Los borrachos

         Conegut també amb el nom de Dionís, Bacus és el déu de la vinya, el vi, el deliri místic i la inspiració. Forma part de la segona generació de déus, ja que, igual que Apol.lo i Hermes (Mercuri), és fill de Zeus. Dionís va néixer fruit de la unió de Zeus i Sémele, filla de Cadmo i Harmonia. A més de tot això, se li atribueixen les famoses bacanals, que encara es van seguir fent a Roma, i el naixement del teatre en forma de comèdia, tragèdia i drama satíric a partir de les processons amb màscares que es feien en honor seu.

         Quan Sémele estava embarassada de sis mesos, Zeus, enamorat, li va prometre qualsevol cosa que demanés. La gelosa Hera va dissuadir-la perquè demanés al déu que se li presentés en tota la seva magnificència i esplendor. En demanar-li que se li acostés, els llamps que envoltaven el totpoderós la van matar al moment. Zeus es va afanyar a treure-li el fill de dins i se’l va posar dins la cuixa. Al cap d’un temps, Dionís nasqué, tan sa i fort com qualsevol altre nadó. Per això, quan es parla de Dionís, molts cops se’l anomena el déu “nascut dos cops”.

            Per amagar-lo d’Hera, Zeus el va confiar a Hermes perquè el portés a Orcomen, on seria criat pel rei Atamant i la seva esposa Ino. Tot i vestir-lo com una nena, Hera el va trobar i va fer embogir la seva dida i els seus pares adoptius. Llavors, Zeus se’l va emportar a Nisa perquè en tinguessin cura les nimfes, aquest cop en forma de cabrit. Així doncs, va poder créixer, entre les que avui en dia formen la constel·lació de les Híades, sa i estalvi.

          Al voltant de Dionís sempre hi sorgia la bogeria. Un cop adult, va descobrir la vinya i Hera el va fer embogir. Va divagar per Egipte i Síria, fins arribar a la llar de Ceres, que el va curar. Va anar fins a Tràcia on el rei Licurg el va intentar matar. Aleshores, Dionís li va provocar un atac de demència durant el qual es va tallar una cama a sí mateix i la resta d’extremitats al seu fill. Quan l’oracle va preveure que mentre Licurg seguís viu la ira de Dionís no cessaria, els súbdits del rei li van lligar les tres extremitats que li quedaven a uns cavalls que el van estirar fins a destrossar-lo.

          Dionís, com Heràcles i Teseu, va baixar ocasionalment al tàrtar a buscar la seva difunta mare. A canvi de ressuscitar-la, Hades li va demanar que li donés quelcom molt valuós. Li va donar la murtra, una de les seves plantes més estimades. Va ser llavors quan es va convertir en déu. I va ser com a déu que va recollir Ariadna de la illa de Naxos, on Teseu, fill d’Egeu, l’havia abandonat en tornar victoriós de Creta, on havia mort el temut Minotaure.

        

El  quadre                                                                                           

          És una escena ben peculiar. Com si d’una obra de teatre es tractés, l’espectador es troba apartant unes bardisses per trobar un grup de nou personatges, tres dels quals no són terrenals. Un d’ells és l’antic déu Bacus coronant un soldat embriagat. Actua així com a símbol de la salvació que troben els soldats dels terços en el vi.

          Darrere de Bacus, i davant nostre, hi trobem dos sàtirs amb corones bàquiques. Acostumats a la beguda, es miren l’escena amb curiositat. Un soldat que no s’aguanta, rep una corona com la seva de mans de la divinitat. Va vestit com un típic soldat de l’època, amb la corresponent daga subjecta per un cinturó de cuir, el qual li passa per la cintura i li travessa l’esquena obliquament, en dues parts. Coronant-lo trobem un bacus una mica gras, de pell albina i  de semblant distret. La seva única indumentària són dos llençols, un blanc i un roig, i una corona de fulles de parra, molt més esplendorosa que la resta.

         Tres soldats més madurs rodegen al primer. Unes cares cremades pel sol, que transmeten la pura picaresca de Quevedo, contrasten a la perfecció amb la clara fisonomia, de llavis rogencs, de Dionís. Els dos primers ens miren. El de l’esquerra simplement ens mostra l’experiència idíl·lica que està gaudint, tot aguantant un bol ple de vi. El segon ens ofereix una mirada molt insinuant, com de complicitat. Això sí, amb els ulls mig tancats del que va begut. Un tercer, d’edat més avançada,  ofereix a Bacus el que deu ser un got de vi -és d’un color que no recorda pas el vi-, amb un posat que n’espera la resposta. Una mica aïllat simbòlicament, un quart soldat es mira un vagabund que, saludant-lo amb el barret, li demana almoina. Si es mira atentament aquest fragment de l’escena, s’observarà que encara és visible un anterior esborrany de la cara del quart soldat, en el qual mirava endavant. Això deixava el rodamón en un pla marginal de l’escena, cosa que va fer que el pintor decidís obrir-li l’escena amb la mirada del soldat. Però és una cara de súplica, que es troba en la faceta fugissera d’aquell a qui la beguda ha tret la compassió. En definitiva, tota una obra de teatre en un mateix quadre.

