---

Pàgines WEB multimèdia dissenyades per Pere-Enric Barreda, cronista oficial de la Vila de Benassal

---

Carles Salvador a Benassal

El 1993 va ésser l'Any Carles Salvador, per complir-se el centenari del seu naixement. Un article preparat llavors remarcava la importància que la seua estada a Benassal té en la seva vida i obra, atenent sobre tot a algunes informacions fins llavors inèdites. Ja va afirmar Vicent Andrés Estellés que l'estada a Benassal li va permetre fer-se "de poble": la tasca docent, el matrimoni, la paternitat, la vida quotidiana... li permeten copsar la realitat -la gent i el seu parlar- des del seu nivell més elemental. I des d'aquest afermament dels arrels pot elaborar, en un període que tot just arriba als vint anys, la part fonamental de la seva obra, i posar els fonaments de la restant.

---

Segons els que el van conèixer, tenia la tipologia dels homes del Maestrat -descenia de Vistabella-, amb cos d'aparença feble, però amb una gran energia i força d'ànima, treballador, sornut i, amb la terminologia local, "valent i curiós". Naix i estudia a València, però després de rebre el nomenament de mestre en propietat de Benassal, s'hi transllada -l'any 1916- amb els seus pares, Ramon i Maria (ell hi moriria el 1931). Dos anys després es casa amb Sofia Monferrer, i aquest matrimoni el situa en el cor d'una família molt tradicional: els pares de l'esposa, Ambròs i Antònia, van voler que el matrimoni no se n'anés del poble mentre ells visqueren, i així va ésser, de manera que els dos fills, Carles i Sofia, nasqueren a Benassal, i Sofia, després d'uns anys a Benimaclet, hi tornà amb la seua mare (que morí el 1975) i hi casà amb Enric Monferrer.

   

Aquestes circumstàncies familiars les té el poeta molt presents quan, en el motiu de Cant i encant de Benassal, amb gran lirisme, afirma: "De tu, oh Benassal, han naixcut el fill i la filla meus. Jo, en canvi, t'he donat la còrpora del meu pare. A tu, doncs, Sofia, esposa meua, que has fet possible aquest transvasament vital, et dedique aquest Encant que és un Cant a la teua terra nadiua."

El seu treball li permet entrar a Benassal en contacte amb un sistema educatiu absurd: l'ensenyament dels infants en una llengua diferent de la materna, com assenyala Ernest Martínez Ferrando. En aquest moment Carles, segons Vicent Simbor, ja estava convençut per les idees valencianistes progressistes de València Nova (front a l'immobilisme de Lo Rat Penat), i així aparegué la seua reivindicació idiomàtica en l'àmbit docent, que el portaria a fundar l'Associació Protectora de l'Ensenyança Valenciana, a participar en cursos d'estiu, a pronunciar conferències i publicar diversos assaigs sobre el tema -ja l'any 1920-.

Precisament hi ha un intent avui en dia de fer de menys la seva tasca docent a Benassal amb l'afirmació que descuidava l'ensenyament per dedicar-se a les altres tasques. Res més fals: l'eficaç tasca docent del mestre provocava intranquil·litat al cacic, que li arribà a dir en públic que ensenyava massa. Evidentment, la formació de persones lliures i autònomes era el principi de la fi del fenòmen caciquil, i el principal interessat en la seva conservació -i els seus serfs- s'oposaria ferotgement. I a més les altres tasques eren pràcticament desconegudes per la immensa majoria del veïnat, com a mínim aquells anys anteriors a la guerra.

La integració en la vida benassalenca el fa, com podem veure, un veí més, i el contacte amb la gent li permetrà marcar diferències amb la seua ciutat natal de València. El contrast entre la ciutat castellanitzada i el poble fidel a la llengua i els costums nacionals el farà meditar també sobre la qüestió valenciana, en especial pel caràcter turístic de la vila, amb el balneari de la Font d'en Segures, on acudia en aquells moments la classe mitja-alta de València i Castelló de la Plana. Alguns d'aquests turistes, i també d'altres amistats de la literatura i el valencianisme, li obriren les portes de diverses publicacions, sobre tot de la premsa.

   

La fidelitat del poble envers la llengua influí també en la seua recerca folklòrica i històrica, amb la recollida de textos i tradicions populars, i també dels mots, tasca que ja s'evidencia l'any 1920 a les pàgines del butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura. Amb els anys, es convertiria en el principal estudiós de les festes populars benassalenques, així com organitzador entusiasta més d'una vegada, en especial en l'Entrada de la Tea i les desfilades de Festes d'Agost.

