A Festes d'Agost de 1989 va sojornar uns dies a Benassal tota una personalitat cultural, na Mercedes Segura, la vídua d'Alard Prats. Es tractava del primer viatge fet sense la companyia del seu marit, mort cinc anys abans. Tenia la intenció de passar també uns dies a Benicàssim i tornar, via Madrid, a Mèxic. El motiu del viatge eren unes pensions a què tenia dret per la seua condició de funcionària pública de la República, negades durant tants anys d'opressió i que, finalment, li van ésser reconegudes. Les línies següents són resultat de una entevista amb ella, publicada a la revista local Les Tres Forques (30, 1989, 12-15), i d'investigacions posteriors.
Benassal està encara en deute amb un dels seus fills més il·lustres, Alard Prats, un periodista universal, definit com "un dels grans mestres del reportatge internacional contemporani, consagrat per la seua obra a Espanya i a Amèrica". Tot això mercès a ésser un escriptor de sòlida cultura, amb un agut sentit per a la investigació i interpretació dels grans problemes contemporanis, a més d'un estil literari viu, colorista i llampant. Però també va ésser un dels molts que van haver de prendre el llarg camí de l'exili per culpa d'un determinat règim polític, i un més dels molts que després no han arribat a ser compensats en manera alguna, malgrat merèixer-ho, pel règim que l'ha succeït.
D'il·lustre ascendència benassalenca, fill del manescal en Guillem Prats i de Maria del Pilar Beltran, nét de Manuel Prats (liberal i amic de Mossèn Salvador Roig) i de Fausta Miralles d'Albocàsser, de Manuel Beltran de Vilar de Canes i de Francesca Monferrer de Foies, no va nàixer emperò a Benassal, sinó a Culla, on el seu pare tenia al seu càrrec la manescalia, l'any 1903. Els lligams amb la comarca de l'Alt Maestrat van ser la constant de la seua vida per la gran estima -passió- i memòria que tenia per la pròpia terra, tant per Benassal, on tenia la família i els amics i passava llargues temporades d'estiueig, com per Culla, on obrí els ulls al món que l'envoltava, entre les absències d'un pare malaltús i la formació que dirigí la seua mare, dona de gran caràcter.
Una tragèdia, però, prompte desvià el rumb de la família: va morir el pare i, en quedar vídua, aquella dinàmica senyora es va haver d'encarregar de traure endavant sis fills: Manuel, Alard, Guillem, Abili, Pilar i Francesca. Culla ja no li significava res, ni tampoc Benassal, i va marxar a Castelló, i d'allí a Saragossa, on aconseguí el favor d'un parent llunyà, Mossèn Joaquim Garcia Girona (també benassalenc il·lustre i que degut al seu valencianisme irrenunciable va sofrir també per la força un exili permanent que l'allunyà cada vegada més de la seua volguda terra).
Mossèn Joaquim era en aquell moment Rector del Seminari, i va procurar donar estudis als fills. Alard, que havia estat al Seminari de Tortosa, passà al de Saragossa, on fins i tot arribà a ensenyar, al temps que el seu germà Abili va fer de lector. Després passà becat un temps al Col·legi de Roma, donat que era excel·lent llatinista. Però, la seua intenció era la de fer-se periodista. I aquesta decisió no agradà gens a la família: quan manifestà la seua voluntat de ser escriptor, es va reunir un consell familiar i li digueren que no faria res, sobre tot la seua mare, mentre que només l'oncle, el manescal Josep-Maria Beltran, el defensava.
Fins i tot li donà suport Mossèn Joaquim, que després d'una conversació amb ell, convençut de la decissió i fermesa del jove, li va dir que li fundaria un diari per ell (però no devia ser res). Emperò, Alard, periodista precoç, va destacar com a autor de grans reportatges des de molt jove. Fou ben aviat redactor al Diario de Castellón, tot just aparèixer l'any 1925, i després va viure un temps a Barcelona, portant una vida bohèmia, i a Marsella. Després anà a Madrid, a l'Escola de Periodisme, i comença a col·laborar a diferents periòdics al temps que obtenia el títol de periodista. Així, va ésser redactor i editorialista a La Libertad de Madrid, i després seria el darrer director de El Sol, a més de corresponsal de La Rambla i de L'Humanitat de Barcelona.
