Biografia

          Diego Rodriguez de Silva y Velázquez va néixer a Sevilla el 6 de juny de 1599. Fill del noble, d’origen portuguès, Juan Rodríguez de Silva i la sevillana Jerónima Velázquez, fou el primer de set germans. Ja de ben petit va mostrar característiques de nen prodigi. Cap al 1609, amb 10 anys acabats de fer, va ingressar al taller d’Herrera el viejo, d’on el seu pare el va treure degut al malhumor i a la contínua violència d’aquest. El 10 de decembre de 1610, a l’edat de 11 anys, Velázquez firmà el que seria el contracte més important de la seva vida. Segons aquest, havia de passar sis anys al taller de Francisco Pacheco, complint la clàusula de servir-lo “en todo lo que dixeredes e mandaredes que le sea onesto e posible de hacer”, mentre que, al seu torn, el mestre li havia d’ensenyar l’art “bien y cumplidamente, según e como vos lo sabeys, sin le encubrir de el cosa alguna”1.

         En aquells moments Pacheco era un home molt respectat, no tant com a pintor sinó com a escriptor, en una Sevilla que s’havia convertit en focus cultural degut a l’exclusivitat del comerç amb les amèriques. Vivia a l’Alameda, avinguda sevillana que fou refugi per a molts artistes del segle XVI, com Lope de Vega o Cervantes. Tot i no destacar com a pintor, si que ho feia com a persona. En paraules de Jeannine Baticle, “Pacheco era un auténtico pedagogo que exhortava a los jóvenes artistas a que dibujaran y compusieran con el mayor rigor posible”2. Pacheco era un home culte, amic de les tertúlies, seguidor del pensament humanista i admirador de Rafael.

Si Pacheco —de qui podem trobar vàries obres al Museé Goya de França, o al Museu de Barcelona— gaudeix avui en dia d’alguna fama, es deu principalment al renom que va adquirir com a mestre del jove Velázquez. Pacheco va ser un tutor exemplar, amb un deixeble modèlic. El mateix Pacheco manifestà que Velázquez, de jove, havia induit a un pagès a que posés per a ell en diverses actituds i postures, ja fos plorant, rient, i, sempre, sense evitar cap tipus de dificultat.

       El 14 de març de 1617 Velázquez va rebre la llicència de pintor, gràcies a la qual entrava al gremi de pintors sevillans. Un any després es casá amb la filla de Pacheco, Juana de Miranda, com era costum a l’època. D’aquest matrimoni en van néixer dues filles, Francisca i Ignacia. Aquest llaç contribuí a enfortir la relació entre Pacheco i Velázquez. L’antic mestre, que ara passava a ser el gendre del jove pintor, en vistes de què feia poc que un nou princep de la casa dels Ausburg havia ocupat el tron, va enviar-l a la capital de l’impèri per intentar aconseguir la vacant de pintor de la cort reial. Després d’un primer viatge fallit, en el qual el pintor sevillà pogué retratar el seu paisà Luís de Góngora, va ser cridat de nou gràcies a la influència de Pacheco sobre el capellà reial, don Juan de Fonseca.

         Velázquez va pintar al jove Felip IV, i fou tan gran l’impacte que li causà el seu retrat que el va nomenar pintor reial i va prometre no deixar-se retratar per ningú més. A partir d’aquest moment, i quan començava a descobrir el món, la vida de Velázquez fa un tomb cap a la monotonia quotidiana de palau, que el privarà de tota llibertat i que sols es veurà salvada pels seus dos viatges a Itàlia. Tot i així, sembla ser que estava molt unit a la família reial. En els seus retrats dels infants es veu perfectament la mà familiaritzada amb els rostres d’aquells que coneixia com si fossin fills. Igualment, és clarament visible que entre ell i Felip IV no hi havia una simple relació entre pintor i monarca, sinó una gran amistat, delimitada per dos caràcters molt diferents, però unida per la soledat en què es trobaven. Felip IV respectava tant Velázquez que es pot arribar a dir que depenia d’ell.

