Què dir de l’Intercambio?
Doncs començar dient que  potser el que remogui més del film sigui, no tan el boig assessí de nens, patètic tot ell, sinó l’abús de poder que amaneix tota la pel·licula i que està personificat en la figura del cap de policia, jove i de bon veure malgrat ser obsessionat i malevol fins a la mèdula. Aquest cop Clint Eastwood, que s’ha lluït força com a director,  ha decidit que li tocava rebre a la policia de Los Angeles del 28. Però no cal reflexionar massa per saber que ells no són els únics que han sacrificat vides humanes per mantenir una imatge de cos que funciona. Negligir la recerca seriosa de la desaparició d’infants enrabia molt a l’espectador, pobre Walter Collins, però encara empipa més, si ets del sexe femení, per suposat, veure com un munt de dones, d’edats diverses i condicions socials diferents, són engarjolades en els psiquiatrics, sota ordres judicials (codi 12) que han estat firmades per varons, com no!, i tan sols perquè lluiten per ser escoltades i tractades adultament i civícament en un estat de dret. Com a dona també et preguntes com hi pot haver hagut matrones tan fidelment col·laboradores d’un sistema,  portat majoritariament per homes, i que fan la seva labor sense qüestionar-se res de res. Les dones hi hauríem de pensar una mica més en els rols socials que exercim. I els homes potser haurien de no quedar impassibles quan se’ls acusa de negligir les seves responsabilitats paternals per infantilismes o pors ves a saber quines.

Potser demà... Potser trobem la vocació. Poden canviar les coses... Demà és la solució"
Quina passada de musical, m'ha encantat!

Gràcies als creadors per oferir-nos aquest musical nou, fresc, català, jove, que tracta problemes actuals, seriosos, amb aquesta música tant potent de Manu Guix, genial, els actors, les veus, l'escenografia, que et fa trontollar, el teatre i la seva boirina misteriosa que et posa a to, i sobretot als dos actors: Mariona Castillo i Roger Berruezo que són els millors!.... diria tantes coses, que no sé què més dir.... només: que l'aneu a veure.

Una història de superació. Cinc delinqüents menors d’edat amb causes obertes, ingressen en un programa de conscienciació de valors mentre esperen una sentència ferma del jutge. L’encarregat de dirigir aquest programa és en Josep, el tutor, que s’enfronta a la seva primera experiència com a responsable d’un grup d’aquestes característiques.

Per favor, és un musical d'aquí, si no hi anem nosaltres qui hi anirà? No us n'arrepentireu

He tingut el gust de compartir una peli amb el Pau pel preu mòdic de 3 euros amb 20. Genial!

Interessant la proposta de Wody Allen en aquest film sobre les lleialtats familiars. La posada en escena dels actors és molt correcte i és un gaudir, observar la caracterització de la diferent personalitat de cada personatge. Seguir l’argument és important perquè t’ajuda a intuir cap on et porta el dilema moral que planteja el film. El millor de tot seria poder fer un petit col·loqui. O sigui que si algú de vosaltres l’ha vist i té ganes de compartir quelcom podríem quedar un dia a Rosselló i començar aquestes xerrades que proposaven el Pau i la Bàrbara.

Au, que mirar una peli no és massa complicat i sempre és interessant compartir-la.

