida són els més
rellevants. Això es pot veure en el gràfic adjunt, on l'amplada
de les fletxes es proporcional a la intensitat del flux.
Tornar a l'inici de pàgina
Es defineix
com el conjunts d'activitats relacionades en el naixement, desenvolupament
i reproducció d'animals útils a l'espècie humana. La
pràctica de la ramaderia amb base científica i mètodes
basats en la tecnologia moderna constitueix la zootècnia.
Podem distingir dos tipus de ramaderia: la ramaderia
extensiva o tradicional que aprofita grans espais naturals (amb
eliminació o no de les espècies herbívores autòctones)
i la ramaderia intensiva o industrial
que utilitza espais molt reduïts on es concentra el bestiar (estabulat,
totalment o parcialment) que ha de ser alimentat a través de la producció
agrícola.
La finalitat bàsica de la ramaderia és
l'alimentació humana (font important de proteïnes) a través
de la seua carn o els seus productes (llet, ous), encara que hi ha altres
utilitats secundàries com matèria tèxtil (llana, pell)
o element de treball (fonamentalment als païssos subdesenvolupats)
Pel que fa a l'aprofitament energètic, cal destacar que l'eficiència
alimentària de la ramaderia és inferior a la de l'agricultura,
ja que el bestiar constitueix la tercera baula de la cadena tròfica.
En la figura següent s'indica el rendiement energètic de la ramaderia
i la pesca, és a dir, els Kg de proteïnes consumides per Kg de
proteïna formada.
Tot i les millores genètiques, les vaques estabulades necessiten 7
Kg de concentrats alimentaris per quilo afegit en pes viu; per als porcs,
la proporció és menor de 4 a 1, mentre que els pollastres, més
eficients, consumeixen uns 2 quilos de cereals concentrats per quilo de pes
afegit. A tot això cal afegir les despeses d'energia, medicaments,
etc.
Malgrat que la ramaderia intensiva ha estat capaç d'incrementar la
producció proteica per a la humanitat, presenta tota una serie de problemes
molt seriosos: ha eliminat tota una sèrie d'espècies de bestiar
(pèrdua de biodiversitat) per concentrar-se en la cria de vaques, porcs
i pollastres que viuen tancats en un espai reduït (problema ètic)
i que són sobrealimentats a partir de cereals de consum humà,
tot gastant grans quantitats de combustibles fòssils (problema d'eficiència
energètica). Els fems s'acumulen i contaminen sòls i aigües,
perquè resulta molt car transportar-los fora i reciclar-los. Els agricultors
s'enfronten amb el problema d'adobar les terres i els ramaders el d'eliminar
els fems. D'aquesta manera, el sistema tancat i ecològicament eficient
de l'agricultura i ramaderia tradicional ha esdevingut en un sistema obert,
altament contaminant i gran consumidor d'energia fòssil.
L'L’home
extreu uns cent milions de tones de peix de l’ecosfera anualment, de
les que només un 15% prové de l’aigua dolça, la
major part de granges de peix (piscifactories, carpes...). Les granges de
mar cada dia són més freqüents (salmons, orades, llobarros),
però no incrementen la producció pesquera d’una forma
rellevant, de moment. La major part de la pesca es realitza a prop de les
costes, ja que a l’oceà la dispersió és tant gran
que a més de dues centes milles es fa molt difícil pescar. Una
gran part de les pesqueries es fan a àrees molt concretes del planeta,
com a la costa del Canadà, les costes de Normandia les costes occidentals
del Sàhara, les de Califòrnia o el Perú. Són les
àrees d’aflorament on vaixells de tot el món capturen
tones de peix pels països desenvolupats (i molt especialment pel Japó).El
20 per cent de la proteïna animal que consumim nosaltres prové
del peix, però només es pesquen majoritàriament una quarentena
d’espècies. També es capturen mol·luscs (calamars,
clotxines, etc), crustacis (gambes) i mamífers (balenes). De les cent
milions de tones, una quarta part es llença i es retorna al mar (morralla)
perquè no es pot comercialitzar. Entre ella es troben les tortugues
o els taurons, dels que només es vol l’aleta per fer-ne sopa.
