Las Hilanderas

 

SL  MITE                                                                                                                                                                             

        Aracne era una jove donzella de Lídia, filla d’un tintorer. Era tal la bellesa dels seus tapissos que es va arribar a dir que era deixebla de la mateixa  Pal.las Atena, deessa de les arts i la cultura. Però no li agradava que se la comparés amb ningú, ja fos de naturalesa humana o divina. Per això va desafiar la divinitat olímpica a un duel de filadores.

        Abans de mostrar-se del tot, Atena es va presentar en forma de velleta. Va avisar Aracne dels riscos que podia tenir provocar un déu inmortal, però la jove impetuosa la va ignorar, convençuda de la seva destresa. Aleshores, Atena es va donar a conèixer i van començar a teixir. Atena va representar la taula amb els dotze déus olímpics, amb quatre escenes a les vores en les que hi figuraven quatre mites d’humans desgraciats. Aracne, per la seva banda, va representar el rapte d’Europa, essent aquest un gest ofensiu per Atena, filla del senyor del llam, Zeus. Atena, plena d’ira, va estripar el tapís i va abofetejar la jove. Aquesta, avergonyida, va marxar plorant i es va penjar, però Pa.las, en un arravatament de compassió, la va transformar abans que es morís. Així va néixer el que avui en dia, en honor a Aracne, denominem aranya.

 

El  quadre                                                                                                             

         Aparentment ens trobem davant d’un taller de l’època, basat, segurament, en el de Santa Isabel. En mirar-lo, una de les característiques que hi podem apreciar és el fet que ens molesta no trobar-hi un punt de suport, excepte, potser, en la filadora que aguanta els fils. Justament és això el que pretenia Velázquez: desdibuixar de tal manera el detall i l’escena que s’arribés a percebre el conjunt com autèntic protagonista.

         De rerafons es veu l’escena de carácter mitològic que dóna peu a aquestes línies. Després d’haver rebut la notícia de l’empat, Atena, que figura com la derrotada, aixeca la mà a Aracne per castigar-la. És possible que el feble raig de llum que surt de la mà de la deessa simbolitzi l’inici de la metamorfosi. Aquest fet es contradiria amb el mite, però tindria el seu fonament en els gravats de l’època. El tapís, que Aracne ha pintat és ni més ni menys que una obra de Tiziano: El rapte d’Europa. Juntament amb Aracne i la deessa apareixen tres donzelles, una de les quals mira cap a nosaltres, cosa que treu transcendència al moment. Alhora, trobem una viola encarada cap a l’escena, com si es tractés d’un quart espectador.

         Davant nostre i en contraposició a l’estètica burgesa de la imatge posterior, hi trobem cinc filadores, separades en tres grups. Les dues de la dreta treballen. La primera només ens mostra l’esquena, mentre que la segona sembla estar pendent d’alguna cosa que se’ns oculta. En una posició més endarrerida hi trobem una tercera jove que recull humilment llana del terra. Podríem pensar que la filadora que ens amaga el rostre está observant aquest moviment, però trencaríem la sensació de pau que emet el quadre, en ser la mirada una acció ocasional que deriva d’un pensament. I és que, entre aquestes tres, el pensament no hi fa acte de presència, dibuixant així el que és una escena rutinària, en la que les ments es troben aïllades de tot alló que les envolta.

         A l’altra costat, dues filadores, una jove i l’altra vella, es parlen amb la mirada. De fet, la diferència d’edat entre les dues no se’ns fa patent pel que la vista ens mostra, sinó per la sensació que transmet. Això es deu al fet que la vella porta un mocador que li rodeja les faccions i, sobretot, a l’expressió seriosa, pròpia de l’edat. Una expressió que no només denota experiència, sinó la presència d’una jerarquia en la que la més gran és la que mana. Però, vist des d’un altre punt de vista, ens trobem que és la cara d’una dona a qui l’edat ha tret l’alegria, que troba refugi en la càlida mirada de la jove filadora que es troba al seu costat.

