Per Santi Gonzalez
Aquest mat� - devien ser quarts de vuit - la seva mare li ha telefonat per dir-li que havien trucat de la Generalitat per anunciar que, finalment, havien triat una de les seves obres.
A les tres mil�l�simes justes de penjar sa mare, amb les presses pr�pies d�una il�lusi� reprimida, havia trucat a aquell tel�fon i, efectivament, uns instants despr�s, parlava amb l�amable secret�ria del sots-cap del director adjunt del vicesecretari del Conseller de Cultura, que li havia confirmat, en un impecable nivell �C� de catal�, que la seva escultura titulada �L�andr�mina� havia estat seleccionada entre centenars per entrar a formar part del bagatge cultural i patrimonial de la Generalitat.
Feia temps que en Biel somiava en un cop de sort com aquell. Un gir radical a la seva gris i complicada vida d�escultor. No us podeu imaginar el que significava aix� per en Biel.
Feia ben b� uns quatre anys que, arrel de la seva decisi� definitiva de penjar els estudis d��ptica, havia decidit tirar endavant la seva passi� m�s �ntima, l�escultura.
Ara, estava en disposici� de fer una descomunal botifarra a tothom qui no havia cregut en ell.
Per un breu instant, van passar pel seu davant les immenses estones de soledat pensant en la decisi� final, les complicades explicacions als seus pares i germans, les discussions amb el seu pare que finalment van desembocar en un per�ode de dos anys sense parlar-se, la decisi� de compartir lloc en aquella casa okupa del carrer Estenalles, les nits d�insomni revisant la decisi�, la vergonya d�haver de demanar diners a la seva mare d�amagat del seu pare...
Talment semblava aquella revisi� de vida en instant�nies que se suposa que es produeix quan un s�ha de morir. A en Biel li va passar en el prec�s moment en que li van comunicar que la seva obra seria exposada en algun bonic empla�ament triat per un expert de la Conselleria de Cultura de la Generalitat.
No ens enganyem: els artistes prefereixen, malgrat hagin de cobrir uns m�nims per subsistir, �s clar, el reconeixement social a una major compensaci� monet�ria.
La C�lia penja el tel�fon.
L�atenta secret�ria del sots-cap del director adjunt del vicesecretari del Conseller de Cultura rebusca entre una muni� de papers que t� desplegats per la seva taula de treball.
Busca amb la pressa d�alg� que t� encara moltes coses pendents, aquell fax del Ministeri d�Obres P�bliques enviat al Conseller on se li demana amb urg�ncia una escultura. La C�lia, eficient com poques, ha de reenviar el fax al Ministeri per confirmar, per ordre del molt honorable Conseller, que disposaran en pocs dies de l�obra d�art sol�licitada i que en breu, com estava previst, podr� realitzar-se la inauguraci�.
A ella en cap moment se li ha passat pel cap analitzar l�impacte que pot provocar, en un novell, indec�s i necessitat escultor, que la seva millor obra acabi exposada en una vulgar i polsosa �rea de servei d�una autopista de segona.