Una quarta part del total es dedica a farina de peix, perquè no té
un valor culinari i econòmic, i serveix per engreixar animals o produir
aliments. Només un 50% del peix marí capturat, es consumit realment
per l’home.
El sistemes de pesca tradicionals (hams, xarxes arrossegades per dues barques)
han estat substituïts pels moderns palangres amb milers de hams i per
xarxes de quilòmetres de llarg . A més, la utilització
de tecnologies sofisticades (radar, sonar, satèl·lits) ha ajudat
a fer més eficient la pesca, però aquesta, després d’assolir
la seua producció màxima en 1989 ha començat a decaure.
En l’actualitat, la sobreexplotació amenaça amb l’exhauriment
de les reserves ja que es pesca a un ritme superior que la taxa de renovació
de les espècies. Alguns mars i algunes espècies es troben particularment
en dificultats. (Mediterrani,,
Atlàntic Nord) i alguns caladors han hagut de tancar.
Les perspectives de futur per a les pesqueres no són gens afalagadores.
Cal fixar vedes que impedisquen pescar durant l’època de reproducció
dels peixos, parades biològiques que permetisquen recuperar els bancs
de pesca en perill de desaparició, limitar la mida mínima de
la malla de les xarxes (pezqueñitos no, gracias), etc. Sobreexplotant
el mar no aportem gaire més aliment del que ho faríem amb una
pesca sostenible i, en canvi, destruïm gran part de la biodiversitat
marina. D’altra banda pesquem d’una manera molt deficient: per
cada quilocaloria que obtenim del mar, n’utilitzem fins a trenta per
moure els cavalls dels motors dels pesquers. Les gambes ens surten econòmicament
rentables però energèticament insostenibles, ja que per cada
quilo de gambes, llencem a l’atmosfera vint-i-cinc quilograms de CO2
i contribuïm positivament als canvis climàtics que faran desaparèixer
algun dia les gambes, si abans no hem acabat amb elles per la sobreexplotació
a- Agricultura ecològica o biològica: sistema de gestó de l'explotació agrària que implica grans restriccions en l'ús de fertilitzants i plaguicides
b- Aqüicultura Cria més o menys intensiva d'espècies aquàtiques (peixos com l'orada o el llobarro, crustacis com llagostins o mol·luscs com clòtxines) per tal de compensar el dèficit perquer. També presenta alguns inconvenients greus com la destrucció dels manglars.
c- Producció de fongs comestibles com el xampinyó, la seta de card o el shiitake
d- La pesca del Krill, una mena de gambeta d'uns pocs centímetres, aliment de les balenes, com a font de proteïnes.
e- Aliments obtinguts a partir de microorganismes, especialment en llevats("levadura"), com a font de proteïnes (fins al 50%). També s'utilitzen per alimentar el bestiar
f- Aliments transgènics.
Els aliments transgènics o manipulats genèticament són el producte de les denominades tècniques d'ADN recombinant. Aquestes es basen en la manipulació de l'estructura molecular dels éssers vius i permeten la creació en un laboratori de noves seqüències d'ADN, mitjançant la unió de porcions d'ADN de dues espècies diferents (animals, vegetals o microorganismes).
Es consideren aliments manipulats genèticament o aliments transgènics* els organismes modificats genèticament que es mengen o beuen (cas de la llet) directament
* els aliments processats que contenen algun ingredient o additiu derivat d'un d'aquests organismes.
* els aliments produïts utilitzant un producte auxiliar (per exemple un enzim) manipulat genèticament.
