Arribo a casa cobert d�herba menuda i fina, i em distrec mirant el Miró,¹ que n�orna el cancell.² Però En Cavapalles, que n�és el Personatge central, ha entrat en conjunció amb el Punt Vermell que li dóna vida, i tot és més fosc, menys els Grocs Celibataris i Irresponsables que no amaguen llurs intencions, i es disbauxen.³

(Recordes el dia que, de tornada del camp, em vas ensenyar un retall de "La Publicitat" amb un text meu on parlava de "Joan Miró o el pessebrista astral"?⁴ Aleshores vam mirar tot de dibuixos seus, i belles reproduccions de les seves pintures, i vaig intentar d�interpretar-les. Tu, benèvola, t�hi vas complaure, i em vas demanar que en fixés l�analogia per escrit. Tantost⁵ en una de les primeres làmines vam veure un fus,⁶ de vermell pungent,⁷ que, escàpol⁸ d�un escamot⁹ de negrors invertebrades que pugnen¹⁰ per abatre�l, es dreça,¹¹ altívol,¹² com una murena¹³ que rebla,¹⁴ indemne, l�arpó. En una altra, els Rebosters Hermafrodites, en les grogors de llur extrema solitud, cerquen, sense esma,¹⁵ per l�erm¹⁶ d�una estança¹⁷ imperial, el Príncep que un fat¹⁸ advers ha convertit en una orquídia tropical que s�esfulla en aigües jussanes.¹⁹ Recordes, en una reproducció que tinc emmarcada, el pas llisquívol²⁰ de les famoses Dames Crestalludes que, en estol²¹ desordenat, vaguen per la riba²² d�un estany del mesozoic,²³ moridor sota una constel·lació de cremalls?²⁴ O aquella altra on l�espectre de les llísseres²⁵ i de les anguiles primordials s�enroca²⁶ a les espesses verdors d�un novembre submarí, mentre a l�horitzó marès²⁷ es congria,²⁸ lentament, el sèu²⁹ de les candeles? I, encara, aquella pintura, tan mironiana, davant la qual vas dir-me: "Bé em plau". Hi vam veure la subversió dels Gànguils Incorporats que desenjoven³⁰ les fletxes per abatre el Mameluc Intestat, que es creu pròvid³¹ en una contrada³² de nans lucífugs.³³ I aquella altra, on els Quitrans Figuratius projecten llur fàl·lica silueta a les pregones³⁴ clarors de la Vall del Paper de Vidre! Em vas preguntar com era En Miró; i vaig recordar el dia que, a mitjans de 1917, ell i jo, soldats d�una mateixa lleva,³⁵ sortint del Parc del Turó, vam conèixer una noia francesa, ancada³⁶ i mamelluda³⁷ que sil·labejava com una pitonissa,³⁸ i que ens va fer adéu amb els guants, quan ja tots dos ens n�havíem enamoriscat.)

Tanta d�emoció sense frontisses,³⁹ tant de ble⁴⁰ en combustió, tant de lirisme bloquejat, tanta de borra per a prémer; o tanta de poesia per a embotellar, embotar,⁴¹ enflascar,⁴² ensacar o encapsar m�embrolla⁴³ i m�entristeix. Però, sopat, me�n torno pel carrer del Mar, cap allà on la gent belluga, remuga, parla, braceja, sardaneja i canta: el Cafè de la Marina. Un darrere l�altre, tots els qui tot just fa una hora hi eren, hi tornen. Els homes, descordats⁴⁴ i apòcrifs,⁴⁵ deixen les claus dels laboratoris penjades a un estri mòbil que larveja per la brossalla,⁴⁶ i seuen i fumen; les dones, freturejants⁴⁷ de tot i de res, es graten els genolls alliberats i afluixen, amb gràcia, els frenells.⁴⁸ I seuen; i fumen. Els uns i els altres, coronats de galzeran,⁴⁹ elaboren vocabularis isabelins i lleven ormeigs⁵⁰ immaterials de mars anteriors.

La mestressa serveix cafès amb pètals de lluna, conyacs amb flors hermafrodites, cerveses peludes i arbustives, taronjades amb funda llevadissa, calissais amb galeries subterrànies, malvasies asexuades i ratafies amb fullatge ogival. Quan tots hem begut, riem; i un cop rigut, tots parlen de jugar. Qui a cartes; qui al billar; qui a la corda; qui a fer passarelles;⁵¹ qui a la morra. Però unes noies, aptes, proposen una sortida en mar,⁵² a nit batent,⁵³ i els qui s�hi engresquen se�n van a les eroles⁵⁴ extremes a ensinistrar⁵⁵ falcons i d�altres ocells de presa.

Fanguen⁵⁶ els horts els fàmuls⁵⁷ obstinats, i les línies de la nit i llurs punts d�intersecció -astres, terra, mars, pedres, plantes, peixos, rèptils, ocells, homes- són homòlegs.

No anirem, doncs, en mar; no cavalcarem, homeiers,⁵⁸ pels plans de Colera;⁵⁹ no hostejarem⁶⁰ en camps hugonots ni deliberarem, insaciables, per les llotges⁶¹ negres. Però escoltarem la fressa⁶² dels llenys⁶³ quan tornen en albes⁶⁴ agusades,⁶⁵ i amb carregament de llavis aiguosos i palles llumejants.⁶⁶

Ara acorden tots plegats de ballar: però no en els aeròdroms inundats, amb música de jaciment,⁶⁷ la testa de l�amant recolzada al pit nu de la parella, els ulls perduts a la gleva⁶⁸ on enyorades siluetes caven i llauren immutables, serfs⁶⁹ voluntaris de pàtries imperibles.⁷⁰ Si tu hi fossis, també ballaríem. Però un bretó amb faldons closos se m�emporta més enllà del brogit per alliberar diu ell, la Llum de les llums, la Flor de les flors, l�Home dels homes. I en camps de metall dur, al peu de serrats⁷¹ opacs, ment contra ment, pugnem per ésser els més perfectes -tu, dona, diries els més inútils- dels ovellers.⁷²

Si véns, tan a prop com som!, aviat, anirem amb els pinyonaires⁷³ al bosquet del Mas Vell i t�ensenyaré el camí dels Bufadors. Però abans ens aturarem a veure com les perdius s�ajoquen⁷⁴ i com darrere seu, full a full, es tanquen, amorosos, amb silencis de setí,⁷⁵ els Quaderns dels Olis Tipogràfics.

El Port de la Selva, tants de tants de mil nou-cents tants.