Bon dia Catalunya.
Salvador Escamilla, 40 anys d’ofici.
|
||
Aquest llibre esta dedicat a Salvador Escamilla, per els seus
quaranta anys d’ofici com a locutor, cantant i actor teatral. Escrit per el seu fill David Escamilla i Imparato, periodista,
escriptor i músic. Editat per
l’editorial: Rosa dels Vents. |
Agrair a David Escamilla per deixarem copiar alguns passatges i
fotografies d’aquest llibre i que fan referència a Joan Manuel Serrat.
La complicitat que
Escamilla compartí a amb els seus oients es
fonamentava, en bona mesura, en aquell nou lèxic que ell mateix anava
creant dia a dia, a través del qual de seguida va acostumar-se a parlar per antena, aquell pont comunicatiu farcit
de metàfores i d’al·legories que l’audiència comprenia i feia seves.
Deia, per exemple, <<L’aire està
ennuvolat i gris>>, o bé >>qui canta els seus mals espanta>>,
i tothom sabia que parlava de problemes i de dificultats, d’aquells constants
entrebancs amb què ensopegaven a conseqüència de la intransigència i
l’obtusitat del règim.
Un d’aquells matins de l’any 1965, arriba a
la ràdio un tímid jove acompanyat de la seva guitarra i d’un amic que l’ha dut (una mica a contracor) fins
allí. Es diu Joan Manuel Serrat. Escamilla el fa passar al seu minúscul
despatx, li fa cantar un parell de
cançons, l’observa molt atentament i, minuts després , el convida a tornar un
parell de dies més tard per participar
en el seu programa cantant en directe. Aquell <<nano>>, encara poc
convençut de tot allò, accepta
l’oferiment del locutor i queda amb ell tal com han acordat.
Serrat cantarà en directe aquell primer
dia i <<tots els dies del món>> a partir d’aquell memorable matí a
l’Estudi Toreski.
Després d’un temps, Escamilla crearà per
a ell un espai propi, Apartat amb Joan Manuel Serrat, una estona de ràdio (tots
els dilluns, dimecres i divendres) des d’on el precoç i brillant cantautor
estrenarà un munt de cançons i podrà començar a professionalitzar-se guanyant
cada setmana uns quants
<<calés>> que li permetran anar a dinar al Canari de la Garriga
(restaurant barceloní força concorregut a l‘època on sovint compartia tovalles
amb Escamilla) i fer-se soci del Club Natació Barcelona, on prenia el sol,
nedava a la piscina d’aigua de mar i jugava a frontó amb el seu amic de la
ràdio. I jugaven; els agradava jugar a fer d’artista. Escamilla el provocava,
<<va, fes l’enamorat>>, i Serrat, en un instant, transformava
l’expressió del seu rostre i es posava a interpretar aquell estat d’ànim.
<<I ara posa’t trist... I ara eufòric... Va, fes cara de
somniador..>>.
Però ja a partir de l’any 1967, les cançons
de Serrat <<inunden>>
Espanya i sonen a les principals botigues de disc de Madrid. Aquell any, el programa El Gran
Musical de la Cadena SER va oferir tota una hora d’emissió dedicada íntegrament
a Serrat, després d’haver passat
desenes de vegades el disc que contenia el tema que el va enlairar a les
posicions més vertiginoses de les llistes estatals, aquella <<Cançó de
Matinada>>. L’èxit és aclaparador i Joan Manuel Serrat es converteix en
el nou ídol espanyol.
JOAN MANUEL SERRAT
Cantautor
Bon dia, Salvador, i una
cançó...
QUI SÓC?
-...I com es fa això...?
Jo no conec ningú del rotllo de la cançó, tio...
Però en Jordi, sempre insubmergible,
convençut que jo apuntava certes possibilitats, insistia:
- Podem anar a veure
l’Escamilla a Radio Barcelona... Fa un programa al matí on presenta gent nova,
fins i tot si canten en català. No t’acollonis, home. A tu t’agrada, no? A més
a més, serveixes d’una vida sexual més satisfactòria.
