I Seminario de Ciencias Sociales y Humanas del ICCI
Principal Programa Publicacion Normas

 

Anorexia Nerviosa. Más Allá de su Definición Clínica

Jordi Sanz Porras                                         

 

Abstract

El texto intenta ir más allá de una definición unitaria en la conceptualización de la anorexia como patología clínica. Tales definiciones unitarias ponen de manifiesto el intento de un colectivo de profesionales de construir un campo propio de legitimidad. Este campo de derecho exclusivo de palabra se sustenta en una definición homogénea de mujer, como elemento que permite crear una enfermedad (la anorexia) y una medicina (la terapia)

 

Palabras clave: anorexia, terapia, poder, feminidad.

 

Abstract

This text argues that there is not one definition of anorexia as a clinical pathology. Such attemps to establish only one definition about anorexia show us the wish of some clinicians to build up a space where they can speak with full legitimacy. This space includes a homogeneous definition of feminity as an element which allow them to create an illness (anorexia) and medicine (therapy)

 

Keywords: anorexia, therapy, power, feminity.

 

 

1. Introducció

 

Aquest article intenta posar de manifest que no existeix una definició unívoca d’anorèxia en termes patològics. No obstant, el fet que tant sols sentim determinades paraules en mitjans de comunicació o en la mateixa teràpia ens formem una opinió bastant uniforme i clara del que l’anorèxia pot ser. Això, no és pas casualitat i el que es vol posar de manifest és que existeixen una magnitud complexa de procesos que sustenten aquesta il.lusió d’uniformitat.

Mitjançant processos de negociació, de fer-ho interessant, de conflicte... la teràpia fa cada cop més coneguda i influent la seva definició pel que fa els trastorns alimentaris. Aquesta definició es sustenta, bàsicament, en una conceptualització molt particular de feminitat.

En el primer punt, veurem sintèticament quina és la definició pròpia de la perspectiva clínica. En el segon apartat veurem quins són els processos que es posen en funcionament per a incrementar el grau de validesa i realitat d’aquesta definició. En el tercer apartat, finalment, posarem de manifest com tal definició es sustenta en una concepció homogènia de feminitat.

 

2. Anorèxia i paradigma clínic

 

L’anorèxia es defineix sota el paradigma clínic com aquella patologia que presenta una sintomatologia caracteritzada per una pèrdua significativa de pes. Aquesta reducció dràstica de pes es porta a terme mitjançant la pràctica de dietes altament restrictives, amb gran quantitat d’exercici físic o l’ús desmesurat de laxants. Així mateix les anorèxiques presenten una gran por a engreixar-se i una alteració perceptiva sobre la pròpia imatge corporal (Férnandez-Ballesteros,1994).

Existeixen un gran nombre de models explicatius dels trastorns alimentaris, però la majoria ressalta tres tipologies de factors presents en el desenvolupament d’aquesta patologia (Vallejo Pareja, 1997; Toro, 1990):

 

Els objectius del tractament seran la restauració de pes i la millora de la condició física del pacient, l’eliminació d’hàbits alimentaris inadequats i la restauració d’un patró d’ingesta normalitzat, la modificació de creences disfuncionals respecte el menjar, el pes i la imatge corporal, la desaparició de la sintomatologia associada al trastorn i la millora de les relacions familiars i socials (Puente Muñoz, M. L y Gómez, 1998).

 

3. L’anorèxia més enllà del laboratori

 

3.1. Xarxes i poder. Elements de traducció


En diversos escrits, Latour i Callon (Domènech i Tirado, 1998) exposen com a tres principis que serveixen per qüestionar la metododologia de recerca en CCSS: agnosticisme generalitzat, imparcialitat analítica siguin quin siguin els actants involucrats en una controvèrsia; simetria generalitzada elaboració d'un vocabulari que en permeti tractar amb igualtat les entitats materials i no materials; associació lliure, rebuig de qualsevol distinció apriorística entre allò social, natural o tecnològic.