També escriví a les revistes Estampa i Revista de Revistas de Madrid i Umbral de Barcelona. Molt prompte, degut a la seua participació a les tertúlies, va fer amistat amb els principals literats de l'època, en especial amb Ramon María del Valle Inclán, també de vida bohèmia, que motivà que el conegueren un temps pel pseudònim de "el Valle-Inclán chico". Va ser membre de l'Associació de la Premsa de Madrid i de la Federació General de Catalunya.
També coincideix aquesta època amb la pubicació dels seus primers llibres: La estrella de cinco puntas, Tres días con los endemoniados (1929) i La partida de los madrugadores (1931), sobre aquest episodi de la guerra carlina, als que seguirien, uns anys després, El Gobierno de la Generalidad en el banquillo (1935) i Vanguardia y retaguardia de Aragón. La guerra y la revolución en las comarcas aragonesas (1937).
Ja establert definitivament a Madrid, va conèixer Mercedes Segura Núñez, també periodista, amb la que acabaria casant-se el 7 de juny del 1934. Ella havia treballat a la revista Estampa i al diari Ahora de Montiel, i es van conèixer per un fet casual: era la única que podía entendre sense massa problemes la difícil lletra d'Alard. D'ahí va nàixer la relació que acabaria amb una vida compartida per complet com a col·laboradora infatigable. També van compartir una gran amistat amb Angel Ossorio, advocat defensor del President e la Generalitat, Lluís Companys, processat per la CEDA.
La sublevació de l'exèrcit d'Àfrica separà els esposos: mentre ell es quedà a Madrid fins el darrer moment, ella passà a València seguint el govern, i allí va morir la seva filla petita. Ell va ésser assesor de la Secretaria de Guerra amb Largo Caballero i el general Asensio, sots-director del Ministeri de Propaganda, conseller de la Secretaria d'Educació Pública i de Relacions Exteriors, governador de Càceres (renuncià el càrrec) i fins i tot, per part d'Alvarez del Bayo, li va ser oferit el títol de Visitador d'Ambaixades per a poder sortir a l'estranger, però el refusà.
I és que aquesta decidida actuació en defensa de la democràcia i de la llibertat va motivar que ben aviat el marcaren des de la banda sublevada: el polèmic Queipo de Llano l'esmentà algunes vegades en les seues delirants proclames radiofòniques des de Sevilla, i amics i persones de confiança li van aconsellar que no es senyalés tant, però ell no en va fer cas. Tampoc per això va deixar la seua tasca periodística, que compta llavors amb textos de gran valor: va ésser el darrer en entrevistar a Federico García Lorca abans d'ésser assassinat (a la Revista de Revistas) i també dels últims en parlar amb Antonio Machado.
Quan finalment es reuní amb la dona, ja avançat l'any 1938, ella havia conseguit guanyar unes oposicions a l'Estat Major del Ministeri de l'Aire amb Hidalgo de Cisneros. Tots dos seguiren el Govern en el seu desplaçament a Barcelona, on van romandre fins els darrers moments. D'allí es van dirigir, sota el foc dels avions dels rebels -que metrallaven sense parar les columnes de població civil en retirada-, a la frontera, que van passar -quan ja havia estat tancada- per Cervera junt a Largo Caballero y Araquistain.
El llarg camí de l'exili els portaria a Toulouse, a París, i a Bordeaux, on van embarcar al vaixell Bretagne, que els portà a les Illes Guadalupe. Allí deixaren la nau per transboradar al vaixell de cabotatge Saint Dominique, que els portà a Santiago de Cuba. D'allí van passar a l'Havana, on Alard va treballar a El Mundo i Carteles, dels que passaria a ésser corresponsal perpetu en abandonar l'illa caribenca després de nou mesos d'estada.
D'allí passaren, ja l'any 1940, a Mèxic, establint-se a la capital federal. A aquesta acollidora capital havien fet cap la major part dels intel·lectuals expulsats d'Espanya per l'obscurantisme triomfant: els millors metges, físics, químics, filòsofs, militars, etc. que van donar al Colegio de Méjico y a l'Ateneo una força humana que renovaria completament la vida cultural del país. Però, cal dir que tots ells, i si no la majoria, tenien l'esperança, manifestada a moltes tertúlies de café, d'una prompta tornada a la seua terra, una vegada les potències democràtiques acabaren amb l'amenassa nazi-feixista d'Alemanya i Itàlia i, de retruc, amb el seu imitador a la Península. I això tardaria molt a arribar, si més no una tornada amb una mínima garantia de llibertat.