         En 1629 va arribar a Madrid Peter Paul Rubens. Aquest fou el primer cop que Velázquez es va trobar cara a cara amb un pintor de la seva magnificència. En aquells temps, Rubens era una gran personalitat, reconegut per tot Europa, no tan sols com a pintor de cossos opulents, sinó també com a diplomàtic i burgès. Es diu que era un burgès perquè, igual que Rembrandt, tenia una “fàbrica” de quadres que portaven la seva firma.

         Rubens acabava de sobrepassar els 50 anys i al contrari que el sevillà, era un home que havia vist molt de món. Com a principal pintor de cambra de la cort reial, Velázquez l’hagué d’acompanyar múltiples vegades a l’Escorial, on Rubens copiava quadres, tenint en compte que aquesta era l’única manera que certes obres d’art arrivessin als ulls de la resta d’Europa. Rubens, veient la trista situació de Velázquez a la cort i la seva necessitat d’adquirir més coneixements, degué influir en Felip IV perquè concedís al jove pintor un permís per anar a Itàlia, on ell havia après tant en la seva joventut.

         Així doncs, el 30 de juliol de 1629 Velázquez va abandonar Madrid, en companyia de Pacheco, amb l’intenció d’anar a Itàlia a perfeccionar el seu art i, també, amb certes intencions plolítiques a causa de la guerra dels Trenta anys. Al cap de tres semanes arrivà a Gènova, des d’on anà a Venècia fent una parada a Parma. A la ciutat dels canals, Velázquez es va delitar observant les pintures al fresc de Tintoretto, especialment El Paradís.

         Tot seguit es va desplaçar a Roma, fent escala a Ferrara. Velázquez va romandre un any a Roma, gràcies a la protecció del Vaticà, que calmava l’ànsia de retorn que palpitava en la cort espanyola. El fet d’hospedar-se  al Vaticà li va permetre fer un estudi detingut del Judici final de Miquel Angel a la capella Sixtina i de les obres de Rafael. Però, el seu feble esperit religiós i la seva necessitat d’estar sol el van portar a sol.licitar un allotjament fora de l’Estat Pontifici. Així doncs, després d’un any i mig a Itàlia, el gener de 1631 don Diego tornà a Madrid, on Felip IV li va concedir un taller a palau en el qual tenia una cadira reservada per anar a veure-l a diari. Va començar així una dècada de grans obres mestres.

         Després de tornar d’Itàlia ben poques coses destaquen en la seva vida. Pel que fa a la seva vida a palau, procurava acumular càrrecs per assegurar una bona situació econòmica per als seus. Justament, la situció econòmica d’Espanya en aquells moments era considerablement greu, i ell havia de ser previsor. D’altra banda, i en allò que es refereix a Velázquez com a cap de família, va dur a l’altar la seva filla gran, Francisca, que contragué matrimoni amb el seu deixeble Juan Bautista Martínez del Mazo. Aquests el van fer avi en 1636, amb una nena que va rebre el nom d’Inés. També durant aquesta època, i amb motiu de la inaguració del palau d’estiu del Buen Retiro, es dedicà a pintar quadres per vestir-ne les sales, un dels quals fou la famosa Rendición de Breda,  més popularment anomenada Las lanzas. Però d’aquesta època, la pintura que més destaca en el repertori de Velázquez són els retrats equins dels membres de palau, que solia ambientar en paisatges campestres.

         El temps passava i Velázquez arriba als 40 anys. S’inicia per a la cort espanyola una dècada plena de desgràcies. El 17 de gener de 1643, el pintor jurava el càrrec d’ajuda de cambra del rey davant el comte-duc d’Olivares. Onze dies més tard el comte-duc era cessat del seu càrrec degut als conflictes amb França, que no s’acabaven mai. Això afavorí que la relació entre Felip IV  i Velázquez esdevingués més estreta, en no haver-hi intermediaris. En 1644, el rey va marxar cap al front de la guerra contra França, més concretament al setge de Lleida, amb un seguici de 500 persones, entre les quals es trobava Velázquez. Durant la tornada victoriosa cap a la capital, Felip va rebre la notícia que Isabel de Borbó, que estava ocupant el càrrec de regent durant la seva absència, havia mort. Aquell dia Felip va escriure:  “He perdido en un dia una esposa, una amiga, un apoyo y un consuelo”3. Tot i que se sap que el rei Felip tenia multitud d’amants, sembla que sentia un gran amor per la seva primera esposa. En motiu d’aquesta mort, Velázquez va pintar un dels seus últims quadres de caràcter religiós: La coronación de la virgen.