Aquests principis suposen també un canvi radical en la forma de concebre la definició de l’anorèxia i, per conseqüència, la teràpia. En primer lloc, l'aposta per una imparcialitat suposa trencar definitivament amb la victimització de l'anorèxica/bulímica com a recipient passiu d'influència o 'pressió socio-cultural entorn l’esveltesa'. En segon lloc, cal deixar de veure els trastorns alimentaris com a malalties 'internes' que s'exterioritzen a partir d'un compendi sintomatològic a priori que legitima tota les disciplines de teràpia (saber/poder posterior). La teràpia, així com els trastorns alimentaris, esdevenen interacció social emergent sotmesa a un flux de canvi continu. La conseqüència d'això és la palpable complexitat i la heterogeneïtat de tals trastorns. En tercer lloc, el terapeuta (o la teràpia) deixa de ser l'àngel de la guarda de les afectades per tals trastorns. Més aviat, del definir el terapeuta com "multifaceted entrepeneur who with skill and aplomb engage in activities that might otherwise be deigned political, sociological or economic, as well as those practices tradicionally assigned the labe 'scientific. Thus, they harness a multiplicity of humans and nonhumans, materials and techniques to extend their influence betond the laboratory [centre de dia, hospital intern o menjadors col.lectius] " (Michael: 1996).

Aquesta necessitat de la teràpia per estendre la seva influència més enllà del 'laboratori' aquest intent d’ensinistrar l’heterogeneïtat d’anorèxies és el que ens permet dir que tant la teràpia com l'anorèxia estant vinculades una amb l'altra dins una xarxa (network) de relacions de dominació. Així, una aproximació als trastorns alimentaris a través de la fotografia ANT (aprofitant la metàfora de Michael, 1996 sobre la càmara fotogràfica) seria intentar conceptualitzar aquests processos pels quals els terapeutes intenten estendre la influència més enllà de les sessions cara a cara de teràpia.

Abans de donar un pas més, cal veure el canvi de concepció que, sota una línia foucoltiana, l'ANT proposa per l'anàlisi del poder. Abans de conèixer la literatura ANT es podria afirmar, i de fet algunes feministes ho han fet (Orbach: 1993, Chernin: 1983), que el poder patriarcal encarnat en la figura del terapeuta ubica a la pacient anorèxica en una posició de dominada. Sota aquesta afirmació el poder és aquella substància que el terapeuta posseeix per sotmetre a la pacient a allò que el credo terapèutic annuncia.

Per contra, allò que la ANT ens aportaria és dir que el poder no es pas una causa de la interacció sinó que tal interacció és la que provoca el poder a posteriori. Donant-li la volta, el poder no explica la interacció sinó que el poder ha de ser explicat a través de la interacció emergent: "No matter how much power one appears to accumulate, it is always necessary to obtain it from others [concepció del poder relacional] who are doing the action... Thus it is always necessary to redefine who is acting, why it is necessary to act together, what are the boundaries of the collective, how responsability should be allocated..." (Michael: 1996).

La conseqüència d'aquest canvi en la concepció de poder posa de manifest que el poder és emergent i, en conseqüència, fràgil (sotmès al canvi continu). En d'altres paraules, s'ha d'explicar no com un determinat actor (com podria ser el terapeuta) acumula més poder sinó què fa que aquell poder emergent i fràgil encara sigui sostenible i es resisteixi fins a cert punt al canvi. És aquí on entra el poder com a relació dins una xarxa d'actants (materials i no materials), com el terapeuta requereix d'altres elements (humans com la pacient o materials com la balança que pesa les anorèxiques cada matí) per tal de conversar la seva posició/situació. El poder-xarxa "is not a unilateral process of imposition: it entails both the capturing of the other and the other's yielding. It is a multilateral process" (Michael: 1996).

La fragilitat de la xarxa que a la abans hem fet referència en la qüestió del poder fa que en el as de la teràpia es posin en marxa una sèrie de mecanismes per mantenir el major temps possible la invariabilitat del poder relacional o, com a mínim, fer predictible i controlar (si es possible) la direcció del canvi. És a partir d'aquí que es pot afirmar que la teràpia és constructora pel que fa a les identitats de les pacients anorèxiques/bulímiques intentant fer que la heterogeneïtat d'anorèxies/bulímiques es transformi en LA ANOREXIA o LA BULIMIA (oficial). Per tal de "curar" tals desordres alimentaris (oficials) esdevé INDISPENSABLE passar un temps per la teràpia clínico-conductual.