Fins avui, s'han
desenvolupat a gran escala 6 plantes transgèniques: soja, dacsa, cotó,
creïlles, tomaques i un tipus de colza anomenada canola. Els primers
camps es van plantar el 1995. Es calcula que actualment n'hi ha al món
uns 30 milions d'hectàrees, un terç de les quals correspon a
soja. Als Estats Units hi ha el 70% dels cultius experimentals mundials, i
una bona part dels cultius comercials són ja transgènics. Els
cultius transgènics comercials estan concentrats en 8 països,
entre ells, l'Estat espanyol.
En aquests darrers anys ha hagut un intens debat sobre els aliments transgènics
i els seus riscos per a la salut i el medi ambient. Pel que fa a la salut,
el risc zero no existeix, ni tan sols per als aliments bio o ecològics".
Els transgènics són els aliments "més avaluats de
la història de la humanitat" mentre que altres productes que també
poden representar un risc per a la salut no han hagut de superar controls
tan exhaustius. Hi ha diversos tipus de riscos i moltes classes de transgènics,
de manera que el que cal és fer una avaluació cas per cas, coincidint
amb el que opina la major part de la comunitat científica. Pel que
fa a les avaluacions sanitàries, institucions internacionals com la
Organització Mundial de la Salut (OMS), la Organització per
a l'Alimentació i l'Agricultura (FAO) o la mateixa Unió Europea
duen a terme nombroses reunions d'experts que mitjançant els protocols
establerts determinen la presència d'al·lergògens, els
nivells de substàncies tòxiques i la composició nutricional
d'un determinat aliment transgènic per tal d'aprovar-ne o no el seu
consum. Però en el cas de les avaluacions mediambientals, no hi ha
una metodologia prou desenvolupada ni per avaluar l'impacte ambiental dels
transgènics ni per als productes naturals. Per tant, els riscs de transferència
de gens a espècies salvatges i la disminució de la biodiversitat
són qüestions que cal tenir en compte per a tots els tipus d'aliments,
no només per als genèticament modificats.
El fet que unes poques companyies concentren totes les dades biològiques
referents als transgènics és "poc desitjable" ja que,
malgrat diguen que la seva tecnologia acabarà amb el problema de la
fam al món, el que pretenen és treure'n un benefici econòmic
que els països del Tercer Món no es poden permetre. El que sí
tindria sentit és desplegar un esforç a nivell d'institucions
públiques per generar línies de recerca destinades al desenvolupament
de productes útils per al Tercer Món, com l'arròs enriquit
en vitamina A per combatre els problemes nutricionals que pateixen certes
poblacions asiàtiques.
La valoració
del bosc ha canviat al llarg de la història. Primerament va ser considerat
com a font energètica i de construcció (fusta). Avui es consideren
diversos recursos forestals (sòl, aigua, fauna i flora, prades, paisatge,
zones d'oci, etc), a banda de la fusta.
Per simplificar, podem distingir dos tipus de beneficis:
Beneficis directes: Incideixen directament
sobre l'espècie humana.
- Fusta (Combustible, construcció, mobles )
- Productes derivats ( Paper, resines, suro, plantes aromàtiques)
- Aliments (bolets, fruits silvestres, espècies )
- Medicines, com l'àcid acetil salicílic, component de l'"aspirina", obtigut de l'escorça dels salzes)
- Llocs d'oci que repercuteixen en la salut física i mental
- Caça i pesca
Beneficis indirectes o naturals, resultat de les interaccions del bosc amb l'ambient:
- Creen sòl .
- Moderen el clima: El bosc, en augmentar la humitat, refresca l'aire i origina un clima molt més atemperat
- Controlen les inundacions: La pluja cau suaument en el sòl i s'infiltra més profundament en el bosc, el flux dels rius de zones forestades està més regulat, es produeixen menys crescudes sobtades.
- Emmagatzemen aigua i prevenen la sequera.
- Controlen l’erosió: El bosc fixa el sòl i evita la seva erosió
- Contenen la major part de la biodiversitat. Els ecosistemes forestals ofereixen més oportunitats per a la presència de multitud d'espècies (ocells de capçada o de terra, corcs, papallones, etc.)
