7. El sòl i els seus impactes ambientals
L'edafosfera
és el conjunt de sòls del planeta. El sòl és
la fina capa de material fèrtil que recobreix la superfície
de la Terra. També es pot definir de forma geològica com la
capa superficial, disgregada i de gruix variable que cobreix les roques
de l'escorça terrestre. Lluny de ser una capa residual i estàtica,
el sòl constitueix una capa complexa i dinàmica on tenen lloc
nombrosos processos físics, químics i biològics.
La humanitat obté del sòl diferents usos: com a suport de les
plantes, per a l'edificació, carreteres, ubicació de fosses
sèptiques, font de recursos minerals (como l'alumini) o de materials
de construcció. Per altra part, és posseïdor de recursos
geològics, geomorfològics o paleontològics i és
testimoni de l'evolució del planeta. A més a més, és
receptor d'impactes, com l'erosió, la contaminació, la sobreexplotació
i l'empobriment de la seua fertilitat, la degradació biològica,
la compactació i la pèrdua irreversible por recobriments artificials.
Per a una major informació sobre el sòl, aneu
a l'adreça següent
7.1-
Composición i estructura del sòl.
En el sòl coexistixen els tres estats de la matèria
i, per tant, podem distingir-hi una fracció sòlida (50%), una
fracció líquida (25%) i una altra de gasosa (25%). La figura
2. 35 que hi ha a continuació explica amb molt més detall quins
són els components del sòl.
7.2. Nocions generals sobre la formació del sòl.
Les etapes implicades en la formació del sòl o edafogènesi són les següents:
1 - Meteorització mecànica de les roques causada per processos de gelifracció, dilatació-contracció, acció de les arrels dels arbres, etc.
2 Meteorització química. En contacte amb l'aire i l'aigua, els minerals de les roques s'alteren per processos d'oxidació-reducció, hidratació, hidròlisi, etc
3 Instal·lació dels éssers vius (vegetals, microorganismes,etc.) sobre aquest substrat inorgànic. Els processos metabòlics dels organismes produeixen substàncies que continuen la meteorització dels minerals. A més, les restes animals i vegetals s'incorporen al sòl després de la seua degradació (procés d'humificació)
4 Barreja de tots aquests productes minerals, restes orgàniques i substàncies químiques entre sí, amb aigua i aire intersticials i diferenciació en capes o horitzons que determinen el perfil del sòl.
Fig. 2-39: Etapes de formació d'un sòl
Factors que intervenen en l'evolución del sòl
- El clima. És el factor més important. La temperatura regula la velocitat de reacció de les diferents transformacions químiques i biològiques. La precipitació proporciona l'aigua necessària per a les reaccions, així com al procés de lixiviació consistent en l'arrossegament de partícules col·loidals cap a horitzons inferiors.
- Roca mare: Influirà en nombroses propietats del sòl com el seu pH, permeabilitat, la vegetació que hi viurà a sobre, etc.
- Topografia: Quan el pendent és fort, l'erosió superficial és més ràpida i els sòls són immadurs. A les zones de planura els sòls estan més desenvolupats que els de les muntanyes. Cal destacar, també, diferències entre vessants nord i sud (solanes i obagues).- Activitat biològica: Els vegetals s'encarregen de renovar la fertilitat del sòl. Fan pujar les bases (Ca, Mg, K) dels estrats més inferiors per formar matèria orgànica (tiges, fulles); la vegetació morta origina l'humus; la microflora (fongs, bacteris) transforma aquesta matèria orgànica en descomposició que continuarà la destrucció del material mineral. La fauna actua sobre el sòl, removent-lo, excavant-lo, fertilitzen les plantes amb els excrements, etc. Els organismes que actuen amb major incidència són, però, els bacteris.
- El temps. Calen dècades, segles i , fins i tot, mil·lennis per a la formació del sòl. Des d'una perspectiva geològica, els sòls es formen i evolucionen constantment, i es regeneren en cas de destrucció accidental. Des d'una perspectiva humana, el sòl és un factor no renovable.
