Per Santi Gonz�lez
El nerviosisme regnava feia dies entre els nostres petits herois, el Roc i l'Oriol. Ja feia setmanes que, mentalment, preparaven la cursa. I la nit pr�via a la mateixa havia estat for�a accidentada, amb neguits, corredisses i dormir poc. Els nervis, segur.
El viatge en cotxe a Sant Cugat, tamb� va estar marcat pels nervis previs i, les frases del tipus: "jo sortir� com una fletxa", "jo anir� a tope des del principi" o "jo soc el Correcaminos" es deixaven sentir entre lleganyes i glops d'Aquarius.
En arribar, i tot just despr�s de la colocaci� dels dorsals (a l'Uri li tapava el 90% de la samarreta), vam practicar uns breus estiraments maldestres entre somriures i riallades i seguidament tots els nens es van concentrar just darrera la l�nia de sortida per escoltar les instruccions dels organitzadors. Nens des de 12 anys, fins al m�s menut, l'Uri, d'encara 3.
El mateix alcalde de Sant Cugat, sota la supervisi� del medalla de plata a Mosc�, el Jordi Llopart, va efectuar el tret de sortida. I nom�s sentir el tret, una muni� de quitxalla va sortir corrent com esperitats, per cobrir aquell circuit organitzat en un bonic parc prop de Collserola.
En Roc, com havia prom�s, va sortir com una bala. Semblava en Dash de Els Incre�bles. Es va colocar en les posicions intermitges, tant per la seva edat, com pel seu nivell d'entrenament. I va fer una magn�fica carrera. Cansat per� feli�, i vestit integralment de l'Atl�tic, va acabar la cursa en les millor posicions. Un crack.
La cursa de l'Oriol va ser un xic diferent. Certament podem afirmar que no estava massa atent en el moment just del tret d'inici i nom�s en els primers 5 metres de comen�ar la carrera, ja es va poder comprovar quina seria la seva posici� final. Impassible, feli� i rialler, va comen�ar a c�rrer i a guanyar metres en un veritable repte per un nen de 3 anys: els 1.000 metres.
I a les preguntes de "com vas, Uri?", excepte en una sola ocasi�, cap el final, en que va dir amb aquella veueta "malament", la resta de cops es refermava en un "b�" o fins i tot, un "molt b�". I xino xano, metre a metre, es va anar acostant a la meta. Els darrers 300 metres es van fer molt llargs doncs el circuit feia un bucle que passava pel costat de l'arribada i llavors s'allunyava fins l'infinit per girar finalment 180 graus i encarar una recta d'arribada llarga, molt llarga. El brogit de la gentada que l'esperava ja es feia sentir.
L'Uri, esbufegant, va rebre les darreres instruccions - "ara Uri, et deixar� en aquest recta i tu apreta tot el que puguis fins arribar al final. Vinga, a tope!". I ell, cansat, per� impassible, ser� i confiat, va encarar els darrers 100 metres com un veritable professional. Va apretar els punys, va accelerar el ritme de bra�os, la seva cara va mostrar el rictus del sofriment de l'atleta i va provocar un �xtasi col�lectiu entre les m�s de 300 persones que assistien a l'acte. Es van sentir crits d'�nim, aplaudiments sincers, crits de suport...la massa embogida cridava "vinga nanu", "�nims", "molt b�, noi", entre una veritable apoteosi col�lectiva. La seva mare, un p�l m�s embogida que la mitjana de la gent, no parava de cridar "si nom�s t� 3 anys, si nom�s t� 3 anys".
Nom�s creuar la meta, es desferm� l'�xtasi de crits i ovacions. Una veritable passada. All� l'esperava la seva mare amb els bra�os oberts. L'�nic que us puc dir �s que no s� qu� va ser m�s emocionant, si la magn�fica carrera de l'Uri i la seva arribada �pica, o aquella abra�ada amb la seva mare, tendra i emotiva.
Tot plegat, un dia per recordar. De veritat.
De la cursa dels adults us en parlar� un altre dia. O no.