EL MESSENGER (I)

El Messenger s'ha integrat en la nostra vida quotidiana com qualsevol altra mitjà de comunicació. Ara ja no es pot ser socialitzat sense aquest servei de missatgeria instantània que ens permet comunicar-nos quasi com una relació interpersonal cara a cara. Però realment això és aixi? llegeix aquest estudi de Carramba que intenta reflexionar sobre l'us que en fem. En aquest primer capítol: el llenguatge escrit.

- El llenguatge escrit del Messenger:
Podem preguntar-nos com diferenciar, quant al llenguatge escrit, un xat convencional del Messenger. La pregunta no és senzilla ja que, en realitat, estem tractant del mateix llenguatge, encara que utilitzat en un “hàbitat” totalment diferent: en el Messenger ens trobem amb un àmbit personalitzat, restringit, individual i, per tant, apte per desenvolupar amb més comoditat la nostra capacitat de comunicació immediata. Això és obvi, però considerem important aclarir-ho ja que creiem que les peculiaritats d’aquest xat en concret, són clau per a l’austeritat de moltes persones en aquesta forma de comunicació, propiciant, d’aquesta manera, la creació progressiva d’una imatge pròpia en què entra en joc la comunicació escrita.
Voldríem matisar que els usuaris als que farem referència són, en la majoria de casos, persones que no utilitzen el Messenger d’una manera merament pràctica i utilitària com a simple transmissor de informació o posada en contacte amb una altra persona que, per la distància, no pot comunicar-se amb ella. Estem parlant, sobretot, d’individus joves en què la recerca de integració en un grup i, en general, en la societat els és necessari l’acceptació de si mateixos i de la seva imatge pròpia. El Messenger, per a alguns d’ells, podria contribuir a això, des d’una posició distanciada que els facilita un major control de totes les possibilitats comunicatives i discursives per a la creació d’aquesta imatge.
Per acomodar-nos a aquesta forma de comunicació, abans que res hem de naturalitzar la nostra expressió escrita, tornar-la amena i, en certa manera, espontània. Això, tot i així, resulta bastant paradoxal, no només pel fet que obrir la sessió del Messenger podria ser per si mateixa una proposició comunicativa exempta d’aquesta espontaneïtat, sinó perquè ens trobem davant d’una forma d’expressió – l’escrita – en el seu origen intel·lectual i, per tant, formalment controlada a la qual hem de col·locar el filtre de la naturalitat oral amb la regularitat de les nostres intervencions en una conversa.
Aquesta immediatesa és important. En la comunicació conversacional a través del xat, ja no atenem tant a les estructures formals i a l’adequació lèxica, sinó a l’agradable forma d’expressar-nos el més planerament possible. La plena assimilació de la nostra naturalitat oral esdevé activa en aquest acte comunicatiu, encara que no sempre conscient. Les fronteres en la nostra oralitat i la nostra escriptura es difuminen cada vegada més, malgrat que sempre aconseguim acotar les distàncies. D’aquesta manera podríem dir que ha nascut una expressió escrita l’obertura i fluïdesa del qual no depèn essencialment del nostre bagatge lector, sinó del coneixement de recepta quant a expressivitat verbal i metaverbal. Un mitjà com el xat en què hi ha escasses referències sobre la reacció de l’altre amb qui parles poden impacientar les expectatives d’un i propiciar la contínua immediatesa verbal. Aquesta immediatesa adquireix altres matisos en el Messenger, on pots tenir diverses converses obertes al mateix temps, provocant una doble actitud: per un costat, la urgència en la teva expectativa que l’altre contesti s’alleuja al tenir altres converses; per altre costat, t’obliga, si l’interès és similar en totes elles, a contestar amb rapidesa a totes les finestres per mantenir un mínim de ritme en el diàleg.
A causa d’aquesta necessitat de manteniment d’un cert ritme en la conversa, ha provocat com ja hem insinuat abans, una simplificació en les formes verbals que limiten el nostre nivell intel·lectual en enfrontar-nos a textos que, per la seva densitat en tots els seus aspectes lingüístics i simbòlics, són cada vegada més rebutjats.
