Per Santi Gonz�lez
Quan el temps �s l�antic company que et fa ric en records i pobre en el que vindr�. Quan estava tot sol amb la mare, a l�hivern, a la vora del foc d�una antiga casa catalana, en un poble petit i pols�s, que feli� era, mare, que feli� era jo. T�estimo, s�, potser amb timidesa, potser sense saber-ne. Ni que nom�s fos, poder-nos dir un altre ad�u serenament.
Era el segle XIX, amb el nom d�en Joan Serra es coneix un bandoler per tothom en Lapera. La meva terra �s com un infant, no d�na gr�cies, ni mai sap quan es torna aspra i plena de fang o verda i plana i et d�na cant. Senzillament se�n va la vida, i arriba com un cabdell que el vent desfila, i fina. Van caient arbres i quan �s fosc, pensa en la seva mainada, no vol que passi la vida al bosc com l�ha passada el seu pare. Que el temps �s curt i passa, com una estranya dansa que pas sense petjada. Junts far�em la drecera, caminant sense por; jo et treuria les pedres, i el vent del nord, la pols. Aprendre per saber despendre, vet aqu� el secret. Ben cert s� que est� podrida per� �s que, Siset, pesa tant, que a cops la for�a m�oblida. Torna�m a dir el teu cant. Tinc un clavell per tu, que m�han dit que tens pena al cor, i tristesa als ulls. I amb la rialla dels teus dits vares omplir els meus acords amb cada nota del teu nom, Laura. Enterrem la nit, enterrem la por. Apartem els n�vols que ens amaguen la claror. I la lluna, que passava entre un n�vol i el xiprer, una ll�grima vessava al mar ser�.
No abarateixis el somni, el teu estel que hi ha al fons del cam�, no abarateixis el somni o et donar�s per menyspreu tu mateix. Recorda les raons que un dia varen canviar el signe d�aquell temps passat. Que junts hem caminat, en la joia junts, en la pena junts. I avui que tinc el cos ple d��nsia, la meva sang, les meves mans, els meus afanys, aquests pocs anys, m�estan cridant. I aix� navego pel teu cos, deixant estel en el teu pit amb la saliva dels meus llavis. Jo tamb� he dormit a l�alba sota una olivera i em creia a resguard. Ja us fotreu si arribeu tard, que no em treureu del meu forat.
Potser em deixin les paraules o potser em deixeu vosaltres o nom�s els anys em posin a merc� d�alguna onada. Si m�heu de fer callar que sigui ara, ara que puc dir no, i res teniu per comprar-me. Que quedi clar per sempre m�s que jo de verge no en tinc res.
Potser cal ser valents altre cop i dir no, amics meus, no �s aix�. On vas amb la vergonya per gal�, i en el fusell hi duus la por, que apuntes al meu poble?
I caminem per poder ser i volem ser per caminar. Quanta r�bia que tinc, potser cal ser gos des d�ara; quanta r�bia que tinc i no vull pas oblidar-la. Vinyes verdes vora el mar, ara que el vent no remuga, us feu m�s verdes i encar, teniu la fulla poruga. I si canto trist �s perqu� no puc esborrar la por dels meus pobres ulls. Que tinguis sort i que trobis el que t�ha mancat en mi. Campanades a morts fan un crit per la guerra dels tres fills que han perdut les tres campanes negres. Tingues sempre al cor la idea d�Itaca. Has d�arribar-hi, �s el teu dest�, per� no forcis gens la travessia. I si d�un trist atzar m�atura i caic a terra, porteu tots els meus cants i un ram de flors vermelles a qui tant he estimat. Escriu-me aviat. No tardis m�s, no deixis que l�angoixa em guanyi. Vull estimar el teu cos fins el mai, fins cansar-me. M�agrada el riure dels teus ulls, on el reflex d�una llum
em sembla un far a la marina. Estimo aquesta terra com un amant fidel i ardent, aquesta terra meva que cada jorn m�enc�n i em pren. Mireu-los com van, senyorets des de sempre
se'ls hi nota a l'esquena que no han acotat mai. Perqu� a recer d�una gavina amiga escrius pel cel la llibertat del vol sents que aquest tra� l�han esborrat dels carrers del teu m�n. Me n�anir� amb un desig d�amor, un poble i una barca.