Pàgines WEB multimèdia dissenyades per Pere-Enric Barreda,
cronista oficial de la Vila de Benassal

Les pintures rupestres, Patrimoni de la Humanitat

El 2 de desembre del 1998 la Unesco ha declarat les pintures rupestres mediterrànies patrimoni de la humanitat. Axí respon a la demanda feta pel Consell de l'Art Rupestre Mediterrani, integrat per set comunitats autònomes (Catalunya, València, l'Aragó, Castella-la Manxa, Andalusia i Múrcia) a favor de l'art "llevantí".
En la sol·licitud ara aprovada s'afirma que es tracta d'una manifestació cultural única de la societat prehistòrica que habità les principals serres i paisatges muntanyoses de l'arc mediterrani. Es tracta a més d'una obra mestra, conservada en el mateix suport original i sense alteracions posteriors fins als nostres dies.
També és un art a l'aire lliure, situat en coves, abrigs i talls de roca, de poca profunditat i on la llum del sol -i també les inclemències dels elements- penetren sense dificultat. I tot en mig d'un paisatge natural sovint intacte per l'orografia. Això dificulta la seva visita, però al mateix temps en facilita la conservació, així com la del medi ambient proper.
Igualment s'afirma en la sol·licitud que cal potenciar l'estudi, la conservació i la valoració del mateix, més encara vist que és declarat Bé d'Interès Cultural per la llei del Patrimonio Històric Espanyol de 1985.

L'art rupestre

Es data entre 6.000 i 4.000 anys abans de Crist, després del Paleolític, però en algunes zones pot començar el 8000 aC. Es caracteritza per un gran dinamisme i la presència d'animals i persones. La fauna representada es correspon amb espècies actuals: cèrvids, càprids, bòvids, que apareixen sols o en ramats. Però és la figura humana la que pren un paper principal i sempre domina en escenes amb animals: la caça, les danses, les lluites, les tasques agrícoles, de domesticació d'animals, de recol·lecció de fruites i de mel, d'execucions... També hi ha escenes domèstiques i ritus funeraris.

Els experts valoren el simbolisme i la quotidianeïtat de les escenes que descriuen, que les converteixen en un dels escasos testimonis artístico-documentals de la realitat socio-econòmica de la prehistòria europea.

En total hi ha uns vuit-cents jaciments, entre Andalusia oriental i Catalunya, dels quals quasi la meitat (320 conjunts, en 64 municipis) es troben en el Regne de València, en especial els de la Valltorta i la Gasulla, al Maestrat, que abracen més de trenta conjunts d'art rupestre i nombrosos jaciments arqueològics associats, sobre 22 quilòmetres quadrats de superfícvie i set termes municipals (Ares, Benassal, Albocàsser, Catí, Morella, Tírig i les Coves de Vinromà).

Aquests jaciments contenen un total d'unes set mil figures ja descobertes, però els arqueòlegs calculen que podrien arribar al doble. En concret és un equip investigador del CSIC, en el Departament de Prehistòria (Centro de Estudios Históricos), dirigit pel Dr. Juan Manuel Vicent García, el que s'encarrega des de 1993 de la digitalització de diferents col·leccions de fotografies de figures rupestres (AAR: Archivo de Arte Rupestre) i de la formació d'un banc de imatges i bases de dades informatives. Entre totes elles la més important és el Corpus de Arte Rupestre Levantino. Totes aquestes sèries foren realitzades la dècada de 1970 pel Dr. Almagro Bosch.

El futur immediat

Després de la declaració, el Consell vol aconseguir ara recursos per a la creació de parcs amb art rupestre en cada comunitat. Aquests parcs haurien de conservar aquest tresor de la cultura universal i també l'entorn, sempre amb la realització de les obres necessàries per facilitar la visita. Amb ells es vol fomentar el turisme cultural de l'interior, i també que no tornin a produir-se deterioraments ni expolis com els que han passat diverses ocasions.

Es en aquest punt on el parc natural de la Valltorta i la Gasulla -ara en fase de remodelació- serveix d'exemple doble, car és un dels pocs museus d'art rupestre "in situ", on es poden visitar les pintures, que tenen la conservació perfectament garantida, i a més les figures, com les de la cova dels Cavalls o la Remígia, tenen una gran qualitat.

De moment, és construït un centre d'acollida en el Museu de Tírig. Fou un veí d'aquest poble, Albert Puig Roda, qui el 1917 descobrí les primeres pintures, que d'immediat investigaren Obermaier i el pintor Porcar. Una excursió contemporània fou magistralment descrita per Carles Salvador. I molt poc després, el 1934, els mateixos investigadors descobriren i divulgaren les pintures del barranc de la Gasulla, a Ares. Posteriorment s'unirien al conjunt les pintures de Benassal i de Morella.

Les administracions responsables de la custòdia d'aquest patrimoni volen protegir, conservar i difondre un llegat artístic de fa més de cinc mil anys. El Conseller de Cultura de la Generalitat Valenciana ha dit que "la Valltorta ha d'ésser referent de tots els estudis que es realitzen sobre l'art rupestre llevantí", i vol seguir endavant amb els treballs, ja iniciats, de l'Institut d'Art Rupestre, que ha de mantenir l'observació, investigació i divulgació dels estudis sobre dit art.

