Es diu que a darrera de qualsevol guerra hi han interessos obscurs; que qui les provoquen sempre esgrimeixen un sens fi de justificacions per intentar amagar el veritable motiu de la guerra. La política bel·licista americana és la que millor explicita el que acabo d’afirmar: el reaccionari Bush persisteix en la seva obstinació de voler fer-nos creure que les seves guerres són contra el terrorisme, quan tothom sap (n’hi han, però, com l’Aznar, que se’ls hi veu el llautó i afirmen el contrari), que només és la justificació per controlar, a costa dels morts que facin falta, el petroli de l’Afganistan primer i el de l’Iraq ara.

 

També a darrera de molts poders s’hi amaguen interessos mai prou clarificats. Qualsevol poder, ja sigui civil o militar, polític o judicial, eclesiàstic o esportiu, te el perill d’esdevenir corrupte quan es dilaten en el temps, malgrat els procediments electorals de reelecció. Si això és així, i per desgràcia ho és, encara ha de ser molt més accentuat en aquells que per la seva naturalesa religiosa o eclesial es perpetuen sense cap mena de filtre electoral que pugui minimitzar els possibles efectes negatius. 

 

Aquests efectes negatius i deshumanitzats del poder, no haurien de poder arribar en l’àmbit religiós. No obstant, malgrat que tots desitjaríem que fos així, la realitat és que els efectes de la seva malèfica actuació no és una novetat dels temps actuals. Sempre han existit i sempre s’han manifestat revestits per la capa sagrada de la religió per desorientar i dissimular uns objectius gens evangèlics. Veiem, doncs, que la religió i la fe d’un poble, d’una comunitat de creients, també esdevé un element que incita a molts a utilitzar-lo com a plataforma per assolir un determinat nivell de poder o per assolir el poder d’una institució, com pot ser l’Església Catòlica. Dos exemples d’actualitat ens serveixen per il·lustrar que dins l’estructura jeràrquica de l’Església, els afanys desmesurats de poder també hi han trobat el brou de cultiu per poder-hi créixer.

 

Primer. Que el Papa s’ha fet gran i que està malalt, ho sabem tots, però quins interessos forcen a la cúria vaticana a mantenir a un ancià visiblement incapacitat a la cadira de Pere? No seria molt més humà, conseqüentment cristià, que pogués viure la resta de la seva vida, com qualsevol ancià, amb repòs i relatxadament?,  i no seria molt més útil per la tasca evangelitzadora de l’Església, que el seu màxim responsable disposes de l’edat, de la salut i de la capacitat necessària per poder donar respostes adequades i actualitzades a les noves realitats i a les reclamacions dels homes i dones del nou segle?  El manteniment com a Papa d’un venerable malalt, però notablement incapacitat, només pot respondre a obscures maquinacions dels qui, a l’ombra de la seu vaticana, mouen els fils a la seva conveniència.

 

Segon. L’exemple més proper i més d’actualitat, és la polèmica forma en que s’estan elegint els bisbes catalans. Aquesta manifesta manipulació del cardenal Carles, amb el vist i plau del cardenal Rouco, president de la CEE, pot ser el desllorigador al interrogant que formulàvem: que els bisbes catalans i bascos molt especialment, i també els de la resta l’Estat, siguin del perfil i del tarannà que més convingui al cardenal Rouco per mantenir el poder i, molt probablement, per satisfer altres poders aliens al clergat, però no a determinats sectors de l’actual política espanyola.

 

La jerarquia desautoritza, segons diu per manca de sentit eclesial, les veus dels qui ens manifestem contraris a que ni el bisbe emèrit, ni els preveres, ni la comunitat de creients, puguin participar en l’elecció d’un nou bisbe. La realitat, però, és que l’esmentat procediment menysprea i no respecte les legítimes aspiracions de la comunitat, i s’allunya de qualsevol criteri mínimament pastoral i evangèlic.

 

Davant d’aquesta impermeabilitat i tancament dels poders civils i eclesiàstics, no és estrany que les reaccions dels qui sofrim les desagradables conseqüències, siguin cada cop més palpables i més mediaticament sorolloses.  

 

 

Barcelona, 15 de setembre del 2.003                        

 

Jaume Rocabert  (Església Plural)