Com a conseqüència de les transformacions experimentades per la roca mare, es produeixen una sèrie de transports, incorporació de noves substàncies donant lloc a l'aparició d'una sèrie d'estrats o horitzons que s'estenen en profunditat. La disposició relativa d'aquests horitzons constitueix el perfil del sòl, observable en una secció de terreny. En un sòl madur típic podem distingir tres horitzons definits:
+ Horitzó A o de rentatge. És el més superficial. En ell arrela la vegetació herbàcia. És ric en humus, cosa que li atorga un color fosc, i empobrit de fragments minerals fins com les argiles, com a conseqùència del procés de lixiviació pel qual són arossegats cap avall per les aigües que s'infilten en el sòl.
+ Horitzó B, o de precipitació. De color més clar. Es presenta només si hi ha un cert grau de desenvolupament edàfic. Manca quasi totalment l'humus i abunden les substàncies minerals col·lodals que han estat arrossegades per l'aigua des de la zona A. En ell precipiten aquestes substàncies com òxids de ferro, carbonat càlcic que hi poden formar costres.
+ Horitzó C o subsòl. Format per fragments meteoritzats de la roca mare, passant-se progressivament cap a aquesta.
+ Horitzó R (roca mare) Es tracta de la roca no alterada, situada en la part inferior del perfil.
El gruix, disposició i característiques físico-químiques dels horitzons canvien d'uns tipus a altres de sòls. El gruix total pot variar d'uns centímetres a molts metres. Per saber més sobre els tipus de sòls, visiteu la pàgina http://platea.pntic.mec.es/~cmarti3/CTMA/SUELO/clasif1.htm
Usos i gestió dels sòls
La gestió i planificació dels sòls correspon a les diferents
administracions i els ciutadans hem d’exigir que aquesta planificació
i gestió es duga a terme de forma racional. La millor gestió
del sòl pot ser definida com l’ús més productiu
i intensiu sense que aquest arribe a degradar-se, és a dir, un ús
sostenible.
La planificació dels usos del sòl presenta molt sovint grans
dificultats ja que hi apareixen interessos econòmics, industrials,
socials, polítics, demogràfics, etc. Cal disposar d’eines
i instruments escaients per poder prendre desicions: un d’aquests instruments
és l’anomenada classificació de capacitat agrològica,
desenvolupada pel departament d’agricultura dels EUA en 1957 i que relaciona
l’ús de la terra amb el risc d’erosió, de manera
que classifica els sòls en una sèrie de catègories (sòls
conreables, sòls conreables amb restriccions, sòls no cultivables
però amb ús ramader, o silvícola, sòls no transformables,
etc)
Usos potencials dels sòls
- Agropecuari: producció d’aliments a gran escala (agricultura i ramaderia)
- Forestal
- Regadiu, superfícies destinades a ser regades articicilment, fet que en ocasions suposa un gran cost econòmic i de recursos.
- Extracció de recursos minerals, energètics o hídrics.
- Industrial, per a la instal·lació d’indústries.
- Serveis, fonamentalment transport i comunicacions
- Assentaments humans: edificacions domèstiques i comercials, depuradores, abocadors, jardins, etc
- Ús recreatiu, cultural, científic i de protecció de la Biosfera
- Terrenys improductius naturals com deserts, alta muntanya, etc
L'erosió és la forma de degradació del sòl que predomina en els climes àrids, amb pluges escasses, però sobtades i torrencials i llargs períodes secs, com passa a les regions mediterrànies. Suposa el desgast de la superfície terrestre sota l'acció dels agents erosius (aigua i vent, principalment). Aquesta acció natural ha existit sempre en la superficie terrestre. Quan sols actuen les forces de la natura -"erosió geológica o natural"-, la velocitat d'arrossegament del sòl és suficientement lenta per a que la seua velocitat de formació compense les pèrdues. Però si hi ha una ruptura de l'equilibri en favor de les acciones erosives, el fenomen s'incrementa enormement. Aquesta acció accelerada és causada, en la major part dels casos, per l'acció humana: tala de boscos, incendis, transformacions en àrees cultivables, etc. Aquest tipus d'erosió es denomina "erosió antrópica".
