Emma Vilarasau
Em fascina la por

El seu personatge a Els sense nom fa una fosca baixada als inferns. ¿Li va costar molt endinsar-se en els racons més amagats de l'ànima?

Interpretar sentiments tan interioritzats i tensos fa una mica d'angúnia. Es nota si no arribes a trobar la mida justa, i ni el director, Jaume Balagueró, ni jo volíem exterioritzar aquest dolor de manera ostensible. S'havia de trobar un punt molt fràgil i, a l'hora d'interpretar, si no ensenyava un pèl les cartes, no hi arribava. Això demana concentració i imaginar-se molt bé què pot sentir el personatge just en el moment en què el director diu Acció!, envoltada de mil coses. Durant el rodatge estava bastant a la corda fluixa, però vaig aconseguir aïllar-me. En cada moment, tenia molt clar el recorregut intern del personatge i, corn que va ser un rodatge bastant fluid, l'equip em va ajudar moltíssim.

Fa uns quants anys va participar al film Una nit a Casablanca, però considera Els sense nom el seu primer paper protagonista en cinema. Per què tria una pel·lícula de gènere fantàstic com a debut?

No la trio, sinó que em trien. Abans m'havien ofert alguns guions, però fins ara no havia coincidit que m’agradessin i m’anés bé. El guió d'Els sense nom em va tenir enganxada una bona estona i em va encantar Jaume Balagueró; és molt intel·ligent i tenia molt clar què volia. Un dels aspectes que em van agradar més és que fos una primera pel·li per a gairebé tothom.

Jaume Balagueró confessa una passió obsessiva per la por. Afirma que es pot arribar al mateix final de trajecte tant des del camí del bé com des del camí del mal. Coincideix amb aquest punt de vista?

Ja de petita m’encantaven les pel·lícules de por. Sempre m'he preguntat per què, als que ens agraden els films d'aquest gènere, ens agraden tant. Crec que la resposta és perquè és l’única oportunitat que tenim de sentir aquesta emoció tan fascinant. A la vida normal no hi ha situacions equiparables i, a sobre, com que ets al cine, saps que no et passarà res. M’encanta passar por a la butaca del cine. La por és una de les emocions més pures de l’ésser humà. No es tracta de l’amor, la tendresa o la pena, que estan més manipulats. La por és una de les primeres emocions que experimentes quan ets petit. Es té por a la foscor, al desconegut, al passadís, a coses incontrolades... està molt arrelada en gairebé tothom. Em fascina com m’interessen els esports de risc (no perquè faci una feina estressant i necessiti relaxar-me, sinó perquè m’agraden les coses en estat pur, i la por n’és una).

És un dels sentiments menys racionals.

La por no es pot racionalitzar perquè, quan ho fas, ja no tens por. Quan analitzes perquè tens por de la foscor, trobes raons per no tenir-ne. És un sentiment que, quan en coneixes el motiu, trobes una raó per controlar-lo. El problema del meu personatge, la Clàudia, és que no sap què passa, i això fa por; el desconegut és terrorífic. A mi, pel·lícules com ara Tiburón no m’espanten, perquè de seguida veus com serà el monstre. Per contra, em fascina la primera entrega d’Alien, quan ignores quin pot ser l’origen del terror. La ignorància de no saber a què ens enfrontem és el que fa més por.

Ha declarat que per ficar-se a la pell dels personatges s’imagina com reaccionaria vostè davant d’una situació semblant. Com es va plantejar un paper tan dur, d’una mare que ha perdut la seva filla i amb un final absolutament impactant?

És cert que aquest és el meu mètode de treball, però mai és el mateix plantejar-s’ho, per viure-ho. A l’hora de fer un personatge em pregunto què em passaria a mi, però puc triar el camí de sortida i, a la vida, malauradament, no pots triar. Cinematogràficament , crec que la millor elecció que podia fer la Clàudia va ser la que vam escollir amb Jaume Balagueró.

Què en recorda dels dies de rodatge a l'Hospital de les Malalties del Tòrax de Terrassa?

És un lloc que ens va impressionar molt a tots, especialment els primers dies. És un espai amb una història molt dura, que era un hotel per a tuberculosos. Hi vivia gent que acabava morint-se i que mai no en sortia. A la planta baixa encara hi ha un consultori en funcionament i també un cinema abandonat. Les nou plantes estan deshabitades; però, a mesura que vas pujant pisos, cada planta es pitjor que l’anterior. Tot pren un caire més mòrbid. Es veuen marbres antics cremats. Els espais tenien un regust d'antic i moltes vegades només hi havia llum al tros de planta on rodàvem. Era un ambient, molt estrany, però al final, quan ens hi vam acostumar, ens ho vam passar bé.

Un ambient de pel·lícula dins d'un rodatge?

Sí, Jaume Balagueró és molt peliculero i li agrada crear aquest clima, però no era un ambient maligne, tot i que la pel·lícula ho portava. Els sense nom reprèn la idea que els nazis pertanyien a una secta oculta, tot bastant horrorós, tot i que l'horror segueix existint. A Kosovo i en tants altres llocs. De vegades, els homes som capaços de fer coses que no són pròpies de la part humana. Tenim una part molt racional i una altra part que no s acaba d’entendre. L'horror no és patrimoni exclusiu del nazisme, sinó de totes les guerres i suposo que hi ha moltes coses que no sabem.

Què pensa quan li diuen que és una de les actrius que ploren millor?

Que és una virtut corn una altra, però potser és que ploro massa. Encara que també he fet riure. El públic em coneix popularment des de Nissaga de poder, però he treballat en diferents registres abans i després de la telenovel·la. No tinc por a encasellar-me en papers dramàtics, però tampoc m'ho plantejo. Només s’encasella un mateix si sempre fa un únic tipus de personatge.

En teatre, continua tenint pendent un Txékhov i un Shakespea re?

Combrega amb el projecte del nou Teatre Lliure que l'any que ve s'instal·larà a Montjuïc?

Ha de canviar molt?

Quan començava el rodatge de Nissaga de poder, vostè no estava del tot contenta del paper de l'Eulàlia Montsolís, però el llavors cap de dramàtics de TV3, Joan Bas, la va convèncer perquè esperés a veure com evolucionava el personatge. Va ser la decisió mes encertada de la seva carrera professional?

De tota manera, l’experiència televisiva no li va tan malament. Ja ha començat a rodar la sèrie Crims per a TV3, que s’estrenarà a principis de l’any que ve.