Un problema greu és que aquesta tendència a “oralitzar” i aplanar l’escriptura influeix en altres àmbits en els quals es requereix un major nivell descriptiu, explicatiu analític o inclòs narratiu. El correu postal ha sigut, en la nostra opinió, un dels primers més afectats, no només pel seu procés de substitució pel correu electrònic (més barat i ràpid) sinó per la creixent informalitat d’aquest, la seva escriptura improvisada, col·loquial i desestructurada. Tot això ha fet guanyar terreny i acceptació per part dels usuaris que volen anar al ritme d’aquests temps que vivim, accelerats i necessitats d’un afecte que sembla agreujar-se per l’allunyament emocional que molta gent, entre ells joves, semblen sentir.
Aquest sembla ser l’èxit del Messenger: un punt de reunió amb altres persones que nosaltres hem seleccionat prèviament i que, en la majoria de casos, coneixem en persona; un lloc on pots transmetre prèviament part de la teva imatge: escriure un determinat nick, col·locar fotografies i inclòs veure a l’altre en temps real a través de la webcam o parlar per micròfon. Si ens adonem, aquests, juntament amb la incorporació de noves icones, ha estat els recursos dels quals s’ha anat proveint Messenger en les successives versions. Una àmplia selecció d’elements que volen permetre’ns simular el més possible un diàleg cara a cara. La forma i el color de les lletres podem canviar-les quan vulguem i com vulguem, però el contingut, les paraules i, en definitiva, el que és vertaderament important, el fonament del Messenger, corre a compte nostre.
La importància del Messenger, és a dir, la complicitat prèvia que solen compartir els usuaris i per tant la comunicació més elaborada que es duu a terme en comparació amb xats convencionals, ens fa reflexionar sobre com s’intenta crear un llenguatge cobrint els buits que la mediació de l’ordinador origina: l’absència de mirades, el so de la seva veu, els subtils gestos amb la mà, tot un ventall de suggerències que la presència corporal de l’altra persona transmet. Part d’aquests problemes poden ser resolts gràcies a les icones gestuals, però, com veurem després, no acaben d’omplir del tot aquests buits.
Tot això comporta que sorgeixin malentesos per falta de informació extraverbal, o sigui tots aquells missatges que juntament a les paraules participen en el procés creatiu de la comunicació. Què pot transmetre’ns de l’altre persona un simple “bé” quan li preguntem en el Messenger pel seu estat i què pot transmetre’ns un simple “bé” que deixa de ser simple en contemplar la persona? No hi ha punt de comparació, això és evident. Potser per aquest camí trobaríem per què molts usuaris prefereixen escriure “nop” o “sips” o “aps” en comptes de “ah”: són mers recursos que amenitzen una forma d’expressió despresa en la seva arrel de la calidesa necessària.
Malgrat que l’oralitat de la nostra expressió en el Messenger és un fet manifest, no podem negar la importància de la forma literària que en nosaltres ha suposat la potent cultura de les lletres en les quals encara estem submergits. Això no és pura retòrica i no és contradictori amb el que afirmàvem abans quan indicàvem el naixement d’una expressió escrita oberta i fluïda que no depenia del nostre bagatge lector. Es pot ser lector i mancar de riquesa lingüística i lèxica i, tot i així, trobar-nos influïts per la cultura de la prosa que tan arrelada està en nosaltres. Diem això per la facilitat que per algunes persones representa expressar les seves emocions i sentiments a través del Messenger. L’escriptura i la comunicació a distància propicia un motiu de calma i motivació que permet alliberar tot allò que, en el cara a cara, oprimim, entre altres raons, per vergonya o covardia.
El Messenger sembla convertir-se en el mitjà ideal per l’alliberament de facetes que no poden, per a l’usuari en qüestió, ser expressades en el quotidià tracte amb les persones. És un mitjà ideal per la possibilitat d’expressar aquestes facetes i sentiments d’una forma conversacional, en alguns casos fonent la prosa i oralitat. Això pot tenir influències en la vida real on la prosa desapareixeria i aquesta oralitat adquiriria una estètica més prosaica. Aquest és un dels perills que comporta el Messenger per a algunes persones que busquen obrir-se als altres a través d’aquest servei en el que ells mateixos resulten manipulats per la comunicació que ells creen. En aquest cas particular, la clau és que s’aconsegueixi conciliar en la trobada personal i el Messenger la imatge que els demés han creat d’un mateix en ambdós àmbits.

Un treball de Carramba Productions (Raúl Fernández, Òscar Gómez, Carles Tornero i Fco. Javier Valenzuela)