Benassal: Francisquet Bort Lecha, centenari

Pàgines WEB multimèdia dissenyades per Pere-Enric Barreda,
cronista oficial de la Vila de Benassal

Un benassalenc centenari: Francisquet Bort Lecha

Va nàixer el 14 de desembre de 1905

El proper diumenge a Benassal es celebrarà la commemoració del centenari del naixement de Francisquet Bort, que precisament avui -14 de desembre- compleix els cent anys. Per al que subscriu, és tot un privilegi poder parlar amb ell cada estiu quasi diàriament, per l’atenció, amabilitat i disposició que sempre ha demostrat des de la primera conversació que vam tindre ara fa quinze anys. A ell li devem tot tipus de detalls precisos i exactes sobre la vida local dels darrers noranta anys. Resumir en poques línies una vida tan activa com la seua és difícil, però ha estat possible fer la síntesi que segueix.

Va nàixer a Benassal el 1905, fill de Francesc i Generosa, ell de Vilanova d’Alcolea, que va vindre a Benassal a aprendre l’ofici d’espardenyer i després de casar-se es va quedar, però treballant sobre tot de llaurador. Era el mitjà de tres germans, entre Josep i Gerard, i van viure a diverses cases llogades fins comprar-ne una a la Mola. Anà a escola entre els 6 i 11 anys amb Manuel Ajado, i va vore la partició de l’aula i d’alumnes en arribar Carles Salvador, anant a la classe amb entrada pel Perxe de la Mola. Després de fer el servei a Lleida, va tornar a Benassal, on va casar el 1932 amb Carme Mestre. D’este matrimoni han naixcut quatre filles, Conxa (casada amb Miquel Monferrer), Carme (casada amb Josep Miralles), Pepita (casada amb Josep-Ramon Usó) i Paquita (casada amb Àngel Tena), de les que té 9 néts i 6 besnéts. Després de la mort de la dona el 1956, ha seguit vivint a Benassal fins fa poc, quan va començar a passar els hiverns a Vila-Real amb la filla menor Paquita i les altres germanes.

Sobre la seua professió de mestre obrer, recorda que començà a treballar als 14 anys com a manobrer a les obres del Xalet Victòria, que duraren prou temps. Allí li ensenyà l’ofici Julià Claramonte, i per la seua facilitat d’aprenentatge va començar a exercir de mestre obrer després de passar any i mig a França. Confessa que només tenia una forma de treballar: fins que no acabava una obra no es comprometia amb una altra. Quan li explicaven els amos què volien, ell es feia un croquis amb llapis i paper, comptava despeses de material i jornals, i donava el pressupost. No recorda que ningú li’l refusara, car tots quedaven contents, ni que li faltara mai treball, encara que podria dir alguns que després no volien pagar el que els tocava.

Abans de la guerra participà a la major part d’obres fetes eixos anys a la Font d’en Segures: els arcs dels safareigs i corral, el mur i escales de la terrassa de l’Hotel, la cisterna i jardins del menjador de l’Hotel, el xalet Bellaterra, les casetes de Roig al carrer de Baix, el frontó de l’Hotel, etc. També va treballar al poble en obres com la canal voltant les teulades de l’església o del Col·legi de les Monges, l’obra del bar del Centre Republicà a la Plaça d’en Balasc, o la cisterna del xalet de Jesús Pascual. Són els anys també de la seua participació com a bombo a la Banda de Benassal, i dels quals guarda el record de l’estreta amistat amb Perfecto Artola, sobre tot l’any 1944 en què dirigí la Banda de Benassal.

L’any 1936 va vore en directe -i descriu al detall- les operacions de destrucció de l’església i de la capella de la Font a mans dels anarquistes, començades un cop tret injustament de l’alcaldia n’Enric Miralles, que s’oposava. Ja des d’abans era contra els revolucionaris per les seues creences religioses i la seua ideologia propera a la Dreta Regional. El maig de 1938, poc abans de la presa de Benassal, van mobilitzar la seua quinta del 1926 i la del 1925, i després d’ésser a diversos llocs de reraguarda va anar a parar finalment a prop de Còrdova, on només el van portar al front es va passar als rebels. Després d’un llarg viatge per Valladolid i Saragossa va tornar a Benassal, i va comprovar que el gremi de la construcció tindria molt de treball per refer un poble mig destrossat pels bombardeigs.

A més d’edificar sa casa sobre les restes del Trinquet al carrer dels Plans (dedicat al metge Monferrer), i les d’altres particulars, va participar a dues obres públiques d’importància: la reconstrucció de la teulada de l’ermita de Sant Cristòfol, de la qual només quedaven els arcs, i l’edificació a les Serrades de Dalt de les Casetes de l’obra benèfico-social del filàntrop Joaquim Ballester de Gandia. Aquí començà una amistat que ha perdurat després de la seua mort, car aviat li dedicaren la Plaça de la Canaleta, i en el seu procés de beatificació avui en dia n’és un testimoni principal.

La dècada de 1950 participà activament a la vida pública local, car entrà de regidor amb l’alcalde Abili Machí per ser el candidat més votat (572 paperetes). A més, després de traure’l, va ser segon alcalde cinc anys, tant amb Tomàs Fabregat Monterde (el telegrafista) com amb Tomàs Fabregat Fabregat. Formà part de la comissió permanent, i s’encarregà en especial de la Font d’en Segures. Així va ser l’encarregat de fer els solaments de l’actual capella de Sant Libori, i també els de la nova Planta Envasadora (que ha durat fins al seu enderrocament el passat novembre). Al poble també va obrar la casa de Bellés, retirada més de dos metres en eixamplar el Carrer Major, les capelletes del Calvari (amb teules blaves aprofitades de la mitja taronja) i la granja de gallines d’Antoni Alcàcer.

Els anys seixanta va treballar molt a Vilar de Canes, i a Culla s’atreví amb una casa antiga que ningú no podia apanyar. Així va seguir fent obres fins a la seua jubilació el 1970, però ens confessa que, en veritat, no s’ha jubilat mai, perquè segueix fent algunes coses “per no perdre el costum”. Eixos anys, entre altres coses rellevants, va dirigir la reforma de l’exterior de la casa de la Senyora Elisa al Pati, o la instal·lació de la Sagrada Cena de ferro de l’escultor José Gonzalvo.

Els últims anys s’han succeït els reconeixements dels seus conveïns, sobre tot el multitudinari homenatge que l’any 2002 va fer la Banda de Música “Font d’en Segures” al Pati a una nombrosa colla de músics veterans. També el va reconèixer el “Grup de Recuperació de la Memòria del Segle XX” després de fer-li Emili Ferrando una entrevista el 2002. Tanquem estes línies amb el desig que puga celebrar molts més aniversaris entre la seua família i conveïns.

Publicat al Programa de Festes de Benassal de 2005 i al Levante de Castelló de 14 de desembre de 2005.