La durabilitat de la xarxa, que és la homogeneïtat de la psicopatologia alimentària, que és la hegemonia en el tractament dels desordres alimentaris, s'aconsegueix a través de diferents processos per estendre i consolidar una definició (la oficial) de trastorns alimentaris:

 

" Curar-te, deixar de patir pel menjar, no tenir aquella ansietat i descontrol cada àpat. Això el que realment tu desitges"

 

" Menja tot el que et posem, no amaguis menjar, no et provoquis vòmits, demà hem d'arribar a 48 kg. Va, vinga, és pel teu propi bé ! "

 

"Estàs en aquest centre perquè nosaltres t'ajudarem a perdre la por i les manies al menjar. T'ajudarem a curar-te i poder ser altre cop una persona normal i poder sortir amb els amics, anar a sopar a un restaurant... No t'agradaria ?"

A tall de resum, les aportacions que hem tractat fins ara de la ANT posen de manifest que no existeix tal dicotomia entre pacient y terapeuta, entre trastorns alimentaris i teràpia per si sola. Són falses dicotomies que s'han de fer existir mitjançant l'hibridització i l'extensió de la xarxa de relacions més enllà dels centres de tractament. Tal relació entre actors i materials és fràgil i canviant que pot ser ràpidament traduïda de forma diferent (de fet aquest escrit és una mena de traducció). Per això cal ordenar, distribuir i assignar identitats a diferents materials relacionats entre si.

 

3.2. La teràpia es la anorèxia per tal que es faci durar. Elements de tecnologia i processos de 'cajanegrización'.

 

Una segona vessant del treball de la ANT que ens pot ser útil per la producció d'una segona lectura més o menys oficiosa seria el desmantellament de la vella dicotomia entre estructura i individu i local/global. Com hem vist a l'anterior punt, el científic (terapeuta) no pot restringir-se en un espai local com el laboratori (centres de dia per exemple), sinó que ha d'intentar assimilar i expandir aquesta xarxa vers altres direccions. "La dominación no es nunca un capital que pueda ser almacenado en un banco. Debe ser desplegado, cajanegrizado, reparado, mantenido" (Domènech: 1998).

Aquest intent d'engrandir la xarxa amb nous actants es fa amb processos com els que hem vist anteriorment amb la finalitat de treballar per una major durabilitat. Trencant amb la lògica local/global, si la teràpia és actualment poderosa en el tractament dels trastorna alimentaris és precisament perquè ha estat capaç de crear una xarxa de localitzacions on hi resideix alguna mena d'acord pel que fa a les connexions legítimes: on hi ha al mateix temps cossos docilitzats, textos i màquines que estan disponibles per localitzar el que ha estat deslocalitzat.

Com és que sentim a parlar de canvi cognitivo-conductal en els mitjans de comunicació? Com s'aconsegueix passar de la teràpia en un centre dia als mitjans de comunicació? El primer pas és el que Callon i Latour anomenen processos de cajanegrización a través de la simplificació de la complexitat. "La simplificación es el primer elemento necesario en la organización de asociaciones heterogéneas. En la teoría, la realidad es infinita. En la práctica, los actores limitan sus asociaciones a una serie de entidades discretas cuyas características o atributos están bien definidos. La noción de simplificación se usa para dar cuenta de esta reducción de un mundo infinitamente complejo" (Domènech: 1998).

Aquestes simplificacions han de ser fetes invisibles, no problemàtiques i 'naturalitzades'. En termes goffmanians, l'analogia teatral de les bambalines (the ways in which different materials have had to be calibrated, organized, aligned, coordinated. Michael: 1996) ha de créixer i fer-se gran per tal que es produeixi el que hem esmentat abans com una caixa negra. Un caixa negra que, igual els internaments en hospitals per a noies amb infrapès o hospitals de dia, només interessa el que és l'INPUT (pacient anorèxica/bulímica) i l'OUTPUT (pacient curada).

El resultat més evident de la producció d'un espai mètric per transformar allò heterogeni (diversitat de anorèxiques i bulímiques) en homogeni és la versió oficial de la relació que hi ha entre teràpia i trastorns alimentaris: una malaltia un tractament possible. Per intentar comprendre aquest pas d'allò heterogeni a la homogeneïtat, l'ANT ens ofereix tres conceptes: punts pas obligats o "nodos", producció de mòbils immutables i incriptors. Aquests són usats amb la finalitat de prescriure el canvi en una direcció favorable en termes de durabilitat o, com mínim, reduir el marge de producció d'altres xarxes que puguin posar en perill la sensació d'estabilitat.