Cal reconèixer que en Jordi Romeva feia
servir arguments sòlids i engrescadors. Més d’una vegada la solidesa de les
seves conviccions l’han dut al desastre al llarg de la seva vida, però en
aquest cas a mi ja m’anava força bé la seva seguretat. Per què no ..?
Anem a la ràdio. De manera que entonant el
patriòtic: Zapador, minador, valeroso..., carregats d’una guitarra i magnifiques
fantasies, ens plantem al carrer de Casp i després de saludar el bou del
vestíbul i la Maite de la centraleta telefònica, demanem a un conserge,
lleugerament guenyo i vestit de blau, audiència amb el senyor Escamilla.
Nota 1
L’any 1965 estrenava
primavera, i com cada matí de dilluns a divendres de dos quarts d’onze al
migdia, Salvador Escamilla alçava a EAJ-1 Ràdio Barcelona el teló de
Radioscope, i mentre tractava de pintar les ones de colors, passava de
contraban sospirs de país furtat:
<<Bon dia, Catalunya, i una cançó>>
Van encaminar-nos cap al bar del Fayos
a prendre una cervesa matinera esperant que el senyor Escamilla acomiadés el programa per rebre’ns – però que no ens
preocupéssim que tot just acabés ens
esperava - i el meu cap no parava de
rumiar i rumiar... Què cony estava fent allí, amb el sonat del Romeva, esperant
que un descobridor de talents em llancés a l’estrellat, en lloc de ser a la
facultat fent companyia al pobre doctor Ponz, que inútilment devia estar tractant
de fer entendre a un grup de
descerebrats sense interès el cicle de Krebs de l’àcid cítric!
D’ON VINC
Aclarim que el Romeva, que ja ha estat
presentat, juntament amb l’Anoro i el Nogués, que no surten en aquesta història, i jo, érem les restes del que
s’anomenava un conjunt.
Quatre amics que per necessitats humanes
de desfogar-se d’alguna manera més creativa que les habituals en la
postadolescència vam formar un d’aquells típics quartets musicals de guitarra
solista, guitarra rítmica i veu (servidor), bateria i baix, que als anys
seixanta eren el punt i horitzó de la modernitat juvenil musical.
Ens animava l’afició i prou, sense cap
esperança ni propòsit de triomfar els diumenges a la tarda al Pinar, prestigiós
local del Poble Sec on grups com Los Sirex o Los Mustang van fer les seves
primeres passes, ni de lluir a les festes del pas de l’equador de la Facultat
de Lletres, que era on hi havia les ties més bones, i que es miraven els Gatos
Negros o els Catinos d’aquella manera melangiosa i humida que queda tan bé en
els ulls de les senyoretes i que irremeiablement provoca perversos tremolors a
la regatera de l’esquena i als engonals dels joves mascles faltats.
La
veritat és que ens la passàvem
de conya assajant en el local
del carrer Olzinelles. Cadascú tenia la
seva groupie personal i intransferible – alguns van anar més enllà, com el
Romeva i la Montse, que van acabar casats- i tant se’ns en fotia el futur
d’aquella aventura musical. Érem conscients que el nostre conjunt per que fa
al futur havia nascut ferit de mort i que la
nostra història d’amor amb la música era més aviat un planillo.
No es podia anar enlloc amb guitarres
acústiques empastillades, amplificadors de pa sucat amb oli, un repertori
heterogeni tot terreny i poc definit que anava del <<Ma vie>>al
<<Twist and Shout>> i poques ganes de pencar i moltes de trempar i
riure. Tot presagiava que aquell emplastre se n’aniria a fer punyetes a la
primera bufada. Per això, quan el grup es va desfer abans de debutar, cap de
nosaltres no va resultar ferit. Cadascú va arreplegar el seu, cap a casa, bon
vent i barca nova.
