 |
Pàgines WEB multimèdia dissenyades per Pere-Enric Barreda, cronista oficial de la Vila de Benassal |
 |
 |
En el 50è aniversari de la seua mort
Absalom Celades (1871-1947), músic i compositor
|
Pàgines WEB multimèdia dissenyades per Pere-Enric Barreda, cronista oficial de la Vila de Benassal |
|
|
Conegut popularment per Meliton, va ser el dotzé i darrer fill de l'organista Ramon Celades Garcia, natural d'Ares, i de Maria Joan Becer, natural de Castellfort. Va nàixer a la vila de Benassal -a una de les la cases al Carrer del Carme, al voltant de la capella i enfront del Joc- el 19 de febrer del 1871 (com consta en un extracte de la partida baptismal del mateix dia, signada per mossèn Salvador Gual, destinat a la confecció de la llista o registre civil, car la partida original s'ha perdut i només queda la referència de llibre i full). Era, precisament, un Diumenge de Carnestoltes, i se li imposà el nom d'Absalom-Josep.
A l'edat de quatre anys va començar a ésser instruït en la música pel seu pare, organista i mestre del cor parroquial, com la resta de germans. Els majors, que li portaven una vintena d'anys, havien anat emigrant cap a Barcelona, on se'n situaren nou, i el major, Ramon, va ésser reconegut com a bon instrumentista de clarinet. D'aquesta manera, del petit Absalom es comentava que no sabia les lletres, car encara no havia entrat a escola, i ja cantava la solfa. Després, paral·lelament als seus estudis escolars, va aprendre a tocar l'harmònium, la guitarra, la bandúrria i el piano, que ja dominava en acabar l'escola. Llavors el pare li ensenyà composició musical i harmonia, i a més aprengué a tocar l'acordió i dedicà més temps a l'orgue, esdevenint organista d'Ares als 15 anys (el seu germà Josep ho era a Borriol amb una edat semblant).
El mes de juny de 1888 els pares van anar a Barcelona a l'Exposició Universal, convidats pels fills, i la filla Pereta i el gendre Ramon Fabregat els van proposar pagar-li a Absalom els estudis de Magisteri. Així passà a València a l'Escola Normal, on va obtenir en tres anys el títol de Mestre Superior. Als anys d'estada a València solia anar a les esglésies a escoltar música d'orgue, però sobre tot a concerts de bandes de música, que el van impresionar molt, i al teatre popular, sobre tot el musical, que el captivà. Abans de tornar els estius a Benassal, recollia i copiava tota mena d'obres musicals i també llibrets de comèdies.
Els estius exercia d'organista a Ares, i participava als balls de corda i acordió. També va començar amb el seu pare a fer provatures per adaptar composicions musicals per a instruments diferents dels originals. Llavors estudià també el cant i la massa coral. També exercí uns cursos com a mestre interí a Benassal, comptant-se entre els seus alumnes el futur advocat i polític Blai Vives Llorca, amb el que va mantenir sempre una estreta amistat i reconeixement. Però, per no haver opositat, la plaça de mestre titular l'atorgaren a en Manuel Ajado.
Paral·lelament, no va descuidar gens l'aspecte musical, i la dècada de 1890 va desenvolupar a Benassal una activitat intensíssima, que es pot centrar en quatre aspectes: orgue i cor parroquial, banda de música, balls populars de corda i teatre musical. En l'aspecte de música culta, s'ocupà de l'interpretació a l'orgue i harmònium, exercint com organista d'Ares i com ajudant a Benassal. Dirigit pel seu pare, preparà nombroses transcripcions de peces religioses per a les funcions més diverses, el mateix que va fer amb la part coral, car ensenyà les noves cantores, en dirigí els assatjos i adaptà moltes obres per al cor parroquial, que estructurà amb una solista i una massa coral amb dos tons de veus, que cantaven al so de l'harmoni. Precisament allí va començar relacions amb la seua alumna i excel·lent solista Assumpció Miralles Monferrer, amb la que casaria anys després.