La degradació d’un sòl és un fenomen prou complex, on intervenen molts factors. En funció del factor predominant podem distingir
- Degradació química:
- Pèrdua de fertilitat per sobreexplotació
- Contaminació (en parlarem en tractar el tema de les aigües dolces)
- Salinització
- Degradació física, fonamentalment pèrdua d’estructura per compactació del terreny a causa de la ramaderia o l’ús de maquinària pesada
- Degradació biològica: pèrdua de l’humus, en didminuir l’activitat biològica
- Erosió o pèrdua del sòl i de la qual parlem detalladament a continuació
7.3- Erosió i degradació del sòl
El procés d’erosió del sòl passa per diverses fases:
1�.- Destrucció de la seua estructura interna
2�.- Disminució de la permeabilitat
3�.- Arrossegament dels elements fins pel vent o les aigües superficials
4�.- Destrucció parcial o total dels horitzonts del sòl d’una manera progressiva, fins arribar a la roca mare.
El factors que influeixen en l’erosió del sòl:
* Clima (la pluja i el vent) És el factor
més important
* Natura del sòl
* Pendent
* Vegetació: exerceix una protecció
mecànica alhora que subministra els components orgànics
que actuen d’elements cementants de l’estructura del sòl.
Alguns factors que afavoreixen la desaparició de la coberta vegetal són:
- Incendis
- El pastoreig intensiu.
- Tales d’arbres.
- Activitat agrícola. En eliminar la coberta vegetal primitiva per instal·lar un petit nombre d’espècies cultivades
* Altres accions antròpiques (mineria,
obres públiques, etc)
L’Estat
Espanyol és l’únic país europeu classificat com
de “molt alt risc de desertificació” pel PNUMA (Programa
de les Nacions Unides per al Medi Ambient). Cada any es perden a l’Estat
espanyol 1.150 milions de tones de sòl fèrtil a causa de l’erosió
i desertificació, com a resultat de pràctiques agrícoles
i forestals inadequades, incendis forestals, obres públiques i activitats
mineres, principalment, a més d’una inexistent o deficient planificació
del territori . Segons un informe oficial de 1992, el 26 % de la superfície
del territori espanyol (13,5 milions de hectàries) està afectada
de forma greu per l’erosió, amb pèrdues anuals de més
de 100 t/Ha/any, mentre que un altre 28 % presenta un grau d’erosió
mitjà (entre 50 i 100 t/Ha/any) i un 11% té erosió baixa
amb pèrdues inferiors a 50 t/Ha/any. Només el 33% del territori
presenta pèrdues menos a 12t/Ha/any. Segons l’ICONA, la desertificació
al Regne d’Espanya representa unes pèrdues anuals de uns 180
milions d’euros (30.000 milions de pessetes), sense comptar el veritable
valor ecològic a llarg termini del sòl erosionat
Les peculiaritats de la Penísula Ibèrica, amb moltes zones de
fort relleu i amb una climatologia caracteritzada per precipitacions escasses,
però sovint torrencials, i amb moltes terres argiloses de difícil
drenatge la fan especialment vulnerable a l’erosió i la desertificació.
Si aquests factors de risc, afegim unes pràctiques agrícoles,
sovint inadequades, l’eliminació de la coberta vegetal d’amples
regions i una desafortunada política forestal que ha substituït
massa sovint la vegetació autòctona per cultius forestals més
productius de pins i eucaliptus, però molt més susceptibles
d’incendis, l’incidència d’unes obres públiques
sense massa requisits ambientals, es pot explicar fàcilment per què
la desertificació és un dels problemes ambientals més
greus del territori espanyol.
En els territoris que voregen la costa mediterrània (Catalunya, País
Valencià, Múrcia i Andalucia), on coincideix una topografia
amb pendents superiors al 15 % i tempestes tardorals freqüents, es produeix
el 70 % de l’erosió dels sòls. Canàries, Extremadura,
Aragó, Balears i Galícia completen el panorama de les comunitats
autònomes més erosionades de l’Estat espanyol.
