4.5. El medi costaner
1- Agent geològic
L'agent geològic que actua a les costes és l' aigua marina en moviment , en forma d' ones , marees i corrents marins.
1.a - Les ones són el resultat de la fricció del vent sobre la superfície marina on es produeix un moviment ondulatori de les partícules d'aigua que es propaguen a grans distàncies des del lloc on es va generar. Les ones suaus i regulars que es donen als mars tranquils es composen de diversos trens d'ones de diferents longituds i amplituds. Les ones transmiteixen l'energia generada pel vent en forma cinètica, pel propi moviment de les partícules d'aigua, així com potencial, determinada per l'altura que assoleixen aquestes al seu desplaçament ondulatori.
En ser agitades pel vent , les partícules d'aigua prenen un moviment cicloidal (circular amb un petit desplaçament en el sentit del vent); quan la profunditat esdevé menor que la meitat de la longitud de l'ona (1/2 L) el fregament amb el fons imperirà el desenvolupament complet dels cicles: la longitud d'ona minva i augmenta l'alçada de la cresta de l'ona que bat sobre la platja. És en aquest moment quan hi te lloc la seua acció geològica.
2. Processos geològics
Hi tobem l'erosió , transport i sedimentació.
2.a - L' acció erosiva la duen a terme, sobretot, les ones quan topen directament sobre la costa (hi exerceixen una pressió d'uns 1000 Kg/cm 2 ). Cal afegir-hi, a més, la pressió de la massa d'aire comprimida entre l'ona i la costa , que actua a les esquerdes i ranures de la roca, i els materials transportats , provinents de la fragmentació de les roques les quals, en colpejar els penya-segats, els van destruint poc a poc per la base (procés de corrasió). D'una forma complementària actuen les marees i els corrents marins. A més a més, cal tenir present el aspecte de meteorització química de l'aigua que tot i no resultar molt intens, actua al llarg d'un ample període de temps. Aquesta acció química és afavorida per l'agressivitat de l'aigua marina (salinitat, ionització, acidesa, etc). En la destrucció de la costa hi intervenen també altres factors com l'existència de fractures o falles, la disposició dels estrats o la natura de les roques.
2.b - El transport consisteix en la redistribució dels aportaments principalment d'origen fluvial (i els provinents de la destrucció de la costa) per part d'aquests tres agents (ones, corrents i marees). També hi produirà una classificació en funció de la mida i la resistència dels materials.
2.c - La sedimentació és desenvolupada per les ones i les marees a les costes baixes d'arena (platges i planures mareals). Quan una ona passa per una zona poc profunda, afecta les partícules del fons removent-les i transportant-les cap a la vora si el pendent és suau. En arribar a la platja, part de l'aigua que portava l'ona s'infiltra.
Com a conseqüència l'ona, en el seu moviment de retorn, du menor quantitat d'aigua i, per tant, té menor capacitat de transport, cosa que provoca la sedimentació dels materials. La sedimentació es produeix en zones més protegides de la costa on les ones circulen amb una menor energia.
3-Formes costaneres resultants
3.a - Formes erosives
Aquestes poden ser pròpies de l'ambient costaner o heretades com el cas de ries i fiords que provenen d'antigues valls fluvials i glacials inundats. Les formes erosives més característiques són els penya-segats i les plataformes d'abrasió
La forma dels penya-segats dependrà de la natura de les roques que hi formen part. Amb materials compactes com calcàries o granit adopten estructures vertical que van desfent-se amb dificultat; en canvi, si els materials són tous, com les argiles, els penya-segats es destrueixen fàcilment i es formen costes de pendent suau. Aquest factor també influirà en l'aparició de costes retallades, amb zones que sobreixen, de litologia més resistent i zones més erosionades que posteriorment formaran badies.
Com que l'acció principal de les ones té lloc als primers metres del penya-segat, aquest es troba més erosionat a la seua base. Si aquesta acció continua es produirà el despreniment de la zona superior o cornisa quan aquesta no puga ser soportada per la base. Els materials enderrocats actuen com a nous productes de metralla que accentuaran l'acció erosiva Tot això, contribuirà a un retrocés progressiu del penya-segat. Aquesta acció és més acusada quan l'estratificació és horitzontal. Altres estructures associades amb els penya-segats són les coves marines, arcs marins, illots, farallons, etc.
Els fragments de roca que cauen a l'aigua són triturats i desgastats per l'onatge que els els fa més menuts, els arrodoneix i els transporta a l'exterior. El resultat final és la formació, a peu del penya-segat d'una plataforma d'abrasió , superfície d'un pendent suau on s'acumulen els fragments de major grandària procedents de l'erosió dels penya-segats i que correspon a la zona on actuen les ones, és a dir, entre la marea alta i baixa. Després de triturats els fragments solts poden formar una terrassa d'acumulació, situada a continuació de la plataforma d'abrasió; quan aquesta creix molt, frena la força de l'onatge i s'atura l'erosió del penya-segat.