- 
L'altre apartat el va desenvolupar a la mateixa escola, on ensenyava i assatjava -i s'actuava- quan no hi havia activitat docent. Amb alguns amics, van decidir formar una banda, amb els instruments imprescindibles, cosa que es va poder fer gràcies al suport de les famílies, d'alguns benefactors i de l'ajuntament, presidit per en Joan Badal Centelles, que els assignà una quantitat inicial. Van començar amb vuit o nou instruments, que comprà ell a València, i es distribuiren segons la capacitat de cadascú. Absalom havia redactat també un reglament de la Banda (dipositat a l'arxiu municipal, d'on ha desaparegut) i va composar un Ball Pla especial per a la Banda, en va fer les partitures per a cada instrument, i van començar els assatjos, tant de música com de dansa. En arribar les Festes d'Agost de 1892, la nova Banda, dirigida per ell, l'estrenava, amb un gran èxit, un cop havia acabat el Ball Pla de Dolçaina. Des d'aquell moment la Banda comença a actuar a les festivitats i esdeveniments de la vila, amb la incorporació de noves peces al seu repertori. Algunes d'elles, com les exitoses Carnestoltes de 1896 -amb les que la Banda actua ja a totes les festes de l'any- i les de 1898, les va composar, dirigir i estrenar el mateix Absaló.
Igualment, amb altres amics i col·laboradors (els "del pantaló", entre ells l'apotecari Ernest Monfort), formà una rondalla de corda, acordeó i castanyetes que amenitzà nombrosos balls locals, pels carrers o a les cases, totes les nits de diumenges o de festes. Amb aquests grups, el nombre de concerts, serenates i saraus es va multiplicar en gran manera. Segons paraules textuals del seu fill Eduard, a tot el que era música o cant del poble o de la terra, allí anava Meliton amb els seus col·laboradors. No hi havia dona o fadrina a Benassal que no hagués ballat alguna jota o vals al so de la música que tocava.
Després, l'interés pel teatre, que l'havia portat a representar comèdies a escola només encarregarse'n, amb va passar fins a la representació de comèdies amb música, bé de corda o bé de la banda (Un casament en Picanya, Milord Quico,...), amb tal èxit que fins i tot es va musicar una comèdia de contrabandistes a les Carnestoltes de 1896.
I l'activitat musical no es limità sols a això, sinó que a més, com a folklorista afeccionat, va recollir gran nombre de temes musicals benassalencs tal i com es cantaven a la dècada del 1890 i encara abans, amb un gran esperit crític que el porta a conservar les variants i diferents tradicions, fet que ara és de gran importància i complementa la gran obra realitzada pel prestigiós director i compositor Perfecto Artola Prats.
Però un petit incident va refredar molt aquell interés. El 1899 va preparar una esquellada "culta" pel casament del seu amic el metge, que havia quedat vidu, amb participació musical de cornetins i bombardí, i una coral de dos tenors i un baix. El que havia d'ésser un regal a l'amic esdevingué un desordre per la intervenció del veïnat que, des de les finestres, començà a fer soroll amb esquellots i tota mena d'objectes tan bon punt el conjunt havia començat a actuar. L'autoritat disolgué el grup de males maneres i arbitràriament, i la peça mai no es va arribar a interpretar sencera.
Absalom, que tampoc no va obtenir la plaça vacant de secretari municipal, havent-se de conformar com a recaptador de taxes (treball que no li agradava), decidí anar a Barcelona a buscar feina. La va trobar com a escrivent-comptable a una fàbrica tèxtil a Sant Martí de Provençals on treballava el cunyat, Josep Puigdoller, casat amb la seua germana Joana. Llavors anà a Benassal per casar-se el 16 de juny de 1900 amb Assumpció Miralles i despedir-se de les amistats. Però morí el propietari de la fàbrica, i aquesta tancà, de manera que Absalom passà a la companyia de Ferrocarrils MZA. Mentre, va nàixer la seua primera filla: Maria. La companyia li va proposar el 1906 fer-lo fixe a canvi de passar a l'oficina administrativa de Reus, i ell acceptà. Malgrat els canvis de residència, no va perdre el contacte amb Benassal, on anava tots els estius i on va nàixer el 1907 el seu fill Eduard. A Reus naixeria el 1909 la tercera filla, Rosa, i altres dos que moriren infants. I ben aviat l'esposa i els tres fills passaven a Benassal mig any, des de l'estiu fins a Nadal.
L'activitat musical no va minvar, i a Benassal solia tocar l'orgue mentre viví el seu pare (encara que alguns el criticaren perquè una vegada entonà, en retirar-se el celebrant, un valset), i també l'harmoni després de la guerra, cedint-li el lloc sempre la senyora n'Elisa Monterde. També hi organitzava saraus amb jotes i valsos a cases particulars, com el que li encarregà una vegada Gilbert Machí, que va ésser molt famós i celebrat. Però després de morir el seu pare Ramon Celades, el 1919 -al que seguí dos anys després la mare, Maria Joan- no li tornaren a deixar tocar l'orgue de Benassal al llarg de catorze anys. Tanmateix, va seguir essent organista de Sant Pere de Reus, fins que la dècada de 1930 va tornar a Barcelona, com administratiu al magatzem del Poble Nou.