7.4- Mètodes per controlar l'erosió
Gairebé tots els mètodes per controlar l'erosió consisteixen en mantenir el sòl cobert de vegetació
1- Mesures de caràcter forestal.
a) Repoblacions forestals. El Pla Nacional de Restauració Hidrològic-Forestal per al Control de l'Erosió, elaborat per ICONA en 1991, preveia reconstruir, en las properes 3 o 4 dècades, la coberta vegetal d'uns 2 milions d'hectàrees. Des de diferents àmbits ecologistes, universitaris i ciutadans es demana que les repoblacions segueixen criteris conservadors i no de producció, de manera que es passe de les repoblacions amb espècies al·lòctones, com eucaliptus i algunes espècies de pins, a la recuperació del bosc autòcton (carrasques, roures, faigs,). Tanmateix, altres experts sostenen que atesa la precarietat dels sòls que s'intenten recuperar, l'elecció recau necessariament en diverses espècies de pins, per la seua austeritat i creixement relativament ràpid. Sovint, quan les repoblacions es duen a terme en vessants de fort pendent, es realitza previament un aterrassament del terreny, tècnica criticada por la remoció del terreny que suposa .
b) Millora del matollar en aquells llocs on las condicions ambientals no permeten el creixement del bosc.
c) Tractaments selvícoles. Manteniment en bon estat de les masses forestals. Entre elles destaquen les podes, la neteja de l'excés de "malesa", que pot afavorir els incendis, o la lluita contra les plagues (processonària).
2-
Obres d'hidrotècnia
Control de la circulació de l'aigua, disipant per mitjà de petites
presses la força erosiva de les aveningudes, En el Pla Hidrològic-Forestal
es preveia la realització d'obres d'hidrotecnia que abastarien 6 milions
de metres cúbics.
3-
Mesures de caràcter agrícola.
a) Abancalament de vessants
b) Conreu conservacionista. Sense arada profunda que destrueix el sòl.
c) Conreus en franges o corredors. En conrear un vessant, els solcs segueixen una línia horitzontal seguint les corbes de nivell. Així, cada solc actuarà com un petit dic que frena la velocitat de les aigües de pluja. En el cultiu en franges s'alternen diferents cultius, per exemple bandes successives de cereals i lleguminoses. En el cultiu en corredor s'intercalen corredors horitzontals entre bandes de vegetació arbustiva o arbòria
d) Restablir la fertilitat del sòl. Per a recuperar els nutrients del sòl perduts per l'erosió, el rentat o la sega, es pot recórrer a tres tipus de fertilitzants orgànics: el fem (estiercol), l'adob verd (vegetació fresca i verda en introduïda en el sòl en llaurar) i el compost (fertilitzant natural obtingut apilant capes de restes vegetals o residus orgànics).
Tot i que podem pensar que són paraules sinònimes, tenen un significat diferent:
El terme desertització
s'utilitza per a referir-se als processos naturals responsables de la instal·lació
o expansió de les zones desèrtiques i que tenen relació
amb factors climàtics. Procés natural de degradació ecològica
mitjançant el qual una zona econòmicament productiva perd productivitat
i eventualment, en casos extrems, es converteix en una zona erma incapaç
de donar suport a les comunitats que en alguna
ocasió la van habitar.
La desertificació és un procés irreversible (o gairebé irreversible) de degradació extrema del sòl, mitjançant el qual aquest perd la seua productivitat ecològica i que és provocat per la sobrexplotació humana. La Organització de les Nacions Unides entén per desertificació (1994) la degradació de terres de zones àrides,semiàrides i subhumides seques com a resultat de diversos factors, tals com les variacions climàtiques i les activitats humanes. Aquest fenomen afecta a una quarta part de la superfície terrestres (360 milions d'hectàrees) i a una població aproximada de 900 milions de persones.
Desert: Es defineix com a desert un territori amb una precipitació anual inferior als 250 l/m2 (zones àrides) i als 100 l/m2(deserts extremadament àrids). Aproximadament el 30% de la superfície continental de la Terra són deserts o zones semidesèrtiques.
