Ew Josep Pla 'Poetes francesos'

Poetes francesos

La literatura conté una gran quantitat de farsa. I una de les farses més importants de la literatura és la poesia. Poetes bons, que durin, que facin forat (per utilitzar una frase del pintor Dalí), que interessin a tothom, que projectin el que han escrit sobre la sensibilitat de la gent, n’hi ha poquíssims, raríssims. De poetes, n’hi ha molts a tot arreu: els veritables poetes són escassíssims. Ara, es produeix aquest fet: els poetes d’ínfima categoria solen tenir un públic, de vegades, gairebé sempre, molt més nombrós que els de projecció llarga i segura. Aquest fet és el que dóna als poetastres les ínfules que tenen i la carrera que solen fer. Els bons poetes disposen, a penes, de minories petitíssimes i només són apreciats quan són morts. Tots aquests judicis són probablement certs, però de vegades es poden produir sorpreses.

A París vaig comprar les poesies d’Alfred de Musset. Musset és un poeta que ha produït una immensa quantitat de singlots i una continuada quantitat de gemecs. És evident: els singlots de Musset són molt diferents dels de Serafí Pitarra, però la poesia no té res a veure ni amb els singlots ni amb els gemecs. Ara: en les seves poesies, hi trobo aquests tres versos, que són magnífics:

L’esturgeon monstrueux soulève de son dos
le manteau bleu des mers et regarde en silence
l’astre des nuits.

Victor Hugo és un poeta universalment acceptat per gairebé tothom, com un gran poeta. Però el fet no és obstacle perquè no es poguessin emplenar planes i planes d’autèntiques ximpleries victorhuguesques. No ho farem per no allargar-nos massa. Només citarem aquesta:

Aimer, c’est comprendre les cieux,
c’est mettre, qu’on dorme ou qu’on veille,
une lumière dans ses yeux
une musique à son oreille.

Baudelaire és un gran poeta. Les caigudes dels poetes sempre se solen produir per falta de sentit del ridícul. A Baudelaire, el sentit del ridícul no li falta gairebé mai. És gairebé infal·lible.

A França, després de Baudelaire, hi ha hagut un gran poeta: un personatge sinistre, pèssima persona, desagradable, repugnant: Paul Verlaine.

Le ciel est par dessus le toit,
si bleu, si calme...

La banalitat d’aquests versos és enorme: és una banalitat meravellosa, perfecta.

Què és la poesia? No sé pas si hi ha hagut mai ningú que ho hagi pogut formular amb una certa claredat. Pel meu gust la poesia és: tot i no res. Què es pot dit d’una cosa de qualitat? Els escoliastes, els crítics, han agombolat sobre aquest tema una quantitat fabulosa de parauleria, generalment inintel·ligible. Una cosa de qualitat? És tot i no res. Què es pot dir més?

En aquest sentit, una primera lectura dels versos d’Apollinaire fa un gran efecte. Aquest poeta no és d’origen francès. Probablement és un polonès passat per Rouen i el sud de França. Alguna cosa de jueu? També podria ser. Una primera lectura de la «Chanson du mal aimé» fa un gran efecte. Rellegir-lo, després, tornar-lo a llegir, potser no en fa tant. Conté allargassaments que no tenen sentit, afegits absurds i inexplicables. Els llibres poden ésser llargs: el que contenen ha de ser curt, ràpid, maliciós i viu. De tota manera, és gairebé segur que, després de Verlaine, el qui es manté és Apollinaire. Rimbaud? La popularitat de Rimbaud a França és escassíssima: és un poeta per a esnobs i acomplexats marginals. La poesia que escriví Apollinaire és inseparable del seu temperament. Fou un impressionant bohemi, metec jueu, segons Marie Laurencin, que el tingué una estona per amic, és a dir: copista, erudit, gran lector, molt d’esperit, desmanegat, insensat. Robà un objecte del Museu del Louvre, fou empresonat, i l’altre gran metec, Picasso, estigué a punt (era el seu amic) d’ésser engarjolat. Ara: Picasso no fou un insensat més que per als burgesos que li compraren la pintura. La poesia és incompatible amb la bohèmia: la poesia exigeix pensar-hi nit i dia, com un industrial pensa en la seva indústria i el botiguer en el seu comerç. Però aquells versos d’Apollinaire:

J’ai pensé à ces rois heureux
lorsque le faux amour et celle
donc je suis encore amoureux
heurtant leurs ombres infidèles
me rendirent si malheureux.