Al llarg d'aquests anys va seguir transcrivint algunes peces, com el Rosari de l'Aurora, recordat amb el seu amic Guillem Lecha, i el 1946 encara va musicar l'Himne a Santa Gemma Galgani escrit per la seua filla Rosa, que seria la seva darrera obra. El mes de maig de 1947 Absalom i l'esposa, Assumpció, van anar a Benassal amb motiu de la comunió del nét. Pujaren a Sant Cristòfol el dia del romiatge (26 de maig), però a l'hora de dinar sentí malestar abdominal, de manera que no va poder dinar i hagué de baixar a la vila a gitar-se. L'altre dia encara va tenir forces per anar al mes de Maria i tocar l'harmònium. Però el dia següent es va haver de posar al llit, i la malatia s'anà agreujant, i, malgrat una milloria temporal, va morir a la botiga del gendre, Ferran Monferrer, a la plaça de Balasc d'Alagó, el 13 de juny del 1947, als 76 anys.
Tots els amics, tant del començament de la Banda de Música, del teatre i dels balls com ex-alumnes, acudiren a donar el condol i a vetllar-lo. Els músics vells tenien la intenció que la Banda de Música acompanyés les despulles del fundador, però els joves no van voler anar. Arribaren condols de tot arreu, entre ells els d'en Blai Vives Llorca i família, i el d'en Joan Barceló. Va ésser soterrat al Fossar de Loreto, i la missa de difunts es va celebrar tres dies després, el dia de l'aniversari de les seues noces, amb gran assistència de gent. Des d'aleshores sempre ha estat recordat a Benassal com a un gran entusiasta de la música, encara que el seu nom havia quedat oblidat fins fa ben poc.
1. Ball Pla de Banda de Música (1892).- Amb tres parts: el Ball Pla; el Cap ací, cap allà o jota curta, seguida de la crida o senyal; i els Rogles o temps de jota (Jota llarga), amb tres variacions. La instrumentació original és per a requinto, clarinet, cornetí (o fliscorn), saxos (contralt i tenor), bombardí, trombó, baix i bateria o caixa. Al final de tot apareix el Bolero i seguidilles, que tocaven els músics però no són d'Absalom.
2. Hacia el Calvario (marxa regular o fúnebre, 1895).- Ambiciosa peça instrumental, aparentment incompleta, que no va arribar a estrenar-se.
3. Alls, lladres i pebre / Als lladres (1895).- Comèdia de contrabandistes en valencià (el text s'ha perdut) amb acompanyament de banda, representada amb gran èxit a les Carnestoltes de 1896 i 1897.
4. Carnestoltes de 1896.- Composades de sis peces: una entrada o introducció, un vals, un schotis o scottish, dues cobles, i una americana o havanera. Totes estan en valencià, tret del xotis i l'havanera. Va tenir tant d'èxit que es va repetir el 1897, però per a l'any següent la gent demanà peces noves.
5. Carnestoltes de 1898.- Composades de vuit peces: un cercavila, dos valsos, una masurca, dues havaneres, una jota i una cobla (en valencià).
6. Esquellada (1899).- Per 2 tenors, baix i cor, acompanyats de bombardí i dos cornetins (text en valencià i en castellà). Comença amb una entrada, un vers musical imitant les esquelles i sis cobles amb tres melodies diferents. Tot seguit, per acabar, es repeteix la imitació de les esquelles.
7. Cobles (1901).- Parts musical i vocal, a tres veus (en valencià).
8. Música popular (transcripcions):
9. Música religiosa (transcripcions i harmonitzacions): Goigs al gloriós Sant Cristòfol; Gozos a San Roque; Goigs de la Mare de Déu del Roser; Gozos a San José (1891); Gozos a Nuestra Señora de Loreto; Rosario de la Aurora (Despertada, Padre Nuestro, Ave María, Salve); Tons de Setmana Santa i de l'ofici de Tenebres (Ramon Celades); Magnificat de Pasqua; Pregàries al Senyor, a la Verge, a Santa Teresa (1896); Despedida a la Verge; O salutaris; Trisagi a la Santíssima Trinitat (1892); Stabat Mater (1893); Salve, Glòria, Roser i "letrilla" del Mes de Maria (1893); Missa a tres veus per Banda (1895); una altra (1896); Acompanyament als Dolors (1898); Invocació a Santa Gemma; i Himne a Santa Gemma Galgani (1946).
Nota: encara queden centenars de partitures per classificar, i una part d'elles no porten cap indicació de títol ni d'instrument per poder identificar-les.
Última actualització: 10 de juliol de 1997.