En relació a la definició de traducció que hem donat, el fet de poder definir un identitat d'un altre actant tindrà èxit en la mesura que un actant es col·loca com a punt de pas obligat entre tots els altres actants que l'envolten. És necessària la invenció d'una "geography of obligatory points of passage: for those elements and entities, that wish to continue to exist and develop, and which the enrolling entity wishes to enrol, then such points constitute unavoidable conduits through which they must pass in order to articulate both their identity and their raison d'être" (Michael: 1996). Això es produeix en quan el terapeuta es fa indispensable entre la família i la pacient afectada de trastorns alimentaris. Un cas que es pot interpretar a llum d'aquest concepte serien els internaments de llarga durada amb noies que no obtenen un pes considerat "normal". Tals noies només poden veure al seu pare o mare quan la teràpia (una xarxa entre metges, endocrinòlegs, psicòlegs, aparells de medició....) considera adequat que la pacient vegi familiars. Abans, però, els familiars hauran de passar una (re)socialització sobre el que poden dir o no poden dir (per exemple, frases com que maca que estàs, o ja mengés millor...) en el decurs de la visita.

En segon lloc, per tal de contribuir a la durabilitat de la xarxa aquesta es dota del que anomenem mòbils immutables. Un mòbil immutable es defineix com "a text -writing, graphs, figures, formulae- which can be moved, remains stable, and is combinable with other such texts. In facilitates the capacity or particular actors (mainly scientists) to centralize and monopolize such meanings at centres of calculation, such as laboratories where these materials, traces and so on can be tied together" (Michael: 1996). A través de la simplificació dels processos intra-laboratori s'aconsegueix la capacitat de trencar amb la lògica espai/temps ja que es converteixen en realitats en si (immutables) però que són aplicables a múltiples contextos (mòbils). "Their roles, functions, properties and impacts come to have a automacity and an invisibility that allows them to be unprombematically instrumental in day-to-day social ordering. (...) A more eficcient way of ensuring that certain things get done is to delegate to nonhumans" (Michael: 1996).

Aquesta capacitat de mobilitat i aquesta ‘delegació’ és el que converteix la balança i el pes en quilograms en instruments claus per mantenir la xarxa teràpia-trastorns alimentaris relativament estable. Com quatre o cinc cops a la setmana totes les pacients dels centres de dia o internes passen per la balança per tal de fer una evolució del seu tractament. Aquesta disciplina es realitza d'esquena a la pacient de tal forma que la pacient no sap quan pesa. Aquest pes-xifra (resultant d'un procés complex de relacions locals d'un dia concret) és fet servir en altres contextos com per exemple la determinació del pes normal, pesar-se a casa...

En tercer lloc, cal dir que no tots els mòbils immutables tenen la mateixa dosi de durabilitat. La inscripció designaria el procés pel qual un mòbil immutable es fa tractable. Aquest procés tindria èxit si acompleix dos criteris. Primer, si amb la conversió dels materials amb menor mobilitat, durabilitat i tractabilitat en materials de major mobilitat, durabilitat i tractabilitat es pot justificar. Segon, si els materials són enviats al context adequat, un context on siguin capaços d'imposar un estructura o forma d'acció. Seguint amb l'exemple de la disciplina de la balança, el número del pes desapareixerà quan la pacient baixi de la balança. Per això es fa una impressió del pes i s'enregistre en una gràfica. Si a aquesta impressió hi adjuntem una avaluació d'un metge o terapeuta i la fem arribar a un advocat o un cap de família es justificaran totes accions conseqüents com poden ser l'internament o l'inici de teràpia en un centre de dia.