Nota 2
Jo també ho hauria deixat córrer com els
altres i mai no m’hauria capbussat en el món d la música si no hagués estat pel
Romeva, que, a més de ser de la ceba i sardanista, és insubmergible, i
convençut com estava de les meves possibilitats mai no s’hauria quedat tranquil
sense intentar-ho.
QUE ESTIC FENT ACI?
Abans que acabés el programa i després de
la segona cervesa, el conserge guenyo des de la porta del bar va fer-nos un
senyal convidant-nos a seguir-lo per la panxa de l’emissora. Un laberint de
passadissos, locutoris i escales que duien a una habitacioneta on no hi havia
més mobiliari que un parell de cadires, al costat de l’escenari de l’Estudi
Toreski, i on els artistes i els
convidats esperaven el seu torn per saltar a les ones, com es deia, Des d0alí,
d’esquitllada, tot just vam tenir temps de veure com Salvador Escamilla
s’acomiadava, mig cantant, mig parlant, d’un públic fervorós, que dempeus li
deia fins demà.
-
Voleu parlar amb mi...? –va dir-nos sense perdre el
pas, mentres s’eixugava la suor-. Dons apa, veniu...
I
cap amunt una altra vegada el Romeva, la guitarra i jo, refent el laberint,
però ara a tota llet, empaitant el conill d’Alícia. Aquell home caminava davant
nostre a pas lleuger, quasi a salts, els braços amunt i avall, ventant la ràdio
amb un feix de papers, restes del programa. Xerraire, simpàtic, curiós.
Satisfet de la darrera hora i mitja davant del micròfon, que sempre se li feia
curta.
-
Aquest paio duu el motor trucat, hòstia...-
remugava el Romeva esbufegant asmàtic.
- Ja hi som. Passeu.
L’Escamilla tenia un
despatx petit però polivalent, davant els lavabos, al primer soterrani de Ràdio
Barcelona, des d’on preparava el seu programa diari i tot el que calgués
preparar.
Aquell matí segurament duia un vestit gris
perla, d’alpaca, com el que pot dur ara mateix, camisa clara, corbata de punt,
sabates italianes de punxa i mitjons a joc. Els cabells, tallats a la navalla,
semblaven acabats de sortir de la perruqueria.
- Massa mudat...Aquest
paio va massa mudat – vaig pensar -. No sé si ens entendrem.
Massa mudat per ser dimecres, i això, per
a elements com en Jordi i com jo, petits revoltés que transitàvem per la vida
amb texans, suèters de coll alt amb colzeres i cabells llargs, nets, això sí,
però amb menyspreu per les aparences, anar massa mudat era sospitós de què sé
jo quines capullades.
Col·laboració burgesa com a mínim.
La veritat és que si hagués dut parracs o
uniforme de tramviaire hauria estat el
mateix. Jo volia anar-me’n amb el doctor Ponz i el cicle de Krebs i els
companys de la facultat, perquè, més que l’èxit que el Romeva pronosticava i
les seves esplèndides perspectives, em podia el cangueli d’haver-li de cantar
les meves cançons, enfocades en principi a commoure fèmines, a un senyor que no
coneixia de res. Però era massa tard per fugir.
Es va treure l’americana i va seure a un
costat de la taula.
El Romeva, la guitarra i jo, a l’altre.
Nota 3
Al Salvador, li agrada
anar mudat i fer patxoca, i ni que volgués no podria evitar donar aquesta
sensació de vint-i-un botons perpetu. Fins i tot quan passeja amb barnús per
les sorres del Club Natació Barcelona sembla que vagi mudat.
Mentre un secretari petit i grassonet
entrava i sortia del despatx, traginant amunt i avall una mica accelerat, li
vaig explicar qui era, o més aviat li
vaig contar a què em dedicava i que m’havien dit que... I que m’agradaria si...
I que això i que allò, encara que, la veritat, és que era ell qui no parava de
parlar.
Una altra nota
Aquest és un tema en què
mai no estem d’acord.
Jo li dic que ell mai no
calla i ell em respon que una calla és un carrar i que sóc jo qui no el deixa
parlar.
