| Articles publicats al diari |
| A V U I |
| http://www.avui.es |
Emma Vilarasau
Em fascina la por
El seu personatge a Els sense nom fa una fosca
baixada als inferns. ¿Li va costar molt endinsar-se en els racons més amagats de
l'ànima?
Interpretar sentiments tan interioritzats i tensos fa una mica d'angúnia. Es nota si no arribes a trobar la mida justa, i ni el director, Jaume Balagueró, ni jo volíem exterioritzar aquest dolor de manera ostensible. S'havia de trobar un punt molt fràgil i, a l'hora d'interpretar, si no ensenyava un pèl les cartes, no hi arribava. Això demana concentració i imaginar-se molt bé què pot sentir el personatge just en el moment en què el director diu Acció!, envoltada de mil coses. Durant el rodatge estava bastant a la corda fluixa, però vaig aconseguir aïllar-me. En cada moment, tenia molt clar el recorregut intern del personatge i, corn que va ser un rodatge bastant fluid, l'equip em va ajudar moltíssim.
Fa uns quants anys va participar al film Una nit a Casablanca, però considera Els sense nom el seu primer paper protagonista en cinema. Per què tria una pel·lícula de gènere fantàstic com a debut?
No la trio, sinó que em trien. Abans m'havien ofert alguns guions, però fins ara no havia coincidit que magradessin i manés bé. El guió d'Els sense nom em va tenir enganxada una bona estona i em va encantar Jaume Balagueró; és molt intel·ligent i tenia molt clar què volia. Un dels aspectes que em van agradar més és que fos una primera pel·li per a gairebé tothom.
Jaume Balagueró confessa una passió obsessiva per la por. Afirma que es pot arribar al mateix final de trajecte tant des del camí del bé com des del camí del mal. Coincideix amb aquest punt de vista?
Ja de petita mencantaven les pel·lícules de por. Sempre m'he preguntat per què, als que ens agraden els films d'aquest gènere, ens agraden tant. Crec que la resposta és perquè és lúnica oportunitat que tenim de sentir aquesta emoció tan fascinant. A la vida normal no hi ha situacions equiparables i, a sobre, com que ets al cine, saps que no et passarà res. Mencanta passar por a la butaca del cine. La por és una de les emocions més pures de lésser humà. No es tracta de lamor, la tendresa o la pena, que estan més manipulats. La por és una de les primeres emocions que experimentes quan ets petit. Es té por a la foscor, al desconegut, al passadís, a coses incontrolades... està molt arrelada en gairebé tothom. Em fascina com minteressen els esports de risc (no perquè faci una feina estressant i necessiti relaxar-me, sinó perquè magraden les coses en estat pur, i la por nés una).
És un dels sentiments menys racionals.
La por no es pot racionalitzar perquè, quan ho fas, ja no tens por. Quan analitzes perquè tens por de la foscor, trobes raons per no tenir-ne. És un sentiment que, quan en coneixes el motiu, trobes una raó per controlar-lo. El problema del meu personatge, la Clàudia, és que no sap què passa, i això fa por; el desconegut és terrorífic. A mi, pel·lícules com ara Tiburón no mespanten, perquè de seguida veus com serà el monstre. Per contra, em fascina la primera entrega dAlien, quan ignores quin pot ser lorigen del terror. La ignorància de no saber a què ens enfrontem és el que fa més por.
Ha declarat que per ficar-se a la pell dels personatges simagina com reaccionaria vostè davant duna situació semblant. Com es va plantejar un paper tan dur, duna mare que ha perdut la seva filla i amb un final absolutament impactant?
És cert que aquest és el meu mètode de treball, però mai és el mateix plantejar-sho, per viure-ho. A lhora de fer un personatge em pregunto què em passaria a mi, però puc triar el camí de sortida i, a la vida, malauradament, no pots triar. Cinematogràficament , crec que la millor elecció que podia fer la Clàudia va ser la que vam escollir amb Jaume Balagueró.
Què en recorda dels dies de rodatge a l'Hospital de les Malalties del Tòrax de Terrassa?
És un lloc que ens va impressionar molt a tots, especialment els primers dies. És un espai amb una història molt dura, que era un hotel per a tuberculosos. Hi vivia gent que acabava morint-se i que mai no en sortia. A la planta baixa encara hi ha un consultori en funcionament i també un cinema abandonat. Les nou plantes estan deshabitades; però, a mesura que vas pujant pisos, cada planta es pitjor que lanterior. Tot pren un caire més mòrbid. Es veuen marbres antics cremats. Els espais tenien un regust d'antic i moltes vegades només hi havia llum al tros de planta on rodàvem. Era un ambient, molt estrany, però al final, quan ens hi vam acostumar, ens ho vam passar bé.
Un ambient de pel·lícula dins d'un rodatge?
Sí, Jaume Balagueró és molt peliculero i li agrada crear aquest clima, però no era un ambient maligne, tot i que la pel·lícula ho portava. Els sense nom reprèn la idea que els nazis pertanyien a una secta oculta, tot bastant horrorós, tot i que l'horror segueix existint. A Kosovo i en tants altres llocs. De vegades, els homes som capaços de fer coses que no són pròpies de la part humana. Tenim una part molt racional i una altra part que no s acaba dentendre. L'horror no és patrimoni exclusiu del nazisme, sinó de totes les guerres i suposo que hi ha moltes coses que no sabem.