Alard i Mercedes, per exemple, tornaren a Espanya l'any 1955, i hi romangueren fins l'any 1957, en què se n'entornaren a Mèxic, car la vida se'ls feia impossible sota l'opresió: ell havia d'escriure amb pseudònim, i malgrat això les autoritats de la dictadura els creaven tots els entrebancs i dificultats possibles. Així no es podia viure. Mèxic esdevindrà, finalment, la terra nova que els acollirà definitivament: lloc de treball i bressol de les seues filles, Maria de las Mercedes i Maria Teresa, professora la primera i biòloga la segona, senyores respectives de Acuña i de Ambás. Només aquest arrelament familiar faria suportable i, al remat, resignada, l'estada.
A Mèxic va ésser director de vàries revistes, editorialista d'Excelsior (el periòdic més important del país), autor de nombrosos reportatges a Hoy, Nosotros, Acá, etc., tant de caràcter nacional com, generalment, els internacionals: el 1948 fou dels primers periodistes en visitar el nou estat d'Israel, i va escriure les seues visions sobre el problemàtic tema de l'Orient Mitjà. Aquest caràcter universal de la seua tasca va rebre un dels reconeixements més clars a què podia aspirar: les Nacions Unides el nomenaren membre de la UNRA, associació de l'organisme internacional per ajudar els refugiats.
Així publicà llibres de gran interés: Visión actual de Belize (1958), sobre la colònia d'Hondures britànica; El torbellino del Medio Oriente, Un mundo alucinante, La ruta de Humboldt (sobre el Pacífic), etc. Va entrevistar personalitats de visita a Mèxic com el filòsof Fromm (deixeble de Freud), el científic Severo Ochoa, el filòsof Gauss, els literats Alberti o Altolaguirre, etc. I va seguir la tasca d'orador, amb excel·lents conferències a l'Ateneo Juan-Luís Vives de l'Havana i al de Mèxic.
La dona, Mercedes, va treballar a la revista cubana Ellas, i a les mexicanes Revista de Revistas, La mujer de Hoy i Kena, de la que creà i dirigí la secció gastronòmica. Ara col·labora a Excelsior (El jueves de Excelsior), i a El Nacional. També va escriure un interessantíssim article sobre la diàspora espanyola, Huyendo bajo el fuego de los aviones.
La tornada a Espanya sense marginacions només va ser possible a la mort del dictador. El matrimoni, acompanyat per les filles, faria dos viatges que serien temporals, un l'any 1978 i el segon, més important per a Benassal, l'any 1980. Llavors es va aconseguir que un manuscrit autògraf de Mossèn Salvador Roig, tret de l'Arxiu de la Vila en circumstàncies gens clares, passés de mans particulars a la seua antiga localització, l'Arxiu Municipal de Benassal, en presència de Mercedes i de la germana d'Alard, Pilar Prats.
Aquest seria el darrer viatge, el contacte final amb la terra, car ja no hi tornaria: l'afecció al tabac -era un fumador empedreït- li provocà un enfisema pulmonar, que li afectà el cor i li causà problemes al reg de sang del cervell. Un marcapàs no aconseguí detenir l'avanç del mal: després de quatre anys de sufriment, el 25 de març del 1984 s'estinguia, a la ciutat de Mèxic, la flama que havia nodrit una vida tan activa. El Govern mexicà s'uní al condol de la família, així com els principals periòdics, que dedicaren nombrosos articles al desaparegut. A Castelló la premsa també donà la notícia, si bé sense massa emoció i perquè ho va fer saber una filla del seu germà Abili.
A Mèxic quedava tancada la plena i fructífera vida del pensador bohemi, del que mai no arribà a resignar-se a viure lluny de la terra i que es va veure forçat a admetre el que no tenia remei per ell degut a l'arrelament de la família. Mentre va tenir forces i capacitat per a tornar ho desitjà com el fet més esperat de la vida, però el temps no va passar en và, i per això Mèxic esdevindria també bressol del seu somni etern.
La muda quietud de la noche sombría aumenta el pesar de la pobre alma mía. No se oye un rumor, ni una estrella se ve ¡ay de mí!, qué dolor, nada hay ya que me dé ni la paz del amor, ni la luz de la fe. Mañana otro sol rasgará el denso velo, su fúlgida luz llenará tierra y cielo, mas, ¡ay!, que mi amor eclipsarse yo vi y jamás nuevo sol lucirá para mí, que al perder a mi bien la esperanza perdí.
© Pere-Enric Barreda, 1997-2000. Música de fons: Romanza, d'Alard Prats (1925?) (© Hereus d'A. Prats). Última actualització: 16 de desembre de 2000.