Només va descansar per escoltar-me cantar.
Ho va fer amb atenció, sospesant-me la veu, mesurant les paraules mentre jo,
temorós, no gosava alçar la vista del mànec de la guitarra, controlant els
acords que de tant en tant s’escapaven de lloc. Sentia clavats en mi els seus
ulls clars, descarats, espavilats i inquietants, com si volgués despullar els meus pensaments.
Una noia més i prou
Aquell matí vaig conèixer
la força de la famosa mirada tenebrosa que en Salvador sempre té a punt, no fos
cas que la mandanga del mandangui l’agafés badant.
Vaig fer el meu
repertori. Començant per <<El mocador>>, després <<Ella em
deixa>>, <<La mort de l’avi>> i al final <<Una
guitarra>>
L’endemà cantava per la ràdio.
La mare ho va dir a tot el veïnat.
Més o menys així van començar les
coses.
POSDATA
Gràcies, amics.
Per donar-me la primera, la segona i la
tercera oportunitat de cantar en públic. Per ajudar-me a aprendre l’ofici de
cantar.
Per dur-me a Edigsa per signar el meu
primer contracte discogràfic.
Per apujar el sou base, de mil peles per
bolo, que Els Setze Jutges igualitàriament compartíem.
Per confiar en mi.
Per
reconèixer-me quan m’han negat.
Per defensar-me quan m’han proscrit.
Per la teva empenta, que encara em fa
caminar.
Per ser el teu amic.
Amics en tots els punts cardinals.
Amic al llarg del temps i els camins
compartits.
A peu per les hores dolentes o a cavall
del Supermirafiori, aquell cotxe que sempre
perdia benzina i mai no trobàvem per on i a bord del qual escapàvem al
Maresme a fer de romans pels passadissos dels hotels.
Em cago en el cor de l’aviram i la
merda que ens empaita...!
Ara seriós, ara dramàtic, ara
indiferent, ara nostàlgic, ara feliç...
Que no n’escapés cap de viva!
S’hi estava bé, recony, en aquells
territoris.
Ara, més tristos, més esquerps, encara
ens canviem mirades en la boira i agraïm la propina d’un riure nou sucat en el
record.
Amb la vista cansada ens
acariciem l’ànima i recordem els dies en què el cel era nostre.
Bon dia, Salvador, i una cançó.
Les paraules que JOAN MANUEL SERRAT, va
dedicar a SALVADOR ESCAMILLA el dia del seu homenatge al Palau de la MÚSICA
Catalana el 13 de Juny de 2002.
Bona nit
i gràcies per ser aquí . Gràcies per fer-nos companyia a tots plegats, i
nosaltres contents de fer-vos companyia a vosaltres, des d’aquesta festa en la
qual tots estem dient al Salvador gràcies. Gràcies per tots els anys que ens ha
donat de feina (ell, que n’ha fet tanta).
A mi me n’ha fet molta, de feina, m’ha ajudat força en aquest ofici.
Si aquesta nit estic aquí, sens dubte ell n’és responsable directe . Però el
més important que m’ha donat el Salvador no ha estat la possibilitat de poder
agafar el camí d’aquesta feina que tantes alegries m’ha donat a la vida, el més gran que m’ha donat el
Salvador no ha estat la possibilitat
d’enregistrar discos (perquè ell em va dur de bracet a Edigsa per fer possible aquell primer disc), ni tampoc
el més important que ha fet per a mi el
Salvador va ser pagar-me (perquè va ser el primer que em va pagar un bolo ben
pagat). Sí, és clar, això també és molt d’agrair a la vida!
Però la cosa més important que ha fet el
Salvador és regalar-me la seva amistat i obrir-me, de bat a bat, les portes del
seu cor i de casa seva.
Gràcies al Salvador, gràcies a l’Elena i
gràcies a tota la família Escamilla.
Salvador Escamilla
emocionat recollint els guardons de la SGAE i l’AIE.
Cerrar ventana / Tancar finestra
© David Escamilla i Imparato.