Animació sobre la desertificació (Diari EL MUNDO)
Si el sòl constituïa la interfase entre biosfera i geosfera, ara estudiarem breument les interfases biosfera-hidrosfera-geosfera
Els manglars,
els esculls de corall i els alguers
es troben entre els ecosistemes més importants del món, però
també entre els més amenaçats. Aquests ecosistemes nodreixen
els mars alhora que protegeixen la terra: proporcionen l!ocs de fresa (desove)
i hàbitats per als peixos, abric als litorals contra els efectes de
les tempestes i impedeixen l'erosió. Però durant dècades
han estat progressivament amenaçats, una crisi virtualment ignorada.
Prop de dues terceres parts del peix capturat arreu del món fresa en
manglars
i maresmes. Aproximadament el 90% de totes les espècies de peix i de
marisc comercial capturades al golf de Mèxic i al Carib, per exemple,
depèn dels manglars, dels alguers i dels esculls de corall en les etapes
crítiques del seu cicle vital. Els boscos pantanosos de manglars proporcionen
importants hàbitats a més de 2.000 espècies de peixos,
d'invertebrats i de plantes, i com a mínim, són tan productius
com les millors terres de conreu. Unes 55 espècies de mangles i d'arbusts
que toleren la sal cobreixen aproximadament 240.000 km2 de terra costanera
de tot el món, però els manglars
són en retrocés. Milions d 'hectàrees han estat talades
per a fusta i llenya i han estat destruïdes per construir vivers de peixos
i marisc, o per expansionar les àrees urbanes i les terres agrícoles.
Són enverinats amb els pesticides de l'agricultura i ofegats pel sediment
provinent del desenvolupament costaner, de la desforestació de les
conques dels altiplans i de les explotacions mineres.
aplegar 3.000 espècies de coralls, peixos i mariscs. També proporcionen valuoses medicines, com per exemple el didemnin, que actua contra una àmplia varietat de virus -des dels refredats fins als herpes i la meningitis-; també s'hi troben drogues potencialment anticanceroses.
Prop d 'una tercera part de totes les espècies de peixos viuen en esculls de corall, mentre d'altres depenen dels esculls i dels alguers en diversos estadis del seu cicle vital. Tot i que les estimacions pel que fa a la quantitat de peix que es pot capturar dels esculls varia, seria possible pescar-ne unes 15 tones per km2 sense destruir les poblacions. Quasi el 90% de totes les captures fetes pels pescadors artesanals a Indonèsia depenen dels esculls, com també el 55% del peix que consumeixen els filipins.
Els esculls calmen 1'energia de 1'onatge i protegeixen les platges de les tempestes. A Sri Lanka, quan un escull fou destruït, la línia de costa fou empesa uns 300 metres enrere pel mar. Però els esculls també atreuen turistes: més de la meitat del PNB de les Bahames prové del turisme que passa les vacances a les seves costes.
Això no obstant, els esculls es degraden i destrueixen a un ritme sense precedents, de banda a banda dels tròpics. Dels 109 països amb poblacions de corall significatives, 93 els malmeten. En més de 50 països el sediment està ofegant el corall: en talar-se els boscos de l'interior , els rius arrosseguen el sòl cap al mar, i en haver desaparegut sovint els manglars que anteriorment retenien el sediment, aquest és transportat cap als esculls.
Els esculls han estat afectats pel dragatge i pel recobrament de terra, o per la construcció de ports, aeroports i hotels en uns 70 països. Alhora, els turistes que perjudiquen encara més els esculls en encallar-hi les embarcacions per arrencar el corall. I les importacions de coralls omamentals als Estats Units han augmentat més de set vegades des del 1960. D'altra banda, com a mínim quaranta països que pesquen mitjançant dinamita han destrossat els esculls, tècnica que ha contribuït a la desaparició de tota una illa a Tanzània i ha causat l'erosió de la platja que posa en perill la vida dels hotels turístics. L'extracció de corall per a material de construcció, una altra pràctica àmpliament estesa, és igualment devastadora. Cal tenir present que el corall es recupera molt lentament: una colònia necessita 20 anys per aconseguir la mida del cap d'un home.
Tornar
a la pàgina principal de CTMA