També hi desenvolupà una gran tasca cultural, en tots els seus camps. Des de reunir-se amb els joves més inquiets per a fer teatre valencià, seguint les bases que la colla dels "pantalones" havia fet la dècada de 1890, fins a organitzar l'any 1931 una Exposició d'Art, un museu posat al servei del turista, on apareixien els principals documents històrics locals junt a l'art antic i popular, així com llenços de Teresa Pascual i aquarel·les de Puig Roda... Fou el principal propagandista de la Font d'en Segures i del turisme, tant des de les pàgines de la premsa i d´algunes revistes com Valencia Atracción, com amb el text del fullet turístic que es publicà l'any 1932 (sense el seu nom), i que encara no ha estat superat per la pastosa publicitat actual. També hi va organitzar concursos poètics i activitats tendents a que fins i tot l'estiueig tingués una diversió literària.

A més de les tertúlies amb els estiuejants de la Font d'en Segures, també en mantenia amb els lletrats locals, com el mestre Josep-Francesc Boix, alguna vegada el periodista Alard Prats, i també mossèn Joaquim Garcia Girona (autor de Seidia) i mossèn Ferrer Cadroi, i més tard amb Manuel Llorens, "el Mestre de les Llometes", sempre sobre temes de valencianisme i de llengua i literatura. Cal recordar que els treballs de lexicografia de Garcia Girona, continuats per Salvador, han estat qualificats per Francesc Ferrer Pastor com "la més gran contribució de lèxic dialectal al corpus de l'idioma", i que l'any 1918 mossèn Antoni Alcover en persona visità Benassal per a la tasca de redacció del seu Diccionari, en el que col·laboraren tant Carles com Mossèn Joaquim.

   

El fet d'anar a viure a Benassal i aïllar-se personalment de l'ambient literari de València no fa que disminuesca la seva producció escrita, sinó tot el contrari. En el recolliment del poble té temps per a llegir i posar-se al dia en literatura -sense deixar de fer ressenyes bibliogràfiques-; per a recollir els mots i les construccions més pures de la llengua que ja s'havien perdut a València -base de la seua tasca gramatical-; per a meditar sobre la didàctica a l'escola i posar en pràctica les noves tendències; per a tractar, en resum, tots els camps literaris (poesia, novel·la, teatre, contes, assaigs i articles,...). En certa manera, ens recorda la tasca dels primers escriptors de la literatura llatina, com Livi Andronic o Nevi, que abraçaven tots els gèneres sense especialitzar-se, degut al desig de crear una literatura nacional. Carles Salvador és a Benassal, per tant, un gran creador de literatura, en tots els seus camps, per la necessitat que, situat en el particular context del País Valencià entre 1920 i 1950, en sentia.

Però després, amb el pas del anys, aquella residència, que al principi li havia aportat tantes coneixences i avantatges, esdevé un inconvenient molt gran. Primer, per la llunyania de València, que havia passat a ésser el centre de l'activitat que tant li interessava, quan es va fer evident que amb la seua presència allí es multiplicava la seua capacitat de participació directa en les empreses valencianistes; després, per la salut, que amb l'excés de treball i el clima fred i sec se n'havia ressentit molt (els dolors reumàtics que li havien aparegut es convertirien en crònics i li acurtarien la vida); i també per les necessitats familiars, car la formació dels fills passava a ésser un objectiu primordial. No per això es perdria el contacte amb la vila, on acudia tots els estius, i que seguiria éssent objectiu de la seva activitat literària: en són testimoni Cant i encant de Benassal, Les Festes de Benassal i moltes obres més.

Per això l'Ajuntament de Benassal, presidit per Tomàs Fabregat Fabregat, el nomenà Cronista en sessió de 10 de setembre del 1954, "en reconeixement de tots els llargs anys dedicats a l'ensenyança en aquest poble i per l'esforç d'investigació i divulgació dels valors folklòrics i artístics de Benassal i del Maestrat." Més endavant va participaria en el seu soterrar, presidint el dol amb la família i autoritats, Enric Porcar, tinent d'alcalde de Benassal.

   

Malgrat el pas dels anys, en el record local segueix viva la figura del seu "mestre de Benassal", i en són testimonis diversos actes com la massiva assistència a la inauguració del seu monument a la Placeta, amb un perfil d'Octavi Vicent, l'any 1971; la recuperació del seu Cant de l'escola, adaptat com a himne local per la seua filla Sofia, amb música del prestigiós director i compositor Perfecto Artola, l'any 1974; la constant reproducció de textos seus en les revistes locals Intento i Les Tres Forques, així com la feta, amb l'assessorament de Sofia Salvador, per al recull bibliogràfic Benassal, en dos volums, commemorant el 750è aniversari de la Carta de Població; els actes que diversos anys s'han fet en el seu monument,... i tot allò que amb motiu del seu centenari, amb voluntat i dedicació, i amb suport institucional o sense, es va poder fer.

© Pere-Enric Barreda, 1997-2005.
Última actualització: 14 de desembre de 2005.