El Consell de l'Art Rupestre també ultima la publicació d'un corpus documental d'unes tres mil pàgines, que uneix text i fotografies, sobre aquest art rupestre. Edicions com aquesta contribuiran a divulgar encara més un art ja conegut, encara que d'una forma parcial.

Més informació en les següents pàgines Web:

Les coves del barranc de la Valltorta

Carles Salvador

Aquestes coves o, millor dit, refugis, tenen una cosa notable: pintures rupestres. I un encant excursionista: que estan disperses entre els termes municipals d'Albocàcer, Tírig i Coves de Vinromà.

De les meues diverses excursions als tals refugis ne recorde una que la vaig dirigir tan malament que ha estat per a mi la més plena de totes. Entrarem a la Valltorta deixant l'auto a la carretera.

Primerament férem observar als acompanyants les coves dels Civils, de facilíssim accés, encara que algú inicià les protestes per les dificultats del mal peany. Jo portava un plànol de la Valltorta i, amb ell a la mà, vaig decidir portar els excursionistes companys barranc avall. Deixàrem a mà dreta el túnel investigat per l'Institut d'Estudis Catalans i a mà esquerra les coves dels Tolls i del Rull i poc després de passar la confluència (¡quin paisatge més brau!) del barranc de la Rabosa veiérem a la nostra esquerra la Cova dels Cavalls.

Sí, bé: aquí estava la célebre cova. Però nosaltres érem asseguts damunt les pedres .....osses de la barrancada, i el refugi, davant nostre, a una altura de més de sis? metres. La roca, cantelluda, és gairebé una paret. O escalàvem el flanc com si fós una murada, o havíem de donar una volta llarguíssima a la muntanya o bé havíem de renunciar a la contemplació de les pintures rupestres.

Calia decidir, i decidírem per l'emoció. Un capellanet s'arromangà les sotanes, un comerciant s'abotonà el pitral lluent de suor, un mestre d'escola prengué l'avançada palpant les puntes de roca sobresortints, un xofer es posà la gorra de costat i digué dos mots d'alegria i jo, mentalment, vaig despedir-me de la família com si haguera pres l'extrema unció. ¡Amunt! Quan vaig poder alçar els ulls per esguardar els companys, trobí que cadascú pujava per on podia. El capellanet ja tenia els pantalons estripats i jo les mans que xorraven sang. Vaig riure, malgrat el dolor, i el peu que me sostenia esbarà. Baixí vertical una passos i, com que les mans buscaven les herbes d'un clevill, vinclejà el meu cos. Una altra roca me va sostindre. El ventre havia xocat i quedí balancejant sobre l'abim, obertes les cames, els braços en creu, procurant l'equilibri i els ulls plens de llàgrimes pel dolor del colp. No sé d'on vaig treure un somrís, potser del més pregon de la meua por, i els ànims per a seguir l'ascensió. Quan, dins del refugi, ens reunírem els amics cara al sol de les quatre de la vesprada, damunt de la lluenta roca, lluïssa esmolada per l'aigua, el vent i les potes de les cabres, tots ens miravem per si algú faltava. Ens dedicàrem a descansar i a treure de les mans i dels peus les punxes que les argilagues, els ariçons, els esbarzers i ela panicals ens havien regalat a l'agafar-nos a elles.

Els ulls pogueren contemplar, una vegada més, l'habilitat d'aquells homes que pintaven escenes de cacera al pany brunyit de les roques. ¡Meravella de l'estilització! ¡Primitivisme! ¡Humaníssima pintura, sense gens d'art!

No teníem temps per a visitar les altres coves de la Valltorta. Si l'entrada havia estat dificultosa, la sortida de la dels Cavalls no és mai planera. La cova està en un cingle, el qual és desapegat de la muntanya i avança cap al barranc. Darrere del cingle hi ha un estret que és l'accés més fàcil, per no dir altre?. Per a passar de la cova a l'estret, tot caigut de rocam, hi ha un pas únic, lluent i relliscós com un vidre. Un de nosaltres calçava sabates -¡Déu li guardà la vida més que a mi en la pujada!-. Estava entusiasmat. Ens havia fet unes fotos i era el més decidit de tots. Ell ja coneixia els Pirineus calcigats en nombroses excursions, però aquest Maestrat el trobava, també, imponent. Però aquell dia el trobà desprevingut i m'acompanya calçant sabates de passeig ciutadà.

Ell rompé la marxa, assabentat de l'única eixida, i perillosa, de la cova. El portí fins la punta del cingle. Calia agafar-se a la paret i no mirar al fons del barranc, que produix vertígen... ¡Bah! Ho feu tot al revés, portat del seu goig encomanable. Desaparegué al girar l'aresta del cingle. Ja tenia jo el cor encongit quan vaig oir que els claus de les sabates lliscaven en l'estreta lluïssa...

-¡Ai! -exclamí.

-¿Què? -me digueren els amics que tenia a l'esquena.

-¡¡Se n'ha anat a baix!!.

Ens guardàrem el respir per a un altre moment, menys emocionant...

Esperàvem, tots, el soroll del seu cos esclafant-se en les roques o en el fons de la barrancada...

-Vinga, home, que teniu por? -digué el desaparegut des de l'estret. Ens posàrem l'horror a les butxaques i anarem passant de la cova a l'estret del darrere. El nostre amic ja encenia un cigarret tot tranquil.