3.b. Formes d'acumulació costera
La forma sedimentària costera més coneguda és la platja , originada pel dipòsit de material detrític fi en zones més protegides
Altres formes de sedimentació són els cordons litorals que son originats a les zones de poca profunditat quan els materials detrítics es dipositen paral·lels a la costa i a certa distància d'aquesta (deriva litoral). Aquestes formacions poden trobar-se emergides o submergides. En el primer cas poden tenir formes diferents: fletxes si tenen un extrem unit a la costa, illes barrera si es troben aïllades etc. A vegades poden arribar a tancar una badia i formar una albufera o llacuna litoral separada del mar per una barra arenosa que es veu interrompuda per uns solcs que permeten l'entrada i eixida d'aigua marina i que reben el nom de canals de marea o goles
Quan els sediments detrítics s'extenen entre la costa i un illot situat a prop del continent resten tots dos units i es formsa un tombolo (com és el cas de Peníscola).
5. Influència de la litologia en el modelatge del relleu.
La morfologia d'una regió pot estar afectada fonamentalment pel tipus de roca predominant, ja que cada roca es comporta de manera diferent davant els processos externs i interns. La noció de resistència a l'erosió depén d'una sèrie de factors com la duresa de les roques, la seua cohesió, la permeabilitat, l'alterabilitat dels seus minerals, etc. Cada litologia sol condicionar l'aparició de formes característiques.Fins i tot, sota climes diferents. Aquesta morfologia és més característica quan les roques afloren d'una forma homogènia sobre grans exensions.
5.1. El relleu de les roques detrítiques
Tanmateix en zones de clima àrid i semiàrid, els terrenys argilosos no estan protegits per una cobertora vegetal i aleshores les roques s'erosionen linealment amb facilitat per l'acció de les aigües de pluja. D'aquesta manera s'origina la morfologia de xaragalls ( bad lands o cácavas ) formada per barrancs ramificats, molt estrets i pròxims entre sí, i separats entre sí per crestes molt agudes.
En terrenys heterogenis es pot donar una erosió diferencial i apareixen torres o xemeneies d'erosió ( dames coiffées ), el cim de les quals pot presentar-se protegit de l'erosió per un fragment rocós
* Entre les roques detrítiques coherents destaquen els conglomerats i les arenisques o gresos . Ací l'erosió es produeix principalment per la dissolució del ciment o a favor de diàclasis presents a les roques. La dissolució del ciment dóna lloc a formes arrodonides i a la creació de petites cavitats, alvèols, que sovint poden evolucionar cap a un tafoni (concavitats de les roques) i, finalment, a finestres o arcs naturals. En altres casos, l'existencia de diàclasis que faciliten l'erosió per dissolució del ciment, origina un relleu de tipus serrat i columnar (Montserrat) o en forma de torres (Albarrasí).
5.2. Morfologia de les roques granítiques.
* El granit és una roca magmàtica formada en zones profundes de l'escorça terrestre, on hi ha una pressió considerable. quan arriben a superfície, per erosió dels materials suprajacents, aquest conjunt de roques es diaclasen en desapareixer la pressió a què estaven sotmeses. el granit és meteoritzat químicament i forma el sauló , material detrític de gra gruixut i mal seleccionat. Els paisatges formats per roques granítiques són coneguts com a roquissars o berrocales . Aquests processos donen lloc a relleus suaus amb muntanyes arrodonides .
Erosió "en boles" del granit.
Les roques volcàniques com el basalt originen estructures diaclasades en forma de columnes hexagonals, originades per la distensió causada pel refredament de la roca en el seu procés de formació
5.3. Morfologia de les roques calcàries. Veure el medi càrstic
6. Influència de l'estructura en el modelatge del relleu
L'evolució del paisatge també està condicionada per la presència d'estructures tectòniques. Quan aquestes (plecs, falles, etc.) són resultat d'un passat geològic, tenen un caràcter de control estructural passiu (turons testimoni, relleu en cresta). Són controls actius els resultants de l'activitat de falles, basculaments (activitat neotectònica com és el cas de l'Himàlaia) que s'originen en àrees orogèniques recents. Les formes d'influència estructural es veuen sovint afavorides per l'existència de roques de diferent resistència, cosa que provocarà l'erosió diferencial del terreny. Estudiarem diversos casos:
6.1. Estrats horitzontals .
Si hi ha una alternança entre estrats durs i tous, els cursos d'aigua s'encaixen al llarg dels temps i formen parets verticals a les capes dures i de pendent molt més suau a les toves. Aquest paisatge es diu relleu en grades . Si es tracta d'una sola capa dura situada sobre altres de toves es generen els altiplans i els turons testimoni .
6.2. Estrats inclinats
. Quan els estrats alternants tenen un cabussament o inclinació proper als 90º es forma un relleu de crestes
