NOMÉS LA IGUALTAT POT ELIMINAR EL
CONFLICTE
Per
diverses raons es parla molt dels orígens culturals dels pobles que constituïm
el vell continent, qüestió aquesta que, en cap cas, té una resposta simple o
unificadora en l’antiga Europa, però molt menys en l’actual, on la diversitat
de corrents migratòries ha convertit a la comunitat europea en una multicolor
amalgama d’ètnies, llengües i religions.
Aquesta
convivència intercultural, caldrà ser assumida com un mecanisme enriquidor per
la nova Europa, una Europea avui encara molt incipient i massa influenciada
pels interessos dels estats que han fet possible el seu naixement i
desenvolupament. L’Europa del futur, caldrà que contempli més la diversitats de
pobles o ètnies que avui hi confluïm, que els interessos d’uns estats que, molt
probablement, la realitat els anirà desplaçant i fent caure en decadència.
Uns
dels gran reptes d’aquesta Europa del futur, però, és i serà saber superar i
resoldre de manera definitiva el conflicte de gènere que, malgrat estar encara
molt lluny d’ésser resolt, per sort, avui ja no és una reivindicació aïllada de
quatre il·luminades o d’unes dones que clamen contra la violència masclista. El
moviment feminista cada cop té més acceptació dins la nostra societat, de
manera que la seva lluita generosa i decidida en contra les desigualtats
existents i per l’assoliment de la tan necessària igualtat entre homes i dones,
comença a donar els seus fruits.
L’origen
d’aquesta marginació ancestral que ha patit la dona i que en gran mesura segueix
patint, la trobem en la institució patriarcal comú en la majoria de cultures
d’arreu del món. En les nostres contrades la trobem instituïda en les grans
religions monoteistes, les quals adoptaren aquesta característica de la
tradició judaica. Fins i tot el cristianisme –en aquest aspecte- ha sigut i
segueix sent més fidel a l’esmentada tradició que a les ensenyances i
testimoniatges donats per Jesús de Natzaret. En els quatre Evangelis es fa
evident un total respecte i tracte igualitari entre homes i dones. Un tracte
que, en honor a una exactitud escrupulosa dels textos evangèlics, hauríem de
qualificar fins i tot de preferent en vers les dones. Això, a ben segur, ve
motivat per una intencionalitat pedagògica de posar de relleu la discriminació
a que eren sotmeses les dones per la cultura de l’època.
Avui
quan ja hem entrat de ple en la dinàmica del segle XXI, cal desterrar els
estereotips (i ens hi haurem d’esforçar homes i dones), que la dona és un
objecte sexual, haurem d’eradicar la cultura masclista de que la dona és un
objecte de propietat de l’home, o que és un ser inferior capacitat només per
les feines de la llar i per portar fills al món. Les religions i en especial el
cristianisme també haurà de contribuir, mitjançant una renovada teologia, a
canviar radicalment el rol que tradicionalment l’hi ha vingut atorgant de mare
i esposa amatent.
Ningú,
ni l’Església que encara no ha desautoritzat la doctrina androcèntrica i
obstinadament en contra de les dones, de Sant Agustí i Sant Tomàs, pot
continuar negant o minimitzant l’extraordinària capacitat intel·lectual,
didàctica o organitzativa que les dones estant desenvolupant on no han trobat
impediments per posar-ho de manifest. Tot i aquesta demostració d’evident
capacitat, tot i que en llocs com a casa nostra hi ha una acceptació cada cop
més gran de la igualtat que han de tenir homes i dones, són massa sovintejats
els casos d’explotació laboral, de salaris més baixos per raó de ser dona;
d’assajament sexual en el treball o en les institucions públiques; de
marginació en determinades responsabilitats considerades poc menys que
d’absoluta exclusivitat dels homes (l’Església, per exemple, en els seus
darrers documents pontificis, segueix donant arguments que teològicament no
s’aguanten, per impedir l’accés de les dones al sacerdoci ordenat i a
l’episcopat).
Els
poders polítics i judicials, han de promoure un canvi radical dels conceptes
fins ara aplicats. A ells els hi correspon adaptar i aplicar les lleis per tal
d’evitar es segueixin donant casos de maltractaments domèstics, o d’aplicació
de pensions ridícules i miserables de viduïtat. Per desgràcia és en aquest context
on la dona és veu sovint més indefensa i menys capacitada per fer front a una
situació on, massa vegades, no troba l’ajuda institucional que hauria de ser
eficient i necessàriament indefugible.
Caldrà
saber reconèixer que la dona, per la seva naturalesa cíclica, enfront de la
lineal de l’home, no només té molta més capacitat de memòria històrica, sinó
que és un ser receptiu i fèrtil capaç d’engendrar i donar vida. Aquestes són
unes característiques que li proporcionen una sensibilitat superior a la dels
homes, en conseqüència la fa molt apta per una infinitat de responsabilitats,
on les exigències professionals reclamen un alt grau de sensibilitat i respecte
vers els demés.
El
camí vers el ple reconeixement de la igualtat entre gèneres, malgrat els molts
testimonis exemplars que tots coneixem, i els resultats positius que la lluita
de les feministes d’arreu del món han aconseguit, serà llarg i feixuc. En
aquesta lluita ja és hora que els homes també ens hi disposem a contribuir-hi
de manera decidida i despresa. Un aprofundiment objectiu del problema, ens
condueix a una conclusió que molt pocs anys abans no haguéssim sigut capaços
d’acceptar: els conflictes de gènere encara existents, només podran
desaparèixer quan homes i dones siguem capaços d’acceptar que la igualtat entre
uns i altres és un fet inqüestionable.
Barcelona,
agost del 2.003
JAUME ROCABERT