         Cal observar el moviment giratori de la filosa com a detall. Velázquez aconsegueix presentar-nos per primer cop en la història un moviment purament ràpid. Ho acosegueix deixant que la imatge li arribi i sense tocar-la, sense valer-se de l’abstracció del concepte o, més ben dit, del moviment instantani. Dibuixa allò que veu, perquè, com va deduir al llarg de la seva vida i tal com Ortega y Gasset va assenyalar, la realitat es diferència del mite en que està inacabada. Només els homes savis estan preparats per deixar-se sorprendre per allò que els envolta.

        El quadre constitueix un conjunt en el que la llum entra obliquament per donar-nos sensació de profunditat i per irrompre en la penombra, il·luminant així, com si es tractés d’un interrogatori, Aracne. En la recerca del protagonisme, més d’un cop s’ha diferenciat aquesta llum com a figura central, igual que s’ha fet amb la filosa. Ara bé, si trobar l’eix d’on la pintura parteix ja és dificil, encara ho és molt més trobar-ne el significat. Quina va ser la intenció de Velázquez en pintar aquest quadre? Hi ha diverses teories que pretenen donar-hi resposta.

        Basant-se en la biblioteca de Velázquez, alguns experts n’han deduit el significat de l’obediència. Cinc noies davant, cinc noies darrere. Una mestra en tots dos llocs. A darrere el càstig per l’individualisme, a davant la tranquilitat  de la submissió. Simbòlicament, trobaríem la viola com a enllaç entre les dues escenes. El sentit que tindria la viola seria el de l’harmonia observant el càstig des de fora. L’harmonia no es troba darrera, mentre que si és al davant és gràcies a la obediència de les filadores.

         Una altra teoria, no tan enrevessada i amb bases més lògiques, partiria de la representació de El rapte d’Europa de Tiziano. Aquest cop, la visió subjectiva canvia, per mostrar-nos una Aracne víctima del seu atreviment artístic, cosa que ens fa menysprear el servilisme de les noies de davant. Seria la concepció que Velázquez, gran admirador de Tiziano, tenia sobre el pintor italià, veient-lo com una persona que es va atrevir a innovar. En aquest cas, la presència de l’instrument s’explicaria pel fet que, com és sabut, Tiziano pintava amb músics al seu voltant. En definitiva: tot un enigma.

La genialitat de les grans obres d’art no radica en l’execució brillant, sinó en l’al·legoria que representen. Velázquez, tres segles abans de l’arribada de l’art abstracte, en va crear el concepte.

 

Context històric                                                                                                   

          Com era costum en ell, Velázquez va pintar més d’una còpia del quadre. Fa pocs anys es va trobar l’inventari del funcionari don Pedro de Arce, datat el 1664, en el que hi figurava un quadre amb el nom de La fábula de Aracne, de Velázquez. Fins fa poc més de seixanta anys es creia que el quadre només pretenia representar el taller de Santa Isabel, però Ortega y Gasset, hàbilment, va deduir-ne el possible significat mitològic. Per això, en el seu llibre, ens parla de Las parcas, al.ludint al mite de les tres velles que es creia que en l’antiga Grècia donaven i la tallaven la vida, essent aquesta un fil delicat. Però aquest inventari ens va demostrar que es tractava del mite d’Aracne, narrat en el llibre sisè de les Metamorfosis d’Ovidi.

         Un altre tret a destacar és el tamany que figurava en el document. El quadre figurava amb unes dimensions desajustades a les del quadre vigent (uns 50 cm d’alt per uns 20 d’ample de menys). Això ens explica la diferència de colors que es veu per sobre el tapís, travessant el quadre, i en les cortines. L’augment de la tela que va fer Velázquez, personalment m’encanta. La visió del quadre, sense aquest canvi, seria molt més apretada.

        Vegi’s a continuació la forma original del quadre:

 

       Velázquez va pintar aquest quadre pels voltants de 1657. Això vol dir que és de la mateixa època que Las meninas. Ja es veu en totes dues obres la qualitat que ha arribat amb el pas del temps, sobretot, en la més que perfecta il·luminació d’aquesta última. Totes dues obres són l’exemple més clar que la trajectòria pictòrica de Velázquez va anar en augment fins al final de la seva vida.