Hairspray: el musical que tots estàvem esperant! No puc ser molt objectiu amb aquesta pel·lícula i menys si l'he anat a veure 2 cops en 3 dies al cine. Vaig tenir el plaer de poder anar a la preestrena un dijous abans que s'estrenés a tots els cines i dissabte vaig haver de tornar-hi per disfrutar al màxim de cada moment.
Hairspray és un musical amb totes les lletres ja que des del primer minut fins a l'últim tot són cançons, com a màxim pots arribar a trobar 5 minuts seguits de diàleg, però no més. Tot hi això per als que no són fans dels musicals podran disfrutar si més no de la vessant còmica del film que no és gens despreciable, encara que segurament la música els farà trontollar com a tots. Les coreografies estan molt ben elaborades i el repartiment estelar d'actors de la pel·lícula les interpreta de la millor manera cada un perfectament posat en el seu paper. La protagonista, desconeguda fins avui, no té vergonya i fa disfrutar al màxim a l'espectador amb la seva actuació gràcies a la complicitat amb la resta de personatges, un John Travolta una miqueta canviat, la sempre encantadora Queen Latifah, el High School Boy Zac Efron i la divertida Amanda Bynes. La sort d'aquesta peli és que en tot moment et fa quedar enganxat a la gran pantalla per disfrutar del plaer visual i auditiu que ofereix i fins que no passen les 2 hores el teu cap no torna a la realitat. Això si, quan surts del cine ho fas amb un somriure radiant.

Shrek Tercer ens torna a portar al món de Shrek i els seus que tothom ja tan bé coneix.

AQUESTA REVIEW LA VAIG COMENÇAR AL JUNY, DEIXANT-LA A MITGES. ARA L'HE RETROBAT TOT VOLENT ESCRIURE UNA NOVA REVIEW D'UN ALTRE FILM I LA PENJO AQUÍ SENSE ACABAR. QUAN TORNI A VEURE LA PEL·LÍCULA EN DVD JA L'ESCRIURÉ.

Ahir vem anar a veure junts, el Pau i jo, Candy, pel·licula feta a Australia (el país mític del Pau i d'alguns més!) i rodada allà. Em va agradar retornar a aquelles contrades.
La trama de la pel·licula em va permetre recordar una realitat que només vaig coneixer molt d’esquitllada quan se’m va posar entre cella i cella, la idea de buscar feina de treballadora social per internet. Em va soprendre saber que un dels problemes més grans que tenien, i continuen tenint a nivell de joves, són les drogues. Just a New South Wales vaig trobar algun lloc de treball interessant. La pel·licula té a veure amb aquest estat, ara no recordo si la direcció, la realització, o què. D’haver-me volgut quedar per allà com a TS potser hagués conegut directament la realitat que ahir veia a través de la pantalla. No dubto que per causa d’axiò me la vaig mirar més atentament.
Candy i Dan fan bé el paper i et permeten que visquis amb ells aquesta davallada humana que genera tota dependència. La història que viuen et fa adonar com la seva voluntat, formada en la moral clássica de tota familia burgesa, es va deixant arrossegar per una voluntat més forta que supera els valors educats; en el seu cas qui dirigirà les seves vides serà la moral de l’heroína. Ella marcarà tota pauta.
La pel·licula està muntada sobre una petita trilogia: CEL – TERRA - INFERN, i és aquesta la que estructura la història. Pels símbols podeu imaginar la trama i estalviar-vos els euros de la pel·licula (si és que sou uns garrepes...)

Després d'una primera part impressionant, una segona que a força gent va decepcionar però que a mi em va agradar i em va deixar ganes de més, arriba la tercera part de la trilogia com un espectacle d'efectes especials i batalles navals.
Així podríem resumir la sensació que m'ha deixat la pel·lícula, que començava amb un principi prometedor però força paranoic. L'argument també és força enrevessat en aquesta última part i és fàcil perdre's si no es té clar tot el que està passant, ja que apareixen molts personatges nous, i s'han de tenir força presents les pelis anteriors.
Sort en té la pel·lícula d'en Jack Sparrow, tan 'especial' i irònic com sempre donant-hi el punt humorístic (sobretot amb l'entrada espectacular dalt del vaixell), del retorn del capità Barbosa, de la fabulosa Keira com a Elisabeth i de l'última escena del film que està molt ben trobada i et deixa amb molt bon sabor de boca; els paisatges també continuen sent esplèndids.
Potser m'esperava més d'aquesta última part però cal destacar que compleix sobradament la seva funció d'entretenir l'espectador i manté la seva atenció fins a l'últim moment. D'altra banda es nota massa el final "made in Disney" de la relació Elisabeth - Will, que sobra una miqueta.