         El 27 de novembre d’aquell mateix any, Francisco Pacheco va morir a Sevilla, a l’edat de 80 anys. Però la més tràgica de les morts no arrivà fins el 1645, quan l’infant Baltasar Carlos viatjà fins a Saragossa per rebre el jurament de fidelitat del poble aragonès, ja malalt. Va morir el 9 d’octubre de 1645, vuit dies abans de fer els 17 anys. Dels set fills que Felip havia tingut, Baltasar era el sisè que enterrava. Es per això que el rei va escriure: “Consoladamente, para que en medio de tantos sufrimientos el Señor consienta socorrerme; he ofrecido este terrible golpe, que me traspasa el corazón, a Dios y estoy en el estado de no saber ya si sueño o si velo”4

         A finals d’aquesta dècada Velázquez va deixar de banda la seva feina com a retratista per dedicar-se plenament a l’ofici d’arquitecte i decorador, que li agradava més. En 1648 havia mort l’arquitecte en cap de Palau. Velázquez veié llavors l’oportunitat de tornar a Itàlia, amb el pretext d’anar a buscar còpies i originals per enriquir la decoració de l’Alcázar. A finals de 1648 va emprendre el viatge, juntament amb el duc de Maqueda y Nájera, majordom reial que tenia l’ordre de portar la reina Margarita, que s’acabava de casar amb Felip IV.

         El 21 d’abril de 1649, al cap de gairebé 20 anys, Velázquez tornava a Venècia, ara ja preparat per fer que el seu nom ressonés per tot l’estat. Va adquirir sis escenes de l’antic testament de Tintoretto i Veronese —els    historiadors remarquen la importància que va tenir Velázquez no sols com a pintor sinò també com a importador d’art. Al cap de sis setmanes es desplaçà a Roma, fent escala a Nàpols. Voltava per tots els palaus de la península itàlica buscant originals i còpies i, tot i que al papat li desagradava l’exportació d’obres d’art italianes, sempre es sortia amb la seva. El gener de 1650 l’acadèmia de pintors de san Lucas l’acceptà com a membre, i un mes més tard ho va ser com a germà a la “Congregazione dei virtuosi del Pantheon”, comfraternitat d’artistes amb la protecció del papat. Va ser en l’exposició anual d’aquesta confraternitat, que es celebrava el mes de març, on Velázquez va sorprendre tothom amb el seu quadre Juan de Pareja. Segons Palomino, biògraf de Velázquez, el quadre va obtenir “tan universal aplauso en dicho sitio, que a voto de todos los pintores de diferentes naciones, todo lo demás parecía pintura, peró éste solo verdad”4.

          Amb motiu del jubileu papal, que té lloc cada 25 anys, el papa Inocenci X, coneixedor de la fama de Velázquez, li va encarregar un retrat que ha passat a la història com un dels més autèntics fet mai a un papa, i que, segons sembla, li va fer exclamar: “troppo vero” (massa autèntic, massa real). L’èxit d’aquest quadre va fer que tota la cort papal volgués ser retratada per l’artista, quan Felip IV ja tornava a reclamar-ne la presència des d’Espanya. Però, en passar a ser el pintor de cambra del Vaticà, Velázquez va poder perllongar la seva estada a Itàlia, tot i tenir ordres terminants des d’Espanya a finals de 1650.