De vegades, i és clar, en un altre ambient, Apollinaire sembla un super-Villon, aquest poeta francès que fa tants segles que dura, cosa difícil de comprendre a França, en un país en què s’ha escrit tantes vegades que no hi pot haver un gran poeta si ha exercit el lladronici i ha estat penjat, com Villon ho fou. Apollinaire escriví sense punts ni comes. S’equivocà. Es pensà que es trobava davant una literatura nova i de gran avenir. Com tots els bohemis, s’equivocà totalment.

Jammes i Claudel foren dos poetes catòlics i perquè ho foren tingueren la seva clientela. És inevitable i seguríssim. De Jammes, me’n parlà molt a Florència, on era becat magrament, l’arquitecte Ràfols, gran catòlic, que estigué molt content quan el poeta fou traduït al català. Ràfols fou un gran erudit de l’art català modern. Fou corresponsal d’un altra considerable vilanoví, Ricart, que també fou gran amic meu. Ara, Jammes i Claudel poetes...

Mallarmé, Paul Valéry... Aquesta fou una experiència diferent. A l’època que vaig tenir l’humor de comprar llibres, Mallarmé era introbable i inassequible. Mallarmé no fou cap bohemi i sí un home d’un tracte deliciós. Grans notícies! Com a poeta, Valéry el conec més. Valéry, que segons digué tantes vegades no tingué en el seu cos, nascut a Seta, ni una gota de sang francesa —fou un italià cent per cent—, tractà d’infiltrar en la poesia francesa una cosa que no s’havia fet mai a França: el pensament filosòfic i científic. En filosofia fou, en definitiva, un partidari —donada la inexistència de la filosofia inventada— de sant Tomàs i el tomisme. L’esperit i la matèria, la filosofia ambivalent, catòlica, ¿què es pot demanar més donada l’enorme limitació de l’esperit humà? En els seus carnets, Llull, Leibniz, són citats amb gran afecte. ¿Què es pot demanar més, en la follia metafísica, que arribar a una convenció? Els homes, ¿poden arribar a algun resultat si no és convencional i acceptat? Tota la resta és impossibilitat, dolor, confusió i incomprensió. Valéry no volgué sentir mai parlar de poesia: la poesia fou, per ell, col·locació de les paraules, parauleria. Aquest fou el fonament de les conferències que donà al Col·legi de França, a París, sobre la poesia, que fins a un cert punt agradaren, vull dir més o menys. La poesia és la versificació, la col·locació musical i pensada de les paraules. Molt bé. Sobre Victor Hugo, Valéry ha escrit: «Jo crec que Hugo inicialment no veié res, però que ell es feia veure. Preocupació capital: l’efecte. Hugo es troba en relació amb els més purs i fins poetes com un milionari es pot trobar en relació amb uns prínceps». És potser el que es podria dir de la poesia de Verdaguer en relació amb els grans poetes que han existit. Ara, per a nosaltres, d’aquest espai, Verdaguer és importantíssim.

Valéry, en els seus escrits, es demostra sempre partidari d’un reconeixement: de la tradició literària. La tradició literària, l’expressivitat, per ell és un dogma i la troba fins i tot en els escrits més escandalosos, de més efecte, del seu temps —en els surrealistes. El fet que Valéry hagués volgut substituir la poesia diríem habitual per la versificació —la natural «poesia» és inintel·ligible, la paraula «versificació» és més comprensiva, ha escrit— ha fet que els seus versos, enormement distingits, hagin vingut molt costa amunt a molts lectors. Per altra part, la seva versificació és plena més d’idees que de gràcia —per dir-ho d’alguna manera. «He cregut sempre —ha escrit— que la poesia hauria de ser com una construcció científica.» Aquesta concepció, no l’ha pas acceptada tothom, ni de bon tros. De tota manera, escriví tres obres considerables —«L’ébauche d’un serpent», «La Jeune Parque» i «Le cimetière marin», aquesta darrera traduïda al català pel senyor Calvet (Gaziel) i el poeta i enginyer mallorquí Forteza. En aquesta elucubració sobre el cementiri de Seta, la projecció sobre els morts de la idea essencial, tan mediterrània, continguda en la cançó mallorquina titulada «La Balenguera», tan ben girada pel poeta Joan Alcover, és curiosíssima. Almenys a mi m’ho sembla.

Josep Pla Notes del Capvesprol