Per Santi Gonz�lez
El motiu �ltim del meu desassossec actual deu estar provocat, segurament, perqu� aquest any faig trenta-deu anys.
�s curi�s. Un va fent, creix, va treballant, va existint en definitiva, i de cop i volta, sense m�s, com qui no vol la cosa, es planta sigilosament davant una edat, la xifra de la qual, cada cop m�s alta, incorpora un zero al darrera. Llavors, per un efecte estrany incomprensible, un es comen�a a fer aquelles preguntes tant transcendents i �dhuc originals com els famosos �On anem?�, �D�on venim?� � ��s la mort veritablement el final?�
Definitivament, no som res. Vull dir, no som res a nivell d�originalitat, �s evident.
Davant la mort tothom hi t� una postura i �nim diferent. Cada cultura, fins i tot cada persona, s�hi afronta amb un esperit divers.
N�hi ha, fins i tot, que deixen escrits els seus propis epitafis, en una demostraci� de control de la situaci� veritablement exasperant. N�hi ha alguns de personatges famosos com O.Welles, que va voler com a epitafi la sentencia: �No �s que jo fos superior. �s que la resta eren inferiors� o el Marqu�s de Sade que deix� escrit el seu �Si no vaig viure m�s, va ser perqu� no em va donar temps�. Original.
N�hi ha d�altres d�an�nims, com aquell �Ja us ho deia jo que aquell metge no era de fiar� o aquell �Si em veuen pel carrer, no soc jo�.
Hi ha persones que s�n c�lebres per les seves frases p�stumes, com la de Pancho Villa, que digu� just abans de morir, �No permeteu que aix� acabi aix�. Digueu que he dit alguna cosa�.
O com aquella que pronunci� just abans de morir en M.Twain que, en una banalitzaci� absoluta del mateix fet de la mort, digu�: �O se�n va ara mateix aquest horror�s paper pintat, o me�n vaig jo�. I dit aix�, exhal� el seu darrer sospir, i mor�. Simplement genial.
Moltes cultures donen molta import�ncia al fet en s� de l�enterrament i converteixen l�acte en una veritable performance medi�tica tipus Circ du Soleil, o millor, tipus Noche de Fiesta.
D�altres no. Els islamites sunnites prefereixen la m�s absoluta de les senzilleses a l�hora de l�ad�u definitiu i en cap cas dins les seves creences hi ha el culte als morts, cosa que s� fan, per exemple, els seus �companys� de la branca islamita, el xiites, o el mateix catolicisme m�s recalcitrant.
I de postres, una decapitaci� televisada a l�Iraq.
Tot plegat, per pensar-hi una mica. Oi?
El que est� clar �s que sabem que �s absolutament cert que hem de morir i tamb� que �s absolutament incert el quan i el com. I aix� fa que ens n�adonem que el que realment importa �s que hem d�aprendre a viure la vida i no deixar que la vida ens visqui a nosaltres.
I aix� com es fa, pot dir alg�? Doncs molt clar. Comen�ant a acceptar i a entendre que la mort �s com una mestra vella, madura i molt s�via que cont�nuament ens diu a l�orella: �Carpe diem, Carpe diem,...�, �s a dir, viu la vida ara i aqu� sense deixar situacions inacabades, perqu� no sabem qu� arribar� primer, si la mort o l�endem�.
Tot plegat molt filos�fic, per� real com la vida (o la mort) mateixa.
La millor manera d�enfrontar-se a la mort �s, per�, enriure-se�n. Els acudits en s�n una bona ter�pia. El saben aquell que diu...La mare Teresa de Calcuta mor i va al cel. All� la rep Sant Pere que li diu: �Com a premi a la seva exemplar vida terrenal, li coloco aquesta estrella al front que li obrir� totes les portes del cel�.
Ella, contenta, comen�a a rec�rrer totes les estances del cel, orgullosa, fins que en una d�elles veu Lady Di, tamb� amb una estrella al front.
De nou davant Sant Pere, la monja de Calcuta, exaltada, li reclama el perqu� Lady Di, bona persona, per� ad�ltera, al cap i a la fi, tamb� porta una estrella al front.
-�s que ha arribat la corrupci� al cel? Diu la religiosa.
-No mare Teresa, respon Sant Pere, el que passa �s que encara no li hem pogut treure l�estrella del Mercedes del front.
Una mostra evident de que l�humor negre �s una bona ter�pia per enfrontar-nos a la mort.
Sempre amb el perm�s dels que aix� ho troben del tot irreverent.