ELS HOMES DE MANTEGA
En Joanet Rodamón, gran viatger i famós explorador, va anar a parar una vegada al país del homes de mantega. Si s’estaven al sol es fonien, havien de posar-se sempre a l’ombra, i vivien en una ciutat on en lloc de cases hi havia neveres. En Joanet passava pels carrers i els veia recolzats a les finestres de les seves neveres, amb una bossa de gel al cap. A la porta de cada nevera hi havia un telèfon per parlar amb l’inquilí.
-Escolti?
-Digui’m.
-Amb qui parlo?
-Sóc el rei dels homes de mantega. Tot és nata de primera qualitat. Llet de vaca suïssa. S’ha fixat en el frigorífic?

-Ja ho crec! És d’or massís. Però no surt mai d’aquí?
-A l’hivern, si fa prou fred, en un cotxe de gel.
-I si el sol surt de colp i volta dels núvols mentre la Seva Majestat fa la seva passejadeta?
-No pot fer-ho, no està permés. Els meus guàrdies el tancarien a la presó.
-Bum! –va dir en Joanet.
I se’n va anar cap a una altra terra.
MOLTES PREGUNTES
Hi havia una vegada un nen que feia moltes preguntes, i això no era cap mal, al contrari, està molt bé. Però era molt difícil donar una resposta a les preguntes d’aquell nen.
Preguntava, per exemple:
-Per què els calaixos tenen taules?
La gent se’l mirava, i pot ser responia:
-Els calaixos serveixen per a posar-hi coberts.
-Ja ho sé, per què serveixen els calaixos, però en canvi no sé per què els calaixos tenen taules.

La gent brandava el cap i se n’anava. Un altre dia preguntava:
-Per què les cues tenen peixos?
O bé:
-Per què els bigotis tenen gats?
La gent brandava el cap i se n’anava per les seves.
El nen, tot creixent, no parava mai de fer preguntes. Fins i tot quan va ser un home no parava de preguntar això i allò. Però com que ningú no li contestava, es va retirar en una caseta al capdamunt d’una muntanya i es passava tot el temps rumiant preguntes i escrivint-les en una llibreta; després, reflexionava per trobar la resposta, però no la trobava.
Escrivia, per exemple:
-Per què l’ombra té un pi?
-Per què els núvols no escriuen cartes?
-Per què els segells no beuen cervesa?
De tant escriure preguntes li venia mal de cap, però ni se n’adonava. També li va créixer la barba, però no se la va tallar. Al contrari, preguntava: Per què la barba té una cara?
En resum: era un fenomen. Quan va morir, un estudiós va fer indagacions i va descobrir que era perquè de menut s’havia acostumat a posar-se les minyons del revés, i ni una sola vegada no havia aconseguit posar-se’ls del dret; i vet aquí per què no havia pogut aprendre mai a fer les preguntes del dret. Hi ha molta gent que fa com ell.
HISTÒRIA UNIVERSAL
Al començament la Terra estava tota equivocada, tornar-la habitable va ser una feinada d’aquelles. Per passar els rius no hi havia ponts. No hi havia camins per pujar a les muntanyes. Que et volies seure? No hi havia ni l’ombra d’un tamboret.

Que et queies de són? No hi havia llits. Per no punxar-se els peus, no hi havia ni sabates ni botes. Si t’hi veies poc, no trobaves ulleres enlloc. Per fer un partit, no hi havia pilota; faltava la cassola i el foc per fer bullir els macarrons, i, ben mirat, tampoc hi havia macarrons. No hi havia de res. Zero sobre zero, i prou. Només hi havia homes, amb dos braços per treballar, i així, als disbarats més grossos s’hi va posar remei. Però queden tantes coses per corregir encara! Arromangueu-vos de mànigues que hi ha feina per a tothom!
Aquestos tres magnífics relats van ser redactats per Gianni Rodari i es poden trobar a Contes per telèfon. Barcelona: Editorial Joventut, 1994.
Crec que recullen tres aspectes fonamentals a tenir en compte: ser crític, viure com a actor i no com a espectador; saber preguntar i voler treballar per millorar aquest món. Tot el món té coses a fer a la nostra societat. Que ningú pense que la seua labor és insignificant davant dels poderosos. Per favor, mentalitzeu-vos d'això per a poder afrontar el dia a dia!

<< Home