- Contribueixen a rebaixar l’efecte hivernacle. En fixar el carboni atmosfèric, els boscos retenen a la fusta grans quantitats de carboni. Plantar 345 milions d'hectàrees en els propers anys significaria treure de l'atmosfera 1,5 gigatones de carboni a l'any en els propers 40-50 anys (un 25% de les emissions actuals)
Desforestació
La desforestació és la pèrdua de bosc com a resultat de les activitats humanes. El percentatge de recobriment de l'ecosfera per àrees arbrades no ha fet més que baixar en els darrers anys. La major part dels boscos europeus foren destruïts fa molt de temps per satisfer la demanda de terres de cultiu i de matèries primeres. Més de la meitat dels boscos de l’est dels Estats Units desaparegueren per la mateixa causa. En aquestes àrees, els seus habitants han après la lliçó i ara protegeixen els boscos i realitzen grans esforços per plantar altres de nous. Però no passa això en la resta del món, fonamentalment als països subdesenvolupats. Els arbres que cobreixen l' escorça terrestre es divideixen en dos grups: les selves tropicals i els de la zona templada. Els boscos de la zona templada poden tornar-se a plantar però és impossible replantar una selva tropical. L'home no pot recrear la diversitat de vida que hi ha en aquests boscos.
Les causes de la desforestació són múltiples i les podríem resumir en:
1. Increment de la població Com a conseqüència de la necessitat d'augmentar la producció d'aliments es transformen les zones de bosc en conreus. Alhora, especialment en el Tercer Món, s'incrementa l'ús de la fusta com a combustible i, en les zones deforestades, s'implanta la ramaderia extensiva.
2. Agricultura extensiva A molts països del Tercer Món els cultius extensius que s'especialitzen en una determinada producció (té a Ceilan, cotó a l'Índia) guanyen terreny a les masses forestals. A l'altre extrem, l'abandonament de l'activitat extractiva en el bosc en molts països desenvolupats, ha fet que s'acumule gran quantitat de biomassa forestal, el que pot afavorir els incendis dels boscos.
3. Substitució de l'explotació tradicional per altres pràctiques. Els cultius rotatoris propis d'extenses àrees de les zones tropicals, subtropicals i temperades, que permetien la recuperació del bosc, estan sent substituïts per grans àrees ramaderes que perden ràpidament la seva productivitat i s'erosionen fàcilment.
4. Propietat de la terra. Les propietats comunitàries característiques d'alguns països i les terres indígenes (que legalment no són de ningú) pateixen una forta pressió d'explotació. En alguns casos els estats donen concessions d'explotació privada per aquestes terres, concessions de terminis relativament curts (vint-i-cinc anys) que acaben en l'expoli d'aquestes zones i el seu abandonament posterior. Totes aquestes causes acostumen a anar lligades a pràctiques inapropiades dels governs que, amb l'excusa del progrés econòmic del país, concedeixen permisos d'explotació d'àrees forestals per a ser transformades en àrees agrícoles i ramaderes. En alguns casos la presència de recursos minerals (or, petroli, etc.) accelera el procés de privatització i la destrucció dels boscos. Totes aquestes pràctiques solen anar acompanyades de subsidis directes o indirectes a l'activitat econòmica, moltes vegades vinculats a prèstecs de la banca internacional que en alguns casos estan conectats a xarxes de corrupció, que enriqueixen a uns pocs, empobreixen al país i degraden els boscos del planeta.
L'expoliació pot anar seguida de replantació de les àrees explotades per espècies de creixement ràpid, normalment no originàries del país. Els eucaliptus que es conreuen a molts llocs d'Espanya en són un exemple. En alguns països el 70% de tota la fusta industrial pot provenir d'aquestes plantacions.
5. Incendis forestalsÚs sostenible dels boscos
- Augmentar l’eficiència de les companyies fustereres i eliminar el desaprofitament de la fusta .
- Reduir l’ús de paper i augmentar-ne el reciclatge
- Reduir el consum de llenya substituint els fogons tradicional (rendiment del 10%) per altres més eficients fabricats amb materials disponibles localment.