A tall de conclusió, podem dir que la xarxa teràpia-tarstorns alimentaris és el que es podria anomenar corpus corporatiu, és a dir un intercanvi de propietats entre humans i no humans. Tal corpus corporatiu es sustenta en un procés de traducció que fa especial èmfasi en concebre el cos com una tecnologia (Tecnico designa también un tipo muy concreto de delegación, de movimiento, de traslación, que trafica con entidades que presentan diversos ritmos y que estan hechas para compartir el mismo destino, creando de este modo este nuevo actante [o assembling] Domènech: 1998). En d’altres paraules la corporalitat hibrida contribuiex a donar certa estabilitat a la xarxa teràpia-trastorns alimentaris. "At issue here is the way in which the artefact acts upon the capacities of the body to shape and discipline the human actor – to give them a particular identity. Here, a physical constraint is imposed, which, not overly inconveniencing some humans, forces others to enrol humans and nonhumans to do their door-opening for them" (Michael: 1996)

 

4. Anorèxia i teràpia: l’homogeneïtat femenina

 

En la definició oficial dels trastorns alimentaris es parla com a factors predisposants per contraure algun trastorn alimentari el fet de ser dona, bàsicament per la pressió cultural entorn l’esveltesa. La finalitat d’aquest apartat serà veure quina és la concepció de feminitat que es desprèn d’aquesta definició clínica, així com la seva utilització per tal recolzar la visió clínica dels trastorna alimentaris.

Definir un factor de risc vol dir estratificar un conjunt de categories en un sistema jeràrquic. La "dona estadística" esdevé així el model a partir del qual s’encasellen les diferents trajectòries vitals femenines sota una etiqueta comuna. En aquest sentit, la teràpia "universaliza y esencializa la categoria de Mujer participando de esta manera de los fundamentales de la modernida, al igual que las diferencias y la diversidad de las mujeres entre sí y cada una de éstas en tanto que sujetos no unitarios si no múltiples y fragmentados" (Román, 1991).

Es dóna el cas curiós que la definició de l’anorèxia en teràpia passa per definir els trastorns alimentaris com a un "problema de dones". És a dir: la teràpia, en un intent d’aixecar-se com a paraula legítima en la cura de tals trastorns, construeix una definició homogènia, universal i unitària de feminitat. L’eix principal d’aquesta feminitat es basa en el concepte de passivització (Fernández, 1996), fet que ens fa entendre que la teràpia consideri l’anorèxica una víctima d’una pressió cultural per l’esveltesa.

Posar de manifest aquesta construcció de feminitat com a passivitat seria el primer pas per tal de reconstruir una noció de feminitat que fos capaç de contemplar la realitat fragmentada del subjecte. Cal contemplar el paper polític de la feminitat a través de l’acceptació que només es pot parlar de feminitats situades històricament. "Quizá haya llegado el momento de hacer aparecer precisamente la multiplicidad de rostros y de las preocupaciones femeninas. Del cruce de etas diferencias [entre dones] es importante que surja de forma más precisa la diferencia fundamental entre ambos sexos. (...) Reivindica la diferencia, la especificidad. En este punto preciso del recorrido la nueva generación tropieza con la cuestión que llamamossimbólica. Las diferencias sexuales, biológicas, fisiológicas y relativas a la reproducción traducen una diferencia en la relación de los sujetos en el contrato simbólico" (Kristeva, 1995).

Les feminitats, en contra de la definició terapèutica, són fràgilment construïdes, instituïdes per la repetició estilitzada d’actes. "Esta formulación desplaza el concepto de género más allá del terreno de un modelo sustancial de identidad, hacia uno que requiere una conceptualización de temporalidad social constituida. Significativamente el género es instituido por actos internamente discontinuos, la apariencia de sustancia es entonces precisamente esto, una identidad construida, un resultado performativo llevado a cabo que la audiencia social mundana, incluyendo los propios actores, han venido a creer y actuar como creencia" (Butler, 1993).

Afirmar que la feminitat és un acte performatiu és afirmar que la feminitat ha de ser entesa com "acciones con dimensiones temporales y colectivas, y su naturaleza pública no carece de consecuencia: desde luego, se lleva a cabo la performance con el propósito estratégico de mantener el género dentro de un marco binario construido y fingido" (Butler, 1993). El que pot succeir, i la complexitat del fenomen de l’anorèxia així ho permet, és que feminitats específiques puguint trencar aquesta homogeneitat femenina definida des de la teràpia.

Davant aquest risc de qüestionament, la teràpia intenta "arreglar" aquesta multiplicitat de trajectòries vitals femenines mitjançant l’essencialització del gènere. Això s’aconsegueix mitjançant el manteniment d’un marc binari entre pacient i terapeuta, entre home i dona. La teràpia està feta per acomplir un model dicotòmic de veritat o falsedat, fet es converteix en una política de regulació i control de la subjectivitat: actuar de forma incorrecte per la pacient anorèxica, inicia un conjunt de càstigs destinats a confirmar la veracitat de la pràctica terapèutica.

