"Si no surts a la tele, no existeixes"

Al carrer la saluden, però molts ja no recorden de què la coneixen. I és que aquesta canària establerta a Catalunya a cavall entre dues llengües encara arrossega l'ombra d'Abril Montsolís. Després de l'èxit del musical A little night music al Grec, Mónica López comença a assaborir unes curtes vacances que, si tot surt bé, la portaran fins a Kenya. Després vindran els bolos i alguna pel.lícula, encara que hagi estat la televisió la que ha popularitzat aquesta actriu constantment bilingüe.

-- Abril Montsolís encara la persegueix?

-- No. Em persegueixen el record i la gent que es recorda de mi, sense saber exactament de què, i em saluda pel carrer.

-- A hores d'ara necessita anar a càstings?

-- Síííí! Per a Little en vaig haver de passar un, i això que Mario Gas sap com ho faig. Penso que s'han de fer.

-- Té alguna cosa en perspectiva?

-- Estic pendent que em diguin que sí a una pel.lícula a Madrid. Però, bé, no ho vull dir gaire alt perquè els déus xinesos no s'hi oposin.

-- Es supersticiosa?

-- El que cal.

-- No té cap ritual per abans de la funció?

-- En una època em pensava que la Coca-Cola m'eliminava les mucositats del coll i necessitava beure-me'n una abans de sortir. Ara ja no.

-- Què ha significat A little night music ?

-- Hem fet vuit funcions..., i han sigut vuit somnis.

-- La seva primera col.laboració amb Mario Gas va ser El temps i els Conway , el 1992. Ha plogut molt.

-- Va ser la meva primera història d'amor amb el teatre i la primera gira. Molt bèstia. Tots ells ara són amics, i això vol dir alguna cosa.

-- El teatre de veritat se sent en una gira?

-- Potser sí. Però ara tinc menys ganes de gires, estic més establerta.

-- El tòpic de carretera i manta.

-- Sí, he conegut una mica Espanya i Catalunya així.

-- I l'estranger?

-- Vaig fer un bolo amb l'Institut en un poble del sud de França. Es l'única vegada que he sortit a fora.

-- Però domina l'idioma francès. Fa poc l'hem vist interpretant una francesa de la resistència...

-- No el domino en absolut! Mentida! Tenia nocions del col.legi i com que tinc facilitat per als idiomes, amb molt morro el vaig fer.

-- Morro i més coses devia tenir per aprendre català.

-- Bé. El meu pare és d'aquí, però a les Canàries no el parlava. A l'Institut em van demanar que l'aprengués i em vaig dir: "Un idioma més".

-- Va ser difícil?

-- Home, envoltada de catalanoparlants de Mallorca, Girona, Vic, i en un pis d'estudiants veient només TV-3, va ser com un joc.

-- Va tenir algun problema d'adaptació?

-- Aquí vaig trobar la gent més seca. Ara ja no ho noto. Quan vaig a Madrid veig la gent més oberta. Però després no és real. Els meus grans amics són catalans.

-- S'ha tornat més catalana de caràcter?

-- Potser sóc més tancada, no tan efusiva. Depèn: la gent del teatre sembla que som més oberts.

-- I aquest "sembla"?

-- La majoria d'actors som uns tímids terribles i el teatre ens serveix per vèncer la timidesa. Jo em quedava en blanc al parlar en públic.

-- Això ho diuen molts actors i no m'ho crec.

-- No, ningú. Però treu molts dimonis sortir a escena. I si ho diem tots, bé deu ser per alguna cosa.

-- Cantar en públic no és pitjor que parlar?

-- Sí! Sobretot si no ets cantant! D'una banda, és un dels plaers més grans. Es una passada que una orquestra toqui per a tu i que la gent t'escolti. Però d'altra banda em dóna molta inseguretat. No sóc gaire perseverant i s'ha de tenir molta paciència amb la veu. Jo sóc bastant passió i això em perd.

-- Quan mira enrere creu que ha tingut sort?