- Augmentar la plantació de bosc d’alt rendiment (destinat per al consum humà) en terres marginals o excessivament explotades
- Cercar alternatives a la utilització dels boscos. En lloc de talar afavorir la recol·lecció d’aliments, medicaments, etc)
Els incendis forestals
Una altra causa de la creixent destrucció dels boscos són les incendis forestals. Els incendis forestals suposen una regressió a fases anteriors de la successió. Després de l'incendi, el bosc pot haver quedat totalment cremat o només de forma parcial. Immediatament comença la regeneració que conduirà de nou a la restauració d'un bosc de característiques similars (mai iguals) si les condicions climàtiques ho fan possible i si la degradació del sòl no ha estat extrema.
Els incendis forestals són una component més o menys natural dels ecosistemes mediterranis. Moltes espècies tenen adaptacions per poder subsistir als focs (el suro de les alzines sureres, per exemple) o per poder-se regenerar ràpidament després dels incendis (rebrotar des de les arrels). El foc ha estat present en els boscos mediterranis des de fa segles, de vegades per causes naturals (un llamp) i també provocat per l'home de forma controlada (per fer carbó) o extensiva (cremar boscos per tenir pastures). El problema és la intensitat que tenen els focs o els seu període de retorn, és a dir, la freqüència en que es donen en un mateix lloc.
Si la intensitat del foc és molt gran, els mecanismes de resistència al foc o de regeneració poden no ser suficients per la regeneració del bosc. Focs molt intensos que cremen molt intensament arriben a fer inútil l'escorça protectora de les alzines i, fins i tot, cremen les arrels d'on podrien brotar els matolls. En aquests casos el bosc pot trigar fins a cent anys a recuperar-se ja que ho haurà de fer a partir de llavors arribades de molt lluny. Si esdevé un canvi climàtic cap a la sequera o pluges molt intenses, l'erosió pot fer gairebé impossible la regeneració del bosc.
La freqüència excessiva del foc també fa perillar la recuperació del bosc. A moltes zones del País Valencià, el temps de retorn d'un foc en una mateixa àrea és menor de trenta anys, mentre que en zones Pirineu és de mil anys. Les masses forestals en aquests llocs són ben diferents. Això, lògicament, està relacionat amb el clima, però també amb altres factors entre els que destacaríem:El nombre de focs i les hectàrees cremades van anar augmentant a l’Estat Espanyol des dels anys ’60 fins a l’actualitat, com es reflexa en aquesta pàgina. Mentre el nombre d'incendis segueix una tònica ascendent, les hectàrees cremades varien molt segons els anys. Els programes de prevenció, la conscienciació social del problema que els incendis signifiquen i la seva importància política, han fet que, tot i que el nombre d'incendis no disminueix, si que ho fan les hectàrees cremades, encara que això depèn dels anys. En els anys secs el risc d'incendi augmenta, les plantes es troben sense aigua al sòl, la seva humitat interna baixa i cremen més fàcilment. En aquestes circumstàncies és més fàcil la propagació del foc i, en dies més càlids, amb vent fort i sec de ponent, la propagació és gairebé imparable, tot i els medis tècnics (helicòpters, avions, bombers...) dels que es disposa en l'actualitat. És impossible (i potser inconvenient en alguns casos) evitar totalment els incendis a la zona mediterrània. De totes maneres, coneixent quin és el risc s'haurien de preveure totes les mesures que fessin possible la minimització dels seus efectes.
1. La població. Quant més gran és la població d'una zona, major és la freqüència d'incendis.
2. Les espècies. Les alzines, alguns pins i la major part dels matolls de la vegetació mediterrània cremen més fàcilment que les espècies caducifòlies.
3. La freqüentació del bosc. Especialment els caps de setmana
4. Les infrastructures. La presència de carreteres, línies elèctriques, etc, augmenten el risc d'incendi
S'estudiarà en el tema de recursos energètics