La construcció d’aquest marc binari s’aconsegueix a través de la fonamentació de la docilitat/passivitat com a eix fonamental per la definició de la identitat anorèxica. "El género no está inscrito sobre el cuerpo, y tampoco está determinado por la naturaleza, el lenguaje, lo simbólico o la apabullante historia del patriarcado. El género es lo que uno asume, invariablemente, bajo coacción, a diario e incesantemente, con ansiedad y poder" (Butler, 1993).

 

5. Conclusió

 

L’anorèxia des d’un punt de vista clínic es defineix com aquell trastorn alimentari caracteritzat per la pèrdua significativa de pes corporal (superior al 15 %). La pèrdua de pes s’aconsegueix mitjançant la reducció d’aliments , la utilització de laxants i la pràctica d’exercici físic desmesurat.

Aquesta definició no és tan sols una definició que es quedi als manuals de psicologia o de teràpia. És una definició que circula i que la trobem en diferents àmbits de la nostra vida més quotidiana. Per aquest motiu, la definició clínica de l’anorèxia no es pot deslligar de cap manera de totes les vinculacions que la teràpia pot fer fora dels seus centres de tractaments.

A través de diversos mecanismes, els que hem analitzat en el punt 3, s’acaba reduint la realitat de l’anorèxia a una definició clínica que legitima el dret a parlar i a intervenir a través de mecanismes terapèutics. Aquesta intervenció causa i al mateix temps es recolza en una definició universal i homogènia de feminitat. La "dona estadística", tangible per exemple en taules de pes normal o testos psicològics per detectar l’ansietat, esdevé el patró a través del qual es redueix i es simplifica la diversitat de feminitats afectades d’anorèxia fins el punt de fer comprensible el fenomen patològic.

 

6. Bibliografia

 

                    Callon (1986): Algunos elementos para una sociolgía de la traducción: la domesticación de las vieiras y los pescadores de la Bahía de St Brieuc. (A) Iranzo,

Chernin, K. (1983): Womansize: the tyranny of slenderness. London: The Women's Press.

                    Domènech, M. y Tirado, F.J.(1998): Sociología simétrica. Ensayos sobre ciencia tecnología y Sociedad. BCN. Gedisa

                    Férnandez-Ballesteros, R. (1994): Evaluación conductual hoy. Un enfoque para el cambio en psicología clínica y de la salud. Pirámide. Madrid

                    Keller, E.F. (1994): La paradoja de la subjetividad científica, a Fried Schnitman (ed): Nuevos paradigmas, Cultura y subjetividad. BCN

                    Kristeva, J. (1995): Tiempo de mujeres a Las Nuevas Enfermedades del Alma. BCN. Cátedra

                    Román, M (1991): Feminismo y Postmodernidad en Puerto Rico, a Rodríguez, F.: Coloquio Internacional sobre el imaginario social contemporáneo. Puerto Rico: UPF.

                    Butler, J. (1993): Actos performativos y constitución de género: un ensayo sobre fenomenología y teoría feminista. Feminist Review nº 43

                    Fernández, M. (1996): De eso no se escucha: el género en psicoanálisis, a Burín: Género, Psicoanálisis y Subjetividad. Paidós BCN

                    Michael, M. (1996): Constructing Identities. London. Sage

Orbach, S. (1993): Hunger Strike: the anorectic's struggle as a metaphor of our age. Harmondsworth: Penguin.

                    Puente Muñoz, M. L y Gómez, M.A(1998): Anorexia y bulimia. En M.A. Vallejo Pareja (de) Manual de Terapia de conducta . Madrid. Dykinson

                    Toro, J. et al. (1990) Intervención terapéutica en un caso de anorexia nerviosa, en Méndez, F. X. y Antón, D. M. (ed.) (1990) Modificación de conducta en niños y adolescentes. Madrid: Pirámide, 1994.

                    Vallejo Pareja et al. (1997) Anorexia, en Modificación de conducta: análisis de casos. Madrid: Publicaciones de Psicología Aplicada.

 


e-mail del autor: [email protected]

Hosted by www.Geocities.ws

1