         En 1651, finalment, Velázquez va tornar a Madrid carregat de moltes de les obres d’art que avui en dia es poden contemplar al museu del Prado. Avui en dia se sap, gràcies a documents de l’època, que Velázquez va tenir una amant durant la seva estada a Roma, i que aquesta va donar a llum un fill que ell mai arribaria a veure. Tot i amb això, el pintor sevillà va mantenir al fill des d’Espanya, fins al dia de la seva mort.

         L’última dècada de la vida de Velázquez va ser un triomf continuat. En 1652, en contra de l’opinió dels nobles de la cort, és nomenat aposentador reial. Amb aquest càrrec tenia l’obligació de tenir cura de l’aprovisionament de palau, programar els viatges i escollir la decoració, així com la posició dels mobles i dels llocs que Felip IV visitava. Quatre anys més tard va pintar l’obra mestra: Las meninas. En el quadre s’hi pot veure una escena quotidiana de palau, on la infanta Margarita, nascuda durant el segon viatge del pintor, es troba envoltada rodejada per dues “meninas”. En veritat, el nom original era La família de Felipe IV, però, amb motiu del casament de la infanta Maria Teresa, Velázquez la va esborrar, posant-se ell mateix en el seu lloc amb la creu de Santiago al pit. Això va fer, entre altres coses, que el quadre perdés la raó de ser del primer nom.

           Com he dit al principi, Velázquez era fill de noble, un descendent d’un famós rei portuguès. Va lluitar tota la seva vida per aconseguir el títol que desitjava tant i que creia que li pertocava. Ja en el viatge a Itàlia va moure fils per aconseguir-ho, però na va ser fins a 1658 que el va reclamar davant el monarca. Va presentar 148 signatures, recollides pels voltants de Portugal i Sevilla, que testificaven el seu origen -encara que la majoria d’aquestes eren d’altres pintors amics d’ell- i afirmaven que el pintor mai havia venut obres, des d’el punt de vista de la venda de taller. Davant l’oposició del consell de l’Ordre de Santiago, Felip IV va haver de denegar la petició. Va ser la Santa Seu la que va intervenir definitivament a favor del pintor, fent així que el rei es decantés a favor del seu amic. El 28 de novembre de 1659, Velázquez va rebre el títol de cavaller de l’Ordre de Santiago, títol reservat a la més alta noblesa ibèrica. Però aquest títol tan anhelat no li va durar més d’un any. Un cop mort, i en al.lusió a aquesta victòria, un dels seus deixebles, Juan de Alfaro, va escriure : “Que imagen más conmovedora de una muerte inesperada que priva cruelmente al maestro de las alegrías de su triunfo cuando apenas acababa de probarlo!”6.

         El juny de 1660, Felip IV va encarregar a Velázquez l’organització del proper viatge a l’illa del Faisans, situada al riu Bidasoa, que separa Espanya de França. Luís de Haro, successor d’Olivares, havia aconseguit firmar la pau amb França, acabant així la guerra dels Trenta anys. En la petita illa es celebrava la boda de la infanta Maria Teresa amb Lluís XIV, el famós rei absolutista.  En els relats dels tres dies de ceremonia, els narradors de l’època destacaven la impressió que Velázquez va causar entre l’aristocràcia. Aquest cop s’havia decorat a si mateix com la millor de les seves obres d’art. Va ser l’emocionant punt culminant de tota una vida d’esforç per recuperar una identitat perduda. Al final, Velázquez va tenir la seva recompensa.

         En tornar a Madrid, el 7 d’agost de 1660, Diego Rodríguez de Silva y Velázquez va rebre la mort a la seva cambra de l’Alcázar. Una setmana després, a la mateixa habitació, la seva esposa, Juana de Miranda, el va acompanyar. Suposadament, el motiu va ser una malaltia epidèmica que el pintor degué contraure a les ribes del riu navarrès. Es diu que en la seva agonia el rei el va anar a despedir en persona, sense témer per la seva salut. Velázquez va ser sepultat a l’església de San Juan Bautista, amb el seu hàbit, espasa, barret i botes. Enmig de nobles i ajudants de camara, es va situar el cos sobre la tomba, entre dotze torxes de plata. En l’epitafi es podien llegir les paraules d’Alfaro:

7