          Dionís, amb el temps, es va organitzar un exèrcit. Anava en un carro, amb panteres en lloc de cavalls, adornat amb heures i fulles de parra. El seu seguici estava format per tot tipus de personatges mitològics, com els sàtirs. En una ocasió, va demanar a uns pirates que el portessin a la illa de Naxos. Aquests, sense saber amb qui tractaven, van acceptar i van posar rumb a Àsia per vendre’l com esclau. Quan el semidéu se’n adonà, va transformar els rems en serps, va omplir el vaixell d’heures i branques de parra i va fer sonar flautes invisibles. Els pirates, que no ho pogueren aguantar, es van tirar per la borda i Dionís els va convertir en dofins. Per això es diu que els dofins sempre intenten ajudar els supervivents dels naufragis: perquè són pirates penedits.

          L’estil és de línies continues, detalls marcats i fàcil de captar pels ulls. És possible que a més d’un l’atabali, més que res pel nombre de personatges, que quasi no deixa espai per respirar. A més, estan tots concentrats a la dreta del llenç, mentre que a l’esquerra sols hi ha dos sàtirs, i un dels dos desdibuixat i allunyat quant a profunditat. Això es deu a què va haver de ser tallat després de l’incendi de l’Alcázar, que va afectar precisament el costat dens.

          El quadre presenta dues errades més que fan que no arribi a la categoria d’obra mestra. El plat i la gerra del terra presenten un contorn ombrejat realment horrorós, i es troben en una situació amagada en la que no fan més que nosa. Això té una escassa importància, però el que podria ser l’altre gran defecte és el que anteriorment he citat com a curiositat, com el que transmet: una escena de teatre. Tenim un focus de llum que ens il·lumina els personatges d’una manera molt intensa, sota un cel fosc i un paisatge tenebrós. Aquesta poca concordança amb el fons elimina tota sensació de profunditat, tal com si fos un teló. Però tot i això, segueix essent l’obra de la mà d’un geni, només que amb certa falta d’experiència. Justament la intensitat d’aquesta mà inexperta fa que sigui un estil contundent, més que en qualsevol obra posterior. Aquest és el motiu que, d’entre la col.lecció de Velázquez, sigui el quadre predilecte de molta gent.

 

Context històric                                                                                     

          Popularment conegut com Los borrachos, el seu nom original era El triunfo de Baco. El canvi de nom es deu a la naturalesa informal del quadre, que fa pensar en l’etapa sevillana de Velázquez -fins als 23 anys- en la que pintava “bodegones”: pintures ambientades, en tavernes fosques, en les que el tema era la pura i verídica realitat de cada dia de l’estament més baix de la societat. Com diu Ortega y Gasset: “el bodegón es la trivialidad pintada”1.

          La data del quadre, com en la majoria, és incerta. Tots el situen entre 1624 i 1629, any en què figura un document que parla del quadre com a propietat de Felip IV, pel qual li pagà 100 ducats. Encara que no vingui al cas, s’ha de dir que Velázquez era molt “pesseter”. Els autors que creuen que el quadre data de 1624 es basen en la característica ja esmentada de la forma del “bodegón”.

          Però la majoria d’autors coincideixen en què la data del quadre ha d’estar lligada a l’arribada de Rubens a Madrid. Rubens, al llarg de la seva vida, va pintar una infinitat de quadres de caràcter mitològic. No seria d’estranyar que ell l’hagués induït a pintar-lo. A més, el Bacus és un personatge no massa estilitzat físicament, just com a Rubens li agradaven.

         M’agradaria fer una última teoria, potser ja dita per un altre, o demostrada com a impossible. Jo crec que Velázquez el podria haver pintat en arribar a Madrid. M’explico: Velázquez ja havia sentit abans històries sobre els mites grecs. Pacheco, seguidor de tot tipus de moviment artístic i cultural que es produís a Itàlia, s’havia encarregat de donar-li una bona cultura clàssica. No es pot dir, per tant, que abans no hagués pogut pintar aquest tipus de quadres per ignorància del tema. Això vol dir que alguna altra raó el mogué a pintar-los. Quina? L’entrada al museu més important d’Espanya: el palau de l’Alcàzar. En veure aquelles obres d’art, hauria volgut representar el contrast, l’enfrontament, entre el que havia pintat fins aleshores, “bodegones”, i el que va descobrir llavors, els pintors famosos. Pot ser que amb aquest contrast volgués mostrar el seu desacord amb el veia allà, com a burla o, simplement, com a curiositat. Però no puc fer afirmacions sobre el tema perquè sé massa poc sobre Velázquez, sobretot com a persona.

 

En relació al tema