Què pensa quan li diuen que és una de les actrius que ploren millor?
Que és una virtut corn una altra, però potser és que ploro massa. Encara que també he fet riure. El públic em coneix popularment des de Nissaga de poder, però he treballat en diferents registres abans i després de la telenovel·la. No tinc por a encasellar-me en papers dramàtics, però tampoc m'ho plantejo. Només sencasella un mateix si sempre fa un únic tipus de personatge.
En teatre, continua tenint pendent un Txékhov i un Shakespea re?
És veritat. Havia de fer Lhort dels cirerers al Teatre Lliure amb Lluís Pasqual, però no puc compaginar les dates i arriba un moment en què, per més ràbia que em faci, quan no es pot fer una feina el millor és oblidar-sen. La màxima daquesta professió és que sempre et vénen totes les feines alhora.
Combrega amb el projecte del nou Teatre Lliure que l'any que ve s'instal·larà a Montjuïc?
No és una empresa fàcil, però espero que vagi molt he. Em fa molta pena l'última temporada del Teatre Lliure a Gràcia, però tot té un final.
Ha de canviar molt?
Ha de canviar, suposo que en la forma i en les estructures, però l'arrel sempre és la mateixa: fer un teatre d'avantguarda, que avanci.
Quan començava el rodatge de Nissaga de poder, vostè no estava del tot contenta del paper de l'Eulàlia Montsolís, però el llavors cap de dramàtics de TV3, Joan Bas, la va convèncer perquè esperés a veure com evolucionava el personatge. Va ser la decisió mes encertada de la seva carrera professional?
Segurament. M'havien dit que el personatge evolucionava cap a una banda que jo no veia i, abans de destrossar el paper, preferia no passar-ho malament i que es morís o la fessin desaparèixer, però de mica en mica el vam anar construint. Totes les sèries tenen un període dadaptació. Al principi és dur per a tothom, perquè ha dencaixar en un projecte nou en què s'assaja poc. Seria ideal poder fer capítols pilot abans de les preses definitives, però la televisió no és així: el que es grava es queda. No és com el teatre, on penses que demà ho faràs millor.
De tota manera, lexperiència televisiva no li va tan malament. Ja ha començat a rodar la sèrie Crims per a TV3, que sestrenarà a principis de lany que ve.
És una sèrie de persones solitàries, molt de final de segle, de desamor i desencontres, escrita per Jaume Cabré i amb direcció de Jordi Frades. Crims no està situada en cap època concreta, és molt sòrdida, sempre hi plou i és de nit. Som uns detectius no gaire corrents i no és ben bé una agència de detectius normals, però cada setmana es tracta un cas. És més que un thriller. Tot fa com angúnia i estem rodant duna manera molt especial, que surt de lestil que fins ara ha caracteritzat els dramàtics de TV3.
Jaume Balagueró
Fascinat per la maldat
Va rodar una bona part d'Els sense nom en un tètric hospital a prop de Terrassa que havia estat ocupat per tuberculosos i en un motel misteriosament abandonat en un dia de Nadal. Allà Jaume Balagueró es va muntar la seva pel·lícula. Va escollir aquests escenaris per impregnar el film d'una atmosfera insana, fosca, malaltissa, i per això va optar pels colors esmorteïts, plasmats per Xavi Giménez, que per aquest treball es va emportar el premi a la millor fotografia del Festival de Sitges. Però Els sense nom també es va endur del certamen sitgetà el premi Mèlies de Plata (al millor film fantàstic europeu del festival), el Mèlies d'Or (triat entre els Mèlies de Plata dels festivals de cinema fantàstic que es fan a Europa) i el de millor interpretació femenina per a Emma Vilarasau. Un cabàs de guardons per a un film que beu de referents com ara El silenci dels anyells i Seven. Per escriure el guió d'Els sense nom, Balagueró es va inspirar en la novel·la homònima de Ramsey Campbell, considerat l'equivalent britànic de Stephen King. Entre altres motius, la va triar "perquè costava 400 pessetes" però també perquè li interessava com l'autor britànic tracta la maldat. "Em va semblar una obra pertorbadora". I és que el director es confessa captivat per la idea que "el mal es un camp paral·lel al bé; es pot arribar al mateix final per diferents camins, el que passa és que, com que hem estat educats en la moral cristiana, pensem que hem d'anar pel camí del bé". Nascut a Lleida fa 31 anys, Balagueró, que fins ara havia dirigit dos curtmetratges: Alícia i Dias sin luz, i un episodi de la sèrie Nova ficció, de TV3, es un fanàtic del cinema de terror. Confessa que la por li interessa com a concepte, més enllà del gènere literari o cinematogràfic. El director està supercontent de la revifada del fantàstic: "Sembla que gràcies als nord-americans, el gènere torna a estar de moda, però a mi el que m'agrada és fer por, inquietar". La seva fascinació toca las vísceres: "Sento veritable obsessió per les secrecions i las pústules". I ho justifica dient que tots tenim un passat i ell prové d'una família de metges. Aquesta morbidesa es va encomanar a tot l'equip de rodatge. "Els llocs on vam rodar eren acollonants", comenta l'actor basc Karra Elejalde, que encarna un expolicia que ajuda Clàudia (Emma Vilarasau) a investigar l'assassinat de la seva filla, ocorregut cinc anys enrere. Quan sona el telèfon i se sent la veu de la nena, comença el laberíntic descens a l'infern de l'horror.