Per Santi Gonzalez
Tenia un sentit de la responsabilitat incomprensible per la seva edat i situaci�. Era sincer, sec, dol� i dur alhora, i sabia posar aquella cara de bona persona que entendria tothom, que feia que la gent s�hi fix�s, per� el deix�s en pau alhora.
Gaireb� no parlava. Si ho feia, nom�s era amb coneguts, familiars o amics. Amb la resta, mostrava aquella expressi� de desacord permanent, aquell estat de disgust tant t�pic de persones com ell. I, a m�s, moltes vegades plorava, i ofegava els seus plors en ganyotes absurdes. La gent se�l mirava i reia i el comprenia, per� ell els ignorava i continuava mantenint aquell aire de superioritat que, des que va n�ixer, adoptava cont�nuament. Li era molt pr�ctic, perqu� aix� la gent li feia cas, l�acaronava el mimava. I ell, com si hagu�s obtingut una vict�ria, es deixava llavors mimar, tocar, parlar...Pura estrat�gia.
En tardes d�estiu, observava a trav�s del vidres de la finestra de la seva cambra, estirat al llit, com la gent passava. I s�imaginava caminant entre ells, distant, perdut.
La setmana que ve, en Robert far� un any i dos mesos.
La Gemma era d�un altre m�n. Nom�s n�ixer tothom assegur� que de gran seria molt maca. S�endevinava. I efectivament, aix� ho va ser.
Alta, ni prima ni rabassuda, amb uns ulls grans com plats, profunds, desconcertants,...
El seu cos era simplement, �nic. Corbes perfectes, cuixes i sines modelades, caminar esvelt, altiu...
Era tant, tant bonica, que al seu costat tot home s�hi sentia inc�mode, insegur. Tot i ser, a m�s a m�s, culta, intel�ligent, sincera i tendra, ning� era capa� de mantenir-hi una conversa m�s o menys intensa perqu�, no se sap com, t�hi senties inferior, poca cosa, res...
Torbava.
Per all� on passava, obtenia elogis, i els homes quedaven bocabadats davant el desplegament, davant una divinitat de carn i ossos com era la Gemma.
En definitiva, n�estic conven�ut que va ser la dona m�s perfecte que mai